Predicats de gust personal

1. Introducció

Els “predicats de gust personal” (Lasersohn, 2005, p. 644), predicats com “ric”, “deliciosa”, “divertit”, “graciosa”, “atractiu”, “pintoresc” o “estranya”, són aquells predicats que permeten a les parlants manifestar les seues preferències de gust, ja siga aquest culinari, humorístic o d’un altre tipus. Els predicats de gust personal, o “predicats de gust”, per a escurçar, a més de permetre que els parlants manifesten les seues preferències, serveixen per a expressar actituds d’aprovació o desaprovació respecte a certs objectes, com un plat, una pel·lícula o un acudit. Si, per exemple, dic ‘L’alvocat és deliciós’, estic indicant a aquells que m’escolten alguna cosa sobre el meu estàndard de gust culinari i, al mateix temps, estic expressant la meua aprovació cap a aqueix aliment.

2. Perspectives o estàndards de gust

El significat dels predicats de gust personal ha estat un dels temes més controvertits i debatuts en la filosofia del llenguatge de l’última dècada. Un dels problemes més recurrents i importants ha sigut el de com determinar les condicions de veritat de les proposicions que inclouen entre els seus components predicats de gust. Diferents teories han proposat diferents explicacions, però totes aquestes han girat al voltant d’un tema comú: quin és el paper que juguen les perspectives o estàndards de gust dels parlants a l’hora de determinar les condicions de veritat de les proposicions que inclouen predicats de gust. Que la lasanya siga deliciosa o que les pel·lícules dels Monty Python siguen gracioses dependrà, en algun sentit, de les perspectives dels parlants que usen els termes “deliciosa” o “divertides”. Quin tipus de contribució facen les perspectives o els estàndards de gust dels parlants serà allò que diferencie unes teories d’unes altres. En la bibliografia especialitzada podem trobar, almenys, quatre teories clarament delimitades:

A. Per a l’objetivisme (per a una caracterització específica d’aquesta postura vegeu Chrisman 2007, p. 225; Baker, 2012, p. 110, nota 7; MacFarlane, 2014, p. 2) la perspectiva o l’estàndard de gust de l’experimentador o l’experimentadora és irrellevant a l’hora de determinar si quelcom és deliciós o si quelcom és graciós o divertit. Si algú diu “Els cavallers de la taula quadrada és una pel·lícula divertidíssima”, la veritat de la proposició expressada per l’oració no dependrà del fet que siga divertida per a la persona que profereix aquesta oració. Les proposicions expressades per proferències que involucren predicats de gust seran vertaderes en el cas que el parlant denote una propietat objectiva, per exemple la propietat de ser divertit o la de ser deliciós.

B. Per al contextualisme díctic (Glanzberg, 2007; Stephenson, 2007; López de Sa 2008, 2015; Schaffer, 2011) la dependència del context dels predicats de gust no és diferent de la dependència del context d’expressions díctiques típiques com “jo”, “ell” o “ací”. Segons el contextualisme díctic, un predicat de gust conté en la seua forma lògica un buit d’argument per a una perspectiva o un estàndard de gust. Encara que “divertit” o “deliciós” puguen semblar predicats monàdics en la seua forma gramatical superficial, “(aqueix acudit)ÉS GRACIÓS” o “(l’alvocat)ÉS DELICIÓS”, són en realitat predicats diàdics, amb buits d’argument per a una perspectiva o un estàndard de gust a més de per a un objecte. És a dir, “(aqueix acudit)ÉS GRACIÓS(per a Eva)” o “(l’alvocat)ÉS DELICIÓS(per a Isabel)”, essent possible que la perspectiva o l’estàndard de gust no siga la d’un individu sinó la d’un grup que incloga l’experimentador o l’experimentadora. Una altra manera de caracteritzar açò seria dir que les perspectives o els estàndards de gust són constituents de les proposicions i, com a tals, juguen un paper semàntic en la determinació del contingut de les proposicions que incloguen entre els seus elements predicat de gust.

C. Per al contextualisme no díctic (Kölbel, 2003, 2009; Lassesohn, 2005) la perspectiva o l’estàndard de gust no és un component de la proposició expressada, sinó que forma part de les circumstàncies d’avaluació. És a dir, les proposicions que inclouen predicats de gust no són vertaderes o falses a seques, sinó sols en relació amb una perspectiva o un estàndard de gust. El punt de partida d’aquestes autores i d’aquests autors és la teoria de doble índex kaplaniana (Kaplan, 1979). Kaplan distingeix caràcter i contingut, és a dir, entre funcions de contextos a continguts, d’una banda, i funcions de circumstàncies d’avaluació a valors de veritat, per una altra. Per a ell, en les circumstàncies d’avaluació només figuren dos paràmetres –món i temps–. Els autors i les autores que defensen el contextualisme no díctic segueixen Kaplan però s’aparten d’ell en incloure entre els paràmetres de les circumstàncies d’avaluació no sols el món i el temps, sinó també les perspectives o els estàndards de gust, ja que aquestes, igual que el món i el temps, són necessàries per a avaluar el valor de veritat d’aquelles proposicions que incloguen entre els seus components predicats de gust. De fet, l’estudi dels predicats de gust va ser una de les principals motivacions per a trencar amb l’ortodòxia kaplaniana i incloure paràmetres extra en les circumstàncies d’avaluació (Kölbel, 2003: p. 71-72; Laserson, 2005: p. 663)

D. Per al relativisme (MacFarlane, 2007, 2014; Richard, 2008), les proposicions que inclouen predicats de gust personal no són vertaderes o falses simpliciter, sinó sols en relació a unes circumstàncies d’avaluació. Tanmateix, a diferència del contextualista no díctic, per al relativista la perspectiva o l’estàndard de gust no es recupera del context d’ús sinó del context de valoració. És a dir, la perspectiva o l’estàndard de gust rellevant per a determinar el valor de veritat d’una proposició que incloga predicats de gust no serà la perspectiva del parlant, o d’algun altre agent o grup rellevant en el context en el qual la proposició és expressada, sinó que serà la perspectiva o l’estàndard de gust de la persona que avalue la qüestió.

3. Desacord sens falta

El desacord sens falta ha estat un altre problema central en el debat sobre el significat dels predicats de gust personal. Específicament, s’anomena desacord sens falta a situacions com les representades en la següent conversa:

1. David: L’alvocat és deliciós.
2. Albert: Això és fals, l’alvocat no és deliciós.

D’una banda, podem considerar que l’intercanvi entre David i Albert és un desacord, ja que Albert nega en (2), usant un marcador explícit de desacord com ‘Això és fals’, allò que David afirma en (1). Tanmateix, suposant que tots dos han tastat l’alvocat unes quantes vegades, és a dir, suposant que tots dos tenen coneixement de primera mà de l’objecte en qüestió, quines raons hi hauria per a considerar que David en (1) o Albert en (2) han errat en dir allò que han dit? Per aquestes raons, la situació representada en (1)-(2) sol descriure’s com un desacord sens falta, és a dir, com un desacord on s’afirmen coses conjuntament incompatibles, però on no pot dir-se de cap de les parts que hi haja comés una errada. Això ens deixa en una situació complicada, ja que tenim dues intuïcions individualment consistents però conjuntament contradictòries. Algunes de les teories abans comentades han sorgit com un intent d’explicar aquest fenomen.

A. Per a l’objetivisme és impossible que existisquen desacords sens falta. Sempre que hi haja un desacord sobre qüestions de gust, una de les parts (o les dues) estarà equivocada, aquella que no denote mitjançant la seua proferència la propietat objectiva de, per exemple, ser deliciosa o ser divertit.

B. El contextualisme díctic sembla tindre problemes per a donar compte del desacord sens falta. En defensar que els estàndards són part de la proposició expressada, dos parlants que diuen respectivament ‘L’alvocat és deliciós’ i ‘L’alvocat no és deliciós’, expressaran diferents proposicions i, per tant, no es podrà dir que estan en desacord ja que els continguts de les seues proferències seran compatibles. Aquest problema es coneix com problema del desacord perdut (MacFarlane, 2007: p. 18-19; MacFarlane, 2014: p. 118). Alguns autors han intentat donar compte d’aquest problema desenvolupant teories específicament dissenyades per a aquest. Per exemple, Schaffer (2011) argumenta que el contextualisme díctic pot donar compte dels suposats casos de desacord sens falta. Amb una deguda contextualització dels casos que acostumen a oferir-se en la literatura, i suposant possibles desenvolupaments d’aquests, la intuïció que cap de les parts implicades en el desacord està equivocada sembla desaparéixer (Schaffer, 2011: p. 211-212). El relativisme contextualista díctic presuposicional (López de Sa, 2008, 2015) és una altra d’aquestes teories.

C. El contextualisme no díctic sí que pot explicar les intuïcions associades amb el desacord sens falta. Ja que la perspectiva o l’estàndard de gust no forma part de la proposició expressada, sengles proferències de “L’alvocat és deliciós” i “L’alvocat no és deliciós” expressaran el mateix contingut, en un cas afirmat i en l’altre negat, la qual cosa explica el seu caràcter contradictori. D’altra banda, no podrà dir-se de cap d’ells que ha comés un error, ja que la perspectiva o l’estàndard de gust rellevant per a determinar el valor de veritat de les proposicions expressades per les seues proferències serà l’estàndard de cada parlant i, en aquest sentit, ambdues poden ser vertaderes.

D. El relativisme també pot donar compte del desacord sens falta. Les raons són les mateixes que en el cas del contextualisme no díctic, és a dir, existeix un mateix contingut però s’avalua respecte a diferents estàndards de gust. L’única excepció és que en el aquest cas de l’estàndard rellevant el subministra el context de valoració i no el context d’ús.

4. Expressar un estat mental versus informar sobre un estat mental

Les proposicions que inclouen predicats de gust permeten a les parlants expressar les seues preferències de gust, així com certes actituds respecte a certs objectes. És a dir, permeten als parlants expressar certs estats mentals, usualment actituds d’aprovació o desaprovació. Les expressions que permeten expressar estats mentals no han de confondre’s amb una altra mena d’expressions, aquelles que permeten als parlants informar de quins són els seus estats mentals. A vegades s’ha suggerit (vegeu Baker, 2012: p. 109) que el fet que un parlant puga passar de dir “L’alvocat és deliciós” a dir “M’agrada l’alvocat” o “L’alvocat em sembla deliciós” és una raó que dona suport a una interpretació contextualista díctica dels predicats de gust. És a dir, el fet que a vegades les parlants usen un tipus d’expressió i després l’altra, per exemple quan algú manifesta la seua oposició, és prova que els predicats de gust amaguen en la seua forma lògica buits d’argument per a perspectives o estàndards de gust. Tanmateix, la plausibilitat d’aquesta idea depén del fet que totes dues expressions –“L’alvocat és deliciós” i “L’alvocat em sembla deliciós” o “M’agrada l’alvocat”– siguen equivalents. Tanmateix, açò no és així ja que totes dues oracions tenen característiques diferents. Primer, es comporten de manera diferent en contextos modals, contextos que inclouen expressions com “possiblement” o “necessàriament”. Considereu els següents parells d’oracions:

(3) Si l’alvocat no em semblara deliciós, aleshores no seria veritat que l’alvocat em sembla deliciós.

(4) Si l’alvocat no em semblara deliciós, aleshores no seria veritat que l’alvocat és deliciós.

(5) Si no m’agradara l’alvocat, aleshores no seria veritat que l’alvocat m’agrada.

(6) Si no m’agradara l’alvocat, aleshores no seria veritat que l’alvocat és deliciós.

Com pot observar-se, tant (3) com (5) són necessàriament vertaderes. Tanmateix, (4) i (6) són falses. Perquè foren vertaderes hauríem de suposar que l’alvocat és deliciós pel mer fet que jo considere que ho és, cosa que sembla intuïtivament fals.

La segona diferència entre tots dos tipus d’expressions té a veure amb l’impacte que té emprar l’una o l’altra en un potencial desacord. Considereu el següent parell d’oracions:

(7) A: L’alvocat és deliciós.

(8) B: Això és fals, l’alvocat no és deliciós.

(9) A: M’agrada l’alvocat.

(10) B: Això és fals, no m’agrada l’alvocat.

Com pot observar-se, la primera situació, (7)-(8), produeix una forta impressió de desacord, mentre que la segona, (9)-(10), no produeix impressió de desacord en absolut.

En definitiva, existeix una diferència entre dir “L’alvocat és deliciós” i dir “M’agrada l’alvocat” o “L’alvocat em sembla deliciós”. La primera expressió serà una expressió que servirà per a expressar l’estat mental del parlant, mentre que la segona comunicarà quin és el seu estat mental. Sols aquelles expressions que serveixen per a expressar estats mentals permeten als parlants mostrar el seu desacord sobre qüestions de gust.

David Bordonaba Plou

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

  • Baker, C. (2012) “Indexical Contextualism and the Challenges from Disagreement,” Philosophical Studies, 157(1): 107-123.
  • Chrisman, M. (2007) “From Epistemic Contextualism to Epistemic Expressivism,” Philosophical Studies, 135(2): 225-254.
  • Egan, A. (2007) “Quasi-realism and Fundamental Moral Error,” Australasian Journal
  • of Philosphy, 85(2): 205-219.
  • Glanzberg, M. (2007) “Context, Content, and Relativism,” Philosophical Studies, 136(1): 1-29.
  • Kaplan, D. (1979) “Demonstratives,” in Almog, J., Perry, J. i Wettstein, H. (eds.), Themes from Kaplan, New York, Oxford University Press, 481-563.
  • Kölbel, M. (2003) “Faultless Disagreement,” Proceedings of the Aristotelian Society, 104: 53-73.
  • Kölbel, M. (2009) “The Evidence for Relativism,” Synthese, 166(2): 375-395.
  • Lasersohn, P. (2005) “Context Dependence, Disagreement, and Predicates of Personal Taste,” Linguistics and Philosophy, 28: 643-686.
  • López de Sa, D. (2008) “Presuppositions of Commonality: An Indexical Relativist Account of Disagreement,” in García Carpintero, M. and Kölbel, M. (eds.), Relative Truth, New York, Oxford University Press, 297-310.
  • López de Sa, D. (2015) “Expressing Disagreement: A Presuppositional Indexical Con- textualist Relativist Account,” Erkenntnis, 80: 153-165.
  • MacFarlane, J. (2007) “Relativism and Disagreement,” Philosophical Studies,
  • 132(1): 17-31.
  • MacFarlane, J. (2014) Assessment-Sensitivity: Relative Truth and its Applications, New York, Oxford University Press.
  • Richard, M. (2008) When Truth Gives Out, New York, Oxford University Press.
  • Schaffer, J. (2011) “Perspective in Taste Predicates and Epistemic Modals,” in Egan, A. and Weatherson, B. (eds.), Epistemic Modality, New York, Oxford University Press, 179-226.
  • Stephenson, T. (2007). A Parallel Account of Epistemic Modals and Predicates of Personal Taste. Proceedings of Sinn und Bedeutung, 11, 583-597.
  • Stojanovic, I. (2007) “Talking about Taste: Disagreement, Implicit Arguments, and Relative Truth,” Linguistics and philosophy, 30(6): 691-706.

Lectures recomanades

  • Bordonaba, D. i Villanueva, N. (2018) “Tres Sentidos de Relativismo,” Análisis. Revista de Investigación Filosófica, 5(1): 217-238.
  • Cepollaro, B. i Stojanovic, I. (2016) “Hybrid Evaluatives: In Defense of a Presuppositional Account,” Grazer Philosophische Studien, 93: 458-488.
  • Egan, A. (2014) “There’s Something Funny about Comedy: A Case Study in Faultless Disagreement,” Erkenntnis, 79(1): 73-100.
  • Hume, D. (1826) “Of the Standard of Taste,” in The Philosophical Works of David
  • Hume, vol. III, Edinburgh, A. Black and W. Tait, 256-282.
  • Huvenes, T. T. (2012) “Varieties of Disagreement and Predicates of Taste,” Australasian Journal of Philosophy, 90(1): 167-181.
  • Huvenes, T. T. (2014) “Disagreement without Error,” Erkenntnis, 79: 143-154.
  • Kölbel, M. (2015a) “Relativism 1: Representational Content,” Philosophy Compass, 10(1): 38-51.
  • Kölbel, M. (2015b) “Relativism 2: Semantic Content,” Philosophy Compass, (10)1: 52-67.
  • Marques, T. (2015) “Disagreeing in Context,” Frontiers in psychology, 6: 1-12.
  • Marques, T. (2018) “Retractions,” Synthese, 195(8): 3335-3359.
  • McNally, L. i Stojanovic, I. (2017) “Aesthetic Adjectives,” in James O. Young (ed.), The Semantics of Aesthetic Judgment, New York, Oxford University Press, 17-37.
  • Sundell, T. (2011) “Disagreements about Taste,” Philosophical Studies, 155(2): 267- 288.
  • Sundell, T. (2016) “The Tasty, the Bold and the Beautiful,” Inquiry: An Interdisciplinary Journal of Philosophy, 56(6): 793-818.

Recursos en línia

​Com citar aquesta entrada

Bordonaba, David (2018). “Predicats de gust personal”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: https://catedrablasco.cat/predicats-de-gust-personal/). Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/predicados-de-gusto-personal/