Saber com (o saber fer)

1. Introducció

Quan atribuïm coneixement a algú, ho solem fer d’un d’aquests tres modes:

⁃ S sap com j (o sap j).
⁃ S sap que p.
⁃ S coneix x (o T).

Cadascuna d’aquestes atribucions adscriu, en principi, un tipus distint d’estat epistèmic. La primera atribueix allò que es denomina “saber-com” (o “saber fer”) relacionant l’agent S amb una mena d’acció (j). Per exemple: Lluís sap muntar amb bici, Marta sap com contar un acudit, o Les xiques saben arribar a casa des d’ací. La segona atribueix a l’agent “saber-què” (o “coneixement proposicional”) sobre una proposició (p) determinada. Per exemple: Nora sap que l’aigua bull a 100º Celsius, Manel sap que Joe Biden va guanyar les eleccions presidencials de 2020, o El metge sap que el seu pacient pateix migranya. I la tercera atribueix allò que se sol denominar “coneixement per familiaritat” respecte a alguna cosa (x) o persona (T). Per exemple: Maria coneix la teoria de cordes, El meu cosí coneix París, o Carlos coneix Mick Jagger. L’objecte d’aquesta entrada és la primera d’aquestes tres varietats, el saber-com, i la posició que hi correspon dins d’una teoria general del coneixement.

El saber-com no està, almenys a primera vista, tan íntimament relacionat amb la veritat i la representació com el saber-que. Per això, molts epistemòlegs han assumit (en general de mode tàcit) que no és objecte prioritari de la seua atenció. El coneixement genuí, segons aquesta postura, té a veure amb el nostre esforç per esbrinar els fets, per representar adequadament la veritat amb bones justificacions. El saber-com, en canvi, tindria a veure més aviat amb la nostra capacitat de fer, i amb el poder de què disposem per a canviar alguna cosa en el món, alguna cosa que no seria pròpiament objecte d’estudi de l’epistemologia. Si el fi del saber-fer no és aconseguir la veritat, sinó tindre èxit en allò que ens plantegem fer, serà qüestió d’habilitats, poders i competències… capacitats conatives, relacionades amb la voluntat, i no capacitats cognitives, relacionades amb la nostra capacitat per a conéixer. Segons aquesta línia de pensament, no tindria molt de sentit plantejar una epistemologia del saber-com, que no seria més que un atzucac d’escàs recorregut.

Hi ha dues maneres de superar aquest punt mort i promoure una aproximació epistemològica al tema del saber-com. La primera és l’intel·lectualisme, que sosté que, en contra de les aparences, el saber-com sí que és proposicional, si bé d’un mode particular que caldria determinar. L’intel·lectualisme planteja el tema del saber-fer en l’agenda de l’epistemologia sostenint que és un tipus particular de coneixement proposicional que, com a tal, persegueix la veritat i la justificació epistèmica. La segona forma és l’antiintel·lectualisme, segons el qual no és cert que el coneixement en general estiga sempre orientat cap a la formació de representacions veritables. Hi hauria, segons l’antiintel·lectualisme, coneixement proposicional (saber-que) i coneixement orientat cap a l’acció (saber-com)—a part de coneixement per familiaritat, del qual no ens hi ocuparem.

Abans de continuar-hi avançant, és important assenyalar que la distinció que ens ocupa entre saber-com i saber-que no és relativa a dos tipus distints de contingut: un més aplicat i l’altre més abstracte o teòric. No es tracta que el saber-com estiga relacionat amb qüestions com la tecnologia, l’esport, o l’artesania, mentre que el saber-que concerneix a qüestions teòriques de la ciència, la filosofia, o la lògica. Ans al contrari, la distinció entre allò pràctic i allò teòric s’encreua amb la distinció entre saber-com i saber-que. Hi ha, per exemple, proposicions veritables molt pràctiques que hom pot saber que són veritat, en el sentit proposicional (com que el pa se sol fer amb farina, o que si t’atures en la bicicleta és difícil mantindre l’equilibri), així com operacions molt abstractes i teòriques que hom pot saber fer (com calcular arrels quadrades o defensar el realisme metafísic). Si, com desgraciadament ocorre amb una certa freqüència, anomenem “coneixement pràctic” al saber-com, correm el risc de confondre aquestes dues distincions. A més, l’expressió “coneixement pràctic”, encunyada per Anscombe (1957 [1991]), assenyala ja un altre concepte que té un paper important a exercir en aquesta història, relatiu al coneixement que el mateix agent té d’allò que fa, en la mesura que ho fa de manera intencionada.

El tema del saber-com està vinculat a la contribució canònica de Gilbert Ryle (1949 [1967]), versió clàssica de l’antiintel·lectualisme, que es presenta en la secció 2; però allò que va revitalitzar el debat actual sobre el tema va ser la proposta intel·lectualista de Jason Stanley i Tim Williamson (2001), descrita en la secció 3. Eixa proposta va ser molt discutida per raons metodològiques i exegètiques, que s’analitzen en la secció 4; i a aquesta hi van seguir nombroses propostes teòriques alternatives, tant en el bàndol intel·lectualista (veieu-hi secció 5) com en l’antiintel·lectualista (secció 6).

2. L’antiintel·lectualisme de Ryle

La tensió entre concepcions intel·lectualistes i antiintel·lectualistes del saber és tan antiga com la mateixa teoria del coneixement, però els termes del debat contemporani parteixen de Gilbert Ryle, el qual va mantindre que:

Els filòsofs no han fet justícia a una distinció que és molt coneguda per tots nosaltres, entre saber que alguna cosa és el cas i saber com fer coses. En les seues teories del coneixement tendeixen a concentrar-se en el descobriment de veritats o fets, ignoren el descobriment de maneres de fer i mètodes i intenten reduir-los al descobriment de fets. Assumeixen que la intel·ligència és el mateix que la contemplació de proposicions, i que s’esgota en eixa contemplació. Ryle (1946:4); veieu-hi també Ryle (1949 [1967]), cap. 2.

La queixa de Ryle formava part d’un projecte filosòfic més ampli, que perseguia el desmuntatge d’allò que va anomenar “el mite del fantasma en la màquina”, segons el qual la intel·ligència de la nostra conducta visible és l’efecte de les maquinacions d’una ment invisible. A fi de mostrar els defectes d’aquesta “llegenda” intel·lectualista, Ryle va intentar demostrar que les persones no saben com j quan els seus respectius “fantasmes” aconsegueixen captar unes certes veritats sobre eixa activitat, sinó quan tenen les disposicions apropiades. En la seua opinió, hom sap com j quan actua sent sensible a les normes que regeixen eixa activitat, a les condicions variables del context, adaptant-se a diferents situacions, sent capaç de millorar a través de l’aprenentatge, de la pràctica o de la crítica, la qual cosa implica instanciar un perfil disposicional complex, flexible i variable, una cosa molt diferent dels mers hàbits o de les meres rutines mecàniques.

La proposta de Ryle ha d’entendre’s com un pas més en una tradició que, des del trencaclosques d’Aquil·les i la tortuga de Lewis Carroll fins a la discussió de Wittgenstein sobre el seguiment de regles, critica les concepcions purament intel·lectuals de la normativitat en la pràctica i hi reivindica un lloc per a la intel·ligència en l’acció.

L’argument de Ryle contra la reducció del saber-com al saber-que té la forma d’una reducció a l’absurd. La posició que cal rebatre, no expressament defensada per ningú que ell citara, és que un agent només actua amb intel·ligència, manifestant saber-fer, quan la seua ment regula la seua conducta considerant intel·lectualment una certa proposició. Si no ho fera així, sostindria l’imaginat intel·lectualista, l’agent actuaria de manera maquinal o estúpida. Segons Ryle, aquesta posició està abocada a un dilema: o bé la contemplació de la proposició és al seu torn una acció o no ho és. Optant per la primera de les banyes, contemplar és un tipus d’acció, una mena de prèdica interior de la proposició regulativa; però eixa prèdica, com qualsevol altra acció segons l’intel·lectualista, seria maquinal o estúpida si no estiguera acompanyada per la contemplació d’una proposició… la qual cosa donaria lloc a un retorn infinit i generaria indefinidament activitats mentals que se supervisen les unes a les altres. Optant per l’altra banya, l’intel·lectualista podria mantindre que contemplar la proposició no és una acció, sinó un estat estàtic de la ment. Però aleshores haurà de mostrar com és possible que eixe estat de quietud contemplativa es relacione amb l’activitat, que és dinàmica i canviant, alguna cosa que sembla requerir la intervenció de “mediadors esquizofrènics,” a mig camí entre allò estàtic i allò dinàmic, la qual cosa dona lloc a un tipus distint de retorn infinit. D’una manera o d’una altra, segons Ryle, la llegenda intel·lectualista queda reduïda a l’absurd: saber fer no consisteix a albergar cap estat o procés intel·lectual basat en la contemplació d’una proposició.

Enormement influents durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX, les idees de Ryle van ser ulteriorment estigmatitzades com una forma de conductisme—malgrat les queixes de Ryle (1949 [1967, 249])—, i van caure en desgràcia a partir de l’anomenada ‘revolució cognitiva’ dels seixanta i setanta, a mesura que el funcionalisme va donar credibilitat a la idea que la cognició i la intel·ligència no estan en el comportament mateix, mera qüestió de maquinari, sinó en els estats mentals representacionals, que corresponen al programari de la ment—una analogia amb pedigrí científic i tecnològic desproveïda del caràcter fantasmagòric de les explicacions mentals que Ryle havia denunciat.

Així i tot, la idea que el saber-com no és reduïble al saber-que va sobreviure com una mena de truisme en la base de la coneguda distinció entre coneixement procedimental i declaratiu, crucial en la psicologia cognitiva (Anderson, 1980:223). No obstant això, malgrat que eixa distinció és sovint presentada com un vestigi ryleà que va sobreviure a la revolució cognitiva, una comprensió més ajustada dels arguments de Ryle en el seu context històric podria mostrar, com hi veurem després, que la distinció mateixa potser no era tan afí a allò que Ryle mantenia.

Siga com siga, en el nou context del cognitivisme, amb la seua assumpció central que la intel·ligència consisteix en el processament de representacions mentals, l’estatus epistèmic del saber-com va resultar precari. No semblava factible cap epistemologia del saber-com, atés que el fenomen en qüestió no va ser considerar pròpiament com una qüestió cognitiva, sinó com una espècie de base no-cognitiva i no representacional dels poders de la ment—una posició en la qual concepcions molt distintes de la cognició, com les de Fodor (1968) o Searle (1992, cap. 8) semblaven confluir-hi. En paraules de Chomsky, per exemple, “la idea que el coneixement siga una habilitat és (…) completament insostenible”; “és difícil veure com el coneixement pot ser identificat amb una habilitat, i menys encara amb la disposició al comportament” (1988: 9-10).

3. L’intel·lectualisme de Stanley i Williamson

Fins a l’aparició del celebèrrim article d’Stanley i Williamson (2001), gairebé no va haver-hi oposició a les dues tesis, suposadament ryleanes, que, primer, distingien rotundament el saber-com del saber-que, i, segon, identificaven el saber-com amb les habilitats mateixes. Aquell article va canviar radicalment l’escena. Seguint Ginet (1975:7), Stanley i Williamson van mantindre que els agents poden actuar directament sobre la base del seu coneixement proposicional, sense que siga precisa la mediació de cap manera de prèdica interior ni de cap estat concomitant de contemplació intel·lectual. En la seua opinió, Ryle va fer de l’intel·lectualisme un personatge de cartró, carregant-lo de pressuposicions que ells estaven disposats a abandonar. D’altra banda, en contra de la proposta positiva de Ryle sobre el saber-com, Stanley i Williamson van negar que aquestes atribucions foren d’habilitats, una identificació que, segons ells, falla en tots dos sentits: primer, perquè poden existir agents que perden les seues habilitats, però preserven el saber-fer, com els vells atletes (veieu-hi Snowdon, 2004); i segon, perquè els agents poden tindre unes certes habilitats fins i tot estant completament equivocats sobre com les duen a terme—veieu-hi també el cas ‘salchow’ de Bengson i Moffett (2007).

Però la contribució més important de Stanley i Williamson va ser la proposta positiva d’una teoria intel·lectualista que vindria a demostrar que “el saber-com és senzillament un tipus de saber-que” (2001: 411)—postura desenvolupada després amb detall per Stanley en solitari (2011a, 2011b). Si bé és cert que la tesi en si és senzilla, la seua elaboració i defensa, basada en l’anàlisi lingüística de les atribucions de saber-com, resulta bastant sofisticada. Pot resumir-se en cinc punts: tres sobre la sintaxi i dos de la semàntica d’eixes atribucions:

Primer, l’estructura sintàctica de les atribucions de saber-com no és diferent en cap sentit rellevant de la de les atribucions de saber-wh (relatiu a on, qui, quin, o perquè és el cas una certa proposició), que hi porten incrustada una pregunta relativa a una certa proposició.

Segon, encara que les atribucions de saber-com tenen clàusules d’infinitiu que manquen aparentment de subjecte, en analitzar la seua estructura sintàctica subjacent es pot identificar un pronom mut o “fonològicament nul” (PRO).

Tercer, en el cas de les atribucions de saber-com, PRO representa l’agent mateix al qual s’atribueix el coneixement, la qual cosa implica que el saber-fer és coneixement de se, o sobre un mateix.

Quart, a l’hora d’individuar la proposició que és sabuda per l’agent al qual s’atribueix saber-com, introdueixen el concepte de la “manera” (way) de realitzar l’acció, entesa com una propietat d’esdeveniments-cas compartida per totes les actuacions que són contextualment rellevants per a l’atribució de saber-com.

I cinqué, eixa manera ha de ser captada per l’agent “sota una manera pràctica de presentació”, la qual cosa implica que l’agent instancia disposicions complexes sobre l’actuació, i no sols es representa en abstracte, o de manera merament demostrativa, la manera d’actuar (com quan ens referim a la manera que té Rubinstein de tocar el piano, sense tindre ni idea de com fer-ho nosaltres mateixos).

En unir aquestes cinc condicions, la postura d’Stanley i Williamson és que un agent sap com j quan sap que p, on p és la resposta a una pregunta incrustada, a saber, de quina manera contextualment rellevant realitzaria PRO (el mateix agent) l’acció de j, manera que ha de ser representada per l’agent mateix sota una manera pràctica de presentació. Per exemple: si sostenim que María sap tocar el piano, allò que estem dient és que María sap que p, on p és la proposició que ella mateixa podria o hauria de tocar el piano d’una certa manera (d’acord amb tals estàndards i condicions rellevants), i que ella està familiaritzada amb eixa manera de tocar d’una manera pràctica, és a dir, apropiadament connectada amb les seues disposicions a l’acció. A diferència de l’antiintel·lectualisme ryleà, es presenta ací l’acció intel·ligent com aquella que està il·luminada i guiada per la consciència que té l’agent d’uns certs fets que són veritat, proposicions conegudes per ell, amb la qual cosa el tema del saber-fer sembla trobar amb facilitat el seu espai en l’epistemologia tradicional.

4. La ressaca d’Stanley i Williamson

Els estudis epistemològics sobre el saber-com van ser escassos abans de l’arribada del treball seminal d’Stanley i Williamson, però han estat molt nombrosos des d’aleshores. Malgrat la seua gran influència, la postura que ells van defensar ha rebut nombrosos atacs: bé contra la seua metodologia, contra la seua interpretació de Ryle, o contra la proposta positiva que hi van avançar. Aquesta secció presenta els dos primers tipus de crítica, mentre que les dues seccions següents introdueixen concepcions alternatives del saber-fer que han resultat de diverses objeccions a l’intel·lectualisme d’Stanley i Williamson.

En primer lloc, respecte a la metodologia, molts han considerat com una limitació del treball d’Stanley i Williamson que estiga basat quasi exclusivament en anàlisis lingüístiques—Rumfitt (2003:160), Noë (2005), Toribio (2008), Devitt (2011), Glick (2011) o Brown (2013)—que no poden aspirar a resoldre problemes metafísics sobre la naturalesa dels estats epistèmics ni problemes empírics propis de les ciències cognitives—però veieu-hi Stanley (2011a, 2011b, cap. 5), Pavese (2016) i Stanley i Krakauer (2013) per a diferents defenses de l’intel·lectualisme en aquest punt. Encara uns altres han qüestionat l’enfocament ‘de butaca’ d’aquell article i l’han confrontat amb estudis experimentals sobre les intuïcions populars sobre el saber-fer—veieu-hi Bengson, Moffett i Wright (2009) o Carter, Pritchard i Shepherd (2019) i Tsai (2011, 547) per a una aproximació meta-epistemològica en saber-com.

En segon lloc, han sigut nombroses les queixes que Ryle va quedar seriosament mal representat per Stanley i Williamson—veieu-hi Rosefeld (2004), Hornsby (2011), Kremer (2016, 2017), Löwenstein (2017), Navarro (2019), Brandt (2020)—en atribuir-li dues posicions teòriques que mai va mantindre. D’una banda, és molt discutible que Ryle afirmara que tenim dues capacitats cognitives clarament distintes i difícilment conciliables: una relacionada amb la teoria i una altra amb la pràctica—una postura encara més explícitament atribuïda a Ryle en el llibre d’Stanley (2011, 1), però també assumida per alguns defensors de Ryle—com Wiggins (2012). Per contra, una lectura més fina de Ryle podria mostrar que eixa divisió és pròpia de la llegenda intel·lectualista de la qual es distancia (veieu-hi Tanney, 2017, 15). D’altra banda, no sembla apropiat identificar la postura de Ryle amb una “tesi d’habilitat” si s’entenen les habilitats com a disposicions brutes a l’èxit quan l’agent intenta j. Com hi vam veure abans, Ryle mai va mantindre que es poguera donar compte del saber fer amb algun concepte de disposició rígida i mecànica—veieu-hi Honsby (2011, 92)—, sinó reconeixent l’atribució d’un patró disposicional “indefinidament heterogeni”, mai identificat amb “un tipus estàndard d’acció o reacció”—Ryle (1949, 32)—, una cosa essencialment distinta del “pur i cec hàbit” (1949, 30) que reflecteix una “tesi d’habilitat”. Si un atén realment el detall de la proposta de Ryle, el seu antiintel·lectualisme es converteix en una presa molt més esmunyedissa.

5. Altres intel·lectualismes

Deixant de costat les queixes metodològiques i exegètiques, un bon nombre d’alternatives teòriques ha proliferat a partir de les crítiques al model d’Stanley i Williamson, unes prenent-lo com a referent i d’altres com a rival.

En el costat intel·lectualista, s’ha proposat un bon nombre de modificacions a la teoria d’Stanley i Williamson, que sols hi cap ressenyar molt succintament. Brogaard (2011) ha mantingut que, si bé l’intel·lectualisme proposicional és correcte, no pot donar comptes de totes les atribucions de saber-com llevat que assumisca que hi ha dos tipus d’estats de coneixement: uns basats en creences i d’altres basats en habilitats, que en tots dos casos ella identifica com a estats mentals amb contingut (2011, 157).

Bengson i Moffett (2007, 2011b) han defensat, en canvi, una varietat d’intel·lectualisme no proposicional. La seua posició és intel·lectualista en el sentit que el saber-com estaria basat en actituds proposicionals (i no en poders o disposicions), però al mateix temps mantindrien que el saber-com no és reduïble a aquestes actituds proposicionals, sinó a actituds objectuals—a saber, la comprensió de l’agent dels conceptes implicats en la pràctica (2011b, 166).

En contrast amb eixe intel·lectualisme objectualista, Pavese (2015) ha sostingut que una mera comprensió abstracta dels conceptes implicats en l’activitat no pot per si mateixa explicar com és possible el seguiment intencionat d’una regla. En la seua opinió, allò que fa el saber-com epistèmicament valuós és que és, o almenys implica, coneixement proposicional. La seua postura és, per tant, una defensa del model d’Stanley i Williamson, encara que desplaça el focus des de les maneres d’actuar cap al coneixement de regles o mitjans d’acció—veieu-hi Pavese (2018, 2020).

Finalment, Cath ha proposat una versió revisionista de l’intel·lectualisme (2011, 2015) en suggerir que, encara que el saber-fer pot ser identificat amb un estat proposicional, aquest estat pot ser més bàsic que el de saber-com, sent suficient amb una creença o una mera impressió (seeming) sobre la manera d’actuar.

6. Uns altres antiintel·lectualismes

El bàndol antiintel·lectualista ha adoptat en general una actitud més crítica que constructiva, sense que hi hagen proliferat propostes positives.

Nombrosos autors—veieu-hi Koethe (2002, 327) o Hawley (2010, 403), per exemple—han sostingut que els modes pràctics de presentació són un mode subreptici de reintroduir allò que la mateixa teoria suposadament explicava, a saber, el caràcter inherentment pràctic del saber-com. Encara que la crítica ha arribat també en la direcció contrària. En opinió de Fantl (2011), per exemple —i veieu-hi també Glick (2013) o Harris (2019)—, que l’agent dispose d’un mode pràctic de presentació sobre la manera de fer no hi garanteix que l’agent siga capaç de regular el seu comportament d’acord amb aquesta, de manera que el model d’Stanley i Williamson no hauria aconseguit superar els arguments ryleans del retorn infinit.

Una crítica recurrent ha estat que el model intel·lectualista no és viable respecte al coneixement del llenguatge, que segons diversos autors no sembla reduïble al coneixement proposicional sobre maneres de fer. D’aquesta manera, la confrontació clàssica sobre la normativitat del significat (entre representacionalistes i defensors de la teoria del significat com a ús) ha tingut els seus ressons en el debat sobre el saber fer—veieu-hi l’intercanvi entre Honsby i Stanley en (2005), Carter i Poston (2018, 135-165) o Tsai (2011).

Però pot ser que la línia de crítica més fructífera contra l’intel·lectualisme d’Stanley i Williamson haja estat la resposta a un desafiament que ells mateixos van plantejar-hi:

Si la subclasse especial del saber-que que anomenem ‘saber-com’ fora massa distinta d’altres tipus de saber-que, hom podria sospitar que hàgem recreat la distinció tradicional entre saber-com i saber-que en altres termes. De manera que, segons la nostra anàlisi, el saber-com hauria de posseir les mateixes propietats característiques que altres tipus de saber-que (2001, 434).

Acceptant aquest desafiament, un bon nombre d’autors han adoptat una estratègia falsacionista, intentant mostrar que el saber-com sí que posseeix “propietats característiques” impròpies dels tipus estàndard de saber-que. Algunes d’aquestes objeccions ja hi van ser anticipades per Stanley i Williamson, però semblen, no obstant això, continuar sent objecte de discussió.

Per exemple: mentre que està bastant acceptat que el saber-que és absolut (l’agent sap o no sap que p), el saber-com és decididament qüestió de grau—veieu-hi Sgaravatti i Zardini (2008), Bengson i Moffett (2011b) o Wiggins (2012), encara que Pavese (2017) té arguments sòlids en contra d’aquest argument. Mentre que el saber-que és fàcilment transmissible per via testimonial, el saber-com sembla resistent a aquesta transmissió—veieu-hi Hawley (2010), Poston (2016) o Carter i Poston (2018, 113-134), i, per a una defensa de l’intel·lectualisme en aquest punt, Cath (2017). Mentre que el saber-que és incompatible amb la sort verítica intervinent (com mostren els celebèrrims casos Gettier), el saber-com hi sembla més resistent—veieu-hi Poston (2009), Cath (2011) i Carter i Poston (2018, 61-84). Mentre que el saber-que és difícilment compatible amb la possibilitat pròxima de l’error (allò que és conegut com a sort verítica ambiental, com en els casos de graners falsos), el saber-com no hi sembla afectat —veure Carter i Pritchard (2015a, 2015b). I mentre que el saber-que pot ser cancel·lat per proposicions que refuten o soscaven la seua justificació, el saber-com no sembla estar afectat per eixos cancel·ladors epistèmics, sinó que presenta el seu propi patró de cancel·lació epistèmica—veieu-hi Carter i Navarro (2017).

Tots aquests intents de minar l’intel·lectualisme comparteixen un descontentament generalitzat amb la reducció del saber-com a estats proposicionals, però els apunts cap a un model alternatiu són divergents. En alguns casos, l’alternativa és formulada en termes disposicionals —Löwenstein (2017), Constantin (2017)—mentre que uns altres opten per adoptar un model amb menys compromisos teòrics, basat en condicions contrafàctiques d’èxit—Hawley (2003). En qualsevol cas, els antiintel·lectualistes són conscients que cap d’aquests models serà viable llevat que puga explicar en quin sentit el saber-com implica algun tipus d’assoliment cognitiu—com han sostingut Carter i Pritchard (2015a, 2015b)—que permeta a l’agent adoptar algun tipus d’instància reflexiva sobre la seua pràctica—veieu-hi Farkas (2008). Aquest sembla ser un requisit difícil de complir sense recaure en alguna forma dèbil d’intel·lectualisme.

Una posició radical referent a això, inspirada pel pragmatisme clàssic, és fer la volta al desafiament: en comptes d’esforçar-se per provar que l’epistemologia del saber-fer és un projecte viable que no acabarà convertit en una secció de l’epistemologia del saber-que, es tractaria de mantindre un antiintel·lectualisme fort, segons l’expressió de Fantl (2008). És a dir: una postura teòrica que done comptes del saber-que com una manera de saber-com. Tal postura és obertament defensada per Hetherington sota el títol de “practicalisme” (2008, 2011), i és pròxima a les teories del coneixement basades en la noció d’habilitat que van aparéixer independentment del debat sobre el saber-com—teories com les de White (1982) o Hyman (2015).

El debat entre intel·lectualistes i antiintel·lectualistes continua viu, però dos punts semblen haver-hi quedat clars per a tots els contendents: primer, que saber-com j no és simplement tindre l’habilitat de j, en el sentit de ser capaç de fer-ho; i, segon, que saber com j no és el mateix que captar intel·lectualment la veritat d’una proposició si eixa captació està desvinculada de la pràctica. Cada bàndol ha acusat el contrari de cometre aquests ingenus errors, i cap epistemologia del saber-com serà viable llevat que els evite.

Jesús Navarro
(Universitat de Sevilla)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

  • Anderson, J. R. (1980). Cognitive Psychology and Its Implications. W.H. Freeman.
  • Anscombe, G. E. M. (2000). Intention (2nd ed). Harvard University Press. Existeix traducció al castellà: (1991). Intención. Barcelona: Paidós.
  • Bengson, J., & Moffett, M. (2007). Know-how and concept possession. Philosophical Studies, 136(1), 31-57. https://doi.org/10.1007/s11098-007-9146-4
  • Bengson, J., & Moffett, M. A. (2011). Nonpropositional Intellectualism. En J. Bengson & Moffett, Marc A (Eds.), Knowing how: Essays on knowledge, mind, and action, 161-195. Oxford University Press.
  • Bengson, J., Moffett, M. A., & Wright, J. C. (2009). The folk on knowing how. Philosophical Studies, 142(3), 387-401. https://doi.org/10.1007/s11098-007-9193-x
  • Brandt, S. (2020). Ryle on knowing how: Some clarifications and corrections. European Journal of Philosophy, early view online, 16.
  • Brogaard, B. (2011). Knowledge-How: A Unified Account. In J. Bengson & M. Moffett (Eds.), Knowing How: Essays on Knowledge, Mind, and Action. Oxford University Press.
  • Brown, J. A. (2013). Knowing-how: Linguistics and cognitive science. Analysis, 73(2), 220-227. https://doi.org/10.1093/analys/ant003
  • Carter, A. J., & Pritchard, D. (2015). Knowledge-How and Cognitive Achievement. Philosophy and Phenomenological Research, 91(1), 181-199.
  • Carter, J. A., & Navarro, J. (2017). The Defeasibility of knowledge-how. Philosophy and Phenomenological Research, 95(3), 662-685. https://doi.org/10.1111/phpr.12441
  • Carter, J. A., & Poston, T. (2018). A Critical Introduction to Knowledge-How. Bloomsbury Publishing.
  • Carter, J. A., & Pritchard, D. (2015). Knowledge-How and Epistemic Luck. Noûs, 49(3), 440-453.
  • Carter, J. A., Pritchard, D., & Shepherd, J. (2019). Knowledge-how, Understanding-why and Epistemic Luck: An Experimental Study. Review of Philosophy and Psychology, 10(4), 701-734. https://doi.org/10.1007/s13164-018-0429-9
  • Cath, Y. (2011). Knowing How without Knowing That. En J. Bengson & M. A. Moffett (Eds.), Knowing how: Essays on knowledge, mind, and action, 113-135. Oxford University Press.
  • Cath, Y. (2015). Revisionary intellectualism and Gettier. Philosophical Studies, 172(1), 7-27. https://doi.org/10.1007/s11098-013-0263-y
  • Cath, Y. (2017). Intellectualism and Testimony. Analysis, 77(2), 1-9. https://doi.org/10.1093/analys/anx066
  • Chomsky, N. (1988). Language and problems of knowledge: The Managua lectures. MIT Press.
  • Constantin, J. (2018). A dispositional account of practical knowledge. Philosophical Studies, 175, 2309-2329. https://doi.org/10.1007/s11098-017-0960-z
  • Devitt, M. (2011). Methodology and the Nature of Knowing How: Journal of Philosophy, 108(4), 205-218. https://doi.org/10.5840/jphil2011108412
  • Fantl, J. (2008). Knowing-How and Knowing-That. Philosophy Compass, 3(3), 451-470. https://doi.org/10.1111/j.1747-9991.2008.00137.x
  • Fantl, J. (2011). Ryle’s regress defended. Philosophical Studies, 156(1), 121-130. https://doi.org/10.1007/s11098-011-9800-8
  • Farkas, K. (2018). Know-How and Non-Propositional Intentionality. En M. Montague & A. Grzankowski (Eds.), Non-Propositional Intentionality, 95-113. Oxford University Press. https://www.academia.edu/40401418/_Know_how_and_non_propositional_intentionality_
  • Fodor, J. A. (1968). The Appeal to Tacit Knowledge in Psychological Explanation. The Journal of Philosophy, 65(20), 627. https://doi.org/10.2307/2024316
  • Ginet, C. (1975). Knowledge, Perception and Memory. Springer Netherlands. http://dx.doi.org/10.1007/978-94-010-9451-1
  • Glick, E. (2011). Two Methodologies for Evaluating Intellectualism. Philosophy and Phenomenological Research, 83(2), 398-434. https://doi.org/10.1111/j.1933-1592.2010.00438.x
  • Glick, E. (2015). Practical Modes of Presentation. Noûs, 49(3), 538-559. https://doi.org/10.1111/nous.12052
  • Harris, K. (2019). Knowledge-how and false belief. Synthese, online. https://doi.org/10.1007/s11229-019-02172-2
  • Hawley, K. (2003). Success and Knowledge-How. American Philosophical Quarterly, 40(1), 19-31.
  • Hawley, K. (2010). Testimony and knowing how. Studies in History and Philosophy of Science, 41(4), 397-404. https://doi.org/10.1016/j.shpsa.2010.10.005
  • Hetherington, S. (2008). Knowing-That, Knowing-How, and Knowing Philosophically. Grazer Philosophische Studien, 77, 307-324.
  • Hetherington, S. C. (2011). How to know: A practicalist conception of knowledge. J. Wiley.
  • Hornsby, J. (2005). Semantic Knowledge and Practical Knowledge. Aristotelian Society Supplementary Volume, 79(1), 107-130. https://doi.org/10.1111/j.0309-7013.2005.00128.x
  • Hornsby, J. (2011). Ryle’s Knowing-How, and Knowing How to Act. En J. Bengson & M. A. Moffett (Eds.), Knowing how: Essays on knowledge, mind, and action, 80-98. Oxford University Press.
  • Hyman, J. (2015). Action, knowledge, and will. Oxford University Press.
  • Koethe, J. (2002). Stanley and Williamson on Knowing How. The Journal of Philosophy, 99(6), 325-328. https://doi.org/10.2307/3655587
  • Kremer, M. (2016). A Capacity to Get Things Right: Gilbert Ryle on Knowledge: A Capacity to Get Things Right. European Journal of Philosophy, 25(1), 25-46. https://doi.org/10.1111/ejop.12150
  • Kremer, M. (2017). Ryle’s “Intellectualist Legend” en Historical Context. Journal for the History of Analytical Philosophy, 5(5), 16-39. https://doi.org/10.15173/jhap.v5i5.3204
  • Löwenstein, D. (2017). Know-how as competence: A Rylean responsibilist account (US (el demaní jo en juliol de 2018)). Vittorio Klostermann.
  • Navarro, J. (2019). Bridging the Intellectualist Divide. Logos and Episteme, 10(3), 299-324. https://doi.org/10.5840/logos-episteme201910327
  • Noë, A. (2005). Against intellectualism. Analysis, 65(4), 278-290. https://doi.org/10.1093/analys/65.4.278
  • Pavese, C. (2015). Knowing a Rule. Philosophical Issues, 25(1), 165-188. https://doi.org/10.1111/phis.12045
  • Pavese, C. (2016). Skill in epistemology II: Skill and know how. Philosophy Compass, 11, 650-660.
  • Pavese, C. (2017). Know-How and Gradability. Philosophical Review, 126(3), 345-383. https://doi.org/10.1215/00318108-3878493
  • Pavese, C. (2018). Know-how, action, and luck. Synthese, online. https://doi.org/10.1007/s11229-018-1823-7
  • Pavese, C. (2020). Knowledge, Action, and Defeasibility. In Reasons, Justification and Defeaters. Oxford University Press. https://www.academia.edu/41315830/Knowledge_Action_and_Defeasibility
  • Poston, T. (2009). Know how to be Gettiered? Philosophy and Phenomenological Research, 79(3), 743-747. https://doi.org/10.1111/j.1933-1592.2009.00301.x
  • Poston, T. (2016). Know How to Transmit Knowledge? Noûs, 50(4), 865-878.
  • Pritchard, D. (2020). Knowledge, skill and virtue epistemology. En E. Fridland & C. Pavese (Eds.), The Routledge Handbook of Philosophy of Skill And Expertise, 135-145. Routledge. https://doi.org/10.4324/9781315180809
  • Rosefeldt, T. (2004). Is Knowing-how Simply a Case of Knowing-that? Philosophical Investigations, 27(4), 370-379. https://doi.org/10.1111/j.1467-9205.2004.00232.x
  • Rumfitt, I. (2003). Savoir faire. Journal of Philosophy, 100(3), 158-166.
  • Ryle, G. (1946). Knowing How and Knowing That. Proceedings of the Aristotelian Society, 46, 1-16.
  • Ryle, G. (1949). The Concept of Mind. Londres: Hutchinson. Hay traducción al castellano: (1967). El concepto de lo mental. Buenos Aires: Paidós.
  • Searle, J. R. (1992). The rediscovery of the mind. MIT Press.
  • Sgaravatti, D., & Zardini, E. (2008). Knowing How to Establish Intellectualism. Grazer Philosophische Studien, 77, 217-261.
  • Snowdon, P. (2004). Knowing How and Knowing That: A Distinction Reconsidered. Proceedings of The Aristotelian Society, 105(1), 1-29.
  • Stanley, J. (2005). Hornsby on the Phenomenology of Speech. Aristotelian Society Supplementary Volume, 79(1), 131-145. https://doi.org/10.1111/j.0309-7013.2005.00129.x
  • Stanley, J. (2011a). Know how. Oxford University Press.
  • Stanley, J. (2011b). Knowing (How). Noûs, 45(2), 207-238.
  • Stanley, J., & Krakauer, J. W. (2013). Motor skill depends on knowledge of facts. Frontiers in Human Neuroscience, 7. https://doi.org/10.3389/fnhum.2013.00503
  • Stanley, J., & Williamson, T. (2001). Knowing How. The Journal of Philosophy, 98(8), 411-444. https://doi.org/10.2307/2678403
  • Tanney, J. (2017). Volume Introduction: Gilbert Ryle on Propositions, Propositional Attitudes, and Theoretical Knowledge. Journal for the History of Analytical Philosophy, 5(5). https://doi.org/10.15173/jhap.v5i5.3203
  • Toribio, J. (2008). How do we know how? Philosophical Explorations, 11(1), 39-52.
  • Tsai, C. (2011). The metaepistemology of knowing-how. Phenomenology and the Cognitive Sciences, 10(4), 541-556. https://doi.org/10.1007/s11097-011-9208-0
  • White, A. R. (1982). The Nature of Knowledge. Rowman and Littlefield.
  • Wiggins, D. (2012). Practical Knowledge: Knowing How To and Knowing That. Mind, 121(481), 97-130. https://doi.org/10.1093/mind/fzs026

Entrades relacionades

Acció: explicacions causals

Coneixement

Intencionalitat i intenció

Com citar aquesta entrada

Navarro, Jesús (2022): “Saber-com (o saber fer)”, Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: https://catedrablasco.cat/saber-com-o-saber-fer/).

Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/saber-como/