Ment estesa | Filosofia i Ciutadania

La teoria de la ment estesa és una teoria sobre la constitució de la ment. La seua tesi central és que la ment humana està formada per estats i processos neuronals, corporals i mediambientals. Els teòrics de la ment estesa consideren que les ments són entitats híbrides l’assemblatge de les quals és el resultat d’interaccions denses i contínues entre el cervell, el cos i l’entorn local d’un subjecte. És per això que la ment s’estén espacialment més enllà dels límits de l’agent biològic.

La teoria de la ment estesa s’allunya d’un dels compromisos centrals de la nostra psicologia popular segons el qual la ment (entenent per tal el lloc dels nostres pensaments, desitjos, records, etc.) es troba continguda en algun lloc del cap. Pensem, per exemple, en l’expressió en català “ha perdut el cap”. Aquesta expressió s’utilitza per a referir-se a qui ha perdut el control sobre la seua vida mental, i aquesta ha quedat localitzada dins del crani. Aquesta concepció intracranialista rep al seu torn suport de la neurociència cognitiva, segons la qual els processos mentals i cognitius són implementats només pel cervell i el sistema nerviós central.

Enfront d’aquesta posició, la teoria de la ment estesa expandeix l’espai d’allò mental per a incloure no sols el cos sinó també elements de l’entorn local de l’agent. És important advertir que aquest allunyament de la nostra imatge psicològica popular no és el resultat d’una extravagància filosòfica, ni un mer raonament de butaca. Més aviat, la teoria de la ment estesa extrau conseqüències filosòfiques de les ciències cognitives. És per això que la ment “Estesa” és una de les “E” que constitueixen el famós marc d’estudi de la cognició anomenat Cognició 4E, i les altres són la concepció enactiva, incrustada (embedded) i incorporada (embodied). El terreny comú d’aquests enfocaments és que per a comprendre la ment humana hem d’atendre acuradament la relació entre l’organisme i el seu entorn.

En aquesta entrada coneixerem els pilars bàsics de la teoria de la ment estesa, així com diverses objeccions, formulacions i aplicacions recents. El pla és el següent: començarem atenent la formulació original de la teoria de la ment estesa (§1). En segon lloc revisarem les objeccions més rellevants i esbossarem les seues principals respostes (§2). Continuarem amb la presentació de diferents formulacions que han donat lloc a diferents ones dins de la teoria de la ment estesa (§3), per a finalitzar amb una breu presentació dels debats actuals i de les aplicacions d’aquesta teoria (§4).

1. Ment Estesa

En aquesta secció coneixerem la teoria de la ment estesa tal com va ser proposada per Andy Clark i David J. Chalmers (1998).

En el seu ja canònic article, Andy Clark i David J. Chalmers presenten la teoria de la ment estesa com un externalisme actiu. El caràcter actiu de l’entorn en la cognició allunya la teoria de la ment estesa d’un externalisme semàntic menys radical i més establert sota el qual l’entorn juga un paper en la determinació del contingut dels estats mentals (Burge, 1986; Putnam, 1975). Si bé en aquesta forma d’externalisme semàntic s’afirma la importància de l’entorn en els estats mentals, aquests estats mentals queden confinats dins del crani del subjecte, i assumeixen així un intracranialisme cognitiu. Per contra, d’acord amb la teoria de la ment estesa, diversos elements de l’entorn (principalment dispositius tecnològics i artefactes de diferent índole, encara que no n’hi ha sols aquests) juguen un paper encara més actiu en la cognició fins al punt que donades unes certes condicions poden arribar a ser genuïns components de la ment d’un subjecte.

L’estratègia que promouen els teòrics de la ment estesa és la següent: una vegada que reconeixem que alguna cosa juga un rol cognitiu, la seua localització no és rellevant. Per a ajudar-nos a dur a terme aquesta estratègia i identificar un bioprejudici, és a dir, un prejudici que prioritza allò que succeeix dins de la barrera de l’organisme a l’hora de determinar l’espai genuí d’allò mental, ens ofereixen el Principi de Paritat:

Si, quan abordem una tasca, una part del món funciona com un procés que, si tinguera lloc dins del nostre cap, no dubtaríem que és part del procés cognitiu, aleshores aqueixa part del món (defensem nosaltres) és part del procés cognitiu. (Clark i Chalmers, 1998, èmfasi en l’original).

Aquest principi s’ha convertit en la marca d’identitat de la teoria de la ment estesa, malgrat que la cita parla de procés cognitiu i no directament de ment (vegeu-ho més endavant). Per a il·lustrar el seu argument, Clark i Chalmers (1998) es recolzen en el següent exemple on plantegen tres escenaris en els quals una persona juga al Tetris:

En un primer escenari, la jugadora ha de girar les peces mentalment per a calibrar quina és la posició adequada per a encaixar la peça en un buit.
En un segon escenari, la jugadora pot girar les peces més ràpidament utilitzant una manovella.
Finalment en un tercer escenari ens traslladem a un futur cyber-punk (no gaire llunyà) on la jugadora posseeix un implant que li permet realitzar rotacions de manera similar al segon escenari.

L’objectiu dels teòrics de la ment estesa és mostrar que els tres escenaris són similars funcionalment. Toi i això, sembla que estaríem més disposats a acceptar l’implant com a part del mecanisme que possibilita el procés cognitiu de rotació i càlcul, i que consideraríem que la manovella en el tercer escenari és un mer suport o instrument. El Principi de Paritat ens permet desmantellar aquest bioprejudici subjacent i comprendre que els tres escenaris són bastant similars. Per això, malgrat que la manovella és una cosa externa a l’agent biològic, aquesta forma part del procés cognitiu de la jugadora, de la mateixa manera que l’implant.

Aquest exemple els permet argumentar a favor d’allò que proposen com una primera manera d’entendre l’externalisme actiu: la tesi de la cognició estesa. La idea central és que la maquinària física que implementa processos cognitius no hi inclou exclusivament el cervell i el sistema nerviós central sinó que donades unes certes circumstàncies aquesta hi pot incloure elements de l’entorn. La tesi de la cognició estesa promou per tant un externalisme de vehicles o de realitzadors materials (vegeu també Hurley, 1998).

En la seua dialèctica argumentativa, Clark i Chalmers fan un pas més, i proposen una lectura de l’externalisme actiu que s’ha considerat encara més radical. En aquest cas, l’extensió afecta no sols als vehicles dels processos cognitius (com poden ser recordar o calcular) sinó també als estats mentals d’un subjecte, en particular a les seues creences i als seus desitjos. En el seu argument ofereixen un experiment mental on apareix Otto, el personatge més famós de la teoria de la ment estesa. El cas és el següent:

· Otto i Inga: Otto i Inga volen veure una exposició al MOMA. Inga recorda que el museu es troba al carrer 53 i es dirigeix cap a allí. Otto pateix una forma lleu d’Alzheimer i utilitza un quadern on apunta tota la informació rellevant per al seu dia a dia. Abans de dirigir-se al MOMA, comprova en el seu quadern que aquest es troba al carrer 53 i es dirigeix cap a allí.

Davant aquest cas, seria legítim adscriure a Inga la creença que “el MOMA és al carrer 53”, fins i tot abans que aquesta entrara en la seua ment conscient. Això respon a una manera molt tradicional de concebre la ment i sobretot la memòria com una espècie de magatzem de creences, creences que ens permeten explicar la conducta d’un agent. Per això, fins i tot abans de recordar on està el MOMA, podríem atribuir a Inga una creença en forma disposicional. Si acceptem això, donada la similitud funcional entre tots dos casos, els teòrics de la ment estesa conclouen no sols que el quadern d’Otto és part del seu procés cognitiu (en particular de la seua memòria), sinó que la seua creença que el MOMA està al carrer 53 es troba en el seu quadern, almenys en la seua forma disposicional i no ocurrent. Així arribem a la conclusió que la ment, i no sols la cognició d’Otto, està estesa.

En aquest punt és important assenyalar que encara que Clark i Chalmers en l’argumentació original distingeixen entre cognició i ment estesa, aquesta distinció no es manté en les formulacions ulteriors on els termes ‘ment’ i ‘cognició’ són intercanviables. Dit això, aquesta distinció sí que juga un paper rellevant en alguns debats recents al voltant de les conseqüències epistemològiques d’aquesta teoria (vegeu per exemple Carter i Czarnecki, 2016) i que presentarem breument en la secció 4.

En l’article original, Clark i Chalmers ofereixen una sèrie de condicions addicionals per a determinar amb major precisió l’extensió mental. Aquestes condicions tracten de garantir que Otto interactua amb el seu quadern d’una forma estable i apunten a diferents característiques del perfil funcional de les capacitats cognitives internes i que tenen a veure principalment amb la seua disponibilitat, portabilitat i estabilitat. Aquestes condicions han sigut anomenades posteriorment per Andy Clark (2008a) les condicions d’‘adhesiu i confiança’ (Glue and Trust) i són les següents:

·Disponibilitat: El recurs extern està disponible i el subjecte hi confia i l’invoca normalment.
·Fiabilitat: La informació recuperada del recurs extern és acceptada més o menys automàticament pel subjecte, és a dir, en general, no ha d’estar subjecta a un escrutini crític.
·Accessibilitat: La informació continguda en el recurs ha de ser fàcilment accessible quan siga necessari.

Clark i Chalmers (1998) consideren també un quart criteri sota el qual la informació recuperada del recurs extern (per exemple el quadern d’Otto) ha de ser dipositada conscientment pel subjecte. No obstant això, abandonen aquesta condició per ser massa exigent i per trencar la similitud entre els processos i estats interns i els processos estesos (vegeu també Andrada, 2019). També és important assenyalar que aquestes condicions han d’entendre’s com a condicions suficients no necessàries, ja que donada la concepció funcionalista liberal sobre la qual es construeix la teoria de la ment estesa, i que comentarem a continuació, cal deixar espai per a ments esteses que prenguen diferent forma.

Una vegada acceptada la tesi de la ment estesa, Clark i Chalmers (1998) apunten breument a una possible extensió del jo (self) donat el rol de la memòria en la continuïtat psicològica, a l’extensió de l’agent, i a les ments col·lectives, encara que això queda simplement esbossat. En la secció 4 d’aquesta entrada tornarem sobre aquests temes en presentar els debats recents.

Com hi hem pogut observar, la teoria de la ment estesa es recolza en una concepció funcionalista de la ment. D’acord amb el funcionalisme, a l’hora d’individuar un procés cognitiu o un estat mental allò veritablement rellevant és el rol que juga dins d’un sistema. La teoria de la ment estesa assumeix la tesi de la realitzabilitat múltiple, un dels postulats centrals del funcionalisme (Putnam, 1967). Aquesta tesi ens diu que una mateixa funció cognitiva pot ser realitzada per diferents suports materials. Això comporta que la implementació de rols cognitius o mentals no necessita limitar-se a un substrat particular com pot ser el cervell o el sistema nerviós central. D’aquesta manera, el funcionalisme expandeix el domini d’allò mental a criatures diferents a nosaltres, com poden ser computadores o, per què no, éssers extraterrestres. Allò important és que disposen de mecanismes capaços d’implementar determinades funcions.

La teoria de la ment estesa fa un pas més en aquesta línia argumentativa i s’enfronta a la idea que la barrera de la pell, o més precisament, la barrera del crani, siga la barrera que delimita l’espai de la ment. Una qüestió central és com individuar les funcions rellevants. D’acord amb la lectura original de la ment estesa, per a individuar una funció cognitiva hem de seguir un funcionalisme del sentit comú on la funció s’individua atenent descripcions de processos cognitius i estats mentals d’acord amb nocions de psicologia popular (Clark, 2008b). Per exemple, el rol funcional usualment associat amb la memòria es caracteritza generalment en termes de l’emmagatzematge d’informació per a guiar l’acció. Per això, en el cas d’Otto i Inga, l’argument central és que el rol implementat per la biomemòria d’Inga està funcionalment a l’una amb el rol implementat per la interacció d’Otto amb el seu quadern. El mateix succeeix amb l’atribució de creences. En aquest sentit, la cerca de similitud funcional atén funcions individuades en termes molt generals, encara que hem d’assenyalar que hi ha teòrics de la ment estesa que han advocat per un funcionalisme científic on les funcions són individuades atenent caracteritzacions científiques (Wheeler, 2010; 2011).

Aquesta concepció de la menta estesa constitueix allò que John Sutton (2010) ha anomenat una primera ona de la teoria de ment estesa, que es veurà succeïda per altres formulacions que veurem en la secció 3 d’aquesta entrada.

2. Objeccions

2.1 La Fal·làcia de constitució per acoblament

Una de les objeccions més conegudes en contra de la teoria de la ment estesa és la fal·làcia de constitució per acoblament. Aquesta objecció va ser plantejada per Fred Adams i Ken Aizawa (2001), i recollida també per Rob Rupert (2004). La idea és la següent: el fet que un objecte o procés estiga acoblat causalment a un agent, no és suficient perquè aquest objecte constituïsca o siga part d’aquest agent, o més precisament, del sistema cognitiu d’aquest. En altres paraules, el teòric de la ment estesa confon acoblament o connexió causal amb constitució. Aquesta és l’essència de la fal·làcia de constitució per acoblament.

En un cert sentit, aquesta objecció captura una cosa important: no tots els tipus d’acoblament o connexions causals entre l’agent (biològic) i un element extern (com pot ser un quadern o un altre tipus d’artefacte) són suficients per a constituir quelcom, és a dir, no tots els acoblaments donen lloc a una extensió cognitiva o mental. Ara bé, ha de notar-se que l’argument central de la teoria de la ment estesa no és simplement que cada interacció o acoblament d’un agent cognitiu amb un element extern és un cas de cognició estesa, sinó que solament alguns d’aquests acoblaments ho aconsegueixen. És tasca, per tant, de teòrics i teòriques de la ment estesa determinar quins tipus d’acoblaments constitueixen casos d’extensió. Un argument establert indica que sols els acoblaments en què hi ha una connexió causal no lineal (feedback loops) poden donar lloc a genuïnes extensions (Palermos, 2014). Els promotors de la fal·làcia de constitució per acoblament poden insistir que la fal·làcia persisteix fins i tot en les relacions causals no lineals (vegeu per exemple Adams i Aizawa, 2008). Sembla que allò que està en joc és una disputa al voltant de la naturalesa de la cognició i això ens porta a la següent objecció.

2.2 La Marca de la Cognició

Com acabem de veure, l’objecció de la constitució per acoblament culmina en una discussió al voltant de la naturalesa de la cognició, de tal forma que puguem determinar què forma part d’aquesta i què no en forma part. L’objecció plantejada també per Adams i Aizawa (2001, 2008) sobre la marca de la cognició pretén exactament això, de fet. La marca de la cognició ha de ser una descripció científicament informada d’allò que significa formar part d’un sistema cognitiu. La idea és poder identificar la naturalesa de la cognició independentment de la teoria de la ment estesa.

Adams i Aizawa (2001) defensen que els processos i estats cognitius es caracteritzen pel seu contingut no derivat. Aquest contingut intrínsec (no derivat) ha d’estar caracteritzat per lleis psicològiques que puguen aplicar-se a successos mentals. Per a entendre aquesta distinció entre contingut derivat i no derivat, tornem breument al cas d’Otto i Inga. La idea és la següent: les inscripcions en el quadern d’Otto són representacions derivades pel fet que necessiten d’una altra entitat (probablement un subjecte amb ment) perquè aqueixes representacions tinguen significat. Per contra, el contingut del pensament d’Inga que ‘el MOMA és al carrer 53’ no és derivat, és a dir, no necessita res més per a significar allò que significa, per la qual cosa d’acord amb Adams i Aizawa (2001) té contingut intrínsec o no derivat. Aquest tipus de contingut és precisament allò que consideren la marca genuïna dels processos i estats cognitius.

Assumim, en nom de l’argument, que aquesta és la marca genuïna de la cognició. Una lectura permissiva de la marca de la cognició ens diria que la cognició requereix estats amb contingut no derivat però que pot haver-hi estats cognitius que a més del contingut derivat hi incloguen contingut no derivat. Aquesta lectura seria perfectament compatible amb la ment estesa perquè el seu argument no és en cap cas que les inscripcions del quadern d’Otto per si mateixes constitueixen un procés cognitiu o un estat mental, sinó que aquest és fruit de la interacció o l’acoblament d’estats i processos interns d’Otto i el seu quadern. Ara bé, si l’objecció es planteja de manera restrictiva de forma que un procés o estat cognitiu tan sols pot tindre contingut intrínsec, aleshores no està tan clar que trobarem casos de ment estesa. És per això que aquesta lectura de l’objecció deixa fora del domini d’allò mental els casos paradigmàtics de ment estesa.

Aquesta estratègia ha suscitat nombroses crítiques. En primer lloc hem de destacar que no totes les teories al voltant de la cognició accepten la marca del contingut intrínsec i que hi ha un debat candent dins de les ciències cognitives al voltant de l’origen i a la naturalesa del contingut mental (vegeu per exemple Millikan, 1984; Neander, 2017; Shea, 2018). En segon lloc, hi ha els qui han negat la necessitat d’una definició de la marca de la cognició prèvia a la investigació científica. Més aviat la direcció haurà de funcionar al revés: els criteris pels quals delimitem els estats o processos cognitius han de seguir els avanços en la investigació i no viceversa (Menary, 2006). Finalment, dins dels defensors de la ment estesa hi ha els qui han acceptat la necessitat d’una marca de la cognició (Wheeler, 2019) i fins i tot han proposat un criteri diferent al d’Adams i Aizawa (2001). Per exemple, Mark Rowlands (2009, 2010) proposa una versió de la ment estesa sobre la base de la idea que la cognició consisteix principalment en els processos que permeten al subjecte disposar de la informació que no estaria disponible sense tal processament. Aquests processos, segons Rowlands, hi inclouen manipulacions corporals i elements externs, i per tant la cognició està estesa.

2.3 Explosió Cognitiva

Una altra objecció usualment plantejada en contra de la estesa és el problema de l’explosió cognitiva formulada originalment per Rupert (2004). La idea central d’aquesta objecció és que la teoria de la ment estesa caracteritza d’una forma excessivament permissiva el domini d’allò mental i això porta a un problema de sobregeneralització o explosió (vegeu també Gertler, 2014). La discussió al voltant de l’explosió cognitiva es basa principalment en els criteris proposats per Clark i Chalmers (1998) per a l’extensió mental, és a dir, els criteris d’‘Adhesiu i Confiança’. Si hom accepta que allò que garanteix l’extensió mental són aquestes condicions de similitud de perfil funcional, aleshores sembla que el domini d’allò mental es pot estendre fàcilment, per exemple, a una guia telefònica o a diversos dels dispositius amb els quals interactuem. El problema és que aquesta facilitat en l’extensió trivialitza aquesta teoria. Una vegada més, per a frenar l’explosió, el defensor de la ment estesa ha de simplement restringir o identificar més acuradament les condicions sota les quals la cognició s’estén.

3. Diferents ones de ment estesa

Com acabem de veure les objeccions plantejades en contra de la ment estesa problematitzen, d’una banda, les diferències entre elements interns i externs, i d’altra, apunten a la falta de concreció dels casos que compten com a ment estesa. Formulacions ulteriors de la ment estesa recullen aquestes preocupacions. Abans de presentar aquestes diferents ones és important assenyalar que si bé les diferents ones proposen diferents agendes a l’hora d’explorar la ment estesa, totes comparteixen la tesi principal, és a dir, la idea que la cognició transcendeix els límits de l’organisme.

La segona ona de la ment estesa es caracteritza principalment per l’abandonament del Principi de Paritat com una guia útil per a l’estudi de la ment estesa. Enfront de la similitud funcional entre processos i estats interns i processos estesos apareix la noció de complementarietat. La idea central és que processos interns i externs es complementen en tindre funcionalitats diferents. Prenguem de nou el cas de la memòria. Seguint el treball de Merlin Donald (1991), John Sutton (2010) argumenta que la diferència entre memòries internes (engrames) i memòries externes (exogrames) ens permeten comprendre les raons per les quals la memòria s’estén. Per exemple, les memòries internes es veuen subjectes a efectes d’interferències amb altres records, mentre que les memòries externes (com pot ser el quadern d’Otto) són més estables. Les seues diferents característiques, enfront de la seua similitud funcional, ens permeten comprendre per què la memòria humana és una memòria estesa. Per això, si bé el Principi de Paritat permet desmantellar la prioritat d’allò intern com allò genuïnament cognitiu, un estudi de l’extensió mental ha de centrar-se en les diferents propietats dels elements interns i externs, i en com aquests s’integren i es complementen.

D’acord amb aquesta segona ona de la ment estesa, per a comprendre la relació complementària entre elements interns o externs, o biològics i no biològics hem d’explorar diferents dimensions d’integració entre aquests. Un estudi multidimensional ens permet estudiar la ment estesa atenent diferents dimensions d’integració: alts nivells d’integració entre organisme i element extern (per exemple, Otto i el seu quadern) corresponen a casos genuïns d’extensió, mentre que nivells més baixos corresponen a instàncies de cognició incrustada (embedded) (Sutton, 2010; Menary, 2010). Aquestes dimensions es construeixen sobre les condicions d’‘Adhesiu i confiança’ prèviament esmentades i hi inclouen unes altres dimensions que permeten investigar les interaccions entre organisme i element extern com, per exemple, la dimensió de transparència, que fa referència a la fenomenologia de la ment estesa, o la dimensió de transformació, que atén als canvis neuronals i corporals provocats per l’ús estable d’un artefacte o dispositiu (vegeu Heersmink, 2014).

Aquest enfocament multidimensional permet als teòrics de la ment estesa respondre a la fal·làcia de la constitució així com a l’explosió cognitiva. En el primer cas, la idea central és que per a diferenciar entre acoblaments merament causals i extensions genuïnes, hem d’atendre les diferents dimensions i no solament la seua interacció causal. D’una manera similar, l’explosió cognitiva s’evita mitjançant un estudi més detallat de les condicions sota les quals la cognició s’estén. Malgrat això aquest vessant no està exempt de crítiques, com per exemple, l’objecció que entesa així, aquesta teoria és menys revolucionària d’allò que inicialment es va proposar en la versió original (Adams i Aizawa, 2008). També sorgeix la posició sota la qual l’extensió mental no és sinó un cas especial de les diferents bastimentades de la ment (scaffolded mind) que han d’estudiar-se dins del marc del model evolutiu de la construcció de nínxols (Sterelny, 2010).

En aquesta segona ona també podem situar la tesi de la manipulació (Rowlands, 1999; 2010). La tesi de manipulació ens diu que els processos cognitius es realitzen en part a través de manipulacions hàbils en les quals l’agent activament transforma i crea estructures informacionals en el seu entorn. Aquestes manipulacions són crucials per a entendre per què els processos cognitius no es localitzen exclusivament dins de l’agent biològic i estan regulades normativament per pràctiques culturals d’ordre cognitiu (Menary, 2007; 2012).

Finalment, arribem a una recent tercera ona de la ment estesa que desenvolupa diversos dels pressupostos de la segona (Sutton, 2010). Michael Kirchhoff i Julien Kiverstein (2019) destaquen quatre característiques centrals d’aquesta tercera ona. En primer lloc, aquesta tercera ona rebutja la suposició que les propietats dels processos interns i externs siguen fixes a causa de la seua plasticitat. En segon lloc, aquesta manera d’abordar un estudi de la ment estesa assumeix que la ment no té fronteres estables sinó que aquestes estan sempre obertes a renegociació. En tercer lloc, la integració cognitiva no està orquestrada exclusivament per l’agent individual o pel seu cervell, sinó que a vegades respon a restriccions neuronals, corporals i ambientals. En aquesta mateixa línia, defensors d’aquesta tercera ona han promogut un estudi de l’extensió mental a través de la participació en sistemes socials (Gallagher i Crisafi, 2009). Finalment, aquesta tercera ona es caracteritza per la importància de comprendre la constitució de la ment estesa en una escala diacrònica atenent el desenvolupament de diferents habilitats i l’evolució cultural humana.

4. Debats i aplicacions

En aquesta última secció esbossarem breument debats recents i aplicacions de la teoria de la ment estesa. En primer lloc, existeix un ampli debat referent a si la ment estesa pot aplicar-se a estats mentals ocurrents (i no simplement disposicionals) com per exemple estats conscients (Kirchhoff i Kiverstein, 2019) o emocions (Colombetti i Roberts, 2014; Colombetti i Krueger, 2015). En segon lloc, podem preguntar-nos per l’extensió del jo i el paper de dispositius i artefactes en la identitat personal (Heersmink, 2020) i en l’impacte de noves tecnologies en la nostra continuïtat psicològica (Clowes, 2015; Sutton i Heersmink, 2020). Això connecta amb el debat al voltant de les conseqüències ètiques de la teoria de la ment estesa. Si la teoria de la ment estesa és certa i diversos dispositius i artefactes són genuïnes parts de la ment d’un subjecte, aleshores s’obri un ampli debat al voltant de les obligacions i dels drets que haurien de regular les extensions cognitives (Carter i Palermos, 2016). Finalment, les conseqüències epistemològiques de la ment estesa han donat lloc a una epistemologia estesa (Carter et al., 2018). Dins d’aquesta epistemologia de les extensions, trobem preguntes al voltant del coneixement estés, l’autonomia intel·lectual i l’efecte de noves tecnologies en diverses pràctiques epistèmiques. Aquest extens debat mostra com la teoria de la ment estesa ha donat peu a una fructífera reflexió en diferents àmbits de la filosofia contemporània.

5. Conclusió

La teoria de la ment estesa és una teoria sobre la constitució de la ment humana sota la qual la ment està formada per estats i processos neuronals, corporals i mediambientals. Aquesta tesi pot entendre’s de diferents formes: des d’una concepció funcionalista sota la qual algunes funcions cognitives poden ser implementades per diferents mecanismes interns i externs a l’organisme, fins a un estudi de la integració entre organisme i recursos heterogenis. Malgrat les seues diferents formulacions, la teoria de la ment estesa ha situat en el centre del debat filosòfic la importància d’un estudi de la ment que no pot deslligar-se d’un estudi de la cultura material i de la interacció humana en entorns complexos.

Gloria Andrada
(Universidad Autónoma de Madrid)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

Andrada, G. (2019): Mind the notebook, Synthese, pp.1-20.
Adams, F. y K. Aizawa (2001): “The Bounds of Cognition”, Philosophical Psychology, 14, pp. 43-64.
— (2008): The Bounds of Cognition, Wiley-Blackwell.
Allen-Hermanson, S. (2013): “Superdupersizing the mind: Extended cognition and the persistence of cognitive bloat”, Philosophical Studies, 164(3), pp. 791-806. doi.org/10.1007/s11098-012-9914-7
Burge, T. (1986): “Individualism and Psychology”, Philosophical Review, 95, pp. 3-45.
Carter, J.A. y S.O. Palermos (2016): “Is having your computer compromised a personal assault? The ethics of extended cognition”, Journal of the American Philosophical Association, 2, pp. 542-560.
Carter, J. A., A. Clark, J. Kallestrup, S. O. Palermos y D. Pritchard, eds., (2018): Extended Epistemology, Oxford, Oxford University Press.
Carter, J. A. y B. Czarnecki (2016): “Extended Knowledge-How”, Erkenntnis, 81(2), pp. 259-273.
Clark, A. (1997): Being There: Putting Brain, Body, and World Together Again, Cambridge, MIT Press.
Clark, A. (2008a): Supersizing the Mind: Embodiment, Action, and Cognitive Extension, Oxford, Oxford University Press.
— (2008b): “Pressing the Flesh: A Tension in the Study of the Embodied, Embedded Mind?”, Philosophy and Phenomenological Research, 76, pp. 37-59.
— (2015): “What ‘Extended Me’ knows”, Synthese, 192(11), pp. 3757-3775.
Clark, A. y D. Chalmers (1998): “The Extended Mind”, Analysis, 58(1), pp. 7-19.
Clowes, Robert (2015): “Thinking in the Cloud: The Cognitive Incorporation of Cloud-Based Technology”, Philosophy and Technology, 28, pp. 261-296.
Colombetti, G. y J. Krueger (2015): “Scaffoldings of the affective mind”, Philosophical Psychology, 28, pp. 1157-1176.
Colombetti, G. y T. Roberts (2015): “Extending the extended mind: the case for extended affectivity”, Philosophical Studies, 172, pp. 1243-1263.
Donald, M. (1991): Origins of the Modern Mind: Three Stages in the Evolution of Culture and Cognition, Harvard University Press.
Fodor, J. (1974): “Special Sciences: Or the Disunity of Science as a Working Hypothesis”, Synthese, 28, pp. 97-115.
Gallagher, S. y A. Crisafi (2009): “Mental Institutions”, Topoi, 28(1), pp. 45-51
Heersmink, R. (2014): “Dimensions of Integration in Embedded and Extended Cognitive Systems”, Phenomenology and the Cognitive Sciences, 13(3), pp. 577-598.
— (2020): Varieties of the extended self, Consciousness and Cognition, 85(103001). doi.org/10.1016/j.concog.2020.103001
Hurley, S. L. (1998): Consciousness in Action, Harvard University Press.
Kirchhoff, M. D. y J. Kiverstein (2019): Extended Consciousness and Predictive Processing: A Third-Wave View, London, UK, Routledge.
Menary, R. (2006): Attacking the Bounds of cognition, Philosophical Psychology, 19(3), pp. 329-344.
— (2007): Cognitive Integration: Mind and Cognition Unbounded, New York, Palgrave Macmillian.
— (2010b): “Dimensions of Mind”, Phenomenology and the Cognitive Sciences, 9(4), pp. 561-578.
— (2012): “Cognitive Practices and Cognitive Character”, Philosophical Explorations, 15(2), pp. 147-164.
Millikan, R. (1984): Language, Thought and Other Biological Categories, Cambridge, MIT Press.
Neander, K. (2017): A Mark of the Mental: A Defence of Informational Teleosemantics, Cambridge, USA, MIT Press.
Palermos S.O (2014): “Loops, Constitution and Cognitive Extension”, Cognitive Systems Research, 27, pp. 25-41.
Putnam, H. (1967): “Psychological predicates”, en Capitan, W. H. y D. D. Merrill, eds., Art, Mind, and Religion, University of Pittsburgh Press, pp. 37-48.
—-(1975): Mind, Language, and Reality, Cambridge University Press.
Rowlands, M. (1999): The Body in Mind: Understanding Cognitive Processe, Cambridge University Press.
— (2009): “Extended Cognition and the Mark of the Cognitive”, Philosophical Psychology, 22(1), pp. 1-19.
— (2010): The New Science of the Mind: From Extended Mind to Embodied Phenomenology, Bradford.
Rupert, R. D. (2004): “Challenges to the Hypothesis of Extended Cognition”, Journal of Philosophy, 101(8), pp. 389-428.
Shea, Nicholas (2018): Representation in Cognitive Science, Oxford University Press.
Sterelny, K. (2010): “Minds: Extended or Scaffolded?”, Phenomenology and the Cognitive Sciences, 9(4), pp. 465-481.
Sutton, J. (2010): “Exograms and Interdisciplinarity: History, the Extended Mind and the Civilizing Process”, en R. Menary, ed., pp. 189-225.
Heersmink, R. y J. Sutton (2020): “Cognition and the Web: Extended, transactive, or scaffolded?”, Erkenntnis, 85, pp. 139-164.
Wheeler, M. (2010): “In Defence of Extended Functionalism”, en R. Menary, ed., pp. 245-270.
— (2011): “In Search of Clarity About Parity”, Philosophical Studies, 152(3), pp. 417-425.
— (2019): “Breaking the Waves: Beyond Parity and Complementarity in the Arguments for Extended Cognition”, en Colombo, M., E. Irvine, M. Stapleton, eds., pp. 81-95.
Valdés-Villanueva, L. M. ed., (2011): Sección especial “Extended Mind”, en Teorema: International Journal of Philosophy, 30(2), KRK Ediciones. https://www.unioviedo.es/Teorema/English/Issues/XXX2.html
Newen, A., L. De Bruin y Sh. Gallagher (2018): The Oxford Handbook of 4E Cognition, Oxford, Oxford University Press.

Lectures recomanades en castellà

Broncano, F. (2006): “Sujeto y Subjetividad en la Mente Extensa”, Revista de Filosofía, 31(2), pp. 109-133.
— (2015): “Extensiones Cognitivas”, [manuscript].
Vega-Encabo, J. (2005): “Mentes Hibridas”, AIBR: Revista de Antropología Iberoamericana, Ed. Electrónica Núm. Especial, Noviembre-Diciembre 2005, pp. 1-36.

Recursos en línia

Entrades relacionades

El problema ment-cos

Memòria

Teories de la Consciència

Identitat Personal

Com citar aquesta entrada

Andrada, Gloria (2024): “Ment Estesa”, Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: https://catedrablasco.cat/ment-estesa/)
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/mente-extendida/