Metacognició

La metacognició pot definir-se de dues formes: 1) com la capacitat metarepresentacional d’adscriure estats mentals a altres subjectes i a si mateix o 2) com la capacitat de monitorar i controlar els processos cognitius propis. Aquestes dues definicions reflecteixen el debat que hi ha hagut entre dues maneres diferents d’entendre aquesta capacitat mental; un debat amb diferents implicacions sobre l’arquitectura cognitiva, diferents prediccions sobre els éssers que posseeixen aquesta capacitat i sobre el seu funcionament general.

En la primera part d’aquesta entrada reconstruiré i avaluaré el debat entre aquells que defensen la definició metarepresentacional (1) i aquells que defensen la definició en termes de monitoratge i control (2). Després, presentaré breument alguns estudis empírics a favor de la teoria de monitoratge i control; en particular, les dades sobre la presència de metacognició en els animals i les dades de la psicologia cognitiva sobre els sentiments metacognitius. Finalment, acabaré aquesta entrada presentant les teories duals de la metacognició.

1. Teoria metarepresentacional de la metacognició

La metacognició s’ha definit clàssicament com el pensament sobre el pensament, això és, com la capacitat de formar pensaments d’ordre superior sobre pensaments o estats mentals de primer ordre (p. ex., creences, desitjos, sentiments, etc.) (Nelson i Narens, 1990). D’acord amb aquesta perspectiva, la metacognició consisteix a dirigir la nostra capacitat de lectura de ments (mindreading capacity) cap a nosaltres mateixos per a produir autoadscripcions d’estats mentals (Carruthers, 2009, 2011; Gopnik, 1993; Wilson, 2002). Aquesta perspectiva, es deriva d’una visió social de la metacognició, ja que la capacitat de pensar sobre els nostres propis pensaments sorgiria a partir de la nostra capacitat de pensar sobre els pensaments dels altres. Una vegada esmentat això, és important assenyalar que la capacitat de lectura de ments requereix la possessió de conceptes psicològics o mentals per a poder produir adscripcions d’estats mentals. Els conceptes psicològics són aquells que es refereixen a actituds proposicionals tals com creure, saber, desitjar, esperar, entre d’altres. Alguns teòrics consideren que aquests conceptes són adquirits pels xiquets al voltant dels quatre anys quan aprenen les paraules del llenguatge relacionades amb aquests. Segons això, l’estructura metarepresentacional dels judicis metacognitius està composta per:

1) una proposició com “hi ha una flor roja sobre la taula”,

2) un concepte psicològic (p. ex., creure, saber, desitjar, esperar) que representa una actitud mental de primer ordre dirigida a la proposició (A),

3) una actitud mental d’ordre superior dirigida al concepte psicològic de primer ordre (2) i el seu contingut (1) (Proust, 2007).

Així, el judici metacognitiu té la següent forma:

[3] Jo crec que [2] JO SÉ[1](o PERCEP, O CREC, O SENT, etc.) que [1] hi ha una flor roja sobre la taula.

(Use majúscules per a denotar els conceptes psicològics que entren en joc. A més dels conceptes psicològics esmentats, també cal advertir que el subjecte ha de ser capaç d’usar el concepte de JO, per a representar-se a si mateix com a posseïdor d’aquests estats.)

Aquesta descripció esquemàtica de l’estructura dels judicis metarepresentacionals ens permet advertir-ne la complexitat representacional i els requisits cognitius per a formar-los. Sobre aquest tema, Browne diu: “Hi ha metarepresentació de la creença que p sols si són representats tant el contingut p i l’actitud (la creença) en un estat mental d’ordre superior” (Browne, 2004, p. 634). Per aquesta raó, la capacitat de lectura de ments que genera aquest tipus de judicis s’ha entés com un mecanisme inferencial que pren com a entrades (inputs) representacions sensorials de primer ordre (sobre l’entorn, les circumstàncies i les metes, entre d’altres), i les combina amb conceptes psicològics per a generar judicis metarepresentacionals com a eixides (outputs).

Així doncs, segons aquesta perspectiva, l’arquitectura cognitiva de la metacognició requereix una estructura metarepresentacional que els subjectes usen per a reflexionar sobre els seus propis estats mentals. A més, per a poder funcionar, aquesta estructura requereix la possessió de conceptes mentals i de capacitat inferencial. És per això que, segons la teoria metarepresentacional, només éssers dotats d’aquestes capacitats tindrien metacognició.

2. Teoria de monitoratge i control de la metacognició

En contraposició amb la teoria clàssica de la metacognició i les propostes de Carruthers, una perspectiva diferent sobre la metacognició va sorgir inspirada principalment per la psicologia comparada i els estudis sobre el control cognitiu. D’una banda, els resultats de la psicologia comparada suggereixen que pot haver-hi monitoratge i control de processament cognitiu en alguns animals que manquen de la capacitat de metarepresentació o de lectura de ments; en altres paraules, alguns éssers vius poden monitorar i controlar els seus estats i les seues capacitats mentals sense haver de produir representacions d’ordre superior (Browne, 2004; Proust, 2007, 2012). D’altra banda, s’han trobat dissociacions funcionals importants entre el monitoratge dels estats cognitius propis i els estats mentals d’un altre subjecte (Koriat i Ackerman, 2010), cosa que no s’esperaria si es tractara d’una sola capacitat mental implicada en aquestes activitats. A més, també s’han trobat diferències importants entre els correlats neuronals de la capacitat de lectura de ments i el monitoratge i control metacognitiu (Proust, 2012). Segons certs estudis, els correlats neuronals de la capacitat de lectura de ments són: la juntura temporoparietal, l’escorça prefrontal anteromedial i l’escorça temporal anterior; mentre que els correlats neuronals del monitoratge i control són: l’escorça prefrontal dorsolateral i ventromedial dreta, i l’escorça cingulada (Proust, 2012, 2013).

Aquesta nova perspectiva proposa entendre la metacognició com la capacitat de monitorar i controlar els nostres processos i disposicions mentals. En paraules de Joëlle Proust: “El propòsit de la metacognició és avaluar les disposicions mentals presents de l’individu, acceptar-les o rebutjar-les, i formar compromisos epistèmics i motivacionals” (Proust, 2010). La diferència principal amb la teoria metarepresentacional, tanmateix, és que aquesta avaluació, monitoratge i control no requereixen metarepresentació, capacitat de lectura de ments o possessió de conceptes psicològics. D’acord amb Browne: “Aquest model psicològic de la metacognició és molt més ampli que el model filosòfic basat en l’“ascens intencional” [i.e. la formació de metarepresentacions]. Aquest model nou no requereix intencionalitat de nivell superior atés que no afirma que tant el contingut com l’actitud psicològica de primer ordre hagen de ser representades en un estat mental d’ordre superior” (Browne, 2004, p. 636). Segons Proust, aquesta avaluació, monitoratge i control es donen a través d’una simulació mental del procés cognitiu en qüestió que permet predir el processament cognitiu, revisar-lo i ajustar-lo (Proust, 2007, 2009a, 2013), d’una manera semblant a com ocorre amb el monitoratge i control motor de les nostres accions corporals com caminar, saltar o alçar un got.

Segons aquesta teoria, la metacognició no es dona aleshores en termes de judicis metacognitius d’ordre superior o metarepresentacions. Joëlle Proust, la principal representant d’aquesta teoria, defensa que aquesta capacitat funciona basant-se en sentiments metacognitius (Proust, 2013). Exemples de sentiments metacognitius són el sentiment de tindre quelcom en la punta de la llengua, el sentiment de saber, la certesa, la incertesa i el sentiment d’error, entre d’altres. Aquestes experiències de primer ordre indiquen al subjecte els possibles cursos d’acció mental i l’adequació dels seus propis estats i processos cognitius que li permeten, al seu torn, controlar-los. Un subjecte, per exemple, en ser confrontat amb un problema cognitiu com resoldre una multiplicació (5 x 13), ha de decidir quina estratègia usar per a resoldre’l; ha de triar entre intentar recordar la solució (en cas que conega el problema) o calcular-lo. En enfrontar-se amb aquest problema cognitiu, el subjecte té immediatament el sentiment de no saber la resposta i per això tria l’estratègia de calcular el resultat en lloc d’intentar recordar-lo. Segons aquests teòrics, aquesta decisió està basada en un sentiment metacognitiu i no en una metarepresentació o un judici d’ordre superior. La metacognició, des d’aquesta perspectiva, és la capacitat de tindre sentiments metacognitius i ser capaç d’usar-los per a monitorar i controlar els seus propis processos cognitius.

A continuació, presentaré breument algunes dades de la psicologia comparada i les dades de la psicologia cognitiva a favor de la teoria de monitoratge i control.

2.1 Dades de la psicologia comparada: metacognició en animals no-humans

En els últims anys s’han publicat una sèrie d’articles experimentals que suggereixen que alguns animals tenen capacitats metacognitives de monitoratge i control dels estats mentals propis. David Smith i els seus col·legues van ser els primers a establir un paradigma experimental per a la investigació d’aquesta capacitat en els animals (Smith et al., 1995). Els seus primers experiments van ser sobre metacognició perceptiva (també anomenada metapercepció) amb micos rhesus (Macaca mulatta) i dofins mular (Tursiops truncatus). Seguint aquesta línia d’investigació, Robert Hampton (2001) va desenvolupar un paradigma per a estudiar la metacognició de la memòria (també anomenada metamemòria) en els micos rhesus. Foote i Crystal (2007), per part seua, van adaptar el paradigma de Hampton per a estudiar la metacognició en rates (Rattus norvegicus). A continuació, passe a descriure alguns d’aquests experiments.

En l’estudi pioner de David Smith i els seus col·legues amb micos rhesus, aquests van ser ensinistrats per a discriminar patrons visuals densos (alta quantitat de píxels) o poc densos (baixa quantitat de píxels) (Smith, Shields, Schull, i Washburn, 1997). Després de cada discriminació exitosa els micos rebien una porció d’aliment com a recompensa, i rebien un temps d’espera (un càstig usual en aquestes proves) per cadascuna de les seues respostes incorrectes (p. 82). Una vegada dominada la tasca de discriminació visual de primer ordre, va introduir-se un altre botó que els micos podien usar per a evitar haver de donar una resposta i així passar directament a la prova següent sense rebre recompensa ni càstig. A aquest botó se’l va anomenar “resposta d’incertesa” i se’l va associar amb un estat mental de segon ordre. El resultat fonamental de l’experiment va ser que els micos van usar la resposta d’incertesa particularment en els casos on era més difícil o impossible la discriminació visual, tal com ho faria un subjecte humà per a evitar equivocar-se. De fet, en comparar el comportament dels micos i dels éssers humans en aquesta mena de proves, s’evidencia una gran similitud. Segons la interpretació de Smith i els seus col·legues, aquests resultats suggereixen la presència de metapercepció en micos rhesus ja que aquests s’adonen de quan poden i quan no poden discriminar adequadament els patrons visuals (Smith, Shields, i Washburn, 2003).

Smith i els seus col·legues van fer un experiment similar amb un dofí mular (Tursiops truncatus) (Smith et al., 1995). Però, en aquest cas, es va adoptar com a paradigma la discriminació auditiva entre senyals sonors aguts i greus. En primer lloc, es va ensinistrar el dofí per a reconéixer un to agut (2100-Hz). En segon lloc, se’l va ensinistrar perquè discriminara aquests senyals d’altres senyals acústics greus (al voltant de 1200-Hz). De la mateixa forma que en l’experiment amb micos, es va donar al dofí la possibilitat d’evitar passar la prova mitjançant una resposta d’incertesa. En aquest cas, els dofins també van usar la resposta d’incertesa quan els era més difícil discriminar els estímuls (per exemple, en la discriminació entre 2,100 Hz i 2,085 Hz) i així van aconseguir millorar la correcció de les seues respostes (Smith et al., 2003).

Aquests són alguns dels principals experiments que s’han usat per a avaluar la capacitat de certs animals de monitorar els seus propis estats perceptius. Tanmateix, cal fer notar que la interpretació d’aquests resultats en termes metacognitius no és unànime. Alguns autors, com Carruthers (2008, 2009), se n’han pronunciat en contra de la interpretació metacognitiva. Ell assenyala que no hi ha evidència que aquests animals compten amb la capacitat de lectura de ments (Call i Tomasello, 2008) que els permeta generar metarepresentacions sobre els seus propis estats mentals associats a aquestes tasques i per tant s’hauria de proveir d’una explicació d’aquestes dades en termes no-metacognitius. Segons Carruthers (2009, 2011), la capacitat de lectura de ments és ontogenètica i filogenèticament anterior a la metacognició, perquè aquesta última no és més que una derivació de la primera (Carruthers, 2009, 2011). Tanmateix, cal assenyalar que la interpretació de les dades en termes no-metarepresentacionals permetria adscriure la capacitat metacognitiva als animals en termes de capacitat de monitoratge i control dels propis estats cognitius. En aquest sentit, Browne (2004) i Proust (2007, 2013) han formulat explicacions del monitoratge i control en termes de primer ordre i han donat bons arguments de per què el monitoratge i control no requereixen una estructura metarepresentacional.

2.2 Dades de la psicologia cognitiva: sentiments metacognitius

Unes altres dades a favor de la teoria de monitoratge i control venen de la psicologia cognitiva. Diferents estudis han mostrat que hi ha dissociacions funcionals importants entre el monitoratge dels estats cognitius propis i els estats mentals d’un altre subjecte (Koriat i Ackerman, 2010). En el cas dels estats mentals propis, els subjectes sovint atenen els seus sentiments metacognitius tals com el sentiment de saber (Koriat, 2000; Paynter, Reder, i Kieffaber, 2009; Reder, 1987), el sentiment d’error (Fernández Cruz, Arango-Muñoz, i Volz, 2016) o el sentiment de confiança (Kalnikaité i Whittaker, 2007), entre d’altres, per a monitorar i controlar els seus processos cognitius, mentre que en el cas del monitoratge dels processos mentals dels altres els subjectes usen una teoria de la ment per a inferir els estats mentals de l’altre (Koriat i Ackerman, 2010).

Per a entendre l’anterior posem un parell d’exemples. En confrontar una pregunta sobre una informació coneguda (Qui va descobrir la penicil·lina?), les persones seleccionen una estratègia cognitiva per a resoldre-ho: la persona pot decidir recordar la solució usant la seua memòria o resoldre-ho usant una eina mnemotècnia externa com un quadern de notes, la internet o preguntant a un amic (Kalnikaité i Whittaker, 2007). Sovint, aquesta decisió està basada en un sentiment metacognitiu (com el sentiment de saber o el sentiment d’oblit) que informa el subjecte sobre la seua capacitat de resoldre el problema usant les seues capacitats cognitives internes o si ha d’acudir a una ajuda externa de la memòria (Arango-Muñoz, 2013). Els sentiments metacognitius són experiències que informen el subjecte sobre els seus propis estats i processos mentals sense necessitat de metarepresentar-los. En canvi, per a determinar si algú sap aquesta informació hem de recórrer a una altra estratègia. Podem preguntar-li i esperar la seua resposta per a determinar si ho sap, o podem intentar inferir-ho a partir dels coneixements previs que tinguem d’aquesta persona: per exemple, a partir de la creença que aquesta persona va acabar l’escola bàsica i després va estudiar medicina, puc inferir que probablement té la informació requerida i, a partir d’això, construir el judici metarepresentacional “ella sap que Fleming va descobrir la penicil·lina”.

Koriat i Ackerman (2010) van dissenyar un experiment que rastreja aquesta dissociació entre el monitoratge dels processos cognitius propis i aliens. En aquest estudi es van comparar els judicis d’aprenentatge (judgments of learning) relacionats amb l’aprenentatge propi i l’aprenentatge alié. Per a dur a terme aquesta comparació, en una condició, els participants van estudiar durant el temps que van considerar necessari llistes de parells de paraules associades que havien de memoritzar i després havien de reportar un judici d’aprenentatge sobre cada parell de paraules associades. En una altra condició, els participants havien de jutjar l’aprenentatge d’un altre subjecte després de veure’l com estudia els parells de paraules. El resultat més interessant d’aquest estudi va ser descobrir que, en el cas propi, a menor temps d’estudi de cada parell, es reportava un judici d’aprenentatge més alt. Mentre que, en el cas alié, a menor temps d’estudi, es va reportar un judici d’aprenentatge més baix. L’explicació que donen els investigadors d’aquests resultats és que en cada cas el judici té un fonament diferent. En el cas propi, el judici es basa en un sentiment de saber causat per l’heurística de fluïdesa (“si ho estudie poc, és perquè ho sé”); mentre que, en el cas alié, el judici es basa en un judici metarepresentacional basat en una teoria psicològica popular (folk psychology) segons la qual a menys temps d’estudi menys retenció d’informació (“si s’estudia poc, s’aprén poc; en canvi, si s’estudia molt, s’aprén molt”).

3. Teoria dual de la metacognició

Una manera de resoldre el debat entre la teoria metarepresentacional i la teoria de monitoratge i control ha sigut proposar que la metacognició és un fenomen dual que es compon de dos nivells, cadascun d’una estructura diferent, amb un contingut diferent i una funció diferent en l’arquitectura cognitiva (Arango-Muñoz, 2011). Seguint la idea de les teories de processament dual de la ment (Evans, 2010), d’una banda, hi hauria un “sistema 2 de metacognició” (Proust, 2013; Shea et al., 2014), també anomenada “metacognició de nivell superior” (Arango-Muñoz, 2011) o “metacognició basada en teoria” (Koriat, 2000). D’altra banda, hi hauria un “sistema 1 de metacognició” (Proust, 2013; Shea et al., 2014), “metacognició de baix nivell” (Arango-Muñoz, 2011), o “metacognició basada en sentiments (Koriat, 2000). El primer tipus de metacognició (sistema 2, de nivell superior, o basat en teoria) correspondria a l’ús de la capacitat de lectura de ments dirigida cap a si mateix, tal com ho va proposar Carruthers, mentre que el segon tipus de metacognició (sistema 1, nivell baix, o basat en sentiments) correspondria a la forma com els éssers humans i alguns animals controlem intuïtivament els nostres processos cognitius, tal com ho va proposar Proust. La disputa es resol en mostrar que cadascuna de les teories en disputa estarien tractant d’explicar un nivell diferent de metacognició, i per tant el conflicte es dissol.

Si s’accepta la idea segons la qual la metacognició té dos nivells o dues formes de processament, la pregunta general per la metacognició perd el seu sentit i s’obrin noves preguntes: Com funciona exactament cada nivell de metacognició? Quina és la seua estructura i contingut? Els filòsofs citats anteriorment han avançat ja en algunes de les respostes a aquestes preguntes. Però queden unes altres: Interactuen els nivells o les formes de metacognició? Com interactuen? Potser hi ha influència del nivell superior en el nivell inferior de metacognició i viceversa? En els adults tots dos nivells semblen interactuar en certs casos. D’una banda, sembla haver-hi casos d’influència del nivell inferior al superior: per exemple, un sentiment d’incertesa en caminar pels carrers d’una ciutat on no residisc em pot portar a formar la creença d’ordre superior que no conec bé aquesta ciutat i estic perdut. D’altra banda, sembla haver-hi casos d’influència del nivell superior sobre l’inferior: per exemple, després d’estudiar certes dades de la psicologia cognitiva i aprendre sobre la fal·libilitat de la memòria, puc inferir que la meua memòria és fal·lible, i experimentar un sentiment d’incertesa sobre els meus records.

A més, la pregunta per la metacognició en animals es transforma en una altra: Quin nivell o quina forma de metacognició té aquest o aquell animal? La resposta que es podria donar des d’aquesta perspectiva és que alguns animals tenen un nivell inferior o sistema 1 de metacognició que els permet monitorar i controlar alguns dels seus processos cognitius, per exemple, els dofins o els micos rhesus, tal com ho demostren les dades de la psicologia experimental (§2.1). Una explicació de com poden aconseguir això es dona apel·lant a conceptes com el de sentiments metacognitius (Proust, 2009b). És important afegir ací, tanmateix, que no tots els animals estan proveïts de metacognició de nivell inferior o sistema 1 de metacognició: sembla que els micos caputxins i els coloms, per exemple, no posseeixen aquesta capacitat, perquè no aconsegueixen passar les proves de monitoratge i control dels seus processos cognitius (Inman i Shettleworth, 1999; Smith, Shields, i Washburn, 2003). Finalment, com fins a hores d’ara no ha sigut possible determinar la presència de capacitat de lectura de ments i el concepte de creença en cap animal (Call i Tomasello, 2008), no podem afirmar que algun animal posseïsca un nivell superior o sistema 2 de metacognició o que algun animal siga capaç de generar pensaments d’ordre superior o metarepresentacions.

Conclusió

L’estudi de la metacognició ha captivat tant a psicòlegs com a neurocientífics i filòsofs i ha suscitat el debat sobre la manera en què s’ha de definir la metacognició: (1) com la capacitat metarepresentacional d’adscriure estats mentals a altres subjectes i a si mateix o (2) com la capacitat de monitorar i controlar els processos cognitius propis. Encara que no tots els autors estan convençuts, la conclusió d’aquesta discussió és que la teoria dual de la metacognició, segons la qual cadascuna d’aquestes definicions correspon a un nivell diferent de la metacognició i a una teoria general d’aquesta capacitat, sembla resoldre el debat i donar compte de tots dos nivells (Arango-Muñoz, 2011; Proust, 2013; Shea et al., 2014).

(Aquest text reprén alguns elements del text “Metacognició en animals” de la meua autoria publicat en el llibre Ética animal: fundamentos cognitivos y filosóficos para nuestra relación ética con otras especies animales . Bernardo Aguilera i Juan Alberto Lecaros (Eds.). Madrid, Universidad de Comillas).

Santiago Arango-Muñoz
(Universidad de Antioquía)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Marta Jorba

Referències

  • Browne, D. (2004), “Do dolphins know their own minds?”, Biology and Philosophy, 19: 633-653.
  • Call, J., i Tomasello, M. (2008), “Does the Chimpanzee have a theory of mind? 30 years later”, Trends in Cognitive Sciences, 12: 187-231.
  • Carruthers, P. (2009), “How we know our own minds: The relationship between mindreading and metacognition”, Behavioral and Brain Sciences, 32(2): 121-138. https://doi.org/10.1017/S0140525X09000545
  • – – – (2011), The Opacity of Mind: An Integrative Theory of Self-Knowledge, Oxford, Oxford University Press.
  • Fernández Cruz, A. L., Arango-Muñoz, S., i Volz, K. (2016), “Oops, scratch that! Monitoring one’s own errors during mental calculation”, Cognition, 146: 110-120. https://doi.org/10.1016/j.cognition.2015.09.005
  • Gopnik, A. (1993), “How we know our minds: The illusion of first-person knowledge of intentionality. Behavioral and Brain Sciences, 16: 90-101.
  • Inman, A., i Shettleworth, J. S. (1999), “Detecting metamemory in nonverbal subjects: A test with pigeons”, Journal of Experimental Psychology, Animal Behavioral Processes, 25: 389-395.
  • Kalnikaité, V., i Whittaker, S. (2007), “Software or wetware? Discovering when and why people use digital prosthetic memory”, en CHI 2007: Proceedings of the SIGCHI conference on Human factors in computing systems, New York, ACM Press: 71-80.
  • Koriat, A. (2000), “The feeling of knowing: Some metatheoretical implications for consciousness and control”, Consciousness and Cognition, 9(2): 149-171.
  • Koriat, A., i Ackerman, R. (2010), “Metacognition and mindreading: Judgments of learning for Self and Other during self-paced study”, Consciousness and Cognition, 19(1): 251-264.
  • Nelson, T. O., i Narens, L. (1990), “Metamemory: A theoretical framework and new findings”, The Psychology of Learning and Motivation, 26: 125-173.
  • Paynter, C. A., Reder, L. M., i Kieffaber, P. D. (2009), “Knowing we know before we know: ERP correlates of initial feeling-of-knowing”, Neuropsychologia, 47(3): 796-803. https://doi.org/10.1016/j.neuropsychologia.2008.12.009
  • Proust, J. (2007), “Metacognition and metarepresentation: Is a self-directed theory of mind a precondition for metacognition?”, Synthese, 159: 271-295.
  • – – – (2009a), “Is there a sense of agency of thought?”, en L. O’Brien i M. Soteriou (eds.), Mental actions and agency, Oxford, Oxford University Press: 253-279.
  • – – – (2009b), “The Representational Basis of Brute Metacognition: A Proposal”, en R. Lurz (ed.), The Philosophy of Animal Minds, Cambridge, Cambridge University Press: 165-183.
  • – – – (2012), “Metacognition and mindreading: One or two functions?”, en M. Beran, J. Brandl, J. Perner, i J. Proust (eds.), The foundations of metacognition, Oxford, Oxford University Press: 234-250.
  • – – – (2013), The Philosophy of Metacognition: Mental Agency and Self-Awareness, Oxford, Oxford University Press.
  • Reder, L. M. (1987), “Strategy selection in question answering”, Cognitive Psychology, 19(1): 90-138. https://doi.org/10.1016/0010-0285(87)90005-3
  • Shea, N., Boldt, A., Bang, D., Yeung, N., Heyes, C., i Frith, C. D. (2014), “Supra-personal cognitive control and metacognition”, Trends in Cognitive Sciences, 18(4): 186-193. http://dx.doi.org/10.1016/j.tics.2014.01.006
  • Smith, J. D., Schull, J., Strote, J., McGee, K., Egnor, R., i Erb, L. (1995), “The uncertain response in the bottlenosed dolphin (Tursiops truncatus)”, Journal of Experimental Psychology: General, 124: 391–408.
  • Smith, J. D., Shields, W. E., Schull, J., i Washburn, D. A. (1997), “The uncertain response in humans and animals”, Cognition, 62(1): 75-97. https://doi.org/10.1016/S0010-0277(96)00726-3
  • Smith, J. D., Shields, W., i Washburn, D. (2003), “The comparative psychology of uncertainty monitoring and metacognition”, Behavioral and Brain Sciences, 26(3): 317–339.
  • Wilson, T. D. (2002), Strangers to ourselves, Harvard University Press.
Com citar aquesta entrada

Arango-Muñoz, Santiago (2019). “Metacognició”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL:… ).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/metacognicion/