Memòria | Filosofia i Ciutadania

La memòria juga un paper fonamental en la vida de les persones. No és sorprenent, doncs, que qüestions relacionades amb la memòria siguen objecte d’estudi en diverses àrees de la filosofia, incloent la metafísica, l’epistemologia i l’ètica. Donada l’àmplia gamma de qüestions filosòfiques relacionades amb la memòria, el present article haurà de ser per força selectiu, i es limitarà a exposar succintament algunes de les discussions centrals de la filosofia de la memòria.

1. Memòria: definició i taxonomia

La paraula “memòria” és polisèmica. Quan un diu, d’algú, que té bona memòria, pot voler dir almenys tres coses diferents. Primer, pot estar referint-se al “magatzem” en el qual aquesta persona guarda els seus records. Així, una persona amb bona memòria seria una persona amb una gran capacitat d’emmagatzematge d’informació. Segon, un pot estar referint-se a l’exercici de la capacitat de recordar. Independentment de com siga de gran el magatzem, una persona amb bona memòria pot ser algú que veloçment i precisament recobra records emmagatzemats quan és necessari. Finalment, un pot estar referint-se als records mateixos. Una persona amb bona memòria pot ser una persona amb molts records guardats, o amb records molt fidels a l’esdeveniment recordat, independentment de la grandària del magatzem o de la velocitat de recuperació. En conseqüència, la discussió filosòfica sobre la naturalesa de la memòria s’ha centrat en aquestes tres accepcions del terme “memòria”: la memòria com a facultat psicològica d’emmagatzematge d’informació, la memòria com el procés de recuperació d’informació, i la memòria com allò que és recuperat.

La major part del treball filosòfic sobre la memòria s’ha enfocat en el record d’esdeveniments personals passats. Així entesa, aquesta noció de memòria exclou altres tipus de capacitats psicològiques d’emmagatzematge d’informació. Per exemple, per a poder posar en pràctica un comportament aprés (v.gr., resoldre un cub de Rubik), un ha de poder recobrar cert tipus d’informació motora adquirida en el passat. Tanmateix, aquesta informació no ha d’estar ni vinculada específicament a un esdeveniment únic—un pot no recordar-se d’on ni quan va aprendre a resoldre el cub—ni ha de recordar-se’n conscientment. Així mateix, un pot recordar conscientment informació que va aprendre en el passat—informació que fins i tot pot versar sobre el passat—però que tanmateix no es refereix a un esdeveniment personal anteriorment viscut en primera persona. Per exemple, si algú em preguntara quan va ocórrer la caiguda de Constantinoble, i jo recorde que va ocórrer en 1453, estic recordant conscientment un esdeveniment que vaig adquirir en el passat, i que a més es refereix a un esdeveniment passat, però que tanmateix no constitueix un record puntual autobiogràfic d’un esdeveniment prèviament viscut per mi.

1.1. Taxonomies de la memòria

Per a identificar precisament el tipus de memòria al qual correspon el record d’esdeveniments puntuals passats viscuts en primera persona, és comú caracteritzar-la en contraposició a altres tipus de memòria. Una possibilitat és taxonomitzar diferents tipus de memòria gramaticalment (Bernecker, 2010). D’acord amb aquest enfocament, diferents tipus de memòria corresponen a diferents tipus d’objecte directe que pot prendre el verb “recordar”. Específicament, un pot recordar (1) persones o coses (v.gr., “Tomàs recorda la casa de la seua infància”), (2) propietats (v.gr., “Joana recorda la gravetat de la veu de son pare”), (3) esdeveniments (v.gr., “Maties recorda esquiar en els Alps”), o proposicions i fets (v.gr., “Màrcia recorda que la capital de Veneçuela és Caracas”). Segons la taxonomia gramatical, cadascuna d’aquestes classes de record es refereix a un tipus diferent de memòria.

Desafortunadament, aquesta taxonomia és problemàtica. D’una banda, és lingüísticament xovinista, ja que pren com a fonamental l’estructura gramatical de l’idioma en el qual es va formular (anglés), a costa d’altres idiomes que no es conformen a aquesta estructura. De fet, l’evidència etnolingüística suggereix una gran variabilitat sintàctica en la manera en què diversos idiomes expressen la noció de record (Amberer, 2007). D’un altre costat, encara que aquesta estructura gramatical fora universal, és poc probable que aquestes categories gramaticals corresponguen a classes naturals de fenòmens psicològics, ja que és possible que el mateix contingut mental puga ser expressat en formes gramaticals diferents—v.gr., “Recorde haver-te conegut” i “Recorde que et vaig conéixer” poden expressar el mateix pensament, tot i que pertanyen a categories gramaticals diferents.

Una segona taxonomia, més popular en psicologia i filosofia, és coneguda com “el model estàndard” (Squire, 1988). D’acord amb aquest model, per a poder determinar diferents classes de memòria, és indispensable tindre evidència empírica que són dissociables, és a dir, que una pot operar en absència de l’altra, i viceversa. El model estàndard es va enfortir a la fi del segle XX gràcies a diverses fonts d’evidència empírica, que incloïen la neuropsicologia, la neurociència comparativa, la neuroimatgeria i la psicologia experimental i del desenvolupament, entre d’altres (Schacter, Wagner & Buckner, 2000). Aquest model proposa una estructura jeràrquica dels diferents tipus de memòria. La primera divisió ocorre entre la memòria a curt termini i la memòria a llarg termini. Al seu torn, la memòria a llarg termini es divideix entre memòria declarativa o explícita i memòria no declarativa o implícita. La memòria declarativa es refereix a la capacitat per a codificar, emmagatzemar i recuperar informació conscientment i de manera que puga verbalitzar-se. En contraposició, la memòria no declarativa involucra l’emmagatzematge i recuperació de records que no necessiten esforç conscient ni han de ser verbalitzables. Així, el model estàndard classifica aprenentatges motors, habilitats adquirides amb la pràctica, reaccions automàtiques emocionals, i reflexos musculoesquelètics, dins de la categoria de memòria no declarativa. Al seu torn, la memòria declarativa es divideix en memòria semàntica i memòria episòdica. Segons la seua caracterització més clàssica (Tulving, 1985), la memòria semàntica es refereix al record conscient d’informació fàctica (siga autobiogràfica o no) sense que el seu contingut incloga on, com i quan es va adquirir la informació. Quan Màrcia recorda que la capital de Veneçuela és Caracas, és probable que no recorde ni quan, ni com, ni on va adquirir aquesta informació; tanmateix, Màrcia sap que la recorda. Aqueixa consciència de saber que un sap, la denomina Tulving consciència noètica, i suggereix que és característica de la memòria semàntica. En contrast, el record episòdic involucra la codificació, emmagatzematge i recuperació de continguts mentals sobre esdeveniments personals passats, viscuts en primera persona, i que inclouen on, com i (aproximadament) quan es van adquirir. Quan recorde certa ocasió en què vaig menjar paella, i mentalment em transporte al moment en què vaig rebre el plat, fumejant, en aquell restaurant a Barcelona, porte a la ment un record episòdic del qual tinc més que la consciència que conec aqueix esdeveniment: sóc conscient d’haver-lo viscut—tinc consciència autonoètica.

Encara que algunes discussions filosòfiques tenen a veure amb diversos tipus de memòria—per exemple, la discussió sobre la naturalesa de “saber com” i “saber què” es relaciona amb la diferència entre memòria declarativa i memòria no declarativa (Stanley, 2011)—la major part de les discussions en la filosofia de la memòria se centren en la noció de record episòdic, per la qual cosa molts filòsofs es valen del model estàndard per a identificar la noció de memòria que els interessa discutir. No obstant açò, val la pena esmentar que en les últimes dues dècades el model estàndard ha sigut blanc de moltes objeccions. Per exemple, s’ha argumentat que moltes de les tasques comportamentals que suposadament fonamenten les dissociacions subjacents als diferents tipus de memòria, no són sempre fàcils d’acomodar en el model estàndard (Dew & Cabeza, 2011). Així també, contrari al model estàndard, s’ha demostrat que diverses estructures cerebrals, que suposadament es correlacionaven únicament amb un tipus específic de memòria, en realitat participen de molts processos diferents que, en principi, pertanyen a més d’una categoria (De Brigard, 2014a). L’hipocamp, que se suposava que només participava en tasques de memòria episòdica a llarg termini, resulta indispensable per a certes tasques de memòria a curt termini, així com per a tasques que no són exclusivament de memòria, com certes tasques perceptives o imaginatives. Per açò, alguns autors han proposat noves taxonomies basades en l’estructura de la informació mnèmica representada (Reder, Park & Kiaffaber, 2009), les estructures cerebrals involucrades (Henke, 2010) o els processos computacionals emprats (Cabeza & Moscovitch, 2013).

1.2. Com caracteritzar la memòria episòdica

Independentment de quina siga l’estratègia taxonòmica adequada, la major part de les discussions filosòfiques al voltant de la memòria se centren en la memòria episòdica. No obstant açò, per a poder caracteritzar més precisament la noció de record episòdic, és important determinar, primer, què fa que l’experiència mental del record siga un record—en lloc de, diguem, una percepció o una imaginació—i, segon, què fa que siga episòdic, en lloc de, diguem, semàntic o procedimental.

La primera pregunta té una llarga tradició. Aristòtil, per exemple, es basa en el contingut dels estats mentals per a argumentar que la memòria és diferent de l’anticipació i de la percepció (De Brigard, 2014b). A diferència de l’anticipació, que és sobre esdeveniments futurs, i a la percepció, que és sobre esdeveniments presents, la memòria és sobre esdeveniments passats (Sorabji, 1972). Més encara, la memòria és diferent de la imaginació ja que aquesta última és, usualment, sobre esdeveniments merament possibles i falsos, mentre que els records tenen com a objectes intencionals esdeveniments vertaders que sí que van ocórrer en el passat. Donades aquestes diferències en continguts intencionals, Aristòtil individualitza la memòria com la facultat que s’encarrega de proporcionar-nos informació verídica sobre el passat.

Desafortunadament, l’estratègia aristotèlica de distingir facultats psicològiques sobre la base dels seus continguts intencionals, és qüestionable (De Brigard, 2014; 2017). Per què hem de privilegiar la diferència temporal en els continguts mentals d’esdeveniments passats i futurs? Per què no privilegiar la diferència entre pensaments sobre coses que són més grans de 10 metres, i coses que són més xicotetes? Postular que certes diferències en el contingut intencional de determinats estats mentals és raó suficient per a distingir les facultats psicològiques que suposadament els generen, és injustificat. A més, tampoc està clar que els continguts mentals dels nostres records siguen només sobre esdeveniments passats. Munsat (1966), per exemple, esmenta que de vegades un es recorda d’esdeveniments que succeiran en el futur—v.gr., “Recorde que tinc una cita amb Jordi demà”—sense que açò signifique que el contingut mental del qual som conscients represente un esdeveniment passat. Jo no he de recordar l’esdeveniment passat d’haver acordat una cita amb Jordi per a recordar que tinc una cita amb ell demà; de fet, puc fins i tot haver oblidat quan o com acordàrem la cita i, tanmateix, puc recordar que tinc una cita amb ell en el futur. Els nostres records, per tant, no són només sobre el passat.

Altres filòsofs han intentat estratègies diferents per a distingir a la memòria d’altres facultats psicològiques, particularment la imaginació. Una de les estratègies més comunes es coneix com la condició de factivitat, segons la qual el verb “recordar” en estructures gramaticals de la forma “S recorda que p” és fàctic (i.e., és veritat si i només si l’oració enclosa, p, és veritat), mentre que “imaginar” no ho és (Malcolm, 1963; Shoemaker, 1972). Aquesta diferència lingüística suposadament assenyalaria una diferència entre la memòria i la imaginació. Desafortunadament, aquesta estratègia és també qüestionable. D’una banda, pateix del mateix xovinisme lingüístic esmentat anteriorment, fins i tot si s’utilitza el mètode de Vendler (1972) per a distingir verbs fàctics de verbs no fàctics (per a una crítica detallada, vegeu De Brigard, 2017). I, d’altra banda, com Hazlett (2010) suggereix, no està clar que “recordar” siga un verb fàctic, ja que expressions com “Jo recorde haver caminat per aquest passatge però jo no vaig caminar per aquest passatge”, no són lògicament contradictòries, sinó merament pragmàticament incoherents, ja que és possible imaginar situacions en les quals siga el cas que un recorde verídicament haver caminat per cert passatge sense que en realitat ho haja fet. A més, suggereix Hazlett, el llenguatge ordinari no sembla conformar-se a la condició de factivitat, ja que la gent no té major inconvenient a parlar de records falsos.

Un altre enfocament tradicional en filosofia per a caracteritzar la memòria és distingir l’estat mental de recordar segons una de les seues propietats, bé siga interna o externa. Comunament, aquells que defensen la distinció entre els records i altres estats mentals—com les percepcions i les imaginacions—sobre la base d’una propietat externa única, suggereixen que aquesta propietat és una determinada relació causal entre l’esdeveniment recordat i el record mateix. Aristòtil, per exemple, considerava que la mera semblança entre el record i l’esdeveniment recordat no era suficient per a dir que el primer és un record del segon. Al cap i a la fi, sempre és possible adquirir un contingut mental que s’assemble a un esdeveniment passat sense que aquest haja sigut la seua causa directa, com és el cas dels esdeveniments de reaprenentatge (Robins, 2016). Només estats mentals que estiguen apropiadament causats per esdeveniments passats poden ser records. Val la pena esmentar que malgrat haver rebut dures crítiques a principis del segle XX (v.gr., Russell, 1921; Malcolm, 1963), la teoria causal de la memòria va tornar a enfortir-se gràcies un influent article de Martin i Deutscher (1966), en el qual advocaven per la necessitat d’incloure un criteri causal a la definició de record. El problema, per descomptat, és com caracteritzar precisament el tipus de relació causal entre el record i l’esdeveniment sobre el qual versa el record (Michaelian & Robins, 2018).

Una segona estratègia per a distingir els records (episòdics) d’altres estats mentals, és la d’identificar una propietat interna distintiva dels records. Al llarg de la història, diverses propietats han sigut propostes. S’ha suggerit, per exemple, que els records són més vivaços (Descartes, 1991; Passions, xi: 348), clars (Hobbes, 1651/1994), o vívids (Hume, 1978) que les imaginacions, però menys que les percepcions sensorials. La coherència del record amb altres continguts mentals també s’ha postulat com a distintiu dels records (Descartes, 1991; Meditacions, vii: 89-90). Uns altres han suggerit que les imatges de la memòria, contrari a les imatges de la imaginació, venen a la consciència acompanyades d’un sentiment de familiaritat (James, 1980) o de la sensació que allò que representen l’hem viscut abans (Russell, 1921). Finalment, també s’ha suggerit que els records, contràriament a les imaginacions, conserven l’estructura de l’esdeveniment al qual es refereixen (Hume, 1978). No obstant açò, cadascuna d’aquestes propostes ha rebut fortes crítiques. S’ha dit, per exemple, que la vivacitat no pot ser un bon criteri per a distingir els records d’altres tipus d’estats mentals, ja que és molt probable que hi haja percepcions menys vivaces que records molt vívids o imaginacions més vivaces que records lànguids (v.gr., Holland, 1954). El mateix ocorre amb criteris com la claredat i nitidesa. De forma similar, la coherència i l’isomorfisme estructural resulten inadequats, ja que un no solament pot recordar esdeveniments incoherents i imaginar esdeveniments coherents amb la resta de creences pròpies, sinó que també pot imaginar esdeveniments isomòrfics en un esdeveniment real o recordar esdeveniments que difereixen d’allò que en realitat va ocórrer, encara que siga mínimament. En aquests casos, els estats mentals corresponents estarien mal classificats. Finalment, el criteri de familiaritat també és problemàtic, ja que és habitual experimentar amb un alt nivell de familiaritat records falsos d’esdeveniments que un no va experimentar (Brainerd & Reyna, 2005).

2. Recordar

La pregunta sobre què és la memòria i com es distingeix d’altres facultats i/o estats mentals està inevitablement relacionada amb la pregunta sobre en què consisteix recordar. Al seu torn, aquesta pregunta pot subdividir-se en dues qüestions íntimament relacionades: primer, quan un recorda alguna cosa, què és allò que un recorda? I, segon, quan recordem, què és exactament allò que ens ve a la consciència? Discutiré ambdues preguntes a continuació.

2.1 L’objecte del record

Un record és un estat mental. Per tant, és un estat intencional; està dirigit cap a un objecte. Allò sobre el que versa el record és l’objecte intencional del record. La manera en la qual aqueix objecte intencional es presenta a la nostra consciència és el contingut intencional del record (Crane, 2009). Una primera resposta a la pregunta sobre què és allò que un recorda quan recorda, consisteix a igualar el contingut amb l’objecte del record: allò que un recorda és simplement l’esdeveniment passat. Aquesta perspectiva, de vegades denominada realisme directe, sosté aleshores que recordar consisteix a estar directament i apropiadament relacionat amb l’esdeveniment passat que es recorda (Reid, 1849/1975; Laird, 1920). Recordar és, consegüentment, una activitat primitiva i inanalitzable.

Malgrat la seua simplicitat, el realisme directe és una teoria problemàtica. Primer, encara que el realisme directe està motivat per analogia amb la percepció, no està clar fins a quin punt els dos fenòmens són paral·lels. Els records, per exemple, són fenomenològicament diferents de les percepcions, i usualment són menys detallats. La memòria i la percepció també difereixen en la capacitat de proveir-nos d’informació que ens permeta discriminar objectes intencionals. Per exemple, les persones consistentment demostren millor acompliment en tasques de discriminació quan aquestes són perceptives en lloc de mnemòniques (v.gr. Nemes et al., 2010). Més encara, els records decauen amb el temps, la qual cosa no sembla ocórrer amb la percepció. Igualment, està el problema dels records falsos. Molts dels nostres records verídics són produïts pels mateixos mecanismes neuronals i cognitius que generen alguns dels nostres records falsos (Schacter, 1995; De Brigard, 2014). No obstant açò, els records falsos són sobre esdeveniments que mai van ocórrer. Per tant, el realista directe hauria d’explicar no solament com en recordar pot un estar en relació directa amb un esdeveniment passat que ja no existeix, sinó també amb un esdeveniment que mai va existir. El cost metafísic de la teoria del realisme directe sembla ser molt alt (Furlong, 1948).

L’altra alternativa és el representacionalisme. D’acord amb aquesta perspectiva, recordar involucra la mediació de representacions mentals. Recentment, els filòsofs de la memòria distingeixen dues versions generals de representacionalisme. D’una banda, estan els qui consideren que la representació que es porta a la ment al moment de recordar preserva la mateixa informació que l’adquirida en l’esdeveniment que es recorda, i no conté ni més ni menys informació que aquesta informació inicial. A aquest grup pertanyen les teories preservacionistes del record. D’altra banda, estan les teories generativistes, d’acord amb les quals en recordar el contingut codificat pot modificar-se i, fins i tot, incrementar-se en incloure-hi informació addicional durant la recuperació. Normalment, les teories generativistes consideren que recordar és una activitat constructiva en lloc de merament reproductiva, com és el cas de les teories preservacionistes. Ara, per a entendre en què consisteix exactament allò que es reprodueix o es reconstrueix, és important discutir la noció de representació de memòria, o “impressions de la memòria” (memory trace), com es coneix més comunament.

2.2. Impressions de la memòria

La idea que les nostres experiències deixen una impressió en la nostra ment, i que d’alguna manera aqueixa impressió ens permet recordar esdeveniments passats, es remunta almenys fins a Plató, qui sostenia que les nostres experiències de vegades s’imprimeixen en la nostra memòria com els segells s’imprimeixen en el lacre dels sobres (Plató, 1997; Teetet, 191d). Per a Plató, aquestes impressions han de ser semblants als esdeveniments que representen. Aristòtil també considera que la semblança és una condició necessària de les impressions de la memòria, però considera que també és indispensable que aquestes impressions hagen sigut directament causades per l’esdeveniment que representen (Aristòtil, De memoria, 450a). D’aquesta manera, Aristòtil suggereix que recordar involucra l’existència d’impressions de la memòria—‘eikon’ és el terme que usa—la naturalesa del qual ha de complir amb les tres condicions següents: 1) haver estat causalment produïdes per l’esdeveniment recordat i, al seu torn, ser causalment responsables del record (condició causal); 2) han de retenir la informació inicial des de la codificació fins a la recuperació (condició de retenció); i 3) han de ser estructuralment isomòrfiques, similars o semblants als esdeveniments que representen (condició de similitud).

Malgrat la seua antiguitat, la teoria aristotèlica de les impressions de la memòria és essencialment idèntica a la noció de rastre de memòria discutida pels filòsofs moderns i molts contemporanis. Tanmateix, diferents filòsofs han interpretat la noció d’impressió de memòria de maneres diferents. Segons el representacionalisme directe, les impressions de la memòria són representacions creades després que l’esdeveniment recordat ha sigut percebut, ja que la percepció és, suposadament, immediata. El representacionalisme semidirecte sosté que la percepció inicial està mediada per representacions perceptives i que aquestes representacions són les impressions de la memòria que es preserven per a ser recuperades quan es recorda (v.gr., Agustí, 2008; Locke, 1979, primera edició de l’Assaig). Finalment, el representacionalisme indirecte sosté que la percepció de l’esdeveniment inicial està mediada per una representació, però que la dita representació és numèricament diferent de la representació que es preserva i després es recupera en recordar (v.gr., Locke, segona edició).

Encara que el representacionalisme indirecte és tal vegada la versió més popular de representacionalisme, aquesta introdueix el problema de com caracteritzar la relació entre el contingut de la representació codificada i el contingut de la representació recordada. Ací, de nou, hi ha diverses propostes. D’una banda, hi ha els qui advoquen per la identitat de contingut entre la representació codificada i la recuperada (Zemach, 1968), la qual cosa és consistent tant amb un representacionalisme indirecte com semidirecte. Aquesta perspectiva, denominada invariantisme de contingut, és usualment advocada per les teories preservacionistes del record. El variantisme de contingut, d’altra banda, sosté que el contingut intencional recordat difereix del contingut intencional percebut durant la codificació inicial. Al llarg de la història, hi ha hagut moltes varietats de variantismes de contingut. Alguns filòsofs, per exemple, sostenen que el contingut recordat ha d’incloure un estat cognitiu addicional, tal com la creença que l’esdeveniment representat va ocórrer en el/el meu passat (Russell, 1921; James 1890). Per a uns altres, l’estat addicional és afectiu, tal com una emoció o un sentiment de “passat” (Spinoza, 1985). Finalment, segons altres filòsofs, el record involucra una percepció de segon ordre, o apercepció, el contingut del qual de primer ordre és el contingut intencional inicialment percebut (Leibniz, 1714). En tot cas, el variantisme de contingut implica, en major o menor mesura, una violació de la condició de retenció, i determinar exactament quin és el grau de variació entre el contingut codificat i el recordat constitueix un dels assumptes més debatuts en la filosofia de la memòria contemporània (Michaelian, 2016; Bernecker & Michaelian, 2017).

Les diferents nocions d’impressions de memòria discutides en aquesta secció representen tan sols una mostra de les diverses nocions que hui dia es discuteixen en la literatura. Per exemple, depenent de si el vehicle representacional és estés o no, les impressions de memòria poden incloure-hi components extracranials (Clark & Chalmers, 1998) o fins i tot distribuïts entre diversos individus (Sutton, 2009). També s’ha discutit la possibilitat que les propietats instanciades en les impressions de la memòria no siguen categòriques sinó disposicionals (Sutton, 1998; Robins, 2012; De Brigard 2014). Finalment, hi ha els qui consideren que, encara que la noció d’impressió de memòria és necessària per a entendre la naturalesa del record, és indispensable reconsiderar les condicions de causalitat, retenció i similitud, a la llum de recents descobriments en psicologia i neurociència cognitiva (De Brigard, 2014).

3. La funció de la memòria

Un dels temes més discutits en la filosofia de la memòria recentment és el d’aclarir quina és la funció de la memòria. D’acord amb la versió tradicional—consistent amb la imatge preservacionista i invariantista del contingut intencional—la memòria (episòdica) és essencialment reproductiva: la seua funció és preservar informació sobre esdeveniments passats amb fidelitat (Stout, 1899). Per tant, certs errors comuns de la memòria, com els records falsos, són considerades errades en el funcionament de la memòria (Kurtzman, 1983). No obstant açò, aquesta imatge de la memòria com a arxiu (Robins, 2016) contrasta amb una versió, més contemporània, de la memòria com un procés constructiu (Bartlett, 1938; Schacter 1995).

Però, si la funció de la memòria no és reproduir esdeveniments passats amb fidelitat, aleshores per a què recordem? Una possibilitat, elaborada detalladament pel psicòleg Endel Tulving (1985), és que la memòria ens permet generar simulacions sobre possibles esdeveniments futurs per a anticipar-nos a allò que puga ocórrer (Michaelian, 2016). Segons aquesta perspectiva, la memòria té una funció prospectiva, més que retrospectiva (De Brigard, 2014). Una altra possibilitat, que es relaciona amb altres versions simulacionistes, és que la memòria ens permet simular mentalment possibles comportaments amb la finalitat d’exercitar “offline” possibles postures i situacions corporals (Ingevar, 1979; Glenberg 1997). Finalment, una proposta més recent suggereix que la memòria episòdica té una funció predominantment comunicativa: la nostra capacitat per a recordar esdeveniments passats ens permet exercir vigilància epistèmica sobre els nostres congèneres, i poder així comunicar testimoniatges de confiança. Sens dubte, la discussió sobre la funció de la memòria, així com la seua relació amb les diferents teories sobre les impressions de la memòria i la naturalesa de recordar, constitueixen fructífers temes de recerca en la filosofia de la memòria contemporània.

Felipe De Brigard
(Duke University)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Marc Artiga i Pablo Rychter.

Referències

Augustine (2008). The works of Saint Augustine: A translation for the 21st century (Vol. 25). Hyde Park, NY: New City Press.
Amberer, M. (2007). The Language of Memory in a Cross-linguistic perspective. John Benjamins: Amsterdam
Bartlett, F. C. (1932). Remembering: A study in experimental and social psychology. Cambridge: Cambridge University Press.
Bernecker, S. (2010). Memory. Oxford: Oxford University Press.
Bernecker, S. & Michaelian, K. (2017). Routledge Handbook of Philosophy of Memory. Routledge Press.
Brainerd, C. J., & Reyna, V. F. (2005). The science of false memory. New York: Oxford University Press.
Cabeza, R. & Moscovitch, M. (2013). “Memory Systems, Processing Modes, and Components: Functional Neuroimaging Evidence”. Perspectives on Psychological Science, 8(1): 49-55.
Clark, A., & Chalmers, D. (1998). “The Extended Mind”. Analysis, 58 (1998): 7–19.
Crane, T. (2009). Is perception a propositional attitude? Philosophical Quarterly,59, 452– 469.
De Brigard, F. (2014a). Is memory for remembering? Recollection as a form episodic hypothetical thinking. Synthese. 191(2): 155–85.
De Brigard, F. (2014b). The nature of memory traces. Philosophy Compass.9(6): 402–14.
De Brigard, F. (2017). Memory and Imagination In: Bernecker, S. & Michaelian, K. (Eds.) Routledge Handbook of Philosophy of Memory. Routledge Press. pp. 127-140.
Descartes, R. (1991),The philosophical writings of Descartes, vol. III: correspondence, J. Cottingham, R. Stoothoff, D. Murdoch, and A. Kenny (trans.). Cambridge: Cambridge University Press.
Dew, I.T.Z., & Cabeza, R.(2011).The porous boundaries between explicit and implicit memory: behavioral and neural evidence. Ann. N.Y. Acad. Sci.1224 (2011) 174–190.
Furlong, E. J. (1948). Memory. Mind, 57, 16–44.
Glenberg, A.M. (1997). What memory is for. Behavioral and Brain Sciences. 20(1): 1-55.
Hazlett, A. (2010). The myth of factive verbs. Philosophy and Phenomenological Research. 80(3): 497–522.
Henke, K. (2010). A model for memory systems based on processing modes rather than consciousness. Nat. Rev. Neurosci. 11(7): 523-32.
Hobbes, T. (1651/1994). Leviathan, E. Curley (ed.), with selected variants from the Latin edition of 1668. Indianapolis, IN: Hackett.
Holland, R.F. (1954). The empiricist theory of memory. Mind.63(252): 464–86.
Hume, D. (1978).A treatise of human nature. Oxford: Oxford University Press.
Ingvar, D.H. (1979). “Hyperfrontal” distribution of the cerebral grey matter flow in resting wakefulness; on the functional anatomy of the conscious state. Acta Neurol Scand.60(1):12-25.
James, W. (1890).The principles of psychology. New York: Henry Holt & Co.
Kurtzman, H. S. (1983). Modern conceptions of memory. Philosophy and Phenomenological Research,44(1), 1–19.
Laird, J. A. (1920).Study in Realism. Cambridge: Cambridge University Press.
Leibniz, G.W. (1714/1989).Philosophical writings. Indianapolis, IN: Hackett
Locke, J. (1979).An essay concerning human understanding. New York: Oxford University Press.
Malcolm, N. (1963). Knowledge and certainty. Ithaca, NY: Cornell University Press.
Martin, C.B. & Deutscher, M. (1966) Remembering. Philosophical Review. 75: 161–96.
Michaelian, K. (2016).Mental time travel: Episodic memory and our knowledge of the personal past. Cambridge, MA: MIT Press.
Michaelian, K. &Robins, S.K. (2018). Beyond the causal theory? Fifty years after Martin and Deutscher. New Directions in the Philosophy of Memory. Eds. K. Michaelian, D. Debus, and D. Perrin. Routledge. Pp. 13-32.
Munsat, S. (1966).The concept of memory. New York: Random House.
Nemes, V.A., Parry, N.R., & McKeefry, D.J. (2010). A behavioural investigation of human visual short term memory for colour. Ophthalmic Physiol Opt.30(5):594-601.
Plato (1997).Complete works. Indianapolis, IN: Hackett.
Reder, L.M., Park, H., & Kiaffaber, P.D. (2009). Memory systems do not divide on consciousness: Reinterpreting memory in terms of activation and binding. Psychol Bull. 2009 Jan;135(1):23-49.
Reid, T. (1785/1849). Essays on the intellectual powers of man. Edinburgh: McLachlan, Stewart, & Co.
Robins, S. (2012).A capacity view of memory traces. PhD Dissertation.
Robins, S. K. (2016). Representing the Past: Memory Traces and the Causal Theory of Memory. Philosophical Studies, 173,2993-3013
Russell, B. (1921).The analysis of mind. London: George Allen and Unwin
Schacter, D.L., Wagner, A.D., & Buckner, R.L. (2000). Memory systems of 1999. In E. Tulving & F.I.M. Craik (Eds.) Handbook of memory. New York: Oxford University Press.
Schacter, D.L. (1995). Memory distortion: History and current status. In D.L. Schacter et al. (Eds.), Memory distortion(pp. 1-43). Cambridge, MA: Harvard University Press.
Shoemaker, S. (1972). Memory. In: P. Edwards (ed.), Encyclopedia of philosophy. New York: Macmillan, vol. V, 265–74.
Sorabji, R. (1972).Aristotle on memory. London: Duckworth.
Spinoza, B. (1985).The collected works of Spinoza. Vol. I. E.M. Curley (ed.). Princeton, NJ: Princeton University Press
Stanley, J. (2011). Know How. Oxford: Oxford University Press.
Stout, G. F. (1915).A manual of psychology. London: University Tutorial Press.
Sutton, J. (1998). Philosophy and Memory Traces: Descartes to connectionism. Cambridge: Cambridge University Press
Sutton, J. (2009). Adaptive misbeliefs and false memories. Behavioral and Brain Sciences, 32(6), 535–536.
Tulving, E. (1985). Memory and consciousness. Canadian Psychology. 26(1): 1–12.
Vendler, Z. (1972). Res cogitans: An essay in rational psychology. Ithaca, NY: Cornell University Press
Zemach, E. M. (1968). A Definition of Memory. Mind, 77(308): 526–36.

Com citar aquesta entrada

De Brigard, F. (2018). “Memòria”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/memoria/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/memoria/