Ment-cos (el problema) | Filosofia i Ciutadania

El problema ment-cos pot definir-se com el problema de determinar la relació entre els nostres estats mentals i els nostres estats corporals (en general, els nostres estats físics). En el context d’aquest problema el terme ‘ment’ admet lectures més o menys carregades ontològicament. En un sentit fort, ‘ment’ pot entendre’s com una entitat, o substància, que suporta els estats mentals o n’és seu. En un sentit feble, dir que un subjecte posseeix una ment és dir simplement que és correcte atribuir-hi estats mentals.

Les tradicions filosòfiques amb major pes en l’antiguitat van ser essencialment dualistes –en defensar que els estats mentals i corporals són de naturalesa diferent– si bé amb importants matisos entre aquestes. La tradició platònica va sostindre que l’ànima és immaterial i immortal i ha de governar el cos, que és material i perible. En aquesta tradició va quedar pendent el problema d’explicar com entitats tan antagòniques poden relacionar-se estretament entre si (l’ànima governa el cos i alhora el cos afecta l’ànima). L’hilemorfisme aristotèlic resol en certa manera aquest problema en sostindre que la forma necessita una matèria i la matèria una forma (entesa aquesta última, dit breument, com un principi d’organització de la matèria que la dota d’una certa funcionalitat). Qüestió àrdua tanmateix és la de determinar el tipus de dualisme defensat en els escrits aristotèlics. La ψυχή aristotèlica sembla ser responsable de les propietats biològiques d’una persona, incloent-hi les propietats mentals, amb la qual cosa en termes aristotèlics la dualitat s’establiria entre allò biològic i allò físic, més que entre allò mental i allò corpori. Tanmateix, Aristòtil segons sembla va admetre que pensar és quelcom que no requereix un suport material i pot existir com a forma pura.

Descartes va defensar un dualisme de substàncies en les seues Meditacions Metafísiques. La tesi central és que una persona consta de dues substàncies, una substància pensant i una altra corpòria, amb atributs oposats i tals que poden existir l’una sense l’altra. Ha exercit gran influència al llarg dels segles posteriors no tant la doctrina en si, com la manera en què Descartes l’argumenta. L’argument es troba en la sisena i última meditació, ja que depén de premisses establides en meditacions anteriors. Aquest argument consta essencialment de dues premisses: que podem concebre amb claredat i distinció la ment (“mens”) sense el cos i que allò que podem concebre amb claredat i distinció pot ser com el concebem. La primera premissa depén de la concebibilitat de la hipòtesi del geni maligne: és concebible una situació en la qual un malvat geni es complau a fer fracassar totes les meues creences, incloses creences perceptives relatives al fet que posseïsc un cos i habite un món material. Si açò és així, aleshores és concebible que jo existisca com quelcom pensant en un món immaterial. Per la seua banda, la segona premissa es recolza en la tesi que allò concebible, almenys sota certes condicions, és metafísicament possible. Aleshores se segueix d’ambdues premisses que és metafísicament possible que jo existisca com quelcom pensant i sense cos, sense que aqueixa existència requerisca res material.

Sense entrar en la discussió de les dues premisses cartesianes (vegeu més avall), la teoria cartesiana s’enfronta almenys a tres problemes importants. Un d’aquests és el d’explicar la interacció entre substàncies diferents (heretat, en certa manera, de la tradició platònica); l’altre és el d’explicar com s’individuen substàncies cartesianes, dit d’una altra manera, com podem establir límits entre substàncies pensants diferents en absència d’atributs corporis o materials, o bé determinar l’existència d’una substància pensant quan no exerceix els seus atributs. El tercer problema és en certa manera una conseqüència dels altres dos: es tracta del problema epistemològic de les altres ments, o del fonament epistèmic per a atribuir a altres ments cartesianes, diferent de la meua.

El dualisme contemporani, amb alguna excepció notable, situa la dualitat ment-cos no en la categoria ontològica de les substàncies sinó en la de les propietats. Açò evita en principi alguns dels problemes cartesians esmentats en el paràgraf anterior. D’acord amb aquesta posició, tant les propietats mentals com les corpòries tenen un mateix suport físic, si ben algunes de les mentals, a causa de característiques especials, no poden reduir-se a propietats físiques. L’estratègia argumentativa del dualisme de propietats passa sempre per assenyalar característiques de les propietats mentals que cap propietat física pot suposadament tindre. Si bé s’han assenyalat diverses d’aquestes característiques, com la intencionalitat (la idea és que només les propietats mentals poden ser intrínsecament intencionals) o l’autoritat epistemològica del subjecte en relació a aquestes propietats, de bon tros el principal argument s’ha recolzat en la consciència fenomènica: les propietats fenomèniques, o qualia, serien essencialment subjectives (Nagel, 1974) o eminentment introspectives (Jackson, 1982). Cal assenyalar que si s’accepta la tesi que qualsevol relació causal depén de les propietats exemplificades per causa i efecte, aleshores el problema cartesià de la interacció ressorgeix per al dualisme de propietats.

Cronològicament, la primera posició important sobre el problema ment-cos del segle XX és el conductisme lògic. Per al conductisme, el cartesianisme comet un error categorial en construir com a entitats d’oposada naturalesa allò que en realitat són entitats de diferent categoria ontològica (Ryle, 1949). Els estats mentals no estan al mateix nivell que els estats corporis, ja que són disposicions a la conducta observable. El conductisme lògic pretén oferir una anàlisi dels conceptes psicològics, per la qual cosa la seua tesi es pretén a priori, i a l’origen parteix d’una premissa verificacionista, en sostindre que les atribucions d’estats mentals es comproven via la conducta observable del subjecte. Per al conductista, el caràcter intractable dels problemes del cartesianisme mostra que en realitat són pseudoproblemes que s’esvaeixen quan es corregeix l’error categorial.

La figura de Wittgenstein va exercir una gran influència sobre el conductisme lògic, si bé és objecte d’un feixuc debat si cal considerar que el filòsof austríac va defensar o no tesis conductistes. Tanmateix, una contribució wittgensteiniana sí que sembla inqüestionable i val la pena destacar-la ací. D’acord amb l’argument contra la possibilitat d’un llenguatge privat, la intencionalitat requereix que hi haja una distinció entre usos correctes i incorrectes d’allò dotat d’intencionalitat, quelcom que resulta impossible en una situació com la del geni maligne. Per tant, per a Wittgenstein la hipòtesi del geni maligne és inconcebible, no té sentit parlar de quelcom pensant, quelcom dotat d’estats intencionals, en una situació així, amb la qual cosa una de les premisses de l’argument dualista cartesià s’enfonsa.

Les principals objeccions al conductisme assenyalen que les disposicions a la conducta d’un subjecte no són ni suficients ni necessàries per a atribuir estats mentals a aqueix subjecte. Una marioneta controlada per control remot pot satisfer tots els contrafàctics que permeten atribuir disposicions a la conducta sense tindre estats mentals (almenys si entenem les disposicions a la conducta, com requereix el conductisme lògic, no en el sentit realista, açò és, no com a estats interns responsables causals de les manifestacions de la disposició). D’altra banda, un subjecte pot estar en un estat mental sense verificar els contrafàctics que permeten atribuir-hi les disposicions a la conducta rellevants (cas dels super-superespartans de Putnam, 1963). En el fons, subjau a aquests arguments, especialment al segon, que si bé pot existir un vincle a priori entre estats mentals i conducta observable, aquest vincle no és prou fort ni directe per a permetre una reducció d’allò mental a disposicions a la conducta, com pretén el conductista: la mateixa conducta pot ser resultat de diferents combinacions d’estats mentals.

El materialisme d’estat central, o teoria de la identitat psicofísica, desenvolupat durant la dècada dels cinquanta del passat segle (Place, Smart), sosté que cada estat mental tipus és un estat del Sistema Nerviós Central (s’al·ludeix ací a la distinció tipus / exemplar (“type” / “token”) introduïda per Charles S. Peirce. Sobre aquesta distinció, vegeu Pineda, 2012, pàg. 27-32.). La tesi de la identitat d’estats tipus es proposa com una conjectura empírica que resulta plausible a la llum de les proves empíriques disponibles però que en últim terme ha de ser confirmada o descartada mitjançant el mecanisme de contrastació, com ocorre amb qualsevol altra teoria científica. Per als teòrics de la identitat, el problema ment-cos, la naturalesa dels estats mentals, competeix a la ciència empírica i ha de ser rescatat de les urpes dels filòsofs.

Tals hipòtesis d’identitat psicofísica són, com qualssevol altres hipòtesis de la ciència empírica, de caràcter a posteriori i, creuen els seus proponents, contingents. En la tercera conferència de Naming and Necessity, Saul Kripke va posar en escac aquest plantejament en argumentar que les identitats psicofísiques plantejades pel materialisme d’estat central, si són vertaderes, aleshores han de ser necessàriament vertaderes, encara que es justifiquen a posteriori. Serien exemples de veritats necessàries a posteriori. A partir d’ací, Kripke desenvolupa un argument dualista molt influent que tracta de mostrar que certes identitats psicofísiques no són vertaderes, ja que no poden ser necessàriament vertaderes. L’argument kripkeà descansa en premisses que depenen de les tesis semàntiques defensades en Naming and Necessity, el desenvolupament de les quals ha donat lloc a allò que més tard es coneixerà com “bidimensionisme semàntic”. Tal doctrina sosté que fenòmens com la necessitat a posteriori o la contingència a priori es produeixen en relació a enunciats que estan associats a una doble proposició, i és una d’aquestes responsable de les seues propietats epistèmiques i l’altra responsable de les seues propietats modals. La tesi kripkeana és que una veritat necessària a posteriori sembla erròniament contingent perquè confonem la modalitat de la proposició que fixa les seues propietats epistèmiques, que és genuïnament contingent, amb la d’aquella que fixa les seues propietats modals, que és necessària i és, de fet, la proposició genuïnament expressada per una veritat necessària a posteriori. Tanmateix, en el cas d’identitats psicofísiques que involucren termes mentals que fixen el seu referent mitjançant qualia, com ocorre amb ‘dolor’ segons Kripke, tal confusió no és possible (en el cas de tals identitats, la proposició que fixa les seues propietats epistèmiques és també necessària) i, en conseqüència, la conclusió és que tals identitats no són necessàriament vertaderes i, per tant, són falses.

L’argument dualista de Kripke ha tingut dos efectes molt notables en la discussió més recent del problema ment-cos. El primer és que reforça el paper dels qualia com a principal argument filosòfic en favor d’algun tipus de dualisme; el segon és que posa en relleu la importància de dilucidar la relació entre allò epistèmicament concebible i allò metafísicament possible a l’hora d’avaluar les diverses propostes sobre el problema ment-cos. Açò últim no pot sorprendre massa ja que, com vam veure, una determinada manera d’entendre aquesta relació constitueix una de les dues premisses fonamentals de l’argument original cartesià. David Chalmers s’ha distingit més recentment per elaborar l’argument kripkeà fins a articular la que hui dia és la versió més influent del dualisme de propietats. En el cas de Chalmers, la característica de les propietats fenomèniques que les faria no reductibles a propietats físiques és que les veritats fenomèniques (aquelles que descriuen l’exemplificació de propietats fenomèniques) no poden ser inferides a priori de veritats microfísiques (juntament amb certes veritats díctiques i una clàusula de totalitat). Amb la qual cosa és (negativament) concebible un món microfísicament idèntic al nostre però desproveït per complet de consciència fenomènica. Fent valdre la segona premissa cartesiana, el vincle entre concebibilitat i possibilitat, s’obté aleshores la conclusió dualista.

Així doncs, no pot sorprendre que moltes rèpliques materialistes a aquest argument s’hagen centrat a tractar d’atacar el vincle entre concebibilitat i possibilitat, defensant per exemple que existeixen enunciats que expressen necessitats fortes, açò és, tals que expressen proposicions vertaderes concebiblement falses, o a posteriori, però metafísicament necessàries (en una necessitat forta, les dues proposicions associades a aquesta són necessàries).

Des de les posicions materialistes, el materialisme d’estat central no va tardar a ser atacat en estimar que plantejava una relació metafísica entre allò mental i allò corpori, o físic –la identitat d’estats tipus– massa fort. Les identitats psicofísiques postulades per la teoria tenen per conseqüència que per a qualsevol estat mental tipus M existeix un estat corpori tipus N tal que qualsevol exemplificació de M és idèntica amb una exemplificació de N i al revés, ja que són els tipus M i N allò que és objecte d’identificació. Tanamteix, resulta poc plausible suposar que qualssevol dos subjectes que creuen que Madrid és la capital d’Espanya exemplifiquen un mateix estat cerebral tipus (o fins i tot el mateix subjecte en moments de temps diferents). I no diguem si pensem en els estats mentals d’animals no humans. Sembla raonable suposar que els polps senten dolor, però no sembla raonable suposar que per raó d’açò el nostre cervell i el dels polps exemplifiquen un mateix estat físic tipus (Putnam, 1967).

En general, per aquesta raó el materialisme actual, o fisicisme, tendeix a relaxar la relació metafísica entre allò mental i allò físic. S’advoca, o bé per una identitat d’estats exemplar, no d’estats tipus (és a dir, cada exemplificació d’un estat mental tipus és idèntica amb una exemplificació d’un estat corpori (o físic) tipus, però exemplificacions diferents d’un mateix estat mental tipus poden ser idèntiques amb exemplificacions d’estats físics tipus diferents), o bé per la tesi que cada exemplificació d’un estat mental tipus requereix l’exemplificació d’un estat físic, encara que no necessàriament del mateix tipus: és l’anomenada tesi de la múltiple realitzabilitat física del mental. Aquesta tesi permet encaixar el materialisme que la sosté, denominat materialisme no reductiu, dins d’un esquema metafísic general en el qual caben també uns altres fenòmens no mentals, com els fenòmens biològics, o fenòmens que depenen d’allò mental, com els fenòmens econòmics: qualsevol exemplar d’intercanvi monetari és idèntic a (o requereix) un exemplar de procés físic però hi ha exemplars diferents d’intercanvis monetaris que involucren processos físics tipus diferents, com intercanvi de monedes, o transmissions elèctriques (Fodor, 1974).

Quin tipus de relació metafísica entre allò mental i allò físic dona lloc a la desitjada relació entre estats exemplar, i permet per tant fonamentar el materialisme no reductiu, segueix essent una qüestió debatuda i no resolta. La primera idea passava per invocar algun tipus de relació de superveniència, segons la qual les propietats físiques d’un subjecte (incloses, presumiblement, propietats relacionals que tinguen en compte el seu entorn físic) determinen metafísicament les mentals: no pot haver-hi variació en les segones sense variació en les primeres. Hi ha diversos tipus de relacions de superveniència, segons el tipus d’abast modal que comporten, però cap d’aquestes sembla suficient per a defensar una posició materialista, ja que qualsevol relació de superveniència consisteix en una relació de covariació modal entre propietats mentals i propietats físiques que en principi és compatible amb determinades versions del dualisme.

Aquesta és una de les moltes dificultats del problema ment-cos sobre la qual el funcionalisme sembla llançar llum. El funcionalisme va sorgir a principis dels anys seixanta com a conseqüència, d’una banda, d’una reflexió sobre les limitacions tant del conductisme lògic com del materialisme d’estat central i, d’altra banda, de l’impacte causat pels primers passos de la intel·ligència artificial (en particular, la noció de màquina universal de Turing). La tesi funcionalista central és que la naturalesa de qualsevol estat mental és funcional, açò és, consisteix en exercir un determinat rol causal definitori, mantindre certes relacions causals amb altres estats (alguns d’aquests també mentals/funcionals), i no en el material del qual està fet, que correspondria a la seua implementació o realització. Per exemple, allò essencial al desig de beure aigua fresca és que juntament amb la creença que hi ha aigua fresca en el frigorífic porta hom a obrir el frigorífic, que és típicament causat per estats de deshidratació, que causa que un responga ‘aigua fresca’ davant de la pregunta ‘què vols prendre?’ (si ocorre, a més, que un vol ser sincer en la resposta)… per esmentar tan sols una xicoteta part del rol causal de desitjar beure aigua fresca. Per al funcionalista, allò essencial a desitjar beure aigua fresca és aqueix entramat de relacions causals i no que comporte, per exemple, l’activació de certes neurones.

En ser possible que el rol causal definitori d’un estat mental involucre altres estats mentals/funcionals, la tesi reductiva funcionalista no té les limitacions de la tesi reductiva conductista: un mateix tipus de conducta pot perfectament obeir a combinacions diferents d’estats mentals. D’altra banda, un estat funcional requereix de l’exemplificació d’un realitzador, açò és, d’un estat que exercisca el rol causal que defineix l’estat funcional. El vincle aleshores entre estat funcional i realitzador és metafísicament més estret que una mera relació de superveniència. L’exemplificació d’un estat funcional requereix metafísicament l’exemplificació d’un realitzador, s’explica a partir d’aquesta, però són possibles realitzadors físics múltiples en la mesura que existisquen conjunts d’estats físics, diferents entre si, però tals que tots aquests, en el seu conjunt, verifiquen el patró abstracte de relacions causals que individua l’estat funcional.

Ara bé, si el rol causal definitori d’un estat mental/funcional involucra uns altres estats mentals, per tant també funcionals, aleshores sembla que qualsevol estat mental intervé en la individuació de qualsevol altre, donant lloc a la tesi de l’holisme mental. Aquesta tesi sembla molt implausible, ja que comporta que perquè dos subjectes exemplifiquen un mateix estat mental tipus, per exemple la creença que Madrid és la capital d’Espanya, és necessari que compartisquen tots els seus estats mentals. Aquest problema origina en el funcionalisme la cerca d’una manera de fitar les transicions causals definitòries d’un estat mental de manera que s’evite l’holisme i al mateix temps es mantinga la tesi funcionalista central. Aquesta cerca sembla difícil de ser duta a bon terme. Per exemple, si podem el rol causal definitori d’un estat mental i deixem fora algunes transicions causals, allò que ens hi quede pot no ser suficient per a individuar aquest estat mental, precisament pel mateix tipus de problema que enfrontava el conductisme: diferents combinacions d’estats mentals poden donar lloc a la mateixa conducta. Però aleshores necessitarem quelcom més que el rol causal per a individuar un estat mental, i amb açò abandonarem el funcionalisme, o si més no una tesi purament funcionalista.

D’altra banda, si bé la relació metafísica entre un estat funcional i el seu realitzador sembla apropiada per a fonamentar el materialisme no reductiu, tanmateix resulta problemàtica a l’hora d’explicar la causalitat mental. Si un estat mental tipus es defineix per un rol causal i aquest rol causal és exercit en cada ocasió per l’exemplificació d’un realitzador físic, aleshores el responsable de les transicions causals que atribuïm a l’estat mental sembla ser el realitzador i, en la mesura que la realitzabilitat múltiple no permeta identificar l’estat mental tipus amb un estat físic tipus, sembla que allò mental és com a tal causalment inert.

S’ha argumentat que aquest problema es reprodueix per a qualsevol defensa del materialisme no reductiu, amb independència del funcionalisme, mentre plantege com a màxim la identitat psicofísica només a nivell d’estats exemplar, però no d’estats tipus. Atés que un materialista sembla compromés amb la tesi de la Clausura Causal d’allò Físic (qualsevol efecte físic té una causa física suficient), sembla que no és un estat mental com a tal, sinó el seu realitzador físic, el que és causalment eficaç; si més no l’estat mental tipus sembla causalment redundant. És l’anomenat problema de l’exclusió causal (Kim, 2005). Si el problema fora irresoluble, aleshores paradoxalment el materialisme no reductiu seria tan incapaç d’explicar el interaccionisme ment-cos com en el seu moment va semblar ser-ho el dualisme cartesià. Jaegwon Kim s’ha referit a aquesta conclusió de manera divertida com “la venjança de Descartes”.

Una manera d’enfrontar el problema de l’exclusió causal és proposar una anàlisi de la relació de realització diferent del funcionalista i que alhora no pose en dubte l’eficàcia causal d’allò mental. L’anomenat model subconjuntista de la realització (Shoemaker, 2007; Wilson, 2011) respon a aquestes característiques. D’acord amb aquest model, un estat tipus A realitza un estat tipus B si, i sols si, els poders causals de B són un subconjunt (un subconjunt propi en cas de realització múltiple) dels poders causals de A. D’acord amb aquesta anàlisi, la relació metafísica de realització només es dona entre estats amb poders causals, amb la qual cosa no es posaria en dubte l’eficàcia causal dels estats mentals. Ara bé, si aquesta anàlisi va aparellada amb la tesi que els estats tipus s’individuen pels seus poders causals, aleshores s’obté el resultat que l’estat realitzat és part del realitzador, amb la qual cosa el segon depén del primer, i no a l’inrevés, com requereix una posició materialista no reductiva. Si, per contra, l’anàlisi es desvincula d’aquesta tesi individuativa, aleshores no garanteix per si sola una relació entre estats exemplar que fonamente una posició materialista.

Tal vegada la característica més destacada dels plantejaments més recents sobre el problema ment/cos siga la tendència a considerar que allò mental no pot entendre’s merament a partir de la seua relació amb allò corpori, sinó de la interacció del subjecte amb l’entorn físic en què es desenvolupa. Un primer enfocament en aquesta direcció el constitueix l’externisme mental, la tesi que el contingut intencional de determinats estats mentals ve fixat en part per l’entorn físic en què es desenvolupa el subjecte. Segons aquesta tesi, dos subjectes podrien, per exemple, tindre creences amb contingut diferent fins i tot essent duplicats físics l’un de l’altre, si han crescut en entorns diferents. Aquesta tesi deriva de l’externisme semàntic, una posició que prové de certes tesis sobre la semàntica de termes de gènere natural defensades originalment per Kripke i Putnam i establides per coneguts experiments mentals com el de la Terra Bessona (Putnam, 1975). Suposem que en una galàxia molt allunyada de la Via Làctia existeix un planeta, la Terra Bessona, molt semblat al nostre. En aqueix planeta existeixen éssers molt semblats als nostres tigres encara que responen a una constitució biològica molt diferent. Són tan semblats als nostres tigres que si viatjàrem a aqueix planeta no els distingiríem d’aquests, tret que fórem experts zoòlegs. Suposem també que en aqueix planeta els seus habitants denominen en la seua llengua ‘tigres’ a aqueixes criatures. La intuïció que l’externista semàntic vol que compartim és que en el llenguatge dels habitants de la Terra Bessona el terme ‘tigre’ no refereix als nostres tigres sinó als bitigres. Igualment, si donada la similitud entre tots dos planetes, existira ara mateix un ésser idèntic a mi molècula a molècula que tinguera una creença que en la seua llengua s’expressaria amb l’enunciat ‘els tigres són perillosos’, aleshores la seua creença versaria sobre els bitigres, mentre que la meua, que s’expressa en català amb el mateix enunciat tipus, versaria sobre els tigres. Així, éssers duplicats molècula a molècula, segons aquest raonament, poden albergar estats mentals diferents, ja que el seu contingut és diferent. En la mesura que el contingut d’un estat mental l’individua com a estat tipus, l’externisme mental implica que determinats estats mentals s’estenen més enllà del cos, en l’entorn físic del subjecte.

Un pas de rosca a aquestes tesis externistes el proporcionen determinats anàlisis naturalistes reductius de la intencionalitat. Així, d’acord amb la teleosemàntica (Millikan, 1984), allò que fixa el contingut de determinats estats mentals no són ja elements de l’entorn en què viu el seu portador, sinó elements històrics d’aqueix entorn que van ser rellevants en el passat evolutiu del portador o durant certs processos d’aprenentatge.

Un pas més enllà el proporciona la teoria de la ment estesa (Clark i Chalmers, 1998), o teoria de la cognició situada (vegeu Robbins i Aydede, 2009), segons la qual no ja el contingut, sinó els processos cognitius estan almenys parcialment constituïts per la interacció del subjecte amb el seu entorn físic. Salvant els detalls de cada cas, que són importants però impossibles d’abordar ací, el punt de discussió central sobre les diverses tesis externistes és si la interacció amb l’entorn és un mer requisit perquè l’estat mental adquirisca un contingut o perquè es desenvolupe un procés cognitiu (quelcom que seria en principi compatible amb una posició ontològica no externista) o bé tal interacció és constitutiva del contingut o del procés cognitiu.

David Pineda
(Universitat de Girona)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Marc Artiga i Pablo Rychter.

Referències

Block, N. (1978) “Troubles with Functionalism”, en Rosenthal (ed.) (1991), The Nature of Mind, Nueva York, Oxford University Press, 211-28 (traducció castellana d’E. Baringoltz, “Las dificultades del funcionalismo”, en Rabossi (ed.) (1995), Filosofía de la mente y ciencia cognitiva, Barcelona, Paidós, 105-42).
Chalmers, D. J. (1996) The Conscious Mind, Oxford/New York, Oxford University Press (traducció castellana de J. Á. Álvarez, La mente consciente, Barcelona, Gedisa, 1999).
Clark, A. y Chalmers, D. (1998) “The extended Mind”, Analysis, 58: 7-19 (traducció castellana d’Á. García Rodríguez i F. Calvo Garzón, La mente extendida, Oviedo, KRK Ediciones, 2011).
Descartes, R. (1642), Meditationes de prima philosophia (traducció castellana de Vidal Peña, Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas, Madrid, Alfaguara, 1977).
Fodor, J. (1974) “Special Sciences or the Disunity of Science as a Working Hypothesis”, Synthese, 28: 97-115.
Jackson, F. (1982) “Epiphenomenal Qualia”, Philosophical Quarterly, 32: 127-36.(traducció castellana de L. E. Enríquez, “Qualia epifenoménicos”, en M. Ezcurdia i Hansberg, O. (eds.), La naturaleza de la experiencia, México, UNAM, 95-110, 2003).
Kim, J. (1984) “Concepts of Supervenience”, Philosophy and Phenomenological, Research, 45: 153-76.
Kim, J. (2005) Physicalism, or Something Near Enough, Princeton, Princeton University Press.
Kripke, S. (1980) Naming and Necessity, Harvard, Harvard University Press (traducció castellana de M. Valdés, El nombrar y la necesidad, México, UNAM, 1985).
Millikan, R. (1984) Language, Thought, and Other Biological Categories, Cambridge (MA), MIT Press.
Moya, C. (2004) Filosofía de la mente, Valencia, Universitat de València.
Nagel, T. (1974) “What Is It Like to Be a Bat’”, Philosophical Review, 83: 435-50. (traducció castellana de H. Islas, “¿Cómo es ser un murciélago?”, en M. Ezcurdia i O. Hansberg (eds.), La naturaleza de la experiencia, México, UNAM, 45-63, 2003).
Pineda, D. (2012), La mente humana: introducción a la filosofía de la psicología, Madrid, Ediciones Cátedra.
Place, U. T. (1956), “Is Consciousness a Brain Process?”, The British Journal of Psychology, 47: 44-50.
Priest, S. (1991) Theories of the Mind, Londres, Penguin (traducció castellana de C. García Trevijano i S. Nuccetelli, Teorías y filosofías de la mente, Madrid, Ediciones Cátedra, 1994).
Putnam, H. (1963) “Brains and Behaviour”, en Butler, R. J. (ed.), Analytical Philosophy, vol. II. Oxford, Basil Blackwell, 1-19 (traducció castellana de R. Amieva, “Cerebro y Conducta”, en Cuadernos de Crítica, 23, México, UNAM, 1983).
Putnam, H. (1967) “Psychological Predicates”, en W.H. Capitan, y D.D. Merrill (eds.), Art, Mind and Religion, Pittsburgh, University of Pittsburgh Press, 37-48 (traducció castellana de M. Valdés, “La naturaleza de los estados mentales”, en Cuadernos de Crítica, 15, México, UNAM, 1981).
Putnam, H. (1975) “The Meaning of ‘Meaning’”, en Gunderson, K. (ed.), Language, Mind and Knowledge: Minnesota Studies in the Philosophy of Science 7, Minneapolis, University of Minnesota Press, 131-93 (traducció castellana de L. Valdés, “El significado de ‘significado’”, en L. Valdés (ed.), La búsqueda del significado, Madrid, Tecnos, 131-94, 1991).
Robbins, P. y M. Aydede (eds.) (2009) The Cambridge Handbook of Situated Cognition, Cambridge, Cambridge University Press.
Ryle, G. (1949) The Concept of Mind, Londres, Hutchinson (traducció castellana de Eduardo Rabossi, El concepto de lo mental, Buenos Aires, Paidós, 2005).
Shoemaker, S. (2007) Physical Realization, Oxford, Oxford University Press.
Smart, J.J.C. (1959) “Sensations and Brain Processes”, Philosophical Review, 68: 141-56.
Wilson, J. (2011) “Non-Reductive Realization and the Powers-Based Subset Strategy”, The Monist, 94: 121-154.
Wittgenstein, L. (1953) Philosophische Untersuchungen, edició alemano-anglesa a càrrec de G.E.M. Anscombe i R. Rhees, traducció a l’anglés de G.E.M. Anscombe, Philosophical Investigations, Oxford, Blackwell (traducció castellana d’A. García Suárez i U. Moulines, Investigaciones Filosóficas, Barcelona, Crítica, 1988).

Com citar aquesta entrada

Pineda, David (2018). “El Problema Ment-Cos”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/el-problema-ment-cos/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/el-problema-mente-cuerpo/