Justificació epistèmica

En el Menó, Plató es pregunta, per boca del personatge que dona títol al diàleg, per què és preferible el coneixement a la mera creença vertadera i quines són les diferències entre l’un i l’altra (Menó, 97b). La resposta que se sol oferir és que una creença pot resultar vertadera per pura sort i aleshores no diríem que constitueix coneixement (vegeu Sort Epistèmica). Si Joan aposta en la ruleta al dèsset, perquè hui és el dia dèsset i és el seu aniversari, per molt que crea que la bola pararà en el dèsset i que així acabe ocorrent, no direm que sabia que el dèsset seria el número premiat. És acceptat unànimement que la sort verítica (que la creença resulte vertadera per pura sort) i el coneixement són incompatibles (vegeu Pritchard, 2007: 146). Si Joan estiguera conxorxat amb el crupier i hagueren posat un electroimant (completament fiable) sota el número, que s’activaria en el moment adequat, aleshores podríem dir que Joan sabia que el dèsset seria el número premiat. La diferència entre una situació i una altra està en les raons o les evidències que Joan té en un cas i no en un altre. En el segon cas, el nostre subjecte té bones raons per a creure que el número esmentat serà premiat, en el primer no. En el segon cas i no en el primer la seua creença està justificada. Al cap i a la fi, en el Menó, Plató ja havia dit que el coneixement era la creença vertadera “lligada pel raonament”.

Per justificació podríem entendre aleshores allò que fa que una creença resulte adequada des del punt de vista de el seu fi epistèmic: el coneixement (que inclou la veritat). El problema és definir açò amb un major grau de precisió. I ací és on apareixen diferents concepcions en conflicte. D’una banda, podem entendre la justificació com allò que fa raonable adquirir o mantenir una creença; d’una altra, allò que incrementa la probabilitat que la creença siga vertadera. I encara que l’una i l’altra cosa semblen anar de la mà, aquest no sempre és el cas i depenent d’on es pose l’èmfasi tenim concepcions diferents de la justificació. Si allò que es vol que prevalga és el fet que resulte raonable que el subjecte adopte una determinada creença donades les raons que posseeix, aleshores la nostra concepció de la justificació tendirà a ser internista. Açò és, l’internisme posa el seu focus en la relació entre el subjecte i la creença. Per la seua banda, la concepció rival, l’externisme, fixa la seua atenció en la relació entre la creença i l’entorn, preval la connexió de la justificació amb la veritat.

Aquesta distinció fonamental respecte de la naturalesa de la justificació es tractarà en l’entrada internisme/externisme. Hi ha, tanmateix, dos aspectes previs, també en el temps, que convé abordar. El debat entre internisme i externisme és recent. Històricament, la discussió sobre la justificació es va centrar en: 1) si la justificació epistèmica és un assumpte de deontologia, açò és, del compliment de certs deures com a agents cognitius, i 2) quina és l’estructura de la justificació.

1. Concepcions deontològiques de la justificació

Molt abans que la distinció internisme/externisme respecte de la justificació entrara en escena i abans fins i tot que el terme “justificació epistèmica” estiguera en ús, els plantejaments habituals d’aquesta condició eren de tipus deontològic. Autors clàssics com Descartes o Locke caurien dins d’aquesta classificació (també Chisholm o Moore entre els autors contemporanis). Segons aquesta concepció de la justificació, aquesta té a veure amb la responsabilitat del subjecte, amb el fet que haja seguit una conducta epistèmica adequada segons unes certes normes o deures tals com adequar la seua creença a les evidències disponibles, no ignorar (i menys ex profeso) l’evidència contrària, no ser poc acurat en la recollida d’evidències ni fer-ho de manera esbiaixada, etc. La seua conducta epistèmica ha d’estar guiada per allò que té a veure amb la finalitat de la veritat i no per altres factors com l’interés, la conveniència o el desig. Segons la concepció deontològica únicament açò és rellevant per a la justificació epistèmica. La creença de Joan que el número dèsset eixirà premiat en la ruleta només perquè hui és el dia dèsset i és el seu aniversari és, des d’aquest punt de vista, una creença irresponsable, ja que, per molt que li convinga que la bola es detinga en aqueix nombre, no disposa d’evidències adequades i, en conseqüència no està epistèmicament justificada: Joan està incomplint la seua obligació racional de formar les seues creences d’una manera adequada.

Aquesta concepció de la justificació pateix, segons molts autors, d’un problema que la fa inviable. Parlar de normes sobre quan és adequat o permissible creure, quan som culpables si ho fem, pressuposa que creure o no creure és alguna cosa que està sota el nostre control. Pressuposa que, almenys en alguns casos, podem decidir si creure quelcom en concret o no creure-ho. Però, és açò així? Podem creure en contra de les evidències que disposem o sense cap evidència? Per molt que ho intente, jo no puc creure ara que està plovent. No puc perquè estic veient que lluu el sol. Però sembla que tampoc podria creure-ho si, fins i tot no havent tingut aquesta experiència en contra, tampoc tinguera encara cap evidència a favor, i simplement desitjara que lluïra el sol. Segons les concepcions involuntaristes de la creença, que són majoritàries (Williams, 1973, n’és un exemple clàssic), la creença no és voluntària, i si no podem creure a voluntat, quin sentit té establir normes que determinen quan hem de creure i quan no? Si la creença no és voluntària, és alguna cosa que patim i no alguna cosa que fem, aleshores, com se’ns poden exigir responsabilitats? Aquest tipus d’objecció ha sigut molt influent en la percepció i consideració d’aquesta concepció de la justificació. Fins al punt que autors com Alvin Plantinga (Plantinga, 1993) hagen optat per reemplaçar el terme justificació, que consideren vinculat a tals plantejaments, per garantia (warrant), que no tindria tals implicacions.

Hi ha, tanmateix, quelcom interessant en aquesta concepció que pot servir per a resistir tal objecció. Encara que la creença no depenga de la nostra voluntat, sí que en depén la conducta epistèmica de la qual aquella resulta i, respecte d’aquesta conducta, les normes sí que semblen tenir ple sentit. Si que depén de nosaltres indagar més o menys, parar major o menor atenció a les evidències disponibles, etc. Podríem dir que la voluntat juga, respecte de la creença, un paper similar al que té en la percepció. Encara que no podem veure allò que volem una vegada hem dirigit la mirada, sí que està en el nostre poder mirar en una direcció o en una altra (o tancar els ulls). De la mateixa manera, la voluntat juga un paper en la consecució o l’examen de les evidències, encara que aquestes acaben determinant la creença.

Però n’hi ha prou que un siga responsable en formar la seua creença perquè aqueixa creença estiga justificada? No és concebible un subjecte que fora perfectament responsable però estiguera completament desencaminat pel que fa a la veritat?

Si la justificació és un valor epistèmic, és a dir, si és alguna cosa que desitgem per a les nostres creences, és, justament, perquè és un indicatiu de la veritat. Se suposa que desitgem que les nostres creences estiguen justificades perquè, aleshores, és més probable que siguen vertaderes, llavors entre justificació i veritat ha d’haver-hi algun tipus de vincle. Tanmateix, aqueix vincle no pot ser massa fort, arribant fins al punt que estar justificat implicaria necessàriament estar en la veritat. Al contrari, la majoria d’autors accepten que una creença justificada pot resultar falsa. De vegades totes les evidències de què disposem apunten a favor que quelcom és un fet i, per tant, és raonable creure que açò és així, encara que finalment resulte que no ho era i que la nostra creença és falsa. Però per l’altre costat, el vincle entre justificació i veritat no ha de ser excessivament feble, perquè si ho és, si la justificació no suposa cap indicatiu de la veritat de la creença, si no augmenta la probabilitat que aquesta siga vertadera, perd tot el seu valor. I aquest és un problema que afecta les concepcions dentològiques de la justificació, encara que no solament a aquestes. Imaginem dos cervells en una cubeta (o dos subjectes enganyats pel geni maligne cartesià), un d’ells es comporta de manera responsable, atén amb cura a les evidències, no cedeix a la mandra ni a l’interés, etc. L’altre no és epistèmicament responsable i condueix les seues recerques de manera descurada. Segons el deontologisme, el primer cervell (o subjecte) estaria justificat i el segon no. Encara que és veritat que tal veredicte sembla una resposta bastant intuïtiva, té tanmateix el problema que estem anunciant: deixa la justificació sense el seu paper de conductora a la veritat, ja que ni en un cas ni en l’altre les creences del cervell en qüestió s’acostaran a la veritat.

Com hem anunciat al començament, una de les dificultats amb què s’enfronten els teòrics de la justificació és el doble aspecte que presenta aquest concepte o, dit d’una altra manera, la intenció dels teòrics de respondre dues exigències que, encara que relacionades, no són la mateixa i que, per tant, de vegades caminen en direccions diferents: la raonabilitat i la connexió amb la veritat. Segons a quin d’aquests dos requisits es concedisca especial atenció, la teoria resultant tindrà o bé un caràcter internista o bé externista (vegeu Internisme/externisme).

2. Fundacionisme i Coherentisme (i infinitisme)

Si la distinció entre concepcions internistes i externistes de la justificació és relativa a la naturalesa dels justificadors (quina classe d’entitats o fenòmens poden ser justificadores) existeix una altra classificació de teories sobre la justificació que respon a la diferent concepció que es té respecte de la seua estructura. Segons com es conceba l’estructura de la justificació, podem distingir entre fundacionisme, coherentisme i, fins i tot, infinitisme.

Podem entendre aquestes posicions com tres tipus de resposta possible a allò que es coneix com trilema d’Agripa (en honor de l’escèptic grec). Segons aquest argument, si una creença està justificada, aleshores, o és bàsica (no rep justificació d’una altra creença) o bé està justificada de manera inferencial (a partir d’altres creences). Però, (diu el trilema) no hi ha creences bàsiques, per la qual cosa, si estiguera justificada, tota creença estaria justificada per una cadena d’inferències. Però no hi ha cap cadena justificativa satisfactòria, perquè o bé 1) condueix a un retorn infinit; o 2) incorre en un cercle viciós; o 3) es produeix una interrupció arbitrària de la cadena de raons (per exemple perquè es considera que tal raó ja no necessita justificació).

Les principals teories respecte de l’estructura de la justificació són el fundacionisme i el coherentisme i, en menor mesura, l’infinitisme. El fundacionisme s’oposa al trilema d’Agripa i afirma que sí que existeixen creences bàsiques o, si es vol dir així, sosté que la cadena de raons té una fi que no és arbitrària. Per la seua banda el coherentisme defensa que el fet que les raons formen un cercle no és obstacle per a la justificació de les creences. La principal diferència entre ambdues teories és que, mentre el fundacionisme defensa l’existència de dos tipus de creences d’acord amb la seua justificació (bàsiques i derivades o inferencials), el coherentisme manté un monisme doxàstic, açò és, que totes les creences són del mateix tipus pel que fa a la seua justificació: totes són inferencials, totes reben la seua justificació d’altres creences. Açò és allò que s’anomena concepció doxàstica de la justificació (només una creença pot justificar una altra creença), i segons Davidson (Davidson, 1992, 79) és el tret essencial del coherentisme. Tant una teoria com l’altra s’oposen al fet que la justificació puga incórrer en un retorn infinit. Justament açò és el que admet l’infinitisme, la posició, en principi, més contraintuïtiva, però que també gaudeix de partidaris (veure Fantl, 2003; Klein, 1999 i 2005). Vegem cadascuna d’aquestes posicions amb un poc més de detall.

El fundacionisme és la posició dominant i podem dir que fins al segle XIX va ser l’única (per a una caracterització succinta i clara del fundacionisme clàssic, vegeu Descartes, 1987). Aquesta teoria manté una concepció arquitectònica de la justificació. El nostre sistema cognitiu és com un edifici els fonaments del qual són les creences bàsiques sobre les quals s’assenten la resta de les creences, les derivades. Les creences bàsiques no reben la seua justificació de cap altra creença, bé perquè, donat el seu caràcter, s’autojustifiquen (ja que són incorregibles), bé perquè reben la seua justificació d’un altre tipus d’entitats o fenòmens, com, per exemple, l’experiència perceptiva. La primera opció correspondria amb el fundacionisme clàssic, que considera, en la seua versió empirista, que les creences bàsiques són creences sobre dades sensibles, sobre allò donat (immediatament) en l’experiència (vegeu Ayer, 1956, Cap. II). En altres versions d’aquest tipus de fundacionisme, s’han proposat com a creences bàsiques certes intuïcions o, en el cas de Descartes, creences indubtables com la certesa en la meua existència com a ésser pensant (el famós cogito: si pense, he d’existir). Segons la segona opció, les creences bàsiques poden versar sobre objectes físics (i no merament sobre aparences, com era el cas en l’altre tipus de fundacionisme). A diferència del fundacionisme clàssic, aquesta segona versió no considera que les creences bàsiques hagen de ser incorregibles.

La resta de creences del sistema cognitiu reben la seua justificació de forma inferencial —en última instància— de les creences bàsiques; aquestes últimes són el seu suport. La justificació és, doncs, una estructura asimètrica i lineal. Les creences inferenciales, tenen la seua justificació de manera condicional, estan justificades en la mesura que ho estiguen aquelles creences de les quals s’han inferit i, en definitiva, només poden estar justificades si, al final de la cadena de justificacions trobem alguna creença bàsica. Aquestes tenen com a comesa evitar un retorn infinit o un cercle viciós en la justificació. Si, al final de la cadena, no existeixen creences que no reben la seua justificació d’altres creences, aleshores cap de totes estaria justificada, perquè o bé es produiria un retorn infinit o bé un cercle viciós.

Si la metàfora que caracteritzava el fundacionisme era la de l’edifici, és la de la xarxa la que defineix el coherentisme (exemples de propostes coherentistes són Blanschard, 1939; Bonjour, 1985; Bradley, 1914; Ewing, 1934; Lehrer, 1990). Segons aquesta concepció de la justificació el nostre sistema cognitiu és una estructura reticular, un entramat de relacions múltiples i mútues entre les creences, de tal manera que és aqueix lligam, i no determinades creences particulars i de forma unidireccional, el qual serveix de justificació a qualsevol de les creences del sistema. Una creença està justificada si forma part d’un conjunt coherent de creences i en la mesura que la seua inclusió incremente aqueixa coherència. Es tracta d’una concepció holística de la justificació, aquesta és un assumpte del tot del sistema i no de relacions particulars i lineals entre determinades creences. La justificació, doncs, no manté una estructura lineal i asimètrica, sinó que és una relació de suport mutu en la qual, una creença, que és conclusió d’altres creences que actuen com a premisses per a la seua justificació, pot servir al seu torn de premissa per a la justificació d’alguna de les creences que hi ha servit de premissa.

D’aquesta manera, totes les creences són del mateix tipus respecte de la seua justificació, ja que totes són inferencials, no existeixen les creences bàsiques. Si és la coherència del sistema i les relacions coherents entre les diferents creences que el formen allò que determina la justificació de qualsevol d’aquestes, és important precisar en què consisteix la coherència. Una primera condició, òbvia, és la consistència lògica: no ha d’haver-hi contradicció entre els seus integrants. Però un sistema coherent és més que un mer agregat, és un tot estructurat en el qual els seus membres han de guardar determinades relacions. I el problema consisteix justament a determinar el tipus de relacions inferencials que han de donar-se entre els seus membres. Encara que no hi ha acord entre els seus defensors, sembla que aquestes han de ser relacions explicatives: unes creences n’han de servir d’explicació d’unes altres. Així per exemple, el conjunt format per les creences “La roba està estesa”, “Demà és dimarts”, “Joan ha vingut a casa”, sent consistents no formarien un conjunt coherent (encara que tampoc incoherent), perquè no sembla haver-hi cap relació entre aquestes. En canvi, si el fet que hi ha roba estesa s’explicara perquè quan Joan ve a casa acostuma a llavar la roba i Joan ve els dilluns, aleshores sí que el formarien. No obstant açò, existeixen exemples que mostrarien que no totes les relacions inferencials entre creences poden ser reduïdes a relacions explicatives (Bonjour, 1985, 100).

Tant el fundacionisme com el coherentisme han rebut crítiques i ofereixen problemes de difícil solució. Sembla que la concepció fundacionista és massa exigent (nosaltres no solem conservar el rastre justificatiu de les nostres creences, molt menys fins a les creences bàsiques). Per la seua banda, el coherentisme sembla deixar les experiències perceptives sense cap paper rellevant en la justificació del nostre coneixement empíric.

L’infinitisme es postula, aleshores, com a solució als problemes que ambdues teories presenten. D’una banda, en contra del fundacionisme, manté que una raó només pot estar justificada per una altra raó, no hi ha, doncs, creences bàsiques o fonamentals; però, contra el coherentisme, nega que una creença puga ser justificada per aquesta mateixa o per un conjunt del qual aquesta siga un membre. L’única eixida que queda, aleshores, és, segons els infinitistes, que la justificació consistisca en una cadena potencialment infinita.

La principal diferència entra aquesta teoria i els seus rivals resideix en la manera que els infinitistes conceben la justificació. Si per al fonamentalista les raons merament transmeten la justificació de les creences bàsiques a les inferencials, per al infinitista les raons incrementen la justificació de la creença a la qual donen suport. Així, oferir raons en favor d’una creença no solament és transmetre la justificació des de les raons a la creença, sinó millorar la justificació d’aquella. Per tant, com més extensa siga la cadena de raons, més justificada estarà la creença i, si la cadena abastara l’infinit, ho estaria completament. Segons aquesta concepció, doncs, una creença només estarà justificada si, davant qualsevol pregunta legítima per la seua justificació (i aquestes són potencialment il·limitades) sempre tenim alguna nova raó que oferir. Però aquestes raons no han de ser repetitives, amb la qual cosa el coherentisme també està exclòs com a solució.

L’objecció més bàsica i clàssica contra l’infinitisme és que la nostra ment i el nostre temps són finits i si la justificació implicara una sèrie infinita no hi hauria manera de saber si les nostres creences estan justificades. Però si no sabem si les nostres creences estan justificades, poden estar-ho realment?

Tobies Grimaltos
(Universitat de València)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Tobies Grimaltos i Pablo Rychter.

Referències

  1. Alston, W. (1988) “The Deontological Conception of Epistemic Justification”, en J. E. Tomberlin (ed.), Philosophical Perspectives, 2, Epistemology, Atascadero (CA), Ridgeview, 257-299.
  2. Ayer, A.J. (1956) El problema del conocimiento, Buenos Aires, Eudeba.
  3. Bradley, F.H. (1914) Essays on Truth and Reality, Oxford, Oxford University Press.
  4. Blanchard, B. (1939) The Nature of Thought, Londres, Allen & Unwin.
  5. BonJour, L. (1985) The Structure ouf Empirical Knowledge, Cambridge (Mass.), Harvard University Press.
  6. Davidson, D. (1992) “Verdad y conocimiento: una teoría de la coherencia”, en Donald Davidson, Mente, mundo y acción, Barcelona, Paidós/I.C.E.-U.A.B.
  7. Descartes, R. (1987) Carta del autor a quien tradujo Los principios de la filosofía, México, Instituto de Investigaciones Filosóficas.
  8. Ewing, A.C. (1934) Idealism: A Critical Survey, Londres, Methuen.
  9. Fantl, J. (2003) “Modest Infinitism,” Canadian Journal of Philosophy, 33: 537–62.
  10. Klein, P. (2005) “Infinitism is the Solution to the Regress Problem,” in M. Steup and E. Sosa, eds., Contemporary Debates in Epistemology, Oxford, Blackwell.
  11. Klein, P. (2012) “Infinitism and the Epistemic Regress Problem,” in S. Toldsdorf, ed., Conceptions of Knowledge, Berlín, de Gruyter.
  12. Lehrer, K. (1990) Theory of Knowledge, Londres, Rouledge.
  13. Plantinga, A. (1993) Warrant: The Current Debate, Oxford/Nueva York, Oxford University Press.
  14. Platón, Menón, dd. ee.
  15. Pritchard, D. (2005) Epistemic Luck, Oxford, Oxford University Press.
  16. Williams, B. (1973) “Deciding yo Believe”, en Bernard Williams (ed.), Problems of the Self. Cambridge, Cambridge University Press: 136-151.

Lectures recomanades en castellà

1. Concepcions deontològiques de la justificació

  • Broncano, F. i Vega, J. (2009) “Las fuentes de la normatividad epistémica: deberes, funciones, virtudes”, en Daniel Quesada (coordinador), Cuestiones de Teoría del Conocimiento, Madrid, Tecnos.

2. Fundacionisme, coherentisme (i infinitisme)

  • Blasco, J.L. i Grimaltos, T. (2003) Teoria del coneixement, València, Publicacions de la Univeritat de València; Caps. 7 (fundacionisme) i 8 (coherentisme).
  • Chisholm, R.M. (1982) Teoría del Conocimiento, Madrid, Tecnos.
  • Comesaña, Juan (2009) “Escepticismo”, en Daniel Quesada (coordinador), Cuestiones de Teoría del Conocimiento, Madrid, Tecnos; (per a una bona presentació del trilema d’Agripa).
  • Dancy, J. (1993) Introducción a la epistemología contemporánea, Madrid, Tecnos; Caps. 4 (fundacionismo), 8 i 9 (coherentismo).
  • Eraña, A., García, C.L. i King, P. (Comps.) (2012) Teorías Contemporáneas de la justificación epistémica, México, Instituto de Investigaciones Filosóficas.
  • Haack, S. (1993) Evidencia e investigación, Madrid, Tecnos; Caps. 1-4.
  • Sosa, E. (1992) Conocimiento y virtud intelectual, México, F.C.E.; Caps. VIII, IX i X.

Recursos en línia

Entrades relacionades

Com citar aquesta entrada

Grimaltos, Tobies (2018). “Justificació epistèmica”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/justificacio-epistemica/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/justificacion-epistemica/