Filosofia de la psicologia | Filosofia i Ciutadania

1. Introducció

La filosofia de la psicologia es pot caracteritzar inicialment com la reflexió sobre la psicologia en termes similars als d’altres àrees d’especialització dins de la filosofia de la ciència—com per exemple, la filosofia de la física, la filosofia de la biologia o la filosofia de l’economia. Tanmateix, la filosofia de la psicologia també abasta un gran àmbit de temes que se superposen amb els d’altres disciplines filosòfiques que no deriven d’altres cossos de coneixement, i molt especialment, aquells que conformen la filosofia de la ment, però també l’epistemologia i la filosofia de l’acció. En un sentit ampli, la filosofia de la psicologia inclou també doncs els desenvolupaments emmarcats dins d’aquestes disciplines. En aquesta entrada, en canvi, tindrem en consideració la filosofia de la psicologia principalment com a aproximació de segon ordre, açò és, com a matèria que s’ocupa de l’estudi dels principis i mètodes de la ciència psicològica.

Així entesa, la filosofia de la psicologia és—juntament amb els desenvolupaments empíricament informats de la resta de disciplines filosòfiques que s’ocupen d’allò mental—el pilar filosòfic de la ciència cognitiva, és a dir, el conjunt multidisciplinari que aglutina tot el coneixement que disposem sobre la naturalesa de la ment i que inclou—a més de la filosofia i la mateixa psicologia—la neurociència, la intel·ligència artificial, la ciència computacional, la lingüística i la biologia. Com a reflexió filosòfica, la filosofia de la psicologia concerneix també el conjunt del coneixement empíric sobre la ment. És així que les teories i els enfocaments que sorgeixen en el si de la filosofia de la psicologia són típicament aplicables al conjunt de disciplines que configuren la ciència cognitiva.

Per als efectes d’aquesta breu entrada, és també convenient precisar un poc més el sentit en què considerem la mateixa psicologia. En general, la psicologia és la ciència empírica que s’ocupa de la ment i del comportament. La psicologia com a ciència és una disciplina jove que sorgeix amb les primeres pràctiques d’experimentació a la fi del segle XIX, i que va estar a més severament limitada quant al seu abast durant diverses dècades. Així doncs, si bé les recerques psicològiques s’originen de la mà de la mateixa filosofia i ocupen un lloc primordial en l’obra d’autors com Aristòtil, Descartes, Hume o Kant, no podem parlar de filosofia de la psicologia en el sentit que ens ocupa ací fins a ben entrat el segle XX. Cal tindre també en compte que, d’altra banda, la psicologia cobreix un ventall molt ampli d’especialitats que inclouen la neurologia, la psicologia del desenvolupament, la psicologia clínica, la psicologia evolutiva o la psicologia social per anomenar alguns exemples. Encara que típicament considerem la filosofia de la psicologia entenent aquesta com a l’estudi empíric de la cognició, el comportament i les estructures i els processos mentals, la reflexió filosòfica sobre aqueixes altres disciplines més concretes també cau dins de l’àmbit de la filosofia de la psicologia.

És útil veure la filosofia de la psicologia com quelcom que exerceix una doble funció. D’una banda, ofereix una reflexió que fa explícits els importants pressupostos i les metodologies de recerca que s’utilitzen a l’hora d’establir els resultats i models psicològics. D’una altra, la filosofia de la psicologia permet examinar i avaluar críticament els desenvolupaments dels diferents corrents i paradigmes de la psicologia i de les ciències cognitives en el seu conjunt. Una il·lustració clara d’aquesta doble funció la proporciona el cas del conductisme, un enfocament que va dominar els desenvolupaments psicològics durant gran part del segle XX i que pretenia abordar tots els fenòmens mentals en termes de la conducta observable per part dels subjectes.

Els pressupostos i les metodologies del conductisme van ser clarament delineats gràcies a l’obra d’influents psicòlegs—com Watson (1913) o Skinner (1974)—i filòsofs—com Ryle (1949) o Quine (1960). Aquests autors defensaven que la ciència psicològica havia de limitar-se a l’estudi de relacions públicament observables del tipus estímul-resposta. A partir dels anys 50, tanmateix, la reflexió crítica sobre aquests pressupostos va començar a mostrar les seues severes limitacions a l’hora d’explicar els resultats experimentals en els quals precisament el conductisme pretenia basar-se, al mateix temps que convidava a considerar seriosament els estats i les estructures mentals com a entitats no reductibles a categories observables. Així mateix, els importants avanços en teoria de la computació i la lingüística—encoratjada per l’obra revolucionària d’Alan Turing (1936) i Noam Chomsky (1968)—proporcionaven poderoses alternatives per a articular estructures cognitives i models de desenvolupament del llenguatge que eren empíricament contrastables i anaven molt més enllà de la mera conducta. D’aquesta manera, els principis i les metodologies conductistes van ser explicitats i criticats en un procés que va acabar amb l’abandonament de l’enfocament conductista en favor d’aproximacions més complexes com el funcionalisme i els models computacionals de l’anomenada “revolució cognitiva”.

Tanmateix, les aportacions en la filosofia de la psicologia es reflecteixen també en el plantejament de nombroses qüestions concretes que són transversals respecte als enfocaments de la psicologia i la ciència cognitiva que s’han anat desenvolupant, en major o menor mesura, fins als nostres dies. Algunes d’aquestes qüestions són: Quina és la millor caracterització de la psicologia sentit comú? Quin és l’estatus d’aquesta? Quin és el paper explicatiu i la importància de la representació mental? Hem d’advocar per enfocaments que prioritzen el paper de l’entorn, l’acció i el cos en la concepció dels fenòmens mentals? A manera il·lustrativa, en aquesta entrada considerarem breument algunes de les respostes que s’han ofert a aquestes preguntes clau.

2. La psicologia de sentit comú

Una de les qüestions més urgents a les quals s’enfronta la filosofia de la psicologia és la d’interpretar i determinar l’estatus dels estats mentals que els éssers humans utilitzem diàriament a l’hora d’explicar i predir la conducta. Entre aquests estats, les creences i els desitjos ocupen un lloc destacat. Per exemple, si sabem que Eva concerta una entrevista de treball dilluns a les 8:00 per a l’agència A, les creences i els desitjos que atribuïm a Eva (en concret, la creença que té una entrevista aqueix dia a aqueixa hora per a A i el desig d’assistir-hi) ens permeten explicar el seu comportament quan s’alça dilluns matí i predir que Eva, en condicions normals, efectivament es presentarà aqueix dia a aqueixa hora en les oficines d’A. Aquest tipus de psicologia—l’anomenada psicologia popular o de sentit comú—sembla així reunir les característiques explicatives i predictives d’una teoria científica.

Una qüestió preliminar sobre aquest tipus de psicologia és sobre com caracteritzar-la. Es tracta d’un tipus de teoria de la ment que emprem implícitament—aquesta és la teoria de la teoria o theory theory (p. ex. Gopnik i Wellman, 1994)—o és la psicologia de sentit comú més aviat un tipus de simulació amb la qual projectem en els altres els nostres propis estats mentals—tal com proposa la teoria de la simulació o simulation theory (p. ex. Gordon, 1986)? Una vegada precisada la seua caracterització, existeixen a grans trets tres tipus de posicions que es poden adoptar a l’hora d’avaluar aquesta psicologia. D’una banda, els realistes insisteixen que no solament estan legitimats els estats que postula, sinó que a més les nostres millors teories psicològiques usen representacions que confirmen aquests estats (p. ex. Fodor, 1975, 1987). Uns altres autors opten per una línia instrumentalista segons la qual no hem de comprometre’ns amb l’existència de les categories postulades per la psicologia de sentit comú però estem legitimats a invocar-les en les nostres explicacions psicològiques a un cert nivell (p. ex. Dennett, 1984). Finalment, l’eliminativisme rebutja frontalment la legitimitat de la psicologia de sentit comú comparant el seu estatus en relació a la ciència psicològica amb el d’altres teories precientífiques i les ciències en sentit estricte—tals com la física aristotèlica en relació a la física moderna (p. ex. Churchland, 1981). Les posicions eliminativistes i instrumentalistes semblen aleshores requerir una revisió profunda de la manera en què la gent del carrer explica i prediu la conducta. Les disputes sobre el paper de la psicologia de sentit comú s’encarreguen d’examinar en quina mesura una tal revisió és possible i desitjable.

3. La representació mental

D’una manera que exhibeix una estreta relació amb el problema de la secció anterior, la representació mental és una altra de les qüestions cabdals a les quals s’enfronta la reflexió filosòfica sobre les pràctiques en psicologia i ciència cognitiva. La representació mental és una noció que té el seu origen en el desenvolupament dels models computacionals de la ment i de processament simbòlic de la informació (Newell, 1980; Marr, 1982; Pylyshyn, 1984) i ve definida, típicament, com un estat, o conjunt d’estats físics (o neurofisiològics) de l’organisme que està per, o significa, altres estats fora o dins d’aquest organisme.

Una primera qüestió relativa a les representacions mentals és sobre si les nostres teories han de recórrer o no a aquestes. Nombrosos desenvolupaments iniciats a la fi del segle XX i impulsats per autors que treballen des d’angles ben diversos—tals com els de l’expert en intel·ligència artificial Rodney Brooks (1991), el filòsof i desenvolupador de programari Tim van Gelder (1995) o el biòleg i filòsof Francisco Varela (1990) entre molts d’altres—han aconseguit articular amb èxit la possibilitat d’aproximacions a la ment que eviten acudir a representacions mentals i que, de fet, consideren una virtut explicativa el fet de no haver de postular-les. Si tenim en compte que les creences i els desitjos són estats clarament representacionals — açò és, estats amb continguts sobre uns altres estats — aquesta línia de recerca té com a conseqüència natural el qüestionament i fins i tot el rebuig frontal de la psicologia de sentit comú. L’enfocament antirepresentacionalista, que també es nodreix de diversos corrents renovadors dins de la ciència cognitiva (alguns dels quals comentarem breument més endavant), ve motivat en part per la gran dificultat de (i) caracteritzar les representacions mentals d’una manera precisa i (ii) albirar criteris clars que permeten determinar quan una representació està justificada o confirmada empíricament.

Amb tot, malgrat els seriosos reptes que s’han plantejat des del antirepresentacionalisme, és just dir que hui en dia una majoria d’autors que treballen dins de la filosofia i fora d’aquesta considera la representació mental com una categoria fonamental i indispensable en l’explicació de la ment i la cognició de criatures tant verbals com no verbals (veure Shea, 2018 per a un tractament recent). Encara així, l’estudi de la naturalesa de la representació planteja una de les tasques més àrdues a les quals s’enfronta la filosofia de la psicologia i la ciència cognitiva amb diverses i importants ramificacions. Una controvèrsia cèlebre ha sigut, per exemple, l’anàlisi de l’estructura de la representació. En concret, és aquesta estructura de tipus lingüístic—de manera que ens permeta parlar d’un llenguatge del pensament (Fodor, 1975; Fodor i Pylyshyn, 1988)—o es tracta en canvi d’una estructura en forma de connexions de xarxa (Smolensky, 1987)? Unes altres qüestions bàsiques que solament podem apuntar ací inclouen: Com hem de caracteritzar el contingut de les representacions mentals? Hem de postular tipus substancialment diferents de representacions per a dominis cognitius que són també diferents (tals com el llenguatge i la visió)? Quina és la diferència i la relació entre la representació conceptual (que requereix l’ocupació de conceptes per part de l’organisme) i la representació no conceptual? Quins tipus de fenòmens mentals són aquells que requereixen la postulació de representacions mentals? Com podem caracteritzar el poder causal i els mecanismes en els quals operen les representacions mentals? Després de diverses dècades de recerca, no disposem encara de respostes definitives a aquestes preguntes i a d’altres relatives a la naturalesa de la representació mental.

4. L’entorn, l’acció i el cos

Els models computacionals clàssics—allò que John Haugeland (1985) va anomenar GOFAI (Good Old-Fashioned Artificial Intelligence)—desenvolupats en bona mesura com a reacció al conductisme durant la segona meitat del segle XX s’han posat en dubte, amb el pas dels anys, a través de diversos fronts. Aquests models, basats fortament en la lògica formal i la teoria computacional, van deixar inicialment de costat aspectes que semblen crucials en l’elucidació de les capacitats cognitives d’organismes reals que es desenvolupen en contextos complexos i canviants. Mentre podríem assenyalar alguns altres aspectes que cal tindre en compte, ací considerarem en concret tres clarament interrelacionats: l’entorn, l’acció i el cos.

Una de les contribucions més destacades en la filosofia de la psicologia de les últimes dècades ve representada per l’eclosió dels models de l’anomenada “ment estesa” (extended mind) (Clark i Chalmers, 1998). En aquests models, s’ofereix una aproximació a les capacitats cognitives que pot estendre’s més enllà del crani i la pell (beyond skin and skull) i tenen en consideració elements de l’entorn inicialment externs a l’organisme, tals com un llibre de notes o, en allò que seria una versió actualitzada i ampliada, el nostre telèfon intel·ligent o la nostra tauleta tàctil i uns altres recursos tecnològics, així com xarxes socials i institucionals. Aquest corrent s’oposa als models computacionals clàssics en subratllar la importància i les nombroses possibilitats existents per a la realització física dels processos cognitius i la capacitat d’aquests per a adaptar-s’hi i incorporar-hi nous elements de l’entorn.

El paper de l’entorn és també subratllat des d’un altre angle en l’anomenat enfocament enactiu o ecològic, segons el qual, la funció bàsica de la ment i els processos cognitius és (sustentar) la interacció directa amb aquest. Aquest enfocament, o família d’enfocaments, troba les seues arrels en el treball de psicòlegs de la percepció com James J. Gibson (1979) i filòsofs especialitzats en fenomenologia com Maurice Merleau-Ponty (1945) i suposa il·luminar elements bàsics i automàtics de la cognició que involucren una sincronia o acoblament (coupling) amb l’entorn i l’especificació directa de possibilitats per a l’acció (affordances) en aquest. Al contrari d’allò que ocorre en els models clàssics, aquests elements no requereixen la manipulació i el processament d’informació sinó solament una captació tàcita de la relació entre estimulació sensorial i els moviments de l’organisme (veure p. ex. Noë, 2009).

Tanmateix, mentre que l’acció física està necessàriament lligada al cos, els enfocaments enactius o ecològics no estan tampoc lluny, i de fet en bona mesura complementen l’enfocament corporeïtzat de la cognició (embodied cognition) (Varela, Thompson i Rosch, 1991; Chemero, 2009). Aquest enfocament posa l’èmfasi en el mateix cos com la base de la cognició i es distancia així dels models clàssics en considerar la realització física com un element essencial i no accessori d’aquests. L’enfocament corporeïtzat pot desenvolupar-se amb nombrosos èmfasis en els quals el cos no merament imposa restriccions o limitacions als processos cognitius, sinó que a més els regula i els constitueix. En una de les seues variants més destacades—que va irrompre amb força en el context de la psicologia del desenvolupament (Thelen i Smith, 1994)—la cognició corporeïtzada s’articula a través de models explicatius dinàmics no (necessàriament) representacionals en els quals es dona compte del comportament de l’organisme com una activitat contínua el desenvolupament de la qual al llarg del temps es caracteritza matemàticament (van Gelder, 1995, 1998).

5. Consideracions finals

La discussió de la secció anterior no ha d’entendre’s que implica que els models computacionals de la ment han sigut superats. Els debats sobre quin és el millor enfocament i la millor metodologia en psicologia i ciència cognitiva segueix vigent en l’actualitat—moltes vegades a través de la formulació d’híbrids de diversa índole—i és just dir que les versions més actuals d’aquests models—amb noves ramificacions que aprofundeixen cap a la neurociència (neurocomputació) i la física quàntica (computació quàntica)—estan lluny de ser abandonades (veure Piccinini, 2015 per a un tractament detallat i recent sobre la noció de computació).

Hem d’assenyalar, a manera de conclusió, que allò que hem vist ací és solament una mostra molt xicoteta del conjunt de qüestions que cauen dins de l’àmbit de la filosofia de la psicologia entesa com a disciplina de segon ordre. Unes altres qüestions centrals que podem esmentar inclouen: Quins nivells explicatius hem de considerar a l’hora d’abordar els fenòmens mentals? Quines són les condicions mínimes perquè existisca cognició? En quina mesurada les capacitats cognitives que posseïm són innates i en quina mesura resultat de l’aprenentatge i condicionament? Quin és el paper explicatiu de les malalties mentals i els casos clínics a l’hora d’il·luminar la naturalesa de la ment? Quina és la relació entre la ment individual i les estructures cognitives de col·lectius i societats? Quin és el paper de l’emoció en la cognició? La llista dista molt de ser exhaustiva. És convenient tindre així mateix en compte que la filosofia de la psicologia s’aproxima a qüestions que contínuament es plantegen en el si del conjunt multidisciplinari que conforma la ciència cognitiva. La reflexió desenvolupada en la filosofia de la psicologia és, en definitiva, una tasca en constant evolució que ha d’atendre un nombre considerable de corrents i enfocaments, però també una gran especialització de les qüestions i avanços concrets que contribueixen a una major comprensió de la realitat psicològica.

Víctor M. Verdejo
(Universitat de Barcelona)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

Brooks, R. (1991) “Intelligence Without Representation”, Artificial Intelligence, 47: 139–159.
Clark, A., i D. Chalmers (1998) “The Extended Mind”, Analysis 58: 10–23.
Chomsky, N. (1968) Language and Mind. New York: Harper and Row. Trad. Castellana: El lenguaje y la mente. Barcelona: Ariel, 2002.
Churchland, P. M. (1981) “Eliminative materialism and the propositional attitudes,” Journal of Philosophy 78, 67-90. Traducció castellana: “El materialismo eliminativo y las actitudes proposicionales”, en E. Rabossi (Ed.) Filosofía de la mente y ciencia cognitiva. Barcelona, Paidós, 1995.
Chemero, T. (2009) Radical Embodied Cognitive Science. Cambridge, MA: MIT Press.
Dennett, D. (1987) “True Believers: The Intentional Strategy and Why it Works”. En A. F. Heath (Ed.), Scientific explanation. Oxford: Clarendon. Traduït com “Los verdaderos creyentes: La estrategia intencional y por qué funciona”, La actitud intencional, Barcelona, Editorial Gedisa, 1998.
Fodor, J. (1975) The Language of Thought. New York: Thomas Cromell. Traducció castellana: El lenguaje del pensamiento. Madrid, Alianza Editorial, 1984.
Fodor, J. (1987) Psychosemantics. Cambridge, MA: MIT Press. Traducció castellana: Psicosemántica. Madrid: Tecnos, 1994.
Gibson, J. (1979) The Ecological Approach to Visual Perception. Boston: Houghton Mifflin.
Gordon, R. (1986) “Folk Psychology as Simulation”, Mind and Language 1: 158–171.
Gopnik, A. i H. Wellman (1994) “The Theory Theory”. En L. Hirschfield and S. Gelman (Eds.) Mapping the Mind: Domain Specificity in Cognition and Culture. New York: Cambridge University Press.
Haugeland, J. (1985) Artificial Intelligence: The Very Idea. Cambridge, MA: MIT Press. Traducció castellana: La inteligencia artificial. México: Siglo XXI, 1988.
Marr, D. (1982) Vision. San Francisco: Freeman Press. Traducció castellana:Visión. Madrid: Alianza, 1985.
Merleau-Ponty, M. (1945) Phénoménologies de la perception. Paris: Gallimard. Traducció castellana: Fenomenología de la percepción. Barcelona: Península, 2000.
Newell, A. (1980) “Physical Symbol Systems” Cognitive Science 4: 135-183. Traducció castellana: “Sistemas de símbolos físicos”, en D. Normal (Ed.) Perspectivas de la ciencia cognitiva. Barcelona, Paidós, 1987.
Noë, A. (2004) Action in Perception. Cambridge, MA: MIT Press.
Piccinini, G. (2015) Physical Computation: A Mechanistic Account. Oxford: Oxford University Press.
Pylyshyn, Z. (1984) Computation and Cognition: Towards a Foundation for Cognitive Science. Cambridge, MA: MIT Press. Traducció castellana: Computación y conocimiento: hacia una fundamentación de la ciencia cognitiva. Madrid: Debate, 1988.
Quine, W. (1960) Word and Object, Cambridge, MA.: MIT Press. Traducció castellana: Palabra y objeto. Barcelona: Herder, 2001.
Ryle, G. (1949) The Concept of Mind. London: Hutchinson. Traducció castellana: El concepto de lo mental. Barcelona: Paidós, 2005.
Shea, N. (2018) Representation in Cognitive Science. Oxford: OUP.
Skinner, B. F. (1974) About Behaviourism. New York: Vintage. Traducció castellana: Sobre el conductismo por F. Barreras. Barcelona: Fontanella, 1975.
Smolensky, P. (1988) “The Constituent Structure of Connectionist Mental States: A Reply to Fodor and Pylyshyn”, Southern Journal of Philosophy 26: 137-161. Traducció castellana: “La estructura constitutiva de los estados mentales conexionistas: una respuesta a Fodor y Pylyshyn”, en E. Rabossi (Ed.) Filosofía de la mente y ciencia cognitiva. Barcelona, Paidós, 1995.
Thelen, E. i Smith, L. (1994). A Dynamics Systems Approach to the Development of Perception and Action. Cambridge, MA: MIT Press.
Turing, A. (1936) “On computable numbers”, Proceedings of the London Mathematical Society 42: 230-265.
Van Gelder, T. (1995) “What Might Cognition Be if Not Computation?” Journal of Philosophy 92: 345-381.
Van Gelder, T. (1998) “The Dynamical Hypothesis in Cognitive Science”, Behavioural and Brain Sciences 21: 615-665.
Varela, F. (1988) Cognitive Science. A Cartography of Current Ideas. Traducció castellana: Conocer. Las ciencias cognitivas: Tendencias y perspectivas. Cartografía de las ideas actuales. Barcelona, Gedisa, 1990.
Varela, F., Thompson, E., Rosch, E., (1991) The Embodied Mind. Cognitive Science and Human Experience. Cambridge, MA: MIT Press. Traducció castellana: De cuerpo presente. Las ciencias cognitivas y la experiencia humana. Barcelona, Gedisa, 1992.
Watson, J. (1913) “Psychology as the behaviorist views it”, Psychological Review 20, 158-177. Traducció castellana: “La psicología tal como la ve el conductista”. En J.M. Gondra (Ed.) La psicología moderna. Bilbao: Descleé de Brower.

Lectures Recomanades

Bermúdez, J.L. (2019) Cognitive Science: An Introduction to the Science of the Mind. New York: Cambridge University Press. Tercera edición.
Botterill G. i Carruthers P. (1999) The Philosophy of Psychology. Cambridge University Press.
Lycan, W. i Prinz Jesse (ed.) (2008) Mind and Cognition: An Anthology. Oxford: Blackwell. Tercera edició.
Martínez-Freire, Pascual F. (2007) La importancia del conocimiento. Filosofía y Ciencias Cognitivas. La Coruña: Netbiblo.
Symons, J. i Calvo P. (eds.) (2009) The Routledge Companion to Philosophy of Psychology. London: Routledge.

Com citar aquesta entrada

Víctor M. Verdejo (2018). “Filosofia de la psicologia”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/filosofia-de-la-psicologia/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/filosofia-de-la-psicologia/