Ètica animal

L’ètica animal és el camp d’estudi que examina la forma en la qual hauríem de considerar els animals no humans i actuar cap a ells. Existeix una idea, estesa de manera general, segons la qual els interessos dels membres de l’espècie humana són els únics que compten, o compten sempre més que els interessos dels membres de la resta de les espècies. Aquesta idea té conseqüències importants. En el cas dels animals no humans sota explotació humana, se’ls causa uns danys que la majoria consideraria injustificat causar a éssers humans en circumstàncies similars. En el cas dels animals que viuen en el medi salvatge, es refusa donar-los ajuda en circumstàncies en les quals consideraríem obligatori fer-ho si foren éssers humans en semblant situació de necessitat. Les postures crítiques amb aquesta posició mantenen que hi ha fortes raons per a considerar que la gran majoria d’animals no humans, tant els que són emprats com a recursos com els que viuen en el medi salvatge, són individus sentents. D’ací se segueix que, igual que els éssers humans, poden ser afectats per allò que els ocorre de manera positiva o negativa. Per això, aquestes posicions sostenen que els interessos dels animals a no patir i a gaudir de la vida han de ser considerats, independentment de l’espècie a la qual pertanyen. Això suposaria el rebuig a participar de totes aquelles pràctiques que suposen causar-los un dany, així com actuar per a previndre o per a reduir els danys que pateixen per unes altres raons com, per exemple, per motius naturals.

Quins arguments hi ha a favor de cadascuna d’aquestes posicions i en contra? Es troba justificada la diferència de consideració i de tracte entre éssers humans i altres animals? És a dir, és correcte afavorir els interessos humans per sobre dels interessos no humans? I si els interessos dels altres animals compten, quines implicacions es deriven per a la forma en la qual hui en dia actuem cap a ells? Finalment, a més dels animals no humans, deu haver-hi unes altres entitats moralment considerables?

1. Antropocentrisme i especisme

En l’àmbit de l’ètica animal la posició que sosté que els interessos humans compten més que els dels altres animals ha sigut coneguda com a “antropocentrisme” (Steiner, 2005). L’antropocentrisme defensa, així, que els éssers humans són els únics éssers moralment considerables, o que ho són sempre en major mesura que les restants entitats no humanes (no ha de confondre’s aquest sentit del terme amb uns altres que es donen al terme “antropocentrisme” en àmbits diferents, com ocorre quan aquest es defineix com la posició que sosté que els únics valors són aquells reconeguts pels éssers humans o que sols ens és possible conéixer quelcom des d’un punt de vista humà. Els qui s’han oposat a l’antropocentrisme han defensat que el criteri per a considerar moralment a algú hauria de ser la sentença, això és, la capacitat de tindre experiències, que poden ser positives o negatives (en ètica aplicada el terme “sentença” és usat comunament com a sinònim d’allò que en filosofia de la ment es coneix com a “consciència”). I han argumentat que una gran part dels animals són sentents. En contrast, han sostingut que ni la mera pertinença a l’espècie ni cap altre criteri vinculat a aquesta justifica donar a algú un tracte millor o pitjor. En conseqüència, han conclòs que l’antropocentrisme constitueix una forma de especisme (Ryder, 2010 [1970]): la consideració o el tracte desfavorable injustificat dels qui no pertanyen a una certa espècie (Horta, 2010). La forma d’especisme més comuna seria la que afavoreix als éssers humans, l’especisme antropocèntric, però podria ser també especista qualsevol altra distinció entre altres animals lligada a la seua espècie que resultara injustificada (Dunayer, 2004; O’Sullivan, 2011).

2. Defenses de l’antropocentrisme

S’ha intentat justificar l’antropocentrisme de diferents maneres. En algunes ocasions, per definició, simplement assumint que la mera pertinença a l’espècie humana és moralment rellevant (Diamond, 1978; Lynch i Wells, 1998). En altres casos, s’ha defensat que solament els éssers humans compleixen altres criteris moralment rellevants que justifiquen un tracte favorable. Aquests poden ser:

(i) Atributs intrínsecs la possessió dels quals és susceptible de comprovació, com certes capacitats intel·lectuals complexes (Frey, 1980; Paton, 1984).

(ii) Atributs intrínsecs de possessió no comprovable, com ànimes o un estatut ontològic superior (Aristòtil (2004) [ca. s. IV aC], 1256b; Ballesteros, 2004).

(iii) Relacions d’existència comprovable, com la solidaritat o el poder (Midgley, 1983; Petrinovich, 1999).

(iv) Relacions d’existència no comprovable, com la consistent a ser l’espècie triada per una divinitat (Harrison, 1989; Reichmann, 2000).

Aquesta seria una classificació exhaustiva. Les diferents defenses d’aquesta posició o bé caurien dins d’un d’aquests grups, o bé serien combinacions de posicions d’aquests tipus. Algunes posicions defensen que només els éssers humans són moralment considerables perquè únicament ells pertanyen a la mateixa espècie que els qui posseeixen certes capacitats especials, o són rellevantment semblants a ells precisament per pertànyer a la seua mateixa espècie (Scruton, 1996; Kagan, 2016). Altres perspectives arriben a la mateixa conclusió sostenint que només els humans compleixen el requisit de posseir certes capacitats o bé de tindre certes relacions especials amb altres subjectes agents morals (Scanlon, 2003 [1998]; Cortina, 2009).

3. Arguments contra l’antropocentrisme
S’han utilitzat diversos arguments en contra de l’antropocentrisme, dels quals se’n destaquen els següents:

(i) L‘argument de la petició de principi sosté que les posicions basades en una definició i les que apel·len a criteris de satisfacció no comprovable no descansen en raons que les puguen justificar. Aquest argument indica que aquestes posicions simplement assumeixen de partida com a correcta la prioritat dels interessos humans sense oferir un argument ulterior que hi done suport (Cavalieri, 2001).

(ii) L’argument de la superposició d’espècies indica que cap dels criteris no definicionals de satisfacció comprovable és complert per tots i cadascun dels éssers humans i sols per ells. És a dir, per a qualsevol criteri x, hi haurà éssers humans que no el complisquen i animals no humans que sí que el complisquen. Així, si considerem per exemple les capacitats cognitives complexes, ens trobem que hi ha éssers humans que manquen d’aquestes, per motius congènits, per malaltia o per accident. Això pot ocórrer de manera temporal (infància, vellesa) o permanent (diversitat funcional intel·lectual). Per part seua, tampoc les relacions de solidaritat o poder són mantingudes de manera universal entre els éssers humans. Això suposa que si complir tals condicions fonamentara la consideració moral, estaria justificat no considerar els interessos de tots aquells éssers humans que no les compleixen, o donar-hi menys importància, la qual cosa a la majoria ens semblaria inacceptable (Porfirio, 1984 [ca. s. III], 3, 8, 8; Horta, 2014). (Aquest argument es coneix també com “l’argument dels casos marginals”, si bé aquesta denominació és problemàtica, perquè els éssers humans que no posseeixen certs atributs o que no mantenen cert tipus de relacions són plenament humans i no humans marginals.)

(iv) L’argument de la rellevància descansa en la idea que, perquè un criteri justifique tractar de manera diferent a algú, tal criteri ha de basar-se en una diferència rellevant per a allò que està en qüestió. Així, per exemple, allò rellevant per a rebre una pensió pot ser tindre una certa edat, la qual cosa en canvi no seria rellevant per a rebre un subsidi de desocupació. Sobre la base d’aquesta idea, l’argument parteix, en primer lloc, del fet que, en les nostres decisions sobre si considerar moralment a algú, allò que està en qüestió és si aqueix algú pot patir danys o gaudir de beneficis. Sosté, per això, que allò que hauríem de considerar rellevant per a considerar moralment a algú seria la seua capacitat de patir danys i/o gaudir de beneficis. En segon lloc, l’argument defensa que allò que determina això és únicament la sentença, i no els criteris d’altres tipus en els quals es basa la defensa de l’antropocentrisme. És a dir, la possessió de certes capacitats o de certes relacions podria ser rellevant perquè algú puga patir certs tipus de danys o gaudir de certs beneficis. Però no seria allò que determina que els puga patir o gaudir com a tal, de manera general. Per això, iguals danys o beneficis haurien de comptar igual independentment de qui afecten, perquè el contrari significaria tindre en compte criteris que no són rellevants. Així, l’argument conclouria que els interessos d’humans i no humans haurien de ser igualment considerats (Sapontzis, 1987; Bernstein, 2015).

(v) Finalment, l’antropocentrisme pot ser rebutjat des de tota una sèrie d’arguments relatius a diferents teories normatives. S’ha sostingut que no donar plena consideració als animals no humans implica no obtindre les millors conseqüències, actuar de maneres inherentment incorrectes o no obrar conforme a un caràcter moral adequat. Exposar de manera més concreta els arguments que s’han presentat apel·lant a les prescripcions defensades per cada teoria en particular requeriria un espai molt més extens que aquest. Però val a dir que la consideració moral dels animals ha sigut defensada des de posicions utilitaristes (Singer, 2009 [1979]; Matheny, 2006), igualitaristes i prioritaristes (Gompertz, 1997 [1824]; Holtug, 2007; Faria, 2016 [2014]; Horta, 2016), conseqüencialistes negatives, (Leighton, 2011; Tomasik, 2018); kantianes i neokantianes (Pluhar 1995; Francione, 2000; Franklin, 2005; Korsgaard, 2018), que apel·len a drets prima facie (Regan, 2013 [1983]), contractualistes (VanDeVeer, 1979; Rowlands, 1998), de les virtuts (Dombrowski, 1984; Nobis, 2002; Abbate, 2014); de la cura (Clement, 2003; Donovan, 2006; Donovan i Adams, 2007), des de la perspectiva de les capacitats, (Nussbaum, 2006; Torres, 2016), des del pragmatisme (McKenna i Light, 2004) i des de postures pluralistes (Clark, 1977; Sapontzis, 1987).

4. Els interessos dels animals

Una manera de rebutjar l’argument de la rellevància consisteix a defensar que els animals no humans no tindrien interessos moralment rellevants, atés que només els éssers humans podrien tindre experiències conscients. Encara que aquesta posició ha gaudit d’acceptació en diferents moments històrics (Descartes, 2003 [1637]; Carruthers, 1995 [1992]), xoca hui dia amb la postura mantinguda de forma més general en l’àmbit científic (Low et al. (2017 [2012]). S’accepta normalment que els animals són éssers sentents apel·lant fonamentalment a tres criteris: (i) les proves basades en l’observació de la conducta dels animals (Griffin, 1992; Allen i Bekoff, 1997; Allen i Trestman, 2017); (ii) les raons que apel·len al paper de la sentença al llarg del procés evolutiu (Rollin, 1989; Ng, 1995; Denton et al., 2009); i (iii) les proves fisiològiques, en posseir no sols els vertebrats, sinó també un gran nombre d’invertebrats, sistemes nerviosos que processarien informació de manera coordinada (Mather, 2001; Gregory, 2004; Tye, 2017).

Una altra posició més moderada ha sostingut que, encara que un gran nombre d’animals puguen tindre experiències, els éssers humans poden experimentar gaudis i sofriments de caràcter psicològic més intensos que els gaudis i sofriments dels altres animals (Leahy, 1992). Un argument en contra d’això assenyalaria que la intensitat de les experiències no té per què dependre necessàriament de la seua complexitat. A més, es podria afirmar que certs gaudis i sofriments físics poden tindre una major intensitat que els de caràcter psicològic (Primatt, 1776; Rollin, 1989).

Finalment, s’ha defensat també que els animals no humans estarien interessats a evitar el patiment, però no tindrien interés a viure, en sostenir que per a posseir aquest últim seria necessària la capacitat de fer plans a llarg termini, o la de concebre’s un mateix o una mateixa al llarg del temps (Cigman, 1981; Ferré, 1986). Una posició oposada a aquesta sosté que la mort és un dany per privació que ens afecta negativament sempre que ens priva de béns futurs (Nagel, 1970; Bradley, 2009). Si això és així, aleshores els animals dotats de la capacitat de tindre experiències positives podrien ser danyats en morir. Certes posicions han acceptat això i han mantingut, no obstant això, que el seu interés a viure seria significativament menor que el dels éssers humans amb capacitats cognitives complexes, donada la menor connexió psicològica amb el seu jo futur (McMahan, 2002; Rowlands 2002), mentre que unes altres han posat en dubte aquesta afirmació o la seua rellevància respecte a l’interés a viure (Cavalieri. 2001; Bernstein. 2015).

En suma, s’ha argumentat que, si els interessos no humans de no patir són moralment rellevants, aleshores tenim fortes raons per a evitar el seu sofriment sempre que puguem fer-ho. I s’ha sostingut, a més, que, si la mort és un mal, aleshores seria un mal també per als animals no humans, en privar-los d’experiències futures positives. Això ens donaria raons per a no matar-los i per a impedir que moren per altres motius. Això seria així independentment de si l’interés de viure dels animals no humans poguera resultar, a vegades, comparativament més feble que l’interés humà. Si tot això és correcte, això tindrà importants implicacions pràctiques, donada la multiplicitat d’àmbits en els quals actualment ens relacionem amb els animals no humans i que suposen el seu sofriment i la seua mort. D’això tractaran les següents seccions.

5. L’ús d’animals no humans

Un dels àmbits pràctics dels quals s’ocupa l’ètica animal consisteix en l’ús com a recurs dels animals per part dels éssers humans. S’estima que anualment es maten més de 60.000 milions de mamífers i ocells (FAO, 2018), i uns dos bilions d’animals aquàtics fonamentalment per a l’obtenció de productes culinari-alimentaris (Mood i Brooke, 2010; 2012). Aquestes xifres no inclouen el seu ús per a altres finalitats, com ara la producció de roba, l’entreteniment o la investigació. S’ha documentat extensament que una part molt important d’aquests pateix terriblement al llarg de la seua vida, en particular, encara que no solament, en les granges industrials actuals (Harrison, 1964; Singer, 2011 [1975]; Horta 2017). Davant d’això, s’ha sostingut que l’oposició a l’especisme suposaria l’assumpció del veganisme, nom que rep el rebuig a participar en qualsevol de les diferents formes d’explotació animal (Gompertz, 1997 [1824]; Davis, 1976). Aquesta posició ha estat també defensada, no obstant això, sense apel·lar al qüestionament de l’especisme, argumentant que els animals no han donat el seu consentiment als danys que pateixen i al fet que la magnitud d’aquests seria molt superior a la dels beneficis que pot ocasionar als éssers humans (Francione, 2000; Hooley i Nobis, 2015). Algunes de les defenses de l’ús dels animals han qüestionat aquesta última afirmació (Frey, 1983), si bé normalment s’han efectuat sostenint la justificació de l’antropocentrisme (Narveson, 1987; Cohen, en Cohen i Regan, 2001).

6. La situació dels animals en el món salvatge

Un altre camp pràctic del qual s’ocupa l’ètica animal és el de la nostra acció respecte als animals que viuen en el món salvatge, o que no es troben reclosos. Tradicionalment s’ha entés que no tenim per què preocupar-nos per la seua sort. Això pot defensar-se simplement per motius especistes. Però també ha estat mantingut assumint que la situació dels animals en la naturalesa és fonamentalment bona. Al seu torn, unes altres posicions han sostingut que no tindríem per què (o fins i tot que no hauríem de) donar ajuda als animals en el món salvatge, encara que efectivament necessiten que acudim en el seu auxili i puguem fer-ho. Això s’ha defensat sobre la base que només tenim motius per a preocupar-nos d’allò que els succeeix als animals amb els quals tenim una relació especial (Palmer, 2010), o sostenint que constitueixen comunitats sobiranes en les quals només hauríem d’intervindre en situacions catastròfiques (Donaldson i Kymlicka, 2018 [2011]).

Aquestes posicions han estat qüestionades assenyalant que en el món salvatge els animals s’enfronten a múltiples fonts de sofriment, com malalties, condicions climàtiques hostils, accidents, parasitisme, atacs, etc. Això no succeeix de manera minoritària, perquè les estratègies reproductives predominants en la naturalesa fan que gran part dels animals moren poc després de començar a existir, sovint de formes molt doloroses. En morir tan aviat tenen poques oportunitats de tindre experiències positives. S’ha argumentat per això que el sofriment i la mort prematura prevaldrien en la naturalesa per damunt del gaudi, i que això ens donaria raons per a actuar en favor de tals animals (Ng, 1995; Tomasik, 2015; Faria i Páez 2015; Dorado, 2015a; Faria, 2016; Horta, 2017). De fet, existeixen en l’actualitat diferents formes en les quals es proporciona ajuda a alguns animals en el món salvatge, incloent refugis per a animals malalts o ferits, així com programes de subministrament d’aliment o vacunació (Ètica Animal, 2016). Així mateix, s’ha proposat desenvolupar un nou camp d’estudi, la biologia del benestar, que s’ocupe de l’estudi de la situació dels animals en els diferents ecosistemes i dels factors que els afecten negativament i positivament, i que podria proporcionar un coneixement molt més ferm per a actuar en el seu benefici (Ng, 1995; Faria, 2016).

7. El conflicte entre les posicions en ètica animal i ètica ambiental

Les posicions que sostenen la plena consideració dels interessos dels animals en funció de la seua sentença entren també en conflicte amb l’antropocentrisme i, a més, amb una altra mena de postures sobre quines entitats han de ser moralment considerables. Aquestes han sigut representatives en l’àmbit de l’ètica ambiental, el camp d’estudi que examina la forma en la qual hauríem de considerar diferents entitats naturals i actuar sobre aquestes. Podem distingir fonamentalment les dues següents.

Biocentrisme

El biocentrisme és la posició segons la qual la consideració moral ha de ser estesa de manera que incloga tots els organismes vius. Segons les posicions biocentristes que han aconseguit més acceptació, tot ésser viu té “un benestar propi” que ha de ser tingut en compte a l’hora de decidir com hem d’actuar (Schweitzer, 1962 [1923]; Goodpaster, 1978; Taylor, 1986). A vegades es creu que existiria un conflicte entre el biocentrisme i el veganisme en acceptar aquest últim el consum d’éssers vius com plantes o fongs, si bé aquest no és el cas, en suposar el consum d’animals un ús d’un nombre molt major de plantes emprades en la cria d’aquests. Però el biocentrisme té altres implicacions contràries als interessos dels animals. Això pot ocórrer, per exemple, si un animal sentent (siga un ésser humà o algun altre) pateix una infecció bacteriana. El biocentrisme implicaria que cada bacteri seria mereixedor de consideració moral, cosa que ens donaria com a mínim raons en pro de no promoure un tractament de tal infecció.

Això contrastaria clarament amb allò que defensa el criteri centrat en la sentença que hem vist abans. Aquest no identificaria el conjunt dels éssers moralment considerables amb el dels éssers vius. De fet, no ho faria tampoc amb el dels animals. D’acord amb aquest, els animals que no foren sentents (com poden ser les esponges, que no en tenir sistema nerviós no compleixen els criteris indicats en l’apartat 4) no serien considerables, mentre que possibles entitats sentents artificials futures sí que ho serien.

Holisme

Per part seua, l’holisme considera que la consideració moral ha de ser assignada no als individus (sentents o no sentents), sinó als conjunts biològics, tals com les espècies, els ecosistemes, etc. (Leopold, 2000 [1949]; Callicott, 1989; Johnson, 1993r). Així, aquesta posició podrà acceptar l’ús d’animals sempre que no afecte negativament la conservació ambiental, i rebutjarà donar ajuda als animals en situació de necessitat en el món salvatge en la mesura que això supose la transformació d’algun ecosistema. D’altra banda, donarà suport a intervencions en el medi natural nocives per als animals sentents, com l’extermini d’aquells la presència dels quals en un determinat ecosistema es considera que afecta negativament l’equilibri i la conservació d’aquest (Shelton, 2004).

El biocentrisme i l’holisme han estat criticats argumentant que qualsevol concepció plausible d’allò que és valuós per a una entitat implica una condició afectiva que faça possible que un cert estat o canvi d’estat puga ser rebut com a positiu o negatiu, i només els éssers sentents compleixen aquest requisit (Faria, 2012). Això és allò que explicaria la nostra intuïció contrària al que passa en l’exemple de la infecció, i també que no sembla que tinguem un interés a continuar existint si es dona el cas que perdem irreversiblement la consciència. D’altra banda, és així mateix allò que ens proporcionaria raons per a concloure que, encara que l’eliminació de poblacions humanes afavorira la conservació dels ecosistemes, això no resultaria una mesura acceptable.

En relació amb aquesta qüestió, s’ha argumentat també que, en realitat, posicions com el biocentrisme i l’holisme rarament són sostingudes quan existeix un conflicte entre la conservació de conjunts biològics, o d’entitats no sentents vives, i interessos humans significatius. Solament ho són quan entren en conflicte amb els interessos d’animals no humans (Attfield, 1987; Varner, 1991). Això ha estat qüestionat com especista, sostenint-se així que l’única alternativa sòlida a l’antropocentrisme seria l’assumpció del criteri de la sentença (Faria, 2012; Dorado, 2015b).

8. Conclusió

L’ètica animal és la reflexió sobre la consideració i la manera d’actuar respecte als animals no humans. En les últimes dècades s’ha assistit a una creixent conscienciació social en termes d’ampliació de la consideració moral a diferents éssers humans, independentment de factors irrellevants com gènere dels individus, color de pell, orientació sexual, procedència geogràfica, complexitat cognitiva, etc. Segons una gran part d’aquells que treballen en l’àmbit de l’ètica animal, això hauria d’ocórrer també en el cas dels individus sentents de les altres espècies.

Això entraria en contrast amb allò que defensarien les posicions antropocentristes. Des d’aquestes es podria argumentar que els corol·laris pràctics de considerar moralment als animals no humans són en la pràctica massa exigents a l’hora d’orientar la nostra conducta. Els qui rebutgen aquesta objecció acceptaran que, en la nostra relació amb els altres animals, actuar de manera moralment acceptable pot tindre un cost, igual que ocorre en el cas dels éssers humans. Però sostindran que a l’hora de decidir com hem d’actuar no som els únics individus als quals hem de tindre en compte, i que els costos personals d’actuar de forma justificada han de ser sospesats amb els beneficis que es deriven d’això per a tots els individus afectats. En aquest cas particular, conclouran que el cost que puga tindre atendre els interessos dels animals no humans (per exemple, en renunciar a un determinat sabor o en canviar la manera en la qual actuem respecte als animals en el món salvatge) resulta molt de menor que els beneficis ocasionats en la millora de la seua situació (en evitar el seu sofriment intens i prolongat, així com la seua mort).

Catia Faria
Universidade do Minho (Portugal)

Oscar Horta
Universidade de Santiago de Compostela

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Miracle Garrido

Referències

Abbate, C. (2014) “Virtues and animals: A minimally decent ethic for practical living in a non-ideal world”, Journal of Agricultural and Environmental Ethics, 27: 909-929.

Allen, C. i Bekoff, M. (1997) Species of mind: The philosophy and biology of cognitive ethology, Cambridge: MIT Press.

Allen, C. i Trestman, M. (2017) “Animal consciousness”, Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2017 Edition), Zalta, E. N. (ed.), https://plato.stanford.edu/archives/win2017/entries/consciousness-animal/.

[accés a juliol 2018]

Aristóteles (2004 [ca. s. IV aC]) Política, Madrid: Tecnos.

Attfield, R. (1987) “Biocentrism, moral standing and moral significance”, Philosophica, 39: 47-58.

Ballesteros, J. (2004) “Exigencias de la dignidad humana en Biojurídica”, en Aparisi, A., Ballesteros, J. (coords.), Biotecnología, dignidad y derecho: bases para un diálogo, Pamplona: Ediciones Universidad de Navarra, 43-77.

Bernstein, M. H. (2015) The moral equality of humans and animals, Basingstoke: Palgrave Macmillan.

Callicott, J. B. (1989) In defense of the land ethic: Essays in environmental philosophy, Albany: State University of New York Press.

Cavalieri, P. (2001) The animal question: Why nonhuman animals deserve human rights, Oxford: Oxford University Press.

Cigman, R. (1981) “Death, misfortune and species inequality”, Philosophy and Public Affairs, 10: 47-54.

Clark, S. R. L. (1977) The moral status of animals, New York: Oxford University Press.

Clement, G. (2003) “The ethic of care and the problem of wild animals”, Between the Species, 10/3, 1-12, https://digitalcommons.calpoly.edu/bts/vol13/iss3/2

[accés a juliol 2018]

Cohen, C. i Regan, T. (2001), The animal rights debate, Lanham: Rowman & Littlefield.

Cortina, A. (2009) Las fronteras de la persona: el valor de los animales, la dignidad de los humanos, Madrid: Taurus.

Davis, W. H. (1976) “Man-eating aliens”, Journal of Value Inquiry, 10: 178-185.

Denton, D. A.; McKinley, M. J.; Farrell, M. i Egan, G. F. (2009) “The role of primordial emotions in the evolutionary origin of consciousness”, Consciousness and Cognition, 18: 500-514.

Descartes, R. (2003 [1637]) Discurso del método, Madrid: Tecnos.

Diamond, C. (1978) “Eating meat and eating people”, Philosophy,53: 465-479.

Dombrowski, D. A. (1984) Vegetarianism: The philosophy behind the ethical diet, London: Thorsons.

Donaldson, S. i Kymlicka, W. (2018 [2011]) Zoopolis: una revolución animalista, Madrid: Errata naturae.

Donovan, J. (2006) “Feminism and the treatment of animals: From care to dialogue”, Signs, 31: 305–29.

Donovan, J. i Adams, C. J. (eds.) (2007) The feminist care tradition in animal ethics, New York: Columbia University Press.

Dorado, D. (2015a) “Una aproximación bibliográfica a la cuestión de la intervención en la naturaleza”, Los retos de la Filosofía en el siglo XXI: Actas del I Congreso Internacional de la Red Española de Filosofía, vol. 17, València: Universitat de València, 37-42.

Dorado, D. (2015b) El conflicto entre la ética animal y la ética ambiental: bibliografía analítica, tesi doctoral, Madrid: Universidad Carlos III.

Dunayer, J. (2004) Speciesism, Derwood: Ryce Publishing.

Ética Animal (2016) “Ayudando a los animales en la naturaleza”, Animales en la naturaleza, http://www.animal-ethics.org/ayudando-a-los-animales-en-la-naturaleza

[accés a juliol 2018]

FAO – Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (2018) “Ganadería primaria”, FAOSTAT – Datos sobre alimentación y agricultura,http://fao.org/faostat/es/#data/QL

[accés a juliol 2018]

Faria, C. (2012) “Muerte entre las flores: el conflicto entre el ecologismo y la defensa de los animales no humanos”, Viento Sur, 125: 67-76.

Faria, C. (2016 [2014] “Igualdad, prioridad y animales no humanos”, en Ávila Gaitán, I. D. (comp.). La cuestión animal(ista). Bogotá: Desde Abajo Ediciones, 327-340.

Faria, C. (2016) Animal ethics goes wild: The problem of wild animal suffering and intervention in nature, tesi doctoral, Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

Ferré, F. (1986) “Moderation, morals and meat”, Inquiry, 29: 391-406.

Francione, G. (2000) Introduction to animal rights: Your child or the dog?, Philadelphia: Temple University Press.

Franklin, J. (2005) Animal rights and moral philosophy, New York: Columbia University Press.

Frey, R.G. (1983) Rights, killing and suffering: Moral vegetarianism and applied ethics, Oxford: Basil Blackwell.

Frey, R.G. (1980) Interests and rights: The case against animals, Oxford: Clarendon.

Gompertz, L. (1997 [1824]) Moral inquiries on the situation of man and of brutes, Lewiston: Edwin Mellen Press.

Goodpaster, K. E. (1978) “On being morally considerable”, Journal of Philosophy, 75: 308-325.

Gregory, N. G. (2004) Physiology and behaviour of animal suffering, Ames: Blackwell.

Griffin, D. R. (1992) Animal minds: Beyond cognition to consciousness, Chicago: Chicago University Press.

Harrison, P. (1989) “Theodicy and animal pain”, Philosophy, 64: 79-92.

Harrison, R. (1964) Animal machines: The new factory farming industry, London: Vincent Stuart.

Holtug, N. (2007) “Equality for animals.”, en Ryberg, J.; Petersen, T. S. i Wolf, C. (eds.), New Waves in Applied Ethics, Basingstoke: Palgrave Macmillan, 1-24.

Hooley, D. i Nobis, N. (2015) “A moral argument for veganism”, en Chignell, A.; Cuneo, T. i Halteman, M. C. (eds.) Philosophy comes to dinner: Arguments about the ethics of eating, Londres: Routledge, 92-108.

Horta, O. (2010) “What is speciesism?”, Journal of Agricultural and Environmental Ethics, 23: 243-266.

Horta, O. (2016) “Egalitarianism and animals”, Between the Species, 19: 108-144.

Horta, O. (2014) “The scope of the argument from species overlap”, Journal of Applied Philosophy, 31: 142-54.

Horta, O. (2017) Un paso adelante en defensa de los animales, Madrid: Plaza y Valdés.

Johnson, L. E. (1993) A morally deep world: An essay on moral significance and environmental ethics, Cambridge: Cambridge University Press.

Kagan, S. (2016) “What’s wrong with speciesism?”, Journal of Applied Philosophy, 33: 1-21.

Kant, E. (1996 [1785]) Fundamentación de la metafísica de las costumbres, Barcelona: Ariel.

Korsgaard, C. M. (2018) Fellow creatures: Our obligations to the other animals, Oxford: Oxford University Press.

Leahy, M. P. T. (1991) Against liberation: Putting animals in perspective, London: Routledge.

Leighton, J. (2011) The battle for compassion: Ethics in an apathetic universe, New York: Algora.

Leopold, A. (2000 [1949]) Una ética de la tierra, Madrid: Los libros de la Catarata.

Low, P. et al. (2017 [2012]) “Declaración sobre la consciencia de Cambridge”, Ética Animal, http://www.animal-ethics.org/declaracion-consciencia-cambridge/

[accés a juliol 2018]

Lynch, T. i Wells, D. (1998) “Non-anthropocentrism? A killing objection”, Environmental Values, 7: 151-163.

Matheny, G. (2006) “Utilitarianism and animals”, en Singer, P. (ed.), In defense of animals: The second wave, Malden: Blackwell, 13-25.

Mather, J. A. (2001) “Animal suffering: An invertebrate perspective”, Journal of Applied Animal Welfare Science, 4: 151-156.

McKenna, E. i Light, A. (2004) Animal pragmatism: Rethinking human-nonhuman relationships, Bloomington: Indiana University Press.

McMahan, J. (2002) The ethics of killing: Problems at the margins of life, Oxford: Oxford University Press.

Midgley, M. (1983) Animals and why they matter, Athens: University Georgia Press.

Mood, A. i Brooke, P. (2010) “Estimating the number of fish caught in global fishing each year”, Fishcount.org.uk, http://fishcount.org.uk/published/std/fishcountstudy.pdf

[accés a juliol 2018]

Mood, A. i Brooke, P. (2012) “Estimating the number of farmed fish killed in global aquaculture each year”, Fishcount.org.uk, http://fishcount.org.uk/published/std/fishcountstudy2.pdf [ accés a juliol 2018].

Nagel, T. (1970) “Death,” Noûs, 4: 73-80.

Narveson, J. (1987) “On a case for animal rights”, The Monist, 70: 31-49.

Ng, Y. K. (1995) “Towards welfare biology: Evolutionary economics of animal consciousness and suffering”, Biology and Philosophy, 10: 255-285.

Nobis, N. (2002) “Vegetarianism and virtue: Does consequentialism demand too little?”, Social Theory and Practice, 28: 135-56.

Noddings, N. (1984) Caring: A feminine approach to ethics and moral education, Berkeley: University of California Press.

Nussbaum, M. C. (2006) Las fronteras de la justicia, Barcelona: Paidós.

O’ Sullivan, S. (2011) Animals, equality and democracy, Basingstoke: Palgrave Macmillan.

Palmer, C. A. (2010) Animal ethics in context, New York: Columbia University Press.

Paton, W. (1984) Man and mouse, Oxford: Oxford University Press.

Petrinovich, L. (1999) Darwinian dominion: Animal welfare and human interests, Cambridge: MIT Press.

Pluhar, E. (1995) Beyond prejudice. The moral significance of human and nonhuman animals, Durham: Duke University Press.

Porfirio (1984 [ca. s. III]) Sobre la abstinencia, Madrid: Gredos.

Primatt, H. (1776) A Dissertation on the Duty of Mercy and the Sin of Cruelty to Brute Animals, London: T. Cadell, J. Dodsley i Co.

Regan, T. (2013 [1983]) En defensa de los derechos de los animales, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica.

Reichmann, J. (2000) Evolution, animal ‘rights’ and the environment, Washington: The Catholic University of America Press.

Rollin, B. (1989) The unheeded cry: Animal consciousness, animal pain and science, Oxford: Oxford University Press.

Rowlands, M. (2002) Animals like us, London: Verso.

Rowlands, M. (1998) Animal rights: A philosophical defence, London: MacMillan Press.

Ryder, R. D. (2010 [1970]) “Speciesism again: The original leaflet”, Critical Society, 2: 1-2.

Sapontzis, S. F. (1987) Morals, reason, and animals, Philadelphia: Temple University Press.

Scanlon, T. M. (2003 [1998]) Lo que nos debemos unos a otros: ¿Qué significa ser moral?, Barcelona: Paidós.

Schweitzer, A. (1962 [1923]) Civilización y ética, Buenos Aires: Sur.

Scruton , R. (1996) Animal rights and wrongs, London: Demos.

Shelton, J. A. (2004) “Killing animals that don’t fit in: Moral dimensions of habitat restoration”, Between the Species, 13/4, 1-21, http://digitalcommons.calpoly.edu/bts/vol13/iss4/3

[accés a juliol 2018]

Singer, P. (2009 [1979]) Ética práctica, Madrid: Akal.

Singer, P. (2011 [1975]) Liberación animal, Madrid: Taurus.

Steiner, G. (2005) Anthropocentrism and its discontents: The moral status of animals in the history of western philosophy, Pittsburgh: University of Pittsburgh Press.

Taylor, P. (1986) Respect for nature, Princeton: Princeton University Press.

Tomasik, B. (2015) “The importance of wild-animal suffering”, Relations: Beyond Anthropocentrism, 3: 133-152.

Tomasik, Brian (2018) “Reasons to promote suffering-focused ethics” Essays on Reducing Suffering, https://reducing-suffering.org/the-case-for-promoting-suffering-focused-ethics/ [ accés a juliol 2018].

Torres, M. (2016) La teoría de los derechos de los animales de Martha Nussbaum en el contexto de la ética contemporánea, tesi doctoral, Donostia: Universidad del País Vasco.

Tye, M. (2017) Tense bees and shell-shocked crabs: Are animals conscious?, New York: Oxford University Press.

VanDeVeer, D. (1979) ‘On Beasts, persons and the original position’, The Monist, 62: 368-377.

Varner, G. (1991) “No holism without pluralism”, Environmental Ethics, 13: 175-179.

Unes altres lectures recomanades

Armstrong, S. J. i Botzler, R. G. (eds.) (2003) The animal ethics reader, London: Routledge.

Bekoff, M. (ed.) (2009 [1998]) Encyclopedia of animal rights and animal welfare, Santa Barbara: ABC Clio.

Bernstein, M. H. (1998) On moral considerability: An essay on who morally matters, Oxford: Oxford University Press.

De Grazia, D. (1996) Taking animals seriously: Mental life and moral status, Cambridge: Cambridge University Press.

Dorado, D. (2010) “La consideración moral de los animales no humanos en los últimos cuarenta años: una bibliografía anotada”, Télos, 17: 47-63

Rachels, J. (1990) Created from animals: The moral implications of Darwinism, Oxford: Oxford University Press.

Regan, T. i Singer, P. (eds.) (1989) Animal rights and human obligations, Englewood Cliffs: Prentice Halls.

Rollin, B. (1981) Animal rights and human morality, Buffalo: Prometheus Books.

Waldau, P. i Patton, K. C. (eds.) (2006) A communion of subjects: Animals in religion, science, and ethics, New York: Columbia University Press.

Com citar aquesta entrada

Faria, C. i Horta, O.(2019). “Ètica animal”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/etica-animal/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/etica-animal/