Internisme i externisme en epistemologia

No totes les nostres creences estan justificades, ni totes les nostres creences justificades ho estan en el mateix grau. Que les nostres creences estiguen justificades és una cosa que ens preocupa i ens ha de preocupar com a agents epistèmics, ja que se suposa que si una creença està (ben) justificada, si hi disposem de bones raons o l’hem formada d’una manera adequada, això farà que la probabilitat de ser vertadera augmente. D’aquesta manera, es considera la justificació com un bé epistemològic fonamental. Ara bé, en què consisteix el fet que una creença estiga justificada? Quin tipus de fets, propietats, estats o condicions poden conferir justificació a una creença? En què consisteix la naturalesa de la justificació?

Si la distinció entre coherentisme i fonamentalisme -o infinitisme- (veure Justificació epistèmica) es referia a l’estructura de la justificació, la distinció entre internisme i externisme es refereix a la seua naturalesa, açò és, a quin tipus de factors poden actuar com a justificadors d’una creença. Aquesta distinció és relativament recent, apareix per primera vegada en (Armstrong,1973) i, encara que allí està referida als diferents tipus de definicions de coneixement, posteriorment s’ha imposat com una forma de distingir entre dos tipus de teories sobre la (naturalesa de la) justificació. Segons la concepció més generalment acceptada, la concepció internista de la justificació epistèmica és aquella que defensa que només allò a què el subjecte té o pot tenir accés cognitiu (mitjançant introspecció o reflexió) pot justificar una creença; en general, doncs, només els estats mentals (experiències, records, altres creences) poden ser justificadors. L’externisme és la negació de l’internisme: no és veritat que només el que és cognitivament accessible puga ser un justificador. Per exemple, si A forma una determinada creença a partir de la lectura d’una notícia en un diari seriós i forma una altra creença llegint un diari sensacionalista, la seua primera creença estarà justificada i la segona no, encara que el subjecte ignore que un dels diaris mereix confiança i l’altre no. La fiabilitat objectiva de la font, siga coneguda o no pel subjecte, és rellevant per a la justificació de la creença.

Podem dir que la nostra apel·lació a la justificació respon a dues intuïcions diferents o que presenta un doble aspecte que, malauradament, no sempre és fàcil fer casar. És aquest doble aspecte el que afavoreix les diferents posicions (internistes i externistes) que ací tractem. Si el que centra el nostre interés respecte de la justificació és què fa raonable per al subjecte adquirir o mantenir una creença, la nostra posició tendirà a ser internista. Si, per contra, posem l’èmfasi en què incrementa la probabilitat que la creença siga vertadera, el externisme ens semblarà una posició més atractiva.

Tal com hem caracteritzat aquesta distinció, podem veure que l’internisme és la posició més exigent, només el que és intern a la ment del subjecte pot justificar una creença. En la mesura que l’externisme és la negació de l’internisme, podria semblar que és més permissiu: hi hauria fenòmens que, sense ser cognitivament accessibles al subjecte, ni ser estats mentals d’aquest, podrien ser justificadors. Tanmateix, hi ha dos tipus d’externisme: 1) el que considera que la condició internista no és suficient per a la justificació; açò és, que a més d’allò que és intern a la ment del subjecte cal alguna condició externa, quelcom que no té per què ser accessible al subjecte, (que seria un externisme més permissiu que l’internisme) i 2) el que sosté que les condicions internistes no només no són suficients per a la justificació, sinó que no són necessàries: és només alguna condició que no té perquè ser accessible al subjecte (com la fiabilitat del procés mitjançant el qual s’han adquirit) la que determina la justificació de les creences. En aquest segon cas, l’externisme no seria més permissiu que l’internisme, sinó que senzillament introduiria exigències d’una naturalesa diferent.

Teories internistes de la justificació

Dins de l’internisme podem distingir-ne també dos tipus, segons el seu grau d’exigència: 1) el que podem denominar internisme d’estatus i 2) l’internisme simple. Tots dos tipus, en tant que internismes, estan d’acord en:

a) Només el que és intern a la ment del subjecte pot ser un justificador.

Però mentre que l’internisme simple exigeix només aquesta condició, l’internisme d’estatus manté a més que:

b) Res no pot ser un justificador tret que el subjecte siga (o puga ser) conscient del fet que ho és (és a dir, que siga conscient del seu estatus de justificador).

Açò és, per l’internisme simple no cal que allò que justifica la creença siga reconegut com a tal pel subjecte, només cal que siga cognitivament accessible per simple reflexió. Així, segons aquesta posició, una experiència perceptiva, per exemple, pot servir de justificador d’una creença. La meua experiència perceptiva d’un arbre davant meu justifica la meua creença que hi ha un arbre davant meu. En canvi, per a l’internisme d’estatus (Bonjour, 1985, Cap. 2; Bonjour i Sosa, 2003), aquesta mateixa experiència no pot justificar l’esmentada creença si, a més de tenir-la, no sóc conscient (actualment o potencialment) de la relació justificativa entre l’una i l’altra; açò és, si no crec al seu torn que tal experiència fa probable que hi haja un arbre davant meu. D’aquesta manera, una diferència important entre un tipus i un altre d’internisme és que el d’estatus comporta una concepció doxàstica de la justificació: manté que les nostres creences només poden estar justificades per altres creences. En canvi, l’internisme simple admet que també les experiències, els records…, poden ser justificadors. Són internismes simples el dogmatisme (Pryor 2000, 2001) i l’evidencialisme (Feldman i Conee 1985; Conee i Feldman, 2001).

El dogmatisme de Pryor manté justament que coses com ara experiències i records són justificadors immediats i que quan una creença s’hi basa està immediatament justificada. Per la seua banda, l’evidencialisme manté que (en la formulació de Bergmann, 2004, que corregeix la de Fedman i Conee, 1985): “La creença C de S està justificada si i només si C és una resposta doxàstica adequada a l’evidència de S” (Bergmann, 2004: 35). És a dir, la creença del subjecte estarà justificada si es produeix com a resposta a les raons, experiències, records, etc., que aquest posseeix.

El problema amb aquestes teories és que no exigeixen, com a condició perquè alguna cosa siga considerada evidència, que haja de ser un indicador fiable de la veritat de la creença. Tant per al dogmatisme com per a l’evidencialisme (i, en general, per a l’internisme) una experiència justifica tant si es tracta d’una experiència perceptiva verídica com si és delusòria. Dit d’una altra manera, si dos subjectes estan en el mateix estat mental, no pot ser que la creença d’un estiga justificada i la de l’altre no. Per exemple, si l’experiència perceptiva que obtindria un subjecte davant de la presència d’un gat el justifica a creure que hi ha un gat davant seu, llavors si té una experiència qualitativament idèntica, aquesta el justificarà igualment a creure que hi ha un gat davant seu , encara que es tracte d’un cas de delusió i no hi haja realment cap gat davant seu. Fins i tot si fórem cervells en una cubeta o fórem sistemàticament enganyats per un geni maligne cartesià, les nostres creences, en la mesura que es corresponen amb les nostres evidències, estarien justificades, encara que totes elles, o la majoria, foren falses. Al cap i a la fi, què ha causat la creença no és una cosa que (almenys no sempre) estiga a l’abast cognitiu del subjecte, ni és intern a la seua ment, amb la qual cosa no pot tenir influència en la justificació segons les posicions internistes . Però si l’evidència, i per tant la justificació, no incrementa en absolut la probabilitat que les nostres creences siguen vertaderes, aleshores, per què ens importen?, quin valor epistèmic tindrien?

D’altra banda, pel que fa a l’evidencialisme, com que en aquesta concepció de la justificació només es tenen en compte les evidències de què disposa el subjecte i no la responsabilitat i eficiència a l’hora d’adquirir-les per part d’aquest, pot passar que hi haja moltes contraevidències de les quals el subjecte no disposa per haver estat negligent i, malgrat tot, la seua creença estaria justificada. La irresponsabilitat epistèmica podria afavorir la justificació.

Com podem veure, l’internisme posa l’èmfasi en aquell aspecte de la justificació que té a veure amb la relació del subjecte amb la seua creença i amb la raonabilitat d’adquirir o mantenir una creença des de tal perspectiva, i oblida en bona mesura la relació de la justificació amb la veritat, el seu paper de conductora a la veritat.

Teories externistes de la justificació

En general, quan es parla de teories externistes, se sol considerar com a tals únicament les del segon tipus, açò és, aquelles que defensen que els justificadors d’una creença són externs a la ment del subjecte, que no tenen per què ser-li cognitivament accessibles.

Entre aquestes es troben el funcionalisme correcte (proper functionalism) i, sobretot, el fiabilismo. Segons la primera d’aquestes teories, una creença està justificada si s’ha format mitjançant facultats cognitives que funcionen correctament (Plantinga 1993, Bergman 2006). Per la seua banda, el fiabilisme manté que la justificació d’una creença, no depén en absolut de les raons de què dispose el subjecte, ni de les connexions lògiques que el contingut de la creença mantinga amb les altres creences del subjecte, sinó del fet que el procés que l’ha generada siga fiable, açò és, que proporcione (en les circumstàncies adequades) un alt percentatge de creences veritables. Segons el seu màxim representant, Alvin Goldman, (Goldman 1976, 1986) açò és tot el que es necessita perquè una creença estiga justificada. Processos fiables són, en general, la percepció, la memòria, el raonament i la introspecció. Així, per exemple, si en circumstàncies normals d’observació, adquirisc la creença que hi ha un llibre davant meu com a conseqüència de la meua experiència perceptiva del llibre, la meua creença estarà immediatament justificada, ja que, en aquestes circumstàncies, la percepció és un procés fiable d’obtenció de creences.

Una teoria que estaria a cavall entre ambdós tipus d’externisme és l’epistemologia de virtuts de Sosa (Sosa 1991). Segons aquest autor, una creença està justificada si té el seu origen en una virtut intel·lectual, és a dir, en una facultat (percepció, memòria, raonament) que genera, en el medi adequat, un alt índex de creences veritables. Ara bé, Sosa manté que aquest tipus de justificació és suficient per al “coneixement animal” (aquell en el qual les creences són respostes directes a l’impacte de l’experiència pròpia), però no per al “coneixement reflexiu”, el qual requereix una “perspectiva epistèmica”, que està constituïda per les creences que té el subjecte sobre la fiabilitat de les seues facultats, etc. I, sosté, “el coneixement reflexiu està millor justificat que el coneixement animal”.

Podem veure, aleshores, que l’interés fonamental de l’externisme és la connexió de la creença amb la veritat. La justificació de la creença ha de ser un indicatiu, un símptoma, de la veritat: les creences justificades tenen molta més probabilitat de ser veritables que les que no estan justificades. La justificació té a veure amb la relació entre la creença (el procés que l’ha generat) i el món. La diferència entre un tipus d’externisme i un altre està en si només s’exigeix tal connexió o es considera a més que el subjecte ha de disposar de raons o evidències en favor de la seua creença.

Si l’internisme primava la relació del subjecte amb la creença i les raons que posseïa en el seu favor, centrava el seu interés en el fet de si resultava raonable creure donades les raons que es posseïen, l’externisme posa el focus en la relació de la creença amb l’entorn i la connexió de la justificació amb la veritat. Però les teories externistes que estem veient tenen també un clar inconvenient. Si la creença del subjecte està justificada des del punt de vista externista, però aquest no disposa de raons que puga oferir (ni tan sols a si mateix) per justificar-la, la seua posició epistèmica sembla feble. Disposar d’una justificació que s’ignora completament, no sembla una justificació adequada. Tenim per tant que, com diu Comesaña (2010, 571), “la fiabilitat sense evidència és cega, l’evidència sense fiabilitat és buida”.

Sembla, doncs, que una teoria adequada de la justificació epistèmica ha d’incorporar tant elements internistes (disposar d’evidències) com algun element externista. Açò és, sembla necessari incloure-hi algun element extern que ajude a precisar què constitueix evidència i què no. Si, per exemple, dic que hi ha un gat davant meu i hom em pregunta com ho sé o per què ho crec, el fet que jo diga que ho sé perquè el veig, indica alguna cosa en aquest sentit. He dit que ho sé perquè el veig i no qualsevol altra cosa perquè considere la meua experiència com una evidència a favor de la creença que hi ha un gat davant meu. Estic pressuposant que la meua experiència visual fa probable que hi haja un gat davant meu. Doncs bé, podríem exigir que perquè alguna cosa constituïsca evidència en favor d’una creença ha de fer realment probable la veritat de la creença. Quedaria encara per resoldre la intuïció que les creences perceptives del cervell a la cubeta estarien també justificades, tot i que les seues experiències no feren probable que foren veritables. El fiabilisme deíctic (indexical reliabilism) pretén solucionar aquest problema (Vid. Comesaña 2010, 579-80). En definitiva, segons aquesta teoria, es tracta de dir que la justificació de les creences depén de la fiabilitat del procés en el nostre món. Així les creences del cervell en la cubeta estaran justificades perquè la percepció és un procés fiable en el nostre món (encara que no ho siga en el seu).

Tobies Grimaltos
(Universitat de València)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Tobies Grimaltos i Pablo Rychter

Referències

– Armstrong, D.M. (1973), Belief, Truth and Knowledge, Cambridge, Cambridge University Press.

– Bergmann, M. (2004), “Externalist Justification Without Reliability”, Philosophical Issues, 14, Epistemology: 35-60.

– ——– (2006), Justification Without Awareness: A Defense of Epistemic Externalism, Oxford: University Press.

– Bonjour, L. (1985), The Structure ouf Empirical Knowledge, Cambridge (Mass.), Harvard University Press.

– Bonjour, L. i Sosa, I. (2003), Epistemic Justification, Oxford, Blacwell.

– Comesaña, J. (2010), “Evidentialist Reliabilist”, Noûs, 44: 571-600.

– Conee, I. i Feldman, R. (2001), “Internalism Defenseu”, en H. Kornblith (ed.), Epistemology, Oxford, Blackwell: 231-260.

– Feldman, R i Conee, I. (1985), “Evidentialism”, Philosophical Studies, 48: 15-34.

– Goldman, A., (1976), “Discrimination and Perceptual Knowledge”, The Journal of Philosophy, 73: 771-791.

– ———- (1986), Epistemology and Cognition, Cambridge (Mass.), Harvard University Press.

– Plantinga, A. (1993), Warrant: The Current Debat, Oxford / Nova York, Oxford University Press.

– Pryor, J. (2000), “The Skeptic and The Dogmatist”, Noûs, 34: 517-549.

– ——– (2001), “Higlights in Recent Epistemology”, British Journal for The Philosophy of Science, 52: 95-124.

– Sosa, I. (1991), Knowledge in Perspective, Cambridge, Cambridge University Press.

Lectures recomanades en català i/o castellà

– Dancy, J. (1993), Introducción a la epistemología contemporánea, Madrid, Tecnos; Cap. 9.

– Eraña, A., García, C.L. i King, P. (Comps.), (2012), Teorías Contemporáneas de la justificación epistémica, México, Instituto de Investigaciones Filosóficas.

-Grimaltos, T. i Iranzo, V. (2009), “El debate externismo/internismo en la justificación epistémica”, en Daniel Quesada (coordinador), Cuestiones de Teoría del Conocimiento, Madrid, Tecnos.

– Sosa, E. (1992), Conocimiento y virtud intelectual, México, F.C.E.; Caps. XI i XIII.

Recursos en línia

– Pappas, George, “Internalist vs. Externalist Conceptions of Epistemic Justification”, The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Fall 2014 Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL = <https://plato.stanford.edu/archives/fall2014/entries/justep-intext/>.

– Poston, T. “Internalism and Externalism in Epistemology”, The Internet Encyclopedia of Philosophy, <http://www.iep.utm.edu/int-ext/#SH2b>.

Com citar aquesta entrada

Grimaltos, Tobies (2018). “Internisme i externisme en epistemologia”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/internisme-i-externisme-en-epistemologia/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/internismo-y-externismo/