Mètode científic | Filosofia i Ciutadania

Apel·lar a un mètode és referir-se a regles, pautes d’acció, procediments estandarditzats…, per a aconseguir un objectiu. La pregunta pel “mètode científic”, que compta amb una llarga tradició filosòfica, suscita dues qüestions fonamentals. La primera és identificar quines prescripcions, normes, etc. constitueixen aquest mètode, la qual cosa que sembla raonable esbrinar a partir de la mateixa pràctica científica. La qüestió ulterior, suposant que siga possible aïllar un conjunt de principis que caracteritzen el mètode científic, és quin és el seu estatus i abast epistemològics; en definitiva, quin n’és el valor normatiu. Abordarem ambdues qüestions per aquest ordre.

Donat el tarannà tan diferent de les recerques que escometen, per exemple, un astrònom, un psicolingüista, un oncòleg o un economista, no és estrany que la filosofia de la ciència contemporània haja qüestionat si existeix un conjunt de regles comunes a tots els camps de la ciència. Per açò convé distingir nivells dins de la dimensió metodològica de la ciència. Hi ha estratègies i tècniques que s’apliquen en contextos particulars de la recerca i que no són extrapolables a altres àmbits. Pensem en les maneres de tenyir una preparació per a observar-la al microscopi, el càlcul de la funció matemàtica que millor s’ajusta a una sèrie de mesures experimentals, l’elaboració de qüestionaris, i dels criteris per a valorar les respostes, etc. En situacions com aquestes els científics sovint segueixen uns protocols definits i, tret que hi haja raons de pes per a fer-ho, no s’hi desvien, ja que quedaria en dubte la credibilitat de la seua recerca. Però encara que tot açò puga incloure’s dins del plànol metodològic de la ciència, cal distingir-ho d’allò que en filosofia comunament s’ha entés per “mètode científic”. Amb aquesta última expressió s’al·ludeix a les pautes més generals que regulen la recerca científica, pautes que conformen, suposadament, la genuïnitat de la ciència, entesa com una manera d’obtenir coneixement que ha incrementat notablement la nostra capacitat de transformar la realitat. Així, quan, des d’una perspectiva històrica, es parla del mètode inductivista baconià, en honor a Francis Bacon, o del mètode resolutiu-compositiu (o hipotètic-deductiu) de Galileu, o del falsacionisme de Karl Popper, és aquest sentit més general de “mètode” el que està en joc (Gower, 1997; Losee, 2004; Laudan, 2010).

La ciència contemporània és bastant més diversa i complexa de com ho va ser en l’època de Bacon, Galileu o Newton. Moltes disciplines científiques actuals ni tan sols existien aleshores. Donada aquesta diversitat, hui té ple sentit preguntar-se si realment cal parlar d’un mètode científic, en el sentit més general apuntat abans. En la filosofia de la ciència de les últimes dues dècades s’aprecia un interés creixent per l’estudi de la ciència en relació al context en el qual sorgeix i s’elabora. Açò ha revitalitzat la filosofia de la ciència en promoure notablement el desenvolupament de filosofies de la ciència particulars (filosofia de la biologia, filosofia de l’economia, filosofia de la medicina…), a costa, certament, d’un detriment de la filosofia “general” de la ciència. Aquesta orientació particularista sembla encoratjar una resposta negativa a la pregunta de si existeix un mètode científic que afavoreix, tal vegada, una sort de pluralisme metodològic que substituiria l’expressió “mètode de la ciència” per “mètodes de les ciències”. Una altra alternativa més radical, defensada en els anys setanta del passat segle per Paul Feyerabend, i que podríem denominar “nihilisme metodològic”, defensaria la inexistència del mètode científic en qualsevol de les seues accepcions. El seu argument és que la història de la ciència conté massa exemples on el trencament de les preteses regles del mètode ha sigut acceptat per la mateixa comunitat científica (Feyerabend, 1975).

A partir d’aquestes consideracions, hauria de concloure’s aleshores que no existeix quelcom així com un “mètode científic”? L’auge recent de les filosofies de la ciència particulars reflecteix un canvi d’enfocament, però d’ací no se segueix sense més la inexistència d’un mètode científic. La qüestió és més aviat si, donada la variabilitat existent en la ciència, pot dotar-se d’un contingut no trivial l’expressió “mètode científic”. Quant al nihilisme metodològic, malgrat uns quants exemples històrics al·ludits per Feyerabend, sembla injustificat concloure per aquest motiu que en la ciència “tot s’hi val” des d’una perspectiva metodològica. A més, la ciència persegueix objectius com l’eficàcia predictiva, el coneixement de la realitat en la seua dimensió interna, o la transformació efectiva del medi, i ha tingut un èxit raonable en la seua consecució. Aquest èxit és, en principi, el resultat d’aplicar unes certes estratègies que s’han anat afinant amb el temps. Aqueixes estratègies són les que constitueixen el mètode científic, al cap i a la fi. El nihilisme metodològic ha de reconéixer ací les seues limitacions, ja que es veu forçat a considerar, o bé que l’èxit aconseguit fins ara és resultat de l’atzar, o bé que la ciència ha sigut una empresa fallida que realment no ha tingut cap èxit en la consecució dels seus objectius generals.

Dit açò, la nostra posició ací serà, davant del pluralisme i del nihilisme metodològics, que sí que pot parlar-se de principis comunament respectats i d’estratègies generals en la recerca científica sobre les quals es plantegen variacions contextuals en els diferents camps de la ciència. El lector jutjarà si tals principis són trivials, justament per la seua generalitat, o si posseeixen suficient contingut com per a caracteritzar el posicionament metodològic de la ciència, en contraposició a unes altres alternatives plantejades al llarg de la història, molt abans fins i tot que la ciència, per a conéixer i/o transformar la realitat (filosofia, art, religió, màgia…).

Abans de prosseguir en aquesta línia, convé esmentar una concepció del mètode científic molt influent en el seu moment, encara que restrictiva a l’excés. En els anys trenta del passat segle Hans Reichenbach va diferenciar dos àmbits de reflexió, el “context de descobriment” i el “context de justificació”. El primer es refereix a com es generen, s’elaboren, s’articulen…, les hipòtesis/teories; el segon, al·ludeix a com comprovar si aquestes hipòtesis/teories són correctes, o almenys, plausibles. Reichenbach entenia el mètode científic exclusivament com un mètode de justificació. Vist així el mètode científic ha de proporcionar regles o estratègies per a estimar el suport, sobretot empíric, que les hipòtesis posseeixen i, en conseqüència, validar-les o invalidar-les. El seu objectiu no és, en absolut, orientar-nos per a descobrir o generar aquestes hipòtesis, entre altres coses perquè, segons pensava Reichenbach, el descobriment científic respon a la inspiració i creativitat de l’individu i no segueix cap pauta.

Malgrat el seu ampli ressò en gran part del segle XX, aquesta posició exigeix matisacions importants hui en dia (Schickore i Steinle, 2006). Els qui han estudiat de prop el paper de l’experiment en la ciència insisteixen que aquest, a més de la funció contrastadora que tradicionalment s’hi ha atribuït, intervé també en el context de descobriment. L’experimentació purament exploratòria té el seu lloc en la pràctica científica (Hacking, 1983). La recerca científica inclou el descobriment i l’elaboració d’hipòtesis i idees noves, i aquesta ha sigut considerada una fase fonamental en el raonament científic, tant per figures històriques importants (Francis Bacon, Isaac Newton o William Whewell) com per molts científics actuals en actiu. Per açò, identificar aquesta dimensió de la pràctica científica amb un moment d’inspiració (el “moment eureka”) resulta massa pobre. En les últimes dècades ha crescut l’interés per analitzar els processos de raonament involucrats en els descobriments científics. L’anàlisi de les estratègies cognitives i els patrons heurístics directament aplicats pels científics (el raonament analògic, per exemple), o el desenvolupament de programes informàtics que generen algorítmicament solucions noves, són diferents línies de treball (Meheus i Nickles, 2010, ofereix una bona panoràmica).

La reflexió sobre com l’evidència empírica incideix en la justificació de les hipòtesis continua sent un assumpte important per a la filosofia de la ciència actual (v. p. ex., Niiniluoto, 2007), però els resultats esmentats en el paràgraf anterior qüestionen que generació i justificació estiguen radicalment separades i permeten parlar d’una justificació lligada a la generació d’hipòtesis. Així, els procediments i les estratègies seguits en la pràctica a l’hora de formular hipòtesis comporten una selecció de les possibles solucions que mereix la pena articular, açò és, de quines resulten inicialment plausibles. Encara que açò conferiria una justificació primera facie, i no evitaria comprovacions posteriors, la distinció entre descobriment i justificació es torna borrosa, i impedeix identificar sense més justificació amb contrastació. Allò que es pretén, a més d’incorporar el descobriment com una fase més de la metodologia científica, és comprendre detalladament els processos que acompanyen la innovació teoricoconceptual, i suggerir millores per a augmentar l’eficiència de les estratègies aplicades. Aquestes recerques il·luminen una dimensió de la metodologia científica arraconada durant bastant temps. Per descomptat, en la mesura que els procediments i patrons lligats al descobriment científic no siguen específics per a camps de la ciència particulars, es tracta d’elements que poden considerar-se part del “mètode de la ciència” amb tot el dret.

Fetes aquests aclariments sobre allò que caldria entendre per “mètode científic”, en singular, a continuació s’inclouen alguns dels seus trets característics:

Distingir l’obtenció d’informació (registres observacionals, dades experimentals…), de la realització d’inferències a partir d’aquesta informació.
Recórrer, quan siga factible, a l’experimentació, açò és, a la generació de situacions artificials, a fi de controlar al màxim els factors intervinents en el procés objecte d’estudi.
Ús d’un llenguatge matematitzat.
Conservadorisme epistemològic.

Amb (1) no es pretén ressuscitar la dicotomia epistemològica observació/teoria. Tampoc discutirem ací la qüestió de si l’obtenció d’informació “observacional” implica algun tipus d’inferència, inconscient tal vegada. No obstant açò, en la pràctica científica és important diferenciar el nivell informacional de l’inferencial per dues raons almenys. Cada nivell, subdivisible al seu torn en diverses fases, genera dinàmiques ben diferents en la pràctica científica. D’una banda, assegurar la varietat, qualitat i fiabilitat en la informació recaptada, és diferent d’extrapolar, explicar o teoritzar a partir d’aquesta. Però a més convé recalcar que les discrepàncies habituals, i les més aferrissades, entre els científics no són sobre les dades, els registres observacionals, etc., sinó sobre allò que es pot inferir a partir d’aquests o sobre com explicar-los (Maig, 1996; Bogen, 2017).

Respecte a (2), és un element distintiu de la ciència. La posada a prova de les teories –tècnicament, la “contrastació d’hipòtesis teòriques”– ha sigut la funció típica atribuïda a l’experiment, encara que a part d’açò acomplisca altres rols tradicionalment menyscabats (Franklin, 1990). Certament, hi ha camps de la ciència on realitzar experiments no és factible per raons diverses. No sempre es tracta de limitacions tècniques, com aquelles que pot plantejar la planetologia, per exemple, o les ciències socials, interessades en l’estudi de col·lectius humans (Gerring i Christenson, 2017); també intervenen consideracions morals en l’experimentació amb persones o animals. Açò no implica, tanmateix, que la teorització en aquests camps prescindisca de resultats experimentals, ja que sovint s’aprofiten els obtinguts en altres àmbits científics on si és possible l’experimentació.

Per descomptat, l’impacte efectiu de l’evidència, siga positiva o negativa, sobre les hipòtesis i teories s’entén de molt diverses maneres. Alguns han pensat que és calculable algorítmicament; cal pensar en els bayesians contemporanis, per exemple (Howson i Urbach, 1993). Uns altres, en canvi, han apel·lat a la interpretació particular del científic com un factor crucial que no pot ser neutralitzat de cap manera (Kuhn, 1977). La idea que els resultats experimentals positius, en principi, compten a favor de la teoria, tampoc és acceptada unànimement. Per a alguns filòsofs de la ciència –Popper i els seus seguidors– tals resultats no confereixen major credibilitat o probabilitat a una hipòtesi, i també hi ha qui ha sostingut que, malgrat les aparences, l’evidència no és allò que realment condiciona les decisions de la comunitat científica a l’hora d’acceptar o rebutjar una teoria (Collins, 1985).

El recurs a un llenguatge matematitzat també es dona en diverses fases de la recerca. La conceptualització de les propietats dels sistemes objecte d’estudi, que afavoreixen nocions quantitatives enfront d’altres qualitatives, o la representació de les dades, mitjançant taules, gràfiques i funcions matemàtiques, serien moments clau en aquest sentit. D’aquesta manera s’eviten biaixos subjectius, almenys els que pot introduir un subjecte particular (l’eliminació dels elements subjectius genèrics, açò és, els incorporats pel fet que l’investigador siga humà, és una altra qüestió), i s’incorpora una potent eina inferencial (Bright Wilson, 1991; Pincock, 2012).

Finalment, la compatibilitat amb el cos acceptat de coneixements és, inicialment, afavorida. Kuhn va subratllar especialment que aquesta era la tònica dominant en les ciències madures, la qual cosa ell anomenava períodes de “ciència normal” (Kuhn, 1962/1970). No obstant açò, no és necessari comprometre’s amb la concepció kuhniana de la ciència, que sosté una alternança cíclica de paradigmes i revolucions, per a constatar que els recursos disponibles en la recerca científica (econòmics, humans, de temps…) no són il·limitats. Centrar-se en allò que no contravé directament als coneixements acceptats evita la dispersió de recursos. A aquesta justificació purament pragmàtica, cal afegir-hi una raó epistemològica: allò ja acceptat posseeix cert suport evidencial almenys, i consegüentment, certa credibilitat, i açò exclou o penalitza, en principi, aquelles hipòtesis o teories que van en contra seua. Naturalment, el conservadorisme es relaxa en certes condicions: quan la proposta alternativa està basada en informació contrastada, quan la credibilitat d’allò que fins ara era acceptat es ressent, bé com a conseqüència de descobriments experimentals, o en detectar conflictes entre teories que pertanyen a camps de la ciència diferents, etc.

Els quatre elements esmentats no pretenen definir el mètode científic. Més aviat han de prendre’s com a trets diferencials que caracteritzen el procediment de la ciència, i en aquest sentit són trets metodològics en l’accepció més general d’aquesta expressió, enfront d’altres opcions que al llarg de la història han perseguit també el coneixement i la transformació del món que ens envolta.

Cal recordar que al començament d’aquesta entrada plantejàrem dues qüestions bàsiques respecte al “mètode científic”. Suposem, doncs, que n’hem resolt la primera amb una caracterització general i no trivial d’allò que cal entendre per “mètode científic”. Disposem, aleshores, d’una descripció més o menys precisa d’allò que és el “mètode científic”. Tanmateix, la discussió al voltant del mètode de la ciència involucra directament una qüestió normativa. Si la ciència, entenent per açò les lleis de la ciència, o en termes més generals, la visió del món que ens dona la ciència, és un producte del mètode, aquest es converteix en criteri de demarcació, és a dir, en un criteri per a distingir què és científic i què no ho és. Amb altres paraules, la conformitat amb els principis o les normes que caracteritzen el mètode seria una garantia que no estem davant d’un saber pseudocientífic, o siga, que no és ciència, encara que aparenta ser-ho.

Amb independència de l’interès teòric que suscite la qüestió de la demarcació, ha de fer-se notar que ací hi ha també un interés pràctic, ja que allò que siga o deixe de ser la ciència condiciona múltiples decisions. Cal pensar en el peritatge científic en contextos judicials, o en les polítiques científiques, educatives i sanitàries dels governs (han de subvencionar-se amb fons públics teràpies pseudocientífiques?). Dit açò, la justificació d’un criteri de demarcació, açò és, un criteri que permeta distingir allò que és científic d’allò que no ho és, depén tant de l’especificitat metodològica de la ciència, com de l’èxit aconseguit seguint aqueixes pautes o estratègies metodològiques específiques. D’aquesta primera perquè el que volem destriar és justament allò que és científic i no una altra cosa; d’aqueix segon, perquè no n’hi ha prou amb distingir; la distinció té implicacions epistemològiques: la divisòria apunta a l’efectivitat aconseguida fins ara, i indirectament a l’efectivitat raonablement esperable, en la consecució de certs objectius. Amb açò queda esbossada una estratègia per a apuntalar el valor normatiu d’un criteri de demarcació, encara que convé assenyalar les seues limitacions.

En primer lloc, podem trobar episodis en la ciència on es procedeix en contra de la metodologia (cal pensar en casos de pràctiques fraudulentes o interessades per part dels científics), i no per açò deixen de considerar-se episodis científics. Açò implica que el criteri de demarcació no pot esgotar-se exclusivament en la variable metodològica; d’ací les recents propostes demarcacionistes multicriteri, que incorporen uns altres trets igualment importants (v. Ove-Hansson, 2013).

En segon lloc, és desencertat parlar del mètode de la ciència com un conjunt de principis fixat d’una manera a priori, definitius i irrevisables, perquè no existeix tal referent. La qüestió no és tant que la pluralitat de les ciències complique trobar un conjunt bàsic de principis comuns, segons vam dir abans, sinó que la dinàmica històrica de la ciència permet parlar de descobriments metodològics, igual que hi ha hagut descobriments empírics (restes fòssils, exoplanetes, prions…) o teòrics (Teoria General de la Relativitat, Tectònica de plaques…). Entre els descobriments metodològics caldria ressenyar l’ús de tècniques estadístiques a l’hora de formular lleis probabilístiques i inferències casuals a partir de les dades experimentals, per exemple. En relació al pla experimental hi ha d’altres exemples, com la inclusió d’un grup de control, a més del grup experimental, o els procediments dirigits a assegurar la fiabilitat de les dades (tècniques doble cec, aparellament entre individus del grup de control i l’experimental…). Una altra novetat metodològica destacable, les implicacions epistemològiques de la qual amb prou feines s’han començat a analitzar, seria la simulació per ordinador (Winsberg, 2010). Cal notar que aquests elements metodològics han sigut incorporats de manera rutinària en molts camps de la ciència fa solament algunes dècades, i que alguns són obertament incompatibles amb una concepció determinista de la ciència, o amb l’hipoteticodeductivisme, idees que en algun moment van ser considerades entre els cànons del coneixement científic.

Al llarg de diversos segles la ciència, coratjosament, ha incrementat el nostre coneixement sobre el món que ens envolta; però també ha augmentat el nostre coneixement sobre com millorar en aqueix intent. Admetre que hi ha descobriments metodològics obliga a considerar el mètode de la ciència com un repertori d’estratègies decantat amb el temps, revisable i justificable en funció dels resultats obtinguts, obert, en fi, a canvis i refinaments futurs. En conseqüència, un criteri de demarcació que apel·le al mètode de la ciència serà tan revisable almenys com ho siga aquest.

Així doncs, encara que el mètode és un element distintiu de la ciència, i constitueix per açò un element important del criteri de demarcació, el registre històric de la mateixa ciència ha de fer-nos ser cauts respecte a l’estatus d’aquest criteri. La seua validesa és, en últim terme, contingent, lligada als avatars de la mateixa empresa científica, encara que a efectes pràctics açò siga suficient per a justificar les decisions concernents a allò que és ciència i a allò que no ho és.

D’altra banda, la nostra tesi que hi ha descobriments metodològics implica reconéixer que al llarg de la història de la ciència s’han canviat unes pràctiques metodològiques per unes altres, la qual cosa suscita la pregunta de si tals canvis suposen un progrés o no. La noció de descobriment metodològic condueix, doncs, a la de progrés metodològic. Certament, l’expressió “progrés científic” és ambigua, ja que admet accepcions ben diferents: progrés tecnològic, experimental, social… Tradicionalment la discussió filosòfica s’ha centrat en dues qüestions. D’una banda, precisar en què consisteix el progrés teòric en la ciència, si és que n’hi ha; per un altre, esclarir la relació entre el progrés moral i les altres accepcions de progrés, la qual cosa porta al problema de la influència dels valors no epistèmics en la ciència (Machamer i Woltersm, 2004; Douglas, 2009). Tanmateix, la noció de progrés metodològic planteja una problemàtica específica. Cal notar, per exemple, que l’alternativa més coneguda per a justificar el progrés teòric –el realisme científic en les seues diferents variants– no pot extrapolar-se sense més al terreny metodològic. Es pot defensar el realisme respecte a les teories científiques, i comprometre’s amb l’existència d’entitats inobservables, o amb nocions com versemblança, veritat aproximada…; tanmateix, no té sentit plantejar tals compromisos respecte al mètode científic. Per açò la justificació que els canvis esdevinguts en el pla metodològic són progressius ha de cercar-se en relació a les finalitats de l’empresa científica. Argumentar a favor del progrés metodològic consistiria a mostrar detalladament com els canvis i innovacions metodològiques han afavorit la consecució de certs objectius. En qualsevol cas, les nocions de descobriment i progrés metodològics queden com una de les tasques pendents per a la filosofia general de la ciència.

Valeriano Iranzo
(Universitat de València)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

Bogen, J. (2017). ‘Theory and Observation in Science’. The Stanford Encyclopedia of Philosophy. E.N. Zalta, ed. URL = <https://plato.stanford.edu/archives/sum2017/entries/science-theory-observation/>.
Bright Wilson, E. (1991). An Introduction to Scientific Research. New York: Dover.
Collins, H. (1985). Changing Order: Replication and Induction in Scientific Practice. Chicago: University of Chicago Press.
Douglas, H. (2009). Science, Policy and the Value-Free Ideal. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press.
Feyerabend, P. (1975). Contra el método. Esquema de una teoría anarquista del conocimiento. Barcelona: Tecnos.
Gower, B. (1997). Scientific Method: A Historical and Philosophical Introduction. London: Routledge.
Franklin, A. (1990). Experiment, Right or Wrong. Cambridge: Cambridge University Press.
Gerring, J. i D. Christenson (2017). Applied Social Science Methodology: An Introductory Guide. Cambridge: Cambridge University Press.
Hacking, I. (1983). Representing and Intervening, Cambridge: Cambridge University Press.
Howson, C. i P. Urbach (1993; 2ª ed.). Scientific Reasoning. The Bayesian Approach. La Salle, Illinois: Open Court.
Kuhn, Th. (1962; 1970 2ª ed.). The Structure of Scientific Revolutions. Chicago: University of Chicago Press.
Kuhn, Th. (1977). ‘Objectivity, Value Judgment, and Theory Choice’. The Essential Tension. Chicago: University of Chicago Press, pp. 320-39.
Laudan, L. (2010). Science and Hypothesis. Dordrecht: Springer. L’edició original és de 1981.
Losee, J. (2001). An Historical Introduction to the Philosophy of Science. Oxford: Oxford University Press.
Machamer, P. i G. Wolters eds. (2004). Science, Values and Objectivity. Pittsburgh: Pittsburgh University Press.
Mayo, D. (1996). Error and the Growth of Knowledge. Chicago: The University of Chicago Press.
Meheus, J. i Th. Nickles eds. (2010). Models of Discovery and Creativity, Dordrecht: Springer.
Niiniluoto, I. (2007). Evaluation of Theories’. Th. Kuipers, ed. General Philosophy of Science. Amsterdam: Elsevier, pp. 175-217.
Ove-Hansson, S. (2013). ‘Defining Pseudo-science and Science’. Pigliucci M. i Boudry M, eds. Philosophy of Pseudoscience: Reconsidering the Demarcation Problem. Chicago: University of Chicago Press, pp. 61-77.
Pincock, Ch. (2012). Mathematics and Scientific Representation. New York: Oxford University Press.
Schickore, J. i F. Steinle eds., (2006). Revisiting Discovery and Justification. Historical and philosophical perspectives on the context distinction. Dordrecht: Springer.
Winsberg, E. (2010), Science in the Age of Computer Simulation. Chicago: University of Chicago Press.

Lectures recomanades

Chalmers, A. (2000; 3ª edic. Ampliada). ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? Madrid: Siglo XXI.
Franklin, A. (2002). ‘Física y experimentación’. Theoria, 17 (2): 221-242.
Hacking, I. (1996), Representar e intervenir. Buenos Aires: Paidós.
Losee, J. (2004), Introducción histórica a la Filosofía de la Ciencia. Madrid: Alianza.
Kuhn, Th. (1982). ‘Objetividad, juicios de valor y elección de teoría’. La tensión esencial. México: Fondo de Cultura Económica, pp. 344-364.
Popper, K. (1983). ‘La ciencia: conjeturas y refutaciones’. Conjeturas y refutaciones. El desarrollo del conocimiento científico. Buenos Aires: Paidós, pp. 57-87.
Sober, E. (2015). ‘Es el método científico un mito?’. Mètode (84), pp. 51-55.
Sus, A. (2016). ‘Los límites del método científico’. Investigación y Ciencia, nº 475.

Com citar aquesta entrada

Valeriano Iranzo (2018). “Mètode científic”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/metode-cientific/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/metodo-científico