Escepticisme

En l’ús ordinari de la paraula pot caracteritzar-se com a escèptic a qualsevol que tinga dubtes sobre un determinat tema, o a qui sostinga que determinat fenomen no existeix, o potser que la seua existència no està demostrada. En filosofia, “escepticisme” té una definició més precisa. Per a caracteritzar l’escepticisme com a tesi filosòfica és necessari introduir les nocions d’actitud proposicional i justificació epistèmica. Les actituds proposicionals són estats mentals intensionals (o representacionals) el contingut dels quals és una proposició. Els següents són exemples d’actituds proposicionals:

a. Tomàs es pregunta si París és la capital de França;
b. Lluc vol que el seu equip guanye el partit;
c. Carolina tem que l’avió no isca a l’hora;
d. Joan té l’esperança que demà ploga.

Podem fer explícites les actituds i les proposicions que són el seu objecte si redescrivim les situacions de certa manera pedant:

e. Tomàs adopta l’actitud de preguntar-se respecte a la proposició que París és la capital de França;
f. Lluc adopta l’actitud de desitjar que siga vertadera respecte a la proposició que el seu equip guanyarà el partit;
g. Carolina adopta l’actitud de témer que siga vertadera respecte a la proposició que l’avió no isca a l’hora;
h. Joan adopta l’actitud d’esperar que siga vertadera respecte a la proposició que demà plourà.

Tres actituds proposicionals amb especial importància epistemològica són les de creure, descreure i suspendre el judici. (Els graus de creença de vegades també es consideren actituds proposicionals sui generis, i són també epistemològicament importants, però els deixem de costat en aquesta entrada.) La noció filosòfica de creença no coincideix en tot amb l’ús quotidià d’aquesta. En el seu ús ordinari, moltes vegades “creure” s’usa com a oposat a “saber”, i d’altres vegades “creure” connota acceptar sense raons. En el seu ús filosòfic, en canvi, la creença és necessària per al coneixement, i encara que siga possible creure sense raons, també és possible creure sobre la base de raons. Creure una proposició, en aquest ús filosòfic, significa acceptar que és vertadera. Descreure una proposició pot entendre’s com creure la seua negació. L’actitud de suspendre el judici respecte a una proposició és d’especial importància per a la discussió de l’escepticisme. La suspensió del judici ha de distingir-se de la manca de ninguna actitud respecte a una proposició. Per exemple, és molt probable que abans d’escoltar la següent frase el lector no haguera adoptat cap actitud respecte a la proposició que expressa: jo tinc tres germanes. Després d’haver considerat aqueixa proposició, en canvi, és molt probable que el lector suspenga el judici respecte a aquesta. Així, suspendre el judici és prendre partit respecte a una proposició, i en això difereix de no adoptar cap actitud, però la presa de partit és neutral, i en això difereix tant de creure com de descreure.

Les tres actituds proposicionals esmentades (creure, descreure, suspendre el judici) poden estar justificades o injustificades epistèmicament. El qualificatiu d’ “epistèmic” es necessita perquè es pot argumentar que hom pot tindre justificació pràctica, o moral, o prudencial, per a adoptar una actitud proposicional. Per exemple, si algú amenaça de torturar-me si no crec que Tbilissi és la capital d’Armènia, tinc aleshores una molt bona raó per a creure aqueixa proposició, i si aconseguisc fer-ho aleshores tindré un cert tipus de justificació per a adoptar aqueixa creença. Però la justificació que tindré en aqueix cas no serà del tipus pertinent des d’una perspectiva epistèmica. És difícil especificar en què consisteix la justificació epistèmica sense prendre partit en qüestions en disputa, però molts filòsofs estaran d’acord que la justificació epistèmica té a veure amb el coneixement. Cal notar, per exemple, que si aconseguisc creure que Tbilissi és la capital d’Armènia per un motiu pràctic, com el temor a l’amenaça, no tindré coneixement d’aqueixa proposició, fins i tot sota el supòsit contrafàctic que la proposició siga vertadera.

Estem ara en posició de donar una definició general d’escepticisme. L’escepticisme respecte a la classe de proposicions P és la tesi que l’única actitud epistèmicament justificada respecte als membres de P és la suspensió del judici. Cal notar allò que la definició no diu. Primer, la definició no diu que ser escèptic respecte a P consistisca a sostindre que no coneixem els membres de P. Si acceptem que el coneixement implica creença justificada, aleshores l’escepticisme respecte a P implica que no coneixem els membres de P, però la implicació inversa no es dona. Per exemple, no es pot saber cap proposició falsa, però no és cert que l’escepticisme és automàticament vertader respecte a tota proposició falsa. D’aquesta manera, malgrat que no podem saber que Tbilissi és la capital d’Armènia, això no implica que siguem escèptics respecte a aqueixa proposició, ja que sabem que és falsa. La definició tampoc diu que ser escèptic respecte a P consisteix a descreure els membres de P. Ja els escèptics antics van distingir entre l’escepticisme, el dogmatisme (creure) i el dogmatisme negatiu (descreure).

Donada aquesta definició, està clar que l’escepticisme és una posició racional respecte a moltes proposicions. Per exemple, tots hem de ser escèptics respecte a la proposició que el nombre d’estreles en la Via Làctia és parell. Les posicions escèptiques que han interessat els filòsofs són les que van més enllà d’aquest escepticisme de sentit comú.

Una manera fructífera de distingir diferents posicions escèptiques és parar atenció a la classe de proposicions P respecte a la qual sostenen el seu escepticisme. Així, podem distingir entre l’escepticisme humeà, l’escepticisme cartesià i l’escepticisme pirrònic.

L’escepticisme humeà (que també pot anomenar-se escepticisme inductiu) sosté que hem de suspendre el judici respecte a tota proposició empírica que vaja més enllà de l’observació directa. Així, encara que puguem estar justificats a creure que tots els corbs que han sigut observats fins al moment són negres, no estem justificats a creure la proposició general que tots els corbs (observats o no) són negres. Un argument a favor d’aquesta mena d’escepticisme és que les proposicions que coneixem per observació directa constitueixen els únics indicis que tenim per a basar actituds sobre altres proposicions que van més enllà d’aquestes, i que les primeres són compatibles amb la falsedat de les últimes. Així, per tornar al nostre exemple, que tots els corbs observats fins ara hagen sigut negres és compatible amb l’existència de corbs no observats que no són negres. Una objecció que l’escèptic humeà ha de considerar és que la seua posició està basada sobre un deductivisme implausible, ja que sembla suposar que una proposició pot justificar creença en una altra proposició sols si la primera implica lògicament la segona.

Tant l’escepticisme cartesià com l’escepticisme pirrònic concorden amb l’escepticisme humeà respecte a les proposicions empíriques que van més enllà de l’observació directa, però sostenen que l’escepticisme humeà es queda curt. Per a distingir entre l’escepticisme cartesià i l’escepticisme Pirrònic convé introduir una distinció més: la distinció entre proposicions ordinàries i proposicions epistèmiques. Les proposicions epistèmiques són aquelles que contenen conceptes epistèmics, com “coneixement” o “justificació”. Les proposicions que no contenen conceptes epistèmics són proposicions ordinàries.

L’escepticisme cartesià sosté que la suspensió del judici és l’única actitud justificada respecte a moltes proposicions ordinàries, o potser fins i tot totes. Però l’escèptic cartesià sosté també que hi ha certes proposicions epistèmiques respecte a les quals no hem de suspendre el judici, sinó descreure-les. Així, l’escèptic cartesià creu que jo he de suspendre el judici respecte a la proposició que tinc mans, però he de descreure la proposició que sé que tinc mans. En veritat, l’escèptic cartesià sosté que hem de suspendre el judici respecte a proposicions ordinàries perquè hem de creure que no sabem la proposició epistèmica corresponent (per exemple, jo he de suspendre el judici respecte a la proposició que tinc mans perquè he de creure que no sé si tinc mans). Cal notar ací que és comú contrastar l’escepticisme pirrònic amb l’escepticisme acadèmic, guardant l’etiqueta d’escepticisme “cartesià” per a l’escepticisme sobre el món extern basat en escenaris escèptics globals destinats a generar dubtes sobre l’existència mateixa d’un món fora de la ment. Aquest tipus d’arguments està absent en els autors acadèmics històrics (Arcesilau i Carnèades, per exemple).

Un dels arguments més famosos a favor de l’escepticisme cartesià apel·la a escenaris escèptics. Un escenari escèptic per a un subjecte S respecte a una proposició p és una situació on p és falsa, la qual és indistingible per a S d’una situació on p és vertadera. Per exemple, un escenari escèptic per a mi respecte a la proposició que tinc mans és una situació on soc una ànima desencarnada que està sent enganyada per un geni maligne que li fa creure que és un subjecte normal (amb un cos amb mans). Si designem un escenari escèptic EE, l’argument a favor de l’escepticisme cartesià és el següent:

Argument escèptic cartesià
1. Si sé que una proposició ordinària p és vertadera, aleshores sé que EE és fals.
2. No sé si EE és fals.
Per tant,
3. No sé si p és vertadera.
Per tant,
4. He de suspendre el judici respecte a p.

En la teoria del coneixement contemporània hi ha tres estratègies per a enfrontar l’escepticisme cartesià. Primer, alguns, seguint a G. E. Moore, neguen la premissa 2, i argumenten que sí que podem saber que els escenaris escèptics són falsos. Uns altres segueixen a Nozick i Dretske, neguen la primera premissa i rebutgen allò que es coneix com el “principi de clausura” (és a dir, la idea que sabem tota proposició que se segueix necessàriament d’allò que sabem). Segons aquests filòsofs, l’escèptic té raó en sostindre que no sabem si els escenaris escèptics són falsos perquè, encara que foren vertaders, continuaríem creient que són falsos. Per exemple, d’acord amb Dretske i Nozick no sabem si som víctimes d’un geni maligne cartesià perquè, si ho fórem, continuaríem creient que no ho som; però aqueix obstacle al coneixement no està present en el cas de proposicions ordinàries. Per exemple, si no tinguera mans, en la majoria de les situacions plausibles on això podria esdevindre (per exemple, perquè les haguera perdudes en un accident), jo no continuaria creient que tinc mans. Per tant, sostenen aquests autors, malgrat no saber si soc la víctima d’un geni maligne, sí que sé que tinc mans. Finalment, alguns filòsofs segueixen Stewart Cohen i sostenen que el verb “saber” pot referir a diferents propietats en diferents contextos. Per exemple, en certs contextos, “saber” requereix un grau de justificació molt alt, mentre que en uns altres requereix graus més baixos. Així, alguns contextualistes sostenen que no hi ha un únic context que faça vertaderes les premisses 2 i 3 al mateix temps.

A diferència de l’escèptic cartesià, l’escèptic pirrònic pensa que la suspensió del judici és l’única actitud justificada respecte a qualsevol proposició, epistèmica o no. Des del punt de vista de l’escepticisme pirrònic, el cartesià sosté un escepticisme massa tebi, perquè cau en realitat en una forma de dogmatisme negatiu, en creure que no sé si tinc mans. Per dir-ho amb la famosa frase atribuïda a Sòcrates, l’escèptic cartesià afirmaria que sols sé una cosa: que no sé res. Per contra, l’escèptic pirrònic sostindria que l’escepticisme hauria de fer un pas més, perquè en realitat no sé ni tan sols això: allò més lícit seria suspendre el judici sobre aquest tema.

És problemàtic presentar la posició pirrònica en forma d’argument, ja que quan algú presenta un argument en general es compromet amb la veritat de les seues premisses i la validesa de l’argument, mentre que l’escèptic pirrònic suspendria el judici també respecte a aqueixes proposicions. De tota manera, allò important no és, en última instància, la coherència de la posició pirrònica, o la d’una manera de presentar la posició pirrònica, sinó quina és la nostra reacció a l’argument. Si pensem que l’argument és bo, aleshores hauríem de convertir-nos nosaltres mateixos en escèptics pirrònics (i bregar aleshores amb el problema que representa el fet de llançar l’escala de creure en les premisses de l’argument una vegada que arribem a la conclusió). I si no creiem que l’argument és en última instància convincent, estarem de tota manera en posició d’aprendre quelcom –ja que totes les premisses d’aquest argument sens dubte vàlid semblen vertaderes a primera vista.

L’argument a favor de l’escepticisme pirrònic apel·la a la distinció entre justificació inferencial i justificació bàsica. Una proposició està justificada de manera inferencial si i sols si està justificada (almenys en part) sobre la base d’altres creences del subjecte. Per exemple, la meua creença que Tbilissi és la capital de Geòrgia es basa sobre la meua creença que Wikipedia ho diu. Una creença justificada ho està de manera bàsica sempre que no estiga justificada de manera inferencial. Les creences adquirides per la percepció són bones candidates per a ser creences bàsiques. Així, la meua creença que hi ha una computadora davant de mi és un bon candidat per a ser una creença bàsica. Una cadena inferencial és un conjunt de creences cadascun dels membres del qual se suposa relacionat amb almenys un altre membre mitjançant la relació de justificació. L’argument pot aleshores presentar-se com segueix:

1. Si una creença està justificada, aleshores o bé és una creença bàsica o bé està justificada inferencialment.
2. No hi ha creences bàsiques.
Per tant,
3. Si una creença està justificada, aleshores ho està en virtut de pertànyer a una cadena inferencial.
4. Tota cadena inferencial és tal que o bé a) conté un nombre infinit de creences; o bé b) conté cercles; o bé c) conté creences que no estan justificades.
5. Cap creença està justificada en virtut de pertànyer a una cadena inferencial amb infinits membres.
6. Cap creença està justificada en virtut de pertànyer a una cadena inferencial circular.
7. Cap creença està justificada en virtut de pertànyer a una cadena inferencial que conté creences injustificades.
Per tant,
8. No hi ha creences justificades.

La premissa 1 és irreprotxable, donada la nostra caracterització de les nocions de creença bàsica i justificació inferencial. La premissa 2 la justifica l’escèptic pirrònic apel·lant a l’anomenada “manera del dogmatisme”, que consisteix en el següent: donada l’afirmació d’una creença per part d’un interlocutor, l’escèptic pirrònic demanarà una justificació. Suposem, per exemple, que algú afirma que l’Argentina va perdre en huitens de final en l’última copa mundial de futbol. L’escèptic pirrònic demanarà aleshores una justificació d’aqueixa afirmació. L’interlocutor pot aleshores produir aquesta justificació o romandre en silenci. Si l’interlocutor roman en silenci, l’escèptic pirrònic declara victòria, perquè l’interlocutor no ha pogut defensar la seua afirmació. Si l’interlocutor ofereix una justificació (diguem, que ho va llegir en el diari), això demostra que l’exemple adduït no és una creença bàsica. Així, l’escepticisme pirrònic està compromés amb la tesi que no hi ha justificació bàsica. D’altra banda, si l’interlocutor produeix la justificació requerida, l’escèptic pirrònic apel·larà als passos 3-7 per a concloure que tampoc existeix la justificació inferencial. Una vegada acceptat que no hi ha creences bàsiques, l’escèptic pirrònic sosté que el seu interlocutor està condemnat a triar entre tres opcions igualment pernicioses, consistents en la respectiva negació de les premisses 5, 6 i 7. Aquesta porció de l’argument escèptic pirrònic és coneguda com “el trilema d’Agripa”. Per tant, atés que (d’acord amb la premissa 1), tota justificació és o bé bàsica o bé inferencial, l’escèptic pirrònic conclou que no estem justificats a creure cap proposició, i, així, que hem de suspendre el judici respecte a tota proposició.

He presentat les tres versions de l’escepticisme que han estat més influents tant en la història de la filosofia com en l’epistemologia contemporània. En l’epistemologia contemporània l’escepticisme, de qualsevol tipus, interessa no perquè se l’accepta com a vertader, sinó precisament perquè, malgrat que la majoria dels filòsofs pensen que és fals, existeixen arguments interessants a favor de diferents posicions escèptiques, i no sempre està clar com respondre a aqueixos arguments.

Juan Comesaña (University of Arizona)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Tobies Grimaltos

Agraïments

Gràcies a Javier Gonzalez de Prado Salas, Jesús Navarro i Carolina Sartorio per comentaris sobre versions anteriors d’aquesta entrada.

Referències
  • Empírico, S. (1993) Esbozos pirrónicos. Introducció i notes d’Antonio Gallego Cao i Teresa Muñoz Diego. Madrid: Gredos.
  • Burnyeat, M. i Frede, M. (1997) The Original Sceptics: A Controversy. Indianapolis/Cambridge: Hackett Publishing Co.
  • Comesaña, J. (2009) “Escepticismo”, en Quesada, D. (ed.). Cuestiones de Teoría del Conocimiento, Madrid: Tecnos.
  • Gettier, E. (1963) “Is Justified True Belief Knowledge”, Analysis 23: 121-123.
  • Huemer, M. (2000) “Direct Realism and the Brain-in-a-Vat Argument”, Philosophy and Phenomenological Research 61: 397-413.
  • Klein, P. (2015) “Skepticism”, en Edward N. Zalta (ed.), The Stanford Encyclopedia of Philosophy, URL= <http://plato.stanford.edu/entries/skepticism/>.
  • Nozick, R. (2017) Explicaciones filosóficas. s.l.: Innisfree.
  • Sosa, E. (1999) “How To Defeat Opposition to Moore”, Philosophical Perspectives 13: 137-149.
  • Vogel, J. (1987) “Tracking, Closure, and Inductive Knowledge,” en Luper-Foy, S. (ed.). The Possibility of Knowledge, Rowman and Littlefield.
  • Williamson, T. (2000) Knowledge and Its Limits. Oxford University Press.
  • Wittgenstein, L. (1969) On Certainty. New York: Harper Torchbooks.
Com citar aquesta entrada

Comesaña, J. (2019). “Escepticisme”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/escepticisme/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/escepticismo/.