Justícia | Filosofia i Ciutadania

1. Qüestions conceptuals

El terme “justícia” és ambigu. En un sentit, la justícia fa referència a l’aplicació judicial del dret. Diem, en aquest sentit, que l’accés a la justícia ha de ser universal o que, lamentablement, la justícia és lenta. En un altre sentit, al·ludeix a un ideal que consisteix, com va assenyalar Justinià, en la constans et perpètua voluntas ius suum cuique tribuendi – la voluntat constant i perpètua de donar a cadascú allò que li correspon. En aquest segon sentit, la justícia és una virtut que pot predicar-se tant de les institucions com dels individus i les seues accions.

La discussió filosòfica sobre la idea de justícia s’ha centrat en el segon significat. Plató i Aristòtil són els primers grans autors en teoritzar sobre la justícia com a virtut. Per a Plató la justícia equival bàsicament a l’harmonia entre diferents forces. La conducta justa és aquella que combina harmònicament les diferents parts de l’ànima i les seues virtuts – i.e. saviesa, moderació i valentia. Per a Aristòtil, la justícia i les altres virtuts són hàbits que porten els individus a actuar segons el terme mitjà. La justícia, en concret, els fa comportar-se de manera imparcial i equitativa. Malgrat que tant Plató com Aristòtil identifiquen una dimensió pública de l’ideal de justícia, tots dos se centren – com la resta d’autors antics- en la idea de justícia com a virtut individual. Aquest enfocament és radicalment oposat al que està dominant el debat sobre el tema des de la publicació de Theory of Justice de John Rawls en 1971. Per a Rawls, la justícia és “la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament” (Rawls, 1971: 29). Des del seu punt de vista, la justícia com a virtut individual és subsidiària i dependent de la justícia com a virtut institucional. Una persona justa és la que es comporta segons les normes que emanen d’institucions justes.

La justícia com a virtut institucional pot fer referència a diversos aspectes del disseny institucional. En aquest sentit, convé introduir dues distincions. La primera distinció separa la justícia del procediment que dona lloc a un determinat resultat de la justícia d’aquest resultat. Aquestes dues idees de justícia es coneixen, respectivament, com a justícia procedimental i justícia substantiva (Rawls 1971, §14). En alguns contextos la idea d’un resultat just independent del procediment manca de sentit – p.ex. el resultat d’un joc de naips és just si s’han respectat les regles. No obstant açò, quan es tracta de dissenyar institucions, la justícia d’un procediment de presa de decisions sovint depén dels resultats que aquest procediment tendeix a produir – p.ex. les característiques d’un procés judicial just dependran de quins mecanismes permeten evitar, amb major fiabilitat, la condemna d’un innocent (Moreso, 2000).

La segona distinció, introduïda per Aristòtil, diferencia entre justícia distributiva i justícia correctiva. La justícia distributiva fixa el contingut de les nostres obligacions mútues com a conciutadans i s’implementa mitjançant les institucions encarregades de repartir les càrregues i beneficis fruit de la nostra cooperació social – p.ex. el sistema de propietat privada o el sistema d’impostos i transferències. La justícia correctiva, en canvi, especifica el deure que tenen els individus de reparar els danys causats per la seua conducta (no necessàriament moralment culpable) a altres individus i s’implementa a través de les institucions del dret de danys (sobre les relacions entre aquests dos tipus de justícia vegeu Papayannis, 2014). A partir d’ara, aquesta entrada se centrarà en la justícia distributiva.

A l’hora de teoritzar sobre la justícia distributiva és important tindre en compte altres dues distincions. En primer lloc, l’ideal de justícia distributiva es pot articular de forma axiològica o deòntica. La justícia distributiva axiològica està preocupada pel valor o desvalor dels estats de coses distributius – p.ex. sobre si és just que certes càrregues recaiguen sobre determinats individus- i justifica judicis del tipus “X és un estat de coses més just que Y”. En canvi, justícia distributiva deontològica està preocupada per identificar drets i deures – p.ex. si una determinada acció individual o política pública és permissible, obligatòria o prohibida- i justifica judicis del tipus “A té l’obligació de compensar B”. De nou, aquestes dues idees de justícia no són totalment independents. Per a molts, el fet que una acció siga deònticament justa dependrà, almenys en part, que produïsca estats de coses justs, i.e. siga axiològicament justa. Tanmateix, convé separar-les ja que pot haver-hi casos en els quals un estat de coses siga axiològicament injust (segons un determinat criteri, p.ex. igualtat) però no puga ser considerat deònticament injust perquè no pot ser esmenat a través d’una acció (p.ex. la desigualtat que existeix entre nosaltres i els nostres avantpassats ja morts).

En segon lloc, la justícia distributiva pot ser concebuda de manera ideal o no ideal. La teoria ideal ofereix criteris de justícia assumint dues abstraccions, a saber: a) existeix un ple compliment dels principis de justícia; i b) les condicions econòmiques i socials són raonablement favorables per a la realització de la justícia – p.ex. hi ha recursos materials suficients per a satisfer el contingut dels principis de justícia (Rawls,1971: 8; Rawls, 1999: 4-6). La teoria no ideal relaxa tots dos pressupostos i incorpora unes certes limitacions que poden dificultar la realització dels principis de justícia – p.ex. assumeix que alguns agents rellevants no ajusten la seua conducta a les exigències de la justícia. La teoria ideal identifica quin ha de ser el nostre fi últim, en termes de justícia, mentre que la teoria no ideal ens indica de quina manera podem avançar, ací i ara, cap a un estat de coses més just (Sen, 2009; Stemplowska i Swift, 2012). Els principis de justícia distributiva discutits en aquesta entrada són criteris de justícia ideal.

Finalment, un darrer aspecte rellevant per a les teories de la justícia distributiva és el que fa referència al seu abast: entre qui s’apliquen els principis de justícia? Existeixen sobre aquest tema tres grans debats. El primer d’aquests gira al voltant del tipus de subjectes que han de ser considerats agents moralment rellevants des del punt de vista de la justícia. En aquest sentit, es discuteix sobre si els animals no humans mereixen tal consideració (Singer, 1975; Horta, 2017). Els altres dos debats poden ser vistos com a discussions al voltant del tipus de relació que ha d’existir entre els individus perquè els principis de justícia generen obligacions entre aquests. D’una banda es planteja la qüestió de si els principis de justícia generen obligacions més enllà de les fronteres de l’estat, i.e. si el seu abast és domèstic o global (Pogge, 2002; Casal, 2000; Seleme, 2011). D’altra banda es discuteix si els principis de justícia generen obligacions més enllà de la generació present, i.e. si el seu abast és intrageneracional o intergeneracional (Gosseries, 2015; Gosseries i González Ricoy (eds.), 2016).

2. Principis de justícia distributiva

Els criteris de justícia distributiva que existeixen en la literatura específica poden ser analitzats segons dues dimensions. La primera és la mètrica o el distribuendum i fa referència a la variable o les variables que són considerades rellevants des del punt de vista de la justícia distributiva i que ens permeten valorar la situació dels individus i fer comparacions interpersonals. La segona és el criteri distributiu i fa referència al repartiment específic que ha de tindre la variable rellevant. Dit de manera més simple, mentre que la mètrica concerneix el què hem de distribuir, el criteri concerneix el com hem de distribuir-ho. A continuació veurem, molt simplificadament, quines han sigut les principals propostes en relació amb ambdues dimensions.

2.1. La mètrica

La qüestió de la mètrica ha rebut múltiples respostes que poden agrupar-se al voltant de tres grans tipus de variables (Domènech, 1996). La primera d’aquestes és el benestar o la utilitat entesos com la satisfacció de les preferències individuals. Els defensors d’aquesta mètrica sostenen que el benestar té una importància moral genuïna i que, per tant, no és vulnerable a l’objecció de la superficialitat que afecta altres tipus de mètrica – p.ex. els diners. Tanmateix, l’estàndard del benestar subjectiu té els seus propis problemes. Per exemple, és possible que persones que viuen en condicions degradants exhibisquen un alt grau de satisfacció a causa d’un procés psicològic que els ha portat a adaptar-se a la seua situació – p.ex. els esclaus de la cabanya de l’oncle Tom. Unes altres, en canvi, pot ser que simplement tinguen un caràcter optimista i alegre i encaren amb serenitat i bon humor una circumstància desavantatjosa com patir una discapacitat. Segons una mètrica benestarista aquests subjectes estarien entre els millor situats. Molts consideren, tanmateix, que aquesta conclusió és implausible (Williams i Clayton, 1999).

Una manera d’evitar-la és adoptant una mètrica que no estiga basada únicament en la (in)satisfacció dels individus sinó que incorpore elements objectius. Açò és el que defensen els partidaris de les capacitats (Sen, 1992; Nussbaum, 2000). Aquesta mètrica, suggerida per Amartya Sen, té en compte els funcionaments, açò és, els que els individus poden arribar a fer o ser amb els recursos que tenen disponibles – p.ex. evitar la malnutrició, participar en la vida pública, obtenir autorespecte, etc. És possible que, donades les seues circumstàncies, algú necessite recursos addicionals per a poder realitzar algun funcionament – p.ex. un cec necessita materials braille per a llegir. Les capacitats d’un individu són el conjunt de funcionaments que és lliure de realitzar. La principal objecció que ha rebut aquesta proposta és que resulta difícil especificar una llista exhaustiva de funcionaments rellevants sense caure en el perfeccionisme.

El tercer tipus de mètrica són estàndards basats en els recursos que tenen en compte un conjunt de béns. Dins d’aquest grup, l’estàndard més popular ha sigut la mètrica dels béns primaris de Rawls – un lot que inclou llibertats i drets bàsics, diners, i altres béns menys tangibles com les bases socials del autorespecte (Rawls, 1971: 54). No obstant açò, hi ha hagut propostes alternatives més sofisticades com la de Ronald Dworkin que, a més dels recursos impersonals com els diners i la riquesa, també té en compte la salut i les qualitats físiques i mentals dels individus (Dworkin, 2000). Cadascuna d’aquestes propostes té els seus propis problemes. Però en general, podem dir que els partidaris del benestar o les capacitats rebutgen la mètrica dels recursos perquè és insensible tant a allò que els individus puguen arribar a fer amb el seu lot com a la percepció subjectiva que tenen sobre aquest.

Amb independència de si allò rellevant, des del punt de vista de la justícia, són les capacitats, el benestar o els recursos, la qüestió de la mètrica ens obliga a determinar, a més, si hem de tenir en compte els resultats o les oportunitats. Suposem que adoptem els diners com a mètrica de la justícia i que volem comparar la situació de dos individus, l’un molt pobre i l’altre molt ric. Si allò que compta és el resultat, la distribució serà injusta almenys segons un criteri igualitari de justícia. Si allò que compta són les oportunitats haurem d’indagar quin era el punt de partida de cada subjecte. Pot ser que tots dos hagen gaudit d’oportunitats adequades – p.ex. iguals, suficients, etc.- i que el més pobre les haja malbaratades. En aqueix cas la desigualtat existent entre els dos subjectes no seria injusta.

2.2. Criteris de justícia distributiva

Els criteris de justícia ens indiquen com ha d’estar repartit el bé que es considera mètrica rellevant. Encara que els estàndards identificats anteriorment poden combinar-se amb més d’un dels criteris examinats més a sota, en la pràctica, algunes combinacions han rebut més desenvolupament teòric que d’altres.

2.2.1. Criteris maximitzadors

Els criteris maximitzadors exigeixen millorar la situació dels individus respecte a la mètrica rellevant tant com siga possible. La concepció maximitzadora de la justícia més coneguda és l’utilitarisme que es caracteritza, a més, per adoptar una mètrica benestarista i un enfocament agregacionista (Guisan, 1999). Una distribució justa és, segons aquest criteri, la que maximitza la utilitat del major nombre de persones. Aquesta idea, desenvolupada principalment per Jeremy Bentham i John Stuart Mill, té una gran força intuïtiva. Tanmateix, ha rebut serioses objeccions. Tres de les més importants són les següents. La primera d’aquestes posa èmfasi en la dificultat per a realitzar comparacions interpersonals d’utilitat. Alguns sostenen que és directament impossible saber la utilitat exacta que proporciona la mateixa experiència a dos individus (altres dificultats metodològiques de l’utilitarisme es troben en Doménech, 1998). La segona ataca aquelles formulacions més simples de l’utilitarisme que se centren en el benestar hedonista i assenyalen que les motivacions dels éssers humans van més enllà d’obtindre plaer i evitar el sofriment, i que, per tant la mètrica utilitarista – segons certes versions- no aconsegueix captar allò que és moralment rellevant (Nozick, 1974: 42-45). La tercera és que l’agregació de preferències pot exigir sacrificar els interessos d’una minoria en nom d’incrementar la felicitat de la majoria, i es viola així la separabilitat de les persones (Rawls, 1971: 27).

2.2.2. Criteris igualitaristes

Probablement el criteri distributiu més simple és el que exigeix la igualtat estricta del bé considerat rellevant – i.e. el benestar, els recursos o les capacitats. A simple vista, almenys, sembla bastant plausible sostindre que la igualtat estricta és el criteri que més directament se segueix de la igualtat moral dels individus – premissa, aquesta última, sostinguda per tots els teòrics de la justícia (Sen, 1992). Tanmateix, la majoria d’autors igualitaris s’han distanciat de la igualtat estricta argumentant, precisament, que no respecta la igualtat moral dels individus ja que no és sensible a les conseqüències que poden tindre les seues decisions (Dworkin, 2000; Arneson, 1989; Cohen, 1989). Imaginem dos individus, Pau fa totes les hores extra que pot mentre que Lluís prefereix passar-se les vesprades a la platja. Si adoptem els diners o la riquesa com a mètrica, un criteri igualitarista estricte exigiria transferir recursos de Pau a Lluís. Molts igualitaristes creuen que si Lluís ha tingut les mateixes possibilitats que Pau de millorar la seua posició econòmica, la transferència és injusta ja que col·loca aquell en una posició d’avantatge pel que fa a aquest. Per aquest motiu, defensen que allò que s’ha d’igualar és l’accés dels individus al bé rellevant, en lloc de la quantitat del dit bé. Alguns dels igualitaristes que han llançat propostes en aquesta línia han estat batejats com a igualitaristes de la sort perquè coincideixen a assenyalar que l’accés d’un individu a un bé és igual al d’un altre si el fet de tindre-ho depén, per a tots dos, únicament de les seues eleccions personals i no de la bona o mala sort que hagen tingut en les seues circumstàncies vitals – p.ex. nivell de talents, salut, pares rics, etc. (Anderson, 1999; Queralt, 2014). De concepcions igualitàries de la justícia, n’hi ha moltes i cadascuna ha rebut crítiques específiques. Tanmateix, una objecció que val per a totes aquestes és la que qüestiona el valor de la igualtat quan hi ha distribucions desiguals que són superiors. La igualtat exigeix anivellar cap avall fins i tot si açò no beneficia ningú i perjudica alguns.

2.2.3. Criteris prioritaristes

Una manera d’evitar l’objecció de l’anivellació cap avall és adoptant un criteri prioritarista. El prioritarisme sosté que el valor moral d’un benefici és superior com pitjor està (en termes absoluts) l’individu que el rep i que, per tant, per a incrementar el valor moral d’una distribució hem de donar prioritat a aquells pitjor situats (Parfit, 1997; Nagel, 1991; Weirich, 1983). El prioritarisme no ens obliga a anivellar cap avall ja que solament persegueix la igualtat indirectament, açò és, en la mesura en què ens permet millorar la posició d’aquells pitjor situats. Els enfocaments prioritaristes poden ser classificats en dos tipus depenent del grau de prioritat que atorguen als pitjor situats. Cadascú té els seus problemes. El prioritarisme radical defensa que la prioritat ha de ser absoluta. Açò significa que en qualsevol conflicte distributiu els interessos dels pitjor situats prevalen sobre els de qualsevol altre grup social. Una crítica important que ha rebut aquesta forma de prioritarisme és que davant de la disjuntiva de proporcionar un benefici minúscul als pitjor situats o un benefici considerable a un altre grup social exigeix sempre el primer. El segon tipus de prioritarisme és més moderat i suggereix ponderar la urgència moral d’assignar recursos a aquells pitjor situats amb els beneficis potencials que aqueixos recursos proporcionarien a un altre grup. Aquesta versió del prioritarisme exigeix, per tant, beneficiar un grup social diferent del dels pitjor situats si el nombre de beneficiats i/o la grandària dels beneficis per a cadascun d’ells són suficientment grans. La principal dificultat del prioritarisme moderat és que com a criteri de justícia resulta bastant indeterminat llevat que siguem capaços de proporcionar una funció que pondere la grandària del benefici i la posició del receptor (Queralt, 2014; Barragué, 2017).

2.2.4. Criteris suficientaristes

El suficientarisme sosté que allò important, des del punt de vista de la justícia, és que tothom tinga garantit un mínim (de recursos, benestar o capacitats) que li permeta gaudir d’una vida decent (Frankfurt, 1987; 2000). Les distribucions moralment superiors són les que aconsegueixen col·locar a tants individus com siga possible per sobre del llindar de suficiència. Igual que el prioritarisme, el suficientarisme afavoreix indirectament distribucions més igualitàries quan transferir recursos dels millor situats als pitjor situats serveix perquè aquests últims aconseguisquen la suficiència. Tanamteix, les desigualtats que puguen donar-se més enllà d’aquest llindar són, segons aquest criteri, irrellevants des del punt de vista de la justícia. Els criteris suficientaristes han d’abordar dues grans dificultats (Casal, 2007). La primera és determinar el llindar de suficiència: quant és suficient? Els criteris disponibles solen apel·lar a conceptes morals discutibles i que no són massa específics (p.ex. allò necessari per a una vida decent, per a la cooperació social plena, etc.). La segona és que la fixació de qualsevol llindar probablement tinga conseqüències arbitràries i implausibles. Per exemple, suposem que tenim una distribució en la qual tothom està just per sobre del llindar de suficiència i que tenim una quantitat extra de recursos que poden destinar-se al fet que 100 individus milloren considerablement el seu benestar o a evitar que un sol individu se situe a penes per sota del llindar. Molts consideren implausible que el suficientarisme recomane aquest segon.

2.2.5. Criteris basats en el mereixement

Els criteris distributius que hem vist fins ací han sigut criticats amb l’argument que ignoren – o no donen pes suficient- una intuïció sobre la justícia bastant estesa, a saber: que mereixen més aquells que més contribueixen al producte social (Miller, 1992, 2001). Els criteris basats en el mereixement articulen aquesta idea. Sostenen que un sistema econòmic just és aquell que remunera als individus segons la seua contribució. Ara bé, com identifiquem la contribució d’un individu X al producte social? En aquest sentit, trobem tres propostes. La primera consisteix a prendre en compte el valor que els altres atorguen a l’activitat econòmica que realitza X – normalment mesurat per la seua disposició a pagar. La segona suggereix basar-nos en l’esforç que posa X en la realització de la seua activitat – desconnectat del resultat o l’impacte que obté. La tercera mesura la contribució de X amb el cost que li suposa realitzar la seua activitat. A més d’haver d’identificar una base que permeta determinar el mereixement dels individus, aquests criteris s’enfronten a altres dues dificultats. La primera és que, com a teories de la justícia distributiva són incompletes. No ens diuen gens, per exemple, del tipus de pretensions que tenen els qui no realitzen cap activitat productiva – p.ex. persones amb discapacitats greus o ancians. La segona és que donen lloc a distribucions que estan massa influïdes per factors moralment arbitraris com els talents i les habilitats – fins i tot la capacitat d’esforçar-se depén de factors atzarosos com el tipus de socialització primària d’un individu (Rawls, 1971: 103-4).

2.2.6. Criteris llibertaris

Els llibertaris critiquen la resta de criteris de justícia per exigir que la distribució de beneficis exhibisca un patró concret – igualtat, suficiència, etc. Aquest patró solament pot preservar-se a costa de posar seriosos límits a allò que els individus poden fer amb els seus recursos. L’única manera d’evitar la desigualtat que sorgirà si A dona tots el seu recursos a B és impedint que ho faça. Els criteris llibertaris són, des d’aquest punt de vista, els únics que es prenen de debò la llibertat individual. Consideren que és justa qualsevol distribució que emergeix del lliure intercanvi entre propietaris legítims, açò és, entre individus que ostenten un títol just (are entitled) sobre les seues possessions (Nozick, 1974). Els individus es converteixen en legítims propietaris d’un bé si l’adquireixen mitjançant una transferència voluntària del legítim propietari que al seu torn el va adquirir del legítim propietari i així fins a esgotar la cadena de transferències fins a arribar a l’adquisició original, açò és, el moment en el qual el primer propietari es va apropiar d’un recurs material no posseït per ningú. Les concepcions llibertàries tradicionals s’han inspirat en John Locke i justifiquen l’adquisició original invocant un dret de autopropietat (self-ownership) que tenen tots els individus i que els permet apropiar-se del fruit del seu treball i, sota certes condicions, dels recursos naturals amb els quals barregen el seu treball. El llibertarisme ha rebut moltes crítiques. Dos d’aquestes se centren, precisament, en la justificació de la propietat que pot proporcionar la idea de autopropietat. La primera és que el llibertarisme construeix el seu edifici a partir d’una premissa inicial que no justifica, a saber, que els recursos de la terra no eren inicialment propietat de ningú (Cohen, 1995). Per què no suposar que eren propietat col·lectiva? Alguns llibertaris s’han pres seriosamentaquestaobservació i segueixen defensant el principi d’autopropietat però el combinen amb una distribució igualitària dels recursos naturals (Otsuka, 2003; Vallentyne, 2000). La segona crítica assenyala que la propietat és un feix de drets i que la idea de autopropietat és massa vaga per a poder precisar quines branques d’aqueix feix pot un individu arribar a posseir.

3. Conclusions

La noció de justícia és un cas clar de concepte essencialment controvertit (Gallie, 1956). Els nostres desacords en matèria de justícia no són únicament sobre quines institucions són justes, si no, com s’ha vist en aquesta entrada, sobre els propis criteris de justícia que ens permeten jutjar les institucions. En aquells casos, pocs, en els quals coincidim que una determinada institució és injusta – p.ex. l’esclavitud – descobrim que no estem d’acord en què és exactament allò que la fa injusta – p.ex. alguns consideren que l’esclavitud seria justa si fora voluntària mentre que uns altres ho neguen. Una manera de tractar d’avançar en desacords teòrics sobre la justícia consisteix a fer un pas arrere i abordar qüestions metodològiques com, per exemple, quin és el valor de certs experiments mentals – i.e. si són suficients per a invalidar un principi d’altra banda plausible – i quin ha de ser el lloc de les opinions populars a l’hora de teoritzar sobre la justícia (Swift, 1995, 1999; Miller, 1992). Excepte explicades excepcions, els teòrics de la justícia han tendit a passar de puntetes sobre qüestions metodològiques, pot ser que siga el moment que reflexionen més sobre aquestes, encara que solament siga per a aportar aire fresc al debat sobre qüestions substantives.

Jahel Queralt
(Universitat Pompeu Fabra)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Josep Corbí i Pablo Rychter

Bibliografia

Anderson, Elizabeth (1999). “What Is the Point of Equality?”. Ethics,109: 287-337.
Arneson, Richard. (1989). “Equality and Equal Opportunity for Welfare”. Philosophical Studies, 54: 79-95.
Barragué, Borja (2017). Desigualdad e igualitarismo predistributivo. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.
Casal, Paula (2007). “Why Sufficiency Is Not Enough”. Ethics, 117: 296 –326.
— — — (2000). “Ideas para una teoría de la justicia universal con intención cosmopolita”. Isegoría, 22: 153-164.
Clayton, Mathew i Williams, Andrew. (1999). “Egalitarian Justice and Interpersonal Comparisons”. European Journal of Political Research, 35 (4): 445-464.
Cohen, G.A. (1989). “On the Currency of Egalitarian Justice”. Ethics,99: 906-944.
— — — (1995). Self–Ownership. Freedom, and Equality. Cambridge: Cambridge University Press.
Domènech, Antoni (1996). “Ética y economía del bienestar: una panorámica”. Guariglia, Osvaldo. (ed.). Cuestiones morales. Madrid: Trotta, 191-222.
— — — (1998). “Ocho desiderata metodológicos de las teorías sociales normativas”. Isegoría,18: 115-141.
Dworkin, Ronald (2000). Sovereign Virtue The Theory and Practice of Equality. Cambridge, Mass.: Harvard University Press (Versió castellana: Virtud soberana. Trad. Ernest Weiker. Barcelona: Paidós, 1999).
Frankfurt, Harry (1987). “Equality as a Moral Ideal”. Ethics, 98: 21–42.
— — –(2000). “The Moral Irrelevance of Equality”, Public Affairs Quarterly, 14: 87–103.
Horta, Oscar (2017). Un paso adelante en defensa de los animales. Madrid: Plaza y Valdés.
Gallie, Walter Bryce (1956). “Essentially Contested Concepts”. Proceedings of the Aristotelian Society, 56: 167-98.
Gosseries, Axel (2015). “Teorías de la justicia intergeneracional. Una sinópsis”. Revista jurídica de la Universidad Autónoma de Madrid, 32: 217-237.
Gosseries, Axel i González Ricoy, Iñigo. (eds.) (2016). Institutions for Future Generations. Oxford: Oxford University Press.
Guisán, Esperanza (2004). “Utilitarianismo”. Victoria Camps. (ed.). Historia de la ética, vol. 2. La ética moderna. Madrid: Critica, 457-499
Miller, David (2001). Principles of Social Justice. Oxford: Oxford University Press.
Miller, David (1992). “Distributive Justice: What the People Think”, Ethics, 102: 555–93.
Moreso, José Juan (2000). “Derechos y justicia procesal imperfecta”. Discusiones: Derechos y Justicia Constitucional, 1: 15-51.
Nagel, Thomas (1991). Equality and Partiality. Oxford: Oxford University Press.
Nozick, Robert (1974). Anarchy, State and Utopia. Oxford: Basil Blackwell (Versió castellana: Anarquía, Estado y Utopía. Trad. Rolando Tamayo. México: Fondo de Cultura Económica, 1991).
Nussbaum, Martha (2000). Women and Human Development: The Capabilities Approach. Cambridge: Cambridge University Press.
Otsuka, Michael (2003). Libertarianism without Inequality. Oxford: Clarendon Press.
Papayannis, Diego (2014). Comprensión y justificación de la responsabilidad contractual. Barcelona: Marcial Pons.
Parfit, Derek (1997). “Equality and Priority”. Ratio,10: 202–221
Pogge, Thomas (2002). World Poverty and Human Rights: Cosmopolitan Responsibilities and Reforms. Cambridge: Polity Press (Versió castellana: La pobreza en el mundo y los derechos humanos. Trad. Ernest Weiker. Barcelona: Paidós, 2005).
Queralt, Jahel (2014). Igualdad, suerte y justicia. Madrid: Marcial Pons.
Rawls, John (1971). A Theory of Justice. Cambridge: Harvard University Press.(Versió castellana: Teoría de la justicia. Trad. María Dolores González. México: Fondo de Cultura Económica, 1978).
Seleme, Hugo (2011). Las fronteras de la justicia distributiva. Una perspectiva rawlsiana. Madrid: Centro de estudios Constitucionales.
Sen, Amartya (1992). Inequality Reexamined. Cambridge: Harvard University Press (Versió castellana: Nuevo examen de la desigualdad. Madrid: Alianza, 1999).
— — — (2009). The Idea of Justice. London: Allen Lane (Versió castellana: La idea de justicia. Trad. Hernando Valencia Villa. Madrid: Santillana, 2010).
Singer, Peter (1975). Animal Liberation. New York Review/Random House (Versió castellana: Liberación Animal. Trad. ANDA. Madrid: Trotta, 2009).
Stemplowska, Zofia i Swift, Adam (2012). “Ideal and non-ideal theory”. Estlund, David, (ed.). The Oxford handbook of political philosophy. Oxford: Oxford University Press, 373-389.
Swift, Adam (1999). “Public Opinion and Political Philosophy: The relation between social-scientific and philosophical analyses of distributive justice”. Ethical Theory and Moral Practice, 2: 337–363 .
Weirich, Paul (1983). “Utility Tempered with Equality”. Nous,17: 423–39.
Vallentyne, Peter. (2000). “Left-Libertarianism: A Primer”. Vallentyne, Peter y Steiner, Hillel,Left Libertarianism and Its Critics: The Contemporary Debate. London: Palgrave Publishers: 1-20.

Com citar aquesta entrada

Queralt, J. (2018). “Justícia”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/justicia/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/justicia/