Emoció | Filosofia i Ciutadania

1. Les emocions com a tema de la filosofia de la ment

La filosofia analítica va començar a interessar-se per les emocions a mitjan segle passat. La publicació dels assajos d’Errol Bedford i George Pitchers sobre el tema (respectivament de 1957 i 1965) i el llibre d’Anthony Kenny Action, Emotion, and Will (1963) van inaugurar un viu debat sobre la naturalesa i funció de les emocions que amb el temps no ha fet més que augmentar (cf. per a una diagnosi similar: Solomon 2004: 3–5; Goldie 2013: 1). En aquest debat, s’ha anat abandonant gradualment la idea que les emocions són estats massa subjectius per a ser investigats i s’ha renunciat a explicar la seua naturalesa reduint-les a altres fenòmens afins com les sensacions, les creences o els desitjos. En el seu lloc, s’ha progressat cap a una imatge de les emocions com un dels temes centrals de la filosofia en el qual convergeixen les grans preguntes de l’ontologia, l’epistemologia, l’antropologia i l’ètica. En aquest sentit, Ronald de Sousa en parla encertadament com un centre radial a partir del qual arribem a les grans qüestions filosòfiques (de Sousa 1987: 1, 18).

La principal idea present ja en els primers textos i que ha marcat tota la tradició analítica és que les emocions són fenòmens intencionals, i.e. són un mode de “consciència de” que es dirigeix a objectes específics. El tret de la intencionalitat, tanmateix, és un tret compartit per emocions i altres modes de consciència com la percepció o el judici de manera que gran part dels esforços dels enfocamentsanalítics consistirà a especificar en què consisteix exactament la intencionalitat emocional. És una intencionalitat sui generis exclusiva d’aquesta classe d’estats mentals? O més aviat es tracta d’una intencionalitat derivada o prestada de la intencionalitat de les creences i desitjos amb els quals les emocions sovint apareixen vinculades? Preguntes d’aquesta índole marcaran ja des dels seus inicis l’agenda de les teories de les emocions en la tradició analítica. Especificar la naturalesa de la intencionalitat de les emocions no és només necessari per a aclarir la seua relació amb altres estats intencionals, sinó també per a diferenciar-les d’altres estats afectius no intencionals com les sensacions i els estats d’ànim. En aquest sentit, són emocions el fàstic, la vergonya, l’orgull, l’enveja o la ira, però no el plaer i el dolor físics, que es consideren sensacions, ni tampoc les disposicions d’ànim com la malenconia, els objectes de la qual no són donats de forma difusa.

Si bé la tesi de la intencionalitat constitueix el tret més distintiu de les teories analítiques, els orígens d’aquesta tesi cal cercar-los en la fenomenologia. El primer a introduir-la basant-se en idees formulades en l’Escolàstica va ser Franz Brentano, per a qui les emocions estaven marcades per la in-existència intencional (en el sentit d’“existència en” o “existir dins”) dels seus objectes (es tractava doncs d’una intencionalitat immanent) (Brentano 1926, 11). Aquesta tesi va ser revisada i refinada pels seus deixebles de la fenomenologia i l’escola de Graz (Husserl, Scheler i Meinong entre molts d’altres) que amb la seua concepció de les emocions com a respostes a aspectes axiològics del món van propiciar un canvi de paradigma en la nostra comprensió de les emocions encara vigent hui dia. En la filosofia analítica, la tesi de la intencionalitat va ser introduïda per Anthony Kenny, també basant-se en fonts escolàstiques. Aquest autor formula, a més, una distinció entre dos tipus d’objectes emocionals: d’una banda, les emocions es dirigeixen a objectes materials, és a dir, coses, persones o situacions. D’altra banda, es dirigeixen a objectes formals o qualitats axiològiques donades en un objecte material (Kenny 1963: 195). Mentre que una emoció pot tenir diversos objectes materials, els objectes formals estan predeterminats: el fàstic es dirigeix cap a allò fastigós, la por cap a allò perillós, etc. Pot haver-hi un gran nombre d’objectes que susciten fàstic (la imatge d’un cuc, el cruixit d’un escarabat en trepitjar-lo, l’olor d’una determinada vianda, etc.), però aquesta emoció té la peculiaritat de presentar-nos tots aquests objectes sota una mateixa llum, i.e. com a fastigosos. L’objecte formal és una propietat que adscrivim als objectes materials en virtut de la nostra emoció. Aquesta distinció té vastes conseqüències i, com a tal, ha exercit una gran influència en la filosofia contemporània. Un corol·lari interessant d’aquesta tesi és que en relació amb els seus objectes formals, les emocions tenen condicions d’adequació. De la mateixa manera que els judicis tenen condicions de veritat i respecte a un estat de coses poden ser vertaders o falsos, les emocions poden ser apropiades o inapropiades respecte als seus objectes formals. Quan una emoció és apropiada pel que fa al seu objecte, ens sembla intel·ligible i racional (per exemple, quan el meu fàstic es dirigeix a alguna cosa que em sembla fastigós i és mereixedor d’aquesta resposta emocional). El vincle entre les emocions i els objectes formals ha sigut i és encara objecte de discussió en el debat analític: alguns autors afirmen que en virtut d’aquest vincle es pot atribuir a les emocions una funció “cognitiva” consistent a indicar-nos o fins i tot presentar-nos els matisos d’una determinada situació. Al costat de la tesi de la intencionalitat, la tesi que les emocions tenen una funció cognitiva acaba constituint el segon gran pilar de les teories analítiques. Ambdues tesis estan íntimament vinculades i presenten una imatge de les emocions com a fenòmens intencionals capaços d’aportar informació sobre el món.

Així, doncs, el “cognitivisme” en les seues diferents versions ha sigut una posició molt popular dins de la filosofia analítica. En aquest marc ha sorgit una quantitat considerable de teories entre les quals cal destacar les següents: The rationality of Emotion (1987) de Ronald de Sousa, The Passions (1993) de Robert Solomon, The Alchemies of Mind (1999) de Jon Elster així com The Upheavals of Thought (2001) de Martha Nussbaum. En totes aquestes publicacions s’ofereix una imatge de les emocions que difereix substancialment de la imatge presentada per les “teories del sentir” tan populars a la fi del segle XIX i inicis del XX, el màxim exponent de les quals va ser William James. La idea de James és que les emocions són percepcions de canvis corporals. Segons James després de percebre un fet determinat esdevenen determinats canvis corporals. Les emocions serien la percepció d’aquests mateixos canvis quan ocorren (James 1989, 915). Mentre les teories del sentir posen l’accent en l’aspecte qualitatiu, vivencial i corporal, les teories cognitives tendeixen a emfatitzar la funció informativa de les emocions i els seus vincles amb les creences, les avaluacions i els judicis. Tanmateix, com veurem més endavant, a pesar que el cognitivisme s’ha establit com una tendència dominant, no han faltat en la tradició analítica autors que s’han deixat inspirar per James i les teories del sentir.

Cal esmentar que el rètol “cognitivisme” no representa una posició unitària. Sota aquest concepte queden subsumides teories molt dispars. Les teories “cognitives” o “avaluativocognitives” –com també se les ha anomenat– abasten un ampli ventall de posicions (Cf. Robinson 2007, 5–27). El concepte “cognició” és molt ambigu i, per açò, poc informatiu, com Robert Solomon ha apuntat. Hi ha una gran varietat de fenòmens i de processos que són “cognitius”, però què és exactament una “cognició”? Judicis, conviccions, creences, pensaments, avaluacions, valoracions (appraisals) i percepcions són alguns dels candidats als quals es recorre per a explicar el terme “cognició”. A més, el rol i la funció de les cognicions en relació amb les emocions es pot entendre de maneres molt diferents. La majoria de teories afirma que les emocions es basen i estan necessàriament fundades en cognicions; una altra vasta majoria argumenta que les emocions compleixen una funció similar a la d’una cognició en aportar-nos de manera sui generis informació sobre el món; mentre que uns altres advocant per una teoria molt més radical afirmen que les emocions poden assimilar-se a cognicions. Els diferents conceptes de “cognició” i les diferents maneres d’entendre com aquestes són una part constitutiva de l’experiència emocional determinen, al seu torn, com cada teoria entendrà la tesi de la intencionalitat emocional (com a intencionalitat sui generis de les emocions o com una intencionalitat derivada de les cognicions).

Durant la fase primerenca del cognitivisme, predominava la tendència a explicar la dimensió cognitiva de les emocions recorrent a les creences i els judicis avaluatius. Amb açò, es postulava també que tenia una intencionalitat prestada de la intencionalitat de les cognicions que hi servien de base. Algunes teories d’aquest període fins i tot afirmaven que les creences i els judicis avaluatius són (al costat d’altres elements com els desitjos) part constitutiva de les emocions (com la teoria del desig-creença) o que les emocions mateixes són un tipus de judici (com la teoria avaluativa). Però deixem per a més endavant aquests dos últims tipus de teories i centrem-nos de moment en la tesi típica del cognitivisme primerenc segons la qual les emocions necessiten una base cognitiva. Com dèiem, aquesta base cognitiva s’entén durant aquest primer període del cognitivisme com a creença o judici avaluatiu. Segons aquestes posicions, la condició perquè una persona s’alegre sobre un esdeveniment és que aquest esdeveniment es jutge com a positiu. Aquesta tesi es troba ja formulada per Anthony Kenny i molts autors s’alineen amb ell. William Lyons argumenta en Emotion que les emocions es basen en l’avaluació d’una situació (Lyons 1980, 58 i 71) i Gabrielle Taylor en Pride, Shame, and Guilt defensa una tesi similar i distingeix entre un “judici identificatiu” que és part essencial de l’emoció i un “judici explicatiu ” que explica la raó per la qual una persona sent una determinada emoció (Taylor 1985, 3).

Si bé la tesi que les emocions es basen en cognicions està vastament acceptada i queda confirmada per l’experiència (seguint amb l’exemple anterior: la meua alegria s’esvaeix si deixe d’avaluar positivament una situació), la identificació d’aquestes cognicions amb creences i judicis va ser durament criticada en les fases posteriors del cognitivisme. El principal problema d’aquest tipus de teories és que ignora altres aspectes que també són fonamentals de les emocions. Aquestes posicions no prenen en consideració que també percepcions i fantasies poden actuar com a bases cognitives de l’emoció. Moltes de les nostres respostes emocionals queden sense explicar si tenim en consideració únicament els judicis com a base cognitiva de les emocions. Si una vianda ens suscita fàstic, es basa aquest fàstic necessàriament en un judici o és suficient només una determinada percepció olfactiva, gustativa, visual o tàctil? La por davant d’un objecte imaginari necessita un judici o es basa més aviat en una fantasia? Sembla ser que la teoria que restringeix les bases cognitives de les emocions als judicis és insuficient per a explicar l’àmplia gamma d’emocions que som capaços de sentir i la immediatesa amb la qual aquestes tenen lloc. En aquest sentit, autors més recents afirmen que al costat de les creences i els judicis avaluatius cal considerar també com a possibles bases de les emocions les percepcions, els records, les fantasies, les suposicions, etc. (cf. Mulligan 1998, 68; Elster 1999, 250; Goldie 2000, 45). Aquesta posició alternativa té el mèrit no solament de fer intel·ligible la gran varietat d’emocions que podem arribar a sentir, sinó que a més evita el perill d’una “sobreintel·lectualització” de la ment, ja que considera com a bases de les emocions,fenòmensque no tenen una estructura proposicional. Si el pensament proposicional fora necessari per a tenir una emoció, llavors quedarien sense explicar les reaccions emocionals dels animals, dels nounats, així com de les persones amb dificultats cognitives.

Hui en dia, la tesi típica del cognitivisme primerenc segons la qual les emocions es basen necessàriament en creences o judicis avaluatius es consideren obsoletes . Les teories cognitives actuals estan marcades per tres tendències. Al costat de l’abans esmentada tendència a no reduir les bases cognitives de les emocions a judicis i creences, trobem també una segona tendència que consisteix a explicar la funció cognitiva de les emocions substituint el model del judici pel model de la percepció (el sentit de l’analogia entre emoció i percepció l’aclarirem més endavant en l’apartat sobre les teories de les emocions com a percepcions). Finalment, les aportacions més recents s’han esforçat per explicar com a aspecte central de l’experiència emocional també la dimensió corporal i vivencial de les emocions (la qual quedava reduïda a mer fenomen concomitant en el cognitivisme primerenc). El desenvolupament d’aquestes tres tendències ha portat a un renaixement de les teories del sentir el focus d’interés de les qual se centra en l’aspecte vivencial de l’experiència emocional. Ací ha jugat un paper fonamental no solament la tradició inaugurada per William James citada anteriorment, sinó també l’escola fenomenològica. Dues publicacions crucials en aquest nou context són The Emotions: A Philosophical Exploration (2000) de Peter Goldie i Gut Reactions: A Perceptual Theory of Emotion (2004) de Jesse Prinz. En un intent per conjugar aspectes corporals i intencionals, Goldie definirà les emocions com un “sentir cap a” (feeling towards). També Prinz posarà l’accent en el cos amb la seua concepció de les emocions com a percepcions dels canvis corporals. Després ens ocuparem amb més detall de les dues. De moment n’hi ha prou amb el fet d’esmentar que ambdues teories estan emmarcades en un horitzó comú: la idea de les emocions com a modes corporals de dirigir-se al món i revelar-nos informació sobre ell. Per açò, aquestes teories són paradigmàtiques dels models de la “cognició encarnada” o “intencionalitat afectiva” com se’ls ha acabat anomenant.

Actualment, les emocions s’han convertit en un dels temes centrals de la filosofia analítica de la ment. Tanmateix, sobre la seua naturalesa i la seua funció no existeix una posició consensuada. En el següent apartat es presentaran les principals teories de les emocions en la filosofia analítica. La taxonomia proposada distingeix els següents models explicatius: les teories del desig-creença, les teories componencials, les teories cognitivoavaluatives, les teories de la percepció i les teories de la cognició encarnada (per a una taxonomia alternativa, vegeu Deigh 2013: 17-40).

2. Teories de les emocions

2.1 La teoria del desig-creença

La teoria del desig-creença (belief-desire theory) va ser apuntada per Joel Marks en l’article “A Theory of Emotion” i desenvolupada per Harvey O. Green en el seu llibre The Emotions (Cf. Marks 1982, 227–242; Green 1992, 82). Segons aquesta teoria, les emocions són estructures intencionals de creences i desitjos capaces de representar estats de coses i causar sensacions (les quals no són considerades un aspecte essencial de l’experiència emocional). En aquest model, la intencionalitat de les emocions s’explica en base de la intencionalitat de les creences i desitjos. L’aspecte corporal és considerat com un mer efecte de l’experiència emocional, no com una part constitutiva d’aquesta.

L’avantatge d’aquest tipus de teoria és que assenyala aquells aspectes que juguen un paper important en l’experiència emocional. Creences i desitjos són elements que apareixen sovint íntimament associats amb les emocions. Tanmateix, aquestes teories es veuen exposades a fortes objeccions. Una primera objecció concerneix la sobreintel·lectualització de la vida emocional. D’acord amb el que ja apuntàvem en l’apartat anterior: afirmar que les creences, que són un estat proposicional, són necessàries per a l’experiència emocional implica negar les emocions de persones i animals que no han desenvolupat (encara) aquest tipus tan complex d’estat
mental. Una segona objecció va ser formulada per Goldie sota el rètol de “Mr. Spock complaint” (Goldie 2000, 50). Podem imaginar un ésser que igual que Spock (el personatge de la sèrie Star Trek, que és extremadament racional i no sent cap emoció) és capaç de tenir creences i desitjos típics d’algunes emocions, i tanmateix no sentir cap emoció. D’açò se segueix que les emocions no poden reduir-se a la suma d’aquests dos elements: són quelcom més que no pot reduir-se a la mera addició o combinació de tots dos aspectes. Finalment, també s’ha criticat aquestes teories per deixar sense explicar la dimensió vivencial de les emocions i considerar la seua corporalitat com un mer efecte concomitant. Amb açò, ignoren un element
essencial: no podem explicar, per exemple, el fàstic com la mera suma del judici que un objecte és fastigós i el desig de posar aquest objecte a distància, ja que el fàstic –com les altres emocions- és una experiència corporal.

2.2 La teoria multicomponencial

La teoria multicomponencial és una teoria híbrida desenvolupada principalment per Aaron Ben-ze´ev en The Subtlety of Emotions (2000). Segons aquesta teoria, les emocions estan compostes pels següents quatre elements: cognició, avaluació, motivació i sentir (cognition, evaluation, motivation, and feeling) (Ben-ze’ ev 2000, 49f.). Cadascun d’aquests conceptes requereix d’aclariment. Amb el terme cognició, Ben-ze´ev entén un judici descriptiu de l’objecte de l’emoció. L’avaluació fa referència a l’apreciació de la situació i els seus aspectes rellevants. La motivació designa la tendència a l’acció i, finalment, amb el terme feeling es refereix a una qualitat conscient de l’experiència, i.e. un sentir l’experiència emocional. Segons Ben-ze´ev, aquests quatre elements són condició necessària però no suficient perquè es done una emoció, ja que per a açò es requereix a més que estiguen donats amb cert grau d’intensitat.

En contra d’aquesta teoria s’ha argumentat que si Ben-ze´ev tinguera raó i tenir una emoció pressuposara sempre l’existència dels quatre elements abans esmentats, probablement no tindríem emocions tan sovint com afirmem tindre. No sempre que tenim una emoció ens són donats aquests quatre elements. Per exemple, pot qüestionar-se si totes les emocions van acompanyades d’un sentir conscient de l’experiència emocional. Una segona objecció és la següent: encara que Ben-ze´ev reconeix que poden donar-se els quatre elements constitutius d’una emoció sense que per açò tinguem cap emoció, la teoria no explica com han d’interactuar aquests quatre elements perquè donen peu a una emoció.

2.3 Les teories avaluatives

Sota l’expressió Teories avaluatives queden subsumides diferents posicions el tret comú de les quals és que expliquen les emocions i la seua funció cognitiva en analogia amb els judicis. Un dels màxims representants d’aquest tipus de teories que usa els judicis com a model explicatiu és Robert Solomon. En el seu llibre The Passions (inicialment publicat en 1976, en la segona segona edició del qual, de 1993, incloïa canvis substancials) afirma que les emocions són un tipus especial d’accions: judicis sobre objectes que ens concerneixen. Per a posar un exemple: la meua vergonya és el meu judici que sóc la/el responsable d’una situació o d’un incident indecorosos (Solomon1993, 126). Aquesta tesi es recolza en dos arguments: tant les emocions com els judicis estan dirigits al món i, segon, un canvi en els nostres judicis implica sovint un canvi de resposta emocional.

La teoria de Solomon ha estat àmpliament criticada. Em centraré particularment en tres grups d’objeccions. Primer, atès que Solomon considera només els judicis com la base de les emocions, aquesta teoria sobreintel·lectuatliza la vida afectiva i, amb açò, no pot explicar les emocions d’éssers incapaços d’estructurar el pensament de manera proposicional. En segon lloc, en contra de Solomon s’ha argumentat que és possible tenir una emoció cap a un objecte i, simultàniament, jutjar aquest objecte d’una manera que contradiu l’emoció. Aquest és el cas típic de les fòbies emocionals: malgrat saber que les aranyes de potes llargues són inofensives, els tenim paüra; malgrat saber que volar és un dels mitjans de transport més segurs, sentim por en pujar a un avió; etc. Finalment, la teoria deixa de costat l’aspecte corporal, vivencial i qualitatiu de la vida emocional en centrar-se únicament en els judicis. Una diferència fonamental entre emocions i judicis és que aquests no se senten corporalment.

Recentment Solomon ha ofert una nova versió de la seua teoria que intenta evitar aquests tres grups d’objeccions. La seua estratègia ha consistit a refinar i esclarir el concepte de “judici” (Solomon 2009, 149). D’una banda, es distancia d’aquelles posicions que conceben els judicis com a creences i afirma que els judicis no són actes intel·lectuals d’ordre superior i que no tenen necessàriament lloc de manera explícita i conscient. Amb açò, pretén usar el terme “judici” per a designar una forma de participació cognitiva en el món que no té sempre una estructura proposicional. D’altra banda, intenta incorporar en la seua teoria la dimensió vivencial i afirma que les emocions són “judicis del cos”, és a dir, una forma corporal de participar en el món ( Solomon 2009, 165). Aquesta nova formulació evita algunes de les objeccions esmentades abans. Tanmateix, Solomon redueix l’aspecte corporal a la seua fisiologia i a les disposicions a l’acció inherents a les emocions i queden, amb açò, fora de tota consideració aquells aspectes que fan referència a les qualitats experiencials de les emocions. Per a il·lustrar aquest punt amb l’exemple de la vergonya: la dimensió corporal d’aquesta emoció no queda completament explicada per la seua fisiologia (l’acceleració del pols, el rubor, etc.) ni per les seues tendències a l’acció (l’abandonament de la situació compromesa, etc.), sinó que també inclou aspectes d’ordre més vivencial (el fet de sentir-se empetitit, trepitjat, per exemple, són maneres de sentir-se que mancant un vocabulari més desenvolupat per a parlar de les nostres experiències descrivim usant llenguatge metafòric i que són tan definitòries de l’experiència emocional com la seua dimensió cognitiva).

Una altra teoria que cal esmentar dins d’aquest model és la desenvolupada per Martha Nussbaum en The Upheavals of Thought (2001). En aquesta publicació Nussbaum interpreta les emocions com a judicis de valor i qualifica la seua contribució com a teoria “cognitivoavaluativa”. Segons la seua definició, les emocions són formes de judicis avaluatius que adscriuen rellevància a certes coses i persones fora del nostre control i tenen rellevància per al floriment personal (Nussbaum 2001, 22). El fet que les emocions impliquen una avaluació de la realitat i que ens mostren allò que ens sembla rellevant és un fort argument a favor d’aquesta tesi. Malgrat aquesta formulació de tall avaluatiu i aquesta autoadherència a aquest tipus de teories, la tesi de Nussbaum no ha de considerar-se “cognitivista” en un sentit reduccionista estricte. Nussbaum empra el concepte de “judici” d’una manera àmplia: sota aquest terme entén una forma d’“apreciació avaluativa” de la realitat (al meu entendre, resulta revelador que en una de les seues publicacions més recents Anger and Forgiveness, Nussbaum fa ús explícit de l’expressió “apreciacions avaluatives” (evaluative appraisals) en lloc de l’expressió “judicis avaluatius”( evaluative judgements) que havia usat anteriorment (Nussbaum 2016, 251). Tals “apreciacions avaluatives” no han de concebre’s com a creences, encara que en la majoria dels casos impliquen creences. Malgrat emprar el concepte de judici, el significat amb el qual l’usa fa que la teoria de les emocions d’aquesta autora estiga més pròxima a les teories perceptuals que no a les teories avaluatives. La dimensió corporal de les emocions, tanmateix, és considerada en aquest enfocament com un factor d’importància secundària comparat amb la dimensió cognitiva.

2.4 Teories de l’emoció com a percepció.

La família de les teories de l’emoció com a percepció explica les emocions segons el model de la percepció. Com en els casos anteriors, aquest grup engloba enfocaments diferents. En certa manera, i com ja hem comentat, pertanyen a aquest model les teories que expliquen les emocions com a “apreciacions avaluatives” (com la teoria de Nussbaum citada abans , sobretot si posem l’accent en la idea de la “apreciació” més que en la idea de l’“avaluació”. Els casos més paradigmàtics d’aquest tipus d’enfocaments perceptius de les emocions, tanmateix, concerneixen aquelles teories que expliquen les emocions segons el model del “veure”. Un dels màxims exponents de la teoria de les emocions inspirada en la noció de “veure-com” és Ronald de Sousa. En The Rationality of Emotion (1987) afirma que les emocions són percepcions de propietats formals. La por que sent davant del gos es dirigeix a la propietat d’allò perillós, és a dir, veig el gos com a perillós, i.e. capaç d’infligir-me dany. Segons de Sousa, aprenem a partir d’escenaris paradigmàtics des de la nostra infància, mitjançant històries, art o literatura, com estan vinculades les emocions amb els seus respectius objectes formals. Moltes de les nostres respostes emocionals en determinades situacions resulten precisament intel·ligibles en virtut de si són apropiades o no respecte dels seus objectes formals.

En la mateixa línia cal emmarcar la teoria de Robert C. Roberts. Aquest autor en Emotions: An Essay in Aid of Moral Psychology (2003) concep les emocions com constructes basats en relacions de concernència (concern-based construals). Segons Roberts les emocions són una forma de percepció immediata o de “veure-com” en les quals quelcom és percebut “com” alguna cosa. Les emocions destaquen determinades característiques d’una situació, és a dir, ordenen determinats aspectes que tenen rellevància per a nosaltres. Es tracta d’un tipus de percepcions avaluatives en funció de les relacions de concernència . En aquest sentit, les emocions no impliquen judicis, ni creences, ni pensaments, ni tampoc en som sempre conscients.

Una altra variant d’aquest enfocament és el desenvolupat per Christine Tappolet en Émotions et Valeurs (2000). La seua principal tesi és que les emocions són percepcions de valors. De la mateixa manera que els colors ens són donats en percepcions, les emocions ens fan accessibles els valors. L’analogia entre emocions i percepcions es basa en els següents supòsits: tots dos fenòmens són formes de vivència que no poden sotmetre’s a la nostra voluntat; tots dos tenen un contingut que no sempre està estructurat proposicionalment; i tots dos ens aporten informació sobre el món. (Cal esmentar ací que no tots els autors d’aquest debat entenen el vincle entre emocions i els valors de la mateixa manera. Alguns afirmen que els objectes formals són projeccions dels nostres estats afectius; per a uns altres els valors són disposicions afectives; mentre que uns altres defensen un realisme axiològic). En un sentit similar, Juan José Acero ha defensat que les emocions són percepcions d’aspectes valoratius del món, i.e. que percebre és valorar (Acero 2009). Servint-se de l’analogia amb la percepció, aquestes teories són capaces d’explicar aquelles experiències emocionals que no tenen una estructura proposicional. A més ressalten un aspecte crucial de l’experiència emocional: el fet que en les emocions se’ns revelen aspectes valoratius del món (allò que ens concerneix i té per a nosaltres rellevància) i, amb açò, ens obliguen a posicionar-nos-hi.

El principal problema d’aquest tipus de teories és que deixen sense explicar com és possible captar aquests trets valoratius del món sense tenir una emoció (Cf. per a aquesta crítica: Mulligan 2004 i més recentment Deonna i Teroni 2012, 63–75). En efecte, és possible que una situació em semble trista, indignant, jocosa, etc., sense que per açò senta cap emoció. En aquest marc, hi ha una gran varietat de situacions de “contrast” de manera que podem suposar un escenari en el qual una persona se sent trista, però encara així és capaç de reconéixer la hilaritat d’una situació còmica. A més, encara que aquestes teories entenen la corporalitat de les emocions com un aspecte fonamental d’aquestes, simplement el fet d’afirmar que són com a “percepcions” no explica el paper del cos amb suficient profunditat.

2.5 Teories de la cognició encarnada

En la filosofia analítica s’ha anat reconeixent de manera gradual que una descripció adequada de les emocions inclou no solament la seua dimensió cognitiva, sinó també la seua dimensió vivencial i corporal. En aquest nou context s’han desenvolupat una sèrie de teories que queden emmarcades sota el rètol de “teories de la cognició encarnada”, també anomenades “teories de la intencionalitat afectiva”, ja que en elles la intencionalitat pretén explicar-se a partir d’aspectes corporals. Aquests enfocaments ressalten que la intencionalitat sui generis de les emocions, és a dir, la seua peculiar manera de ser consciència del món, només pot arribar a una explicació satisfactòria si s’involucra el paper del cos, els canvis corporals i la consciència d’aquests experimentats durant l’emoció. La principal meta d’aquest tipus de teories és trobar una via intermèdia entre, d’una banda, aquelles teories cognitives massa centrades en els aspectes cognitius que ignoren o descuren el paper del cos i, d’altra banda, les teories pures de “sentir” que expliquen les emocions exclusivament sobre la base del seu aspecte vivencial.

Per a aconseguir aquesta via intermèdia, aquestes teories s’han deixat inspirar principalment per dues tradicions filosòfiques. En ambdues tradicions es conceptualitza el cos de manera diferent. Un primer grup de teories pren com a punt de partida la teoria de les emocions de William James. Les contribucions de Damasio en Descartes’ Error (1994) o Jesse Prinz en Gut Reactions (2003) queden emmarcades en aquesta línia. Aquest tipus de teoria neojamesiana concep les emocions com una forma de percepció de canvis corporals, però a diferència de James volen prendre en consideració també el fet que les emocions són fenòmens intencionals. Segons Damasio, autor que es recolza en la neurociència, les emocions són percepcions de canvis corporals la funció dels quals consisteix a aportar-nos informació sobre el món, iniciar una adaptació i preparar-nos per a l’acció. Per la seua banda, Jesse Prinz entén les emocions com a “apreciacions encarnades” (embodied appraisals), és a dir, com a representacions de la relació entre un organisme i el seu mitjà (els judicis avaluatius són per a Prinz solament un tipus de “apreciació” (appraisal) (Prinz 2004, 56 et seq.). La corporalitat de les emocions queda explicada com a percepció d’un estat somàtic i la seua intencionalitat es comprén com a representació de propietats rellevants per al subjecte. Encara que aquestes teories suposen un esforç per a harmonitzar la dimensió cognitiva i la corporal, operen encara en un marc fortament marcat pel cognitivisme. Fora de consideració queden aquells aspectes vivencials esmentats abans que fan referència a la qualitat de l’experiència emocional: el fet de sentir-se engrandit en la supèrbia, la sensació d’expansió experimentada en l’amor, l’empetitiment de la vergonya, etc.

Un segon grup de teories el màxim exponent de les quals és Peter Goldie es basa en la tradició fenomenològica. En un intent d’integrar la corporalitat per a explicar la intencionalitat de les emocions, Goldie distingeix entre les “sensacions corporals” (bodily feeling) i l’“estat de sentir cap a” (feeling towards). Mentre les “sensacions corporals” tenen per objecte una condició del cos i poden en algunes ocasions revelar-nos veritats més enllà dels límits del mateix cos (per exemple l’existència d’un perill), els “estats de sentir cap a” es dirigeixen cap als objectes de l’emoció (objectes, persones, estats de cosa, accions o successos) i impliquen una manera especial de pensar sobre aquests. Les emocions són precisament enteses com un “sentir cap a” (amb açò s’alinea encara que no de manera explícita amb idees desenvolupades per autors de la tradició fenomenològica com Robert Musil i Max Scheler). En aquestes teories, l’aspecte corporal de les emocions no queda reduït ni a sensacions corporals ni a meres manifestacions concomitants, sinó que constitueix un element essencial de les emocions inseparable de la seua dimensió cognitiva. El vincle amb la tradició fenomenològica es fa encara més palés en aquelles aportacions més recents que intenten combinar les idees fenomenològiques amb els nous debats sobre la corporalitat sorgits en el marc de la ciència cognitiva. Ací han jugat un paper especial les controvèrsies al voltant del model “4E” de la cognició (embodied, embedded, extended i enactive) (Cf. Colombetti, The Feeling Bodi (2014)). Dins del marc de les teories de la “cognició encarnada” cal esmentar també l’aportació de Bennett Helm segons la qual les emocions són “avaluacions sentides” (felt evaluations) (Helm 2002,13–30).

Resumint: encara que no hi haja en el debat actual una posició consensuadasobre com definir les emocions, sí que es poden identificar algunes tesis comunes compartides per les teories actuals: a) Les emocions depenen de cognicions (sota el terme cognició queden englobats fenòmens d’índole diversa: percepcions, records, judicis, suposicions, fantasies, etc.); b) les emocions són fenòmens que involucren el cos en diversos sentits: provoquen canvis fisiològics, motiven accions i són sentides corporalment; c) les emocions es dirigeixen intencionalment cap als seus objectes: són un tipus de consciència del món; d) les emocions poden tenir una funció cognitiva: són una forma de sentir que ens aporta informació sobre el món i ens fa accessibles aquells aspectes d’una situació que ens concerneixen; d) i finalment, les emocions no són allò oposat a la raó, sinó que tenen una racionalitat pròpia i condueixen a accions racionals: són apropiades o inapropiades respecte dels seus objectes formals i fan intel·ligibles nostres accions.

Taula resum

	Teories del desig-creença	Teories componencials	Teories avaluatives	Teories perceptives	Teories de la cognició encarnada
Funció cognitiva	Derivada dels Judicis i les creences	Derivada de la combinació de cognició, avaluació, motivació i sentir	Emoció com a forma de judici o avaluació	Emoció com a apreciació o percepció d’un aspecte del món (o valor)	Emoció com “sentir cap a” o una forma de “percebre” o “avaluar”
Paper de la corporalitat	No essencial, efecte concomitant	Essencial	No essencial (excepte en la darrera versió de la teoria de Solomon)	Essencial	Essencial

3. Debats recents i futurs focus d’interés

Els debats recents sobre cognició social han influït molt el desenvolupament de les teories de les emocions en quatre direccions. Primer, s’ha intentat explicar com és possible la comprensió d’altres ments i s’han elaborat teories simulacionistes, teories de la percepció directa així com models basats en la teoria-teoria. Segon, ha crescut l’interés per a explicar els mecanismes de la simpatia, l’empatia, i el contagi afectiu. Tercer, han sorgit debats dins de l’ontologia social per a explicar els conceptes de la intencionalitat col·lectiva i de les emocions col·lectives. Finalment, s’ha intentat descobrir les relacions entre les emocions i els factors socioculturals: pertinença a un determinat gènere, classe social, cultura, etc.

El debat sobre les emocions s’ha nodrit molt sovint dels desenvolupaments de la psicologia i neurociència. Aquestes disciplines proporcionen a la filosofia la possibilitat de validar empíricament algunes teories. També ofereixen valuoses dades sobre la vida emocional. Dignes d’esment són ací aquelles contribucions que investiguen la connexió entre el cervell i les reaccions emocionals (Damasio, 2004). Les teories analítiques, a més, han sigut vastament influïdes pels models de les emocions bàsiques que s’expressen en programes afectius que determinen el desenvolupament de reaccions afectives (Griffiths, 1997; Scarantino, 2009).

Mereix especial esment l’interés que està rebent l’estudi de les relacions entre l’experiència artística i l’emocional. En aquest marc s’han investigat la representació i la transmissió d’emocions mitjançant l’art, el paper de les emocions per a la comprensió i apreciació d’obres artístiques, així com les reaccions emocionals davant d’art i ficció (en aquest context s’han desenvolupat vius debats sobre l’anomenada “paradoxa de la ficció”, és a dir, sobre com és possible sentir emocions enfront d’objectes que sabem que són ficcionals, o el paper de la imaginació en l’experiència emocional). La nova concepció de les emocions que enalteix la seua dimensió cognitiva ha canviat el rumb de molts dels debats perennes en estètica.

Moltes de les aportacions recents en filosofia analítica s’han servit de diverses fonts de la història de la filosofia. Plató, Aristòtil, la Stoa, l’Escolàstica, Descartes, Hobbes, Hume, Brentano, Meinong, Husserl, Scheler, Stein, Sartre, Merleau-Ponty o Heidegger són alguns dels autors que han servit i estan servint com a font d’inspiració. El tractament de l’obra d’aquests i d’altres autors ha aportat noves vies de recerca de l’experiència emocional.

Alguns nous camps de recerca al voltant dels quals orbiten les discussions més recents concerneixen la funció del cos en l’experiència emocional, el seu vincle amb la imaginació així com el seu significat per a la percepció de valors, especialment aquells que tenen rellevància per a la moral. Un altre dels focus d’interés concerneix l’anàlisi d’emocions específiques com la vergonya, l’enveja, el ressentiment, la gelosia o l’amor. Una tendència en alça, perceptible en aquestes anàlisis d’emocions concretes, consisteix a rehabilitar la moralitat d’emocions considerades tradicionalment com moralment negatives (per exemple, el menyspreu) o de mostrar la seua necessitat per a la vida moral. Finalment, també s’ha parat esment a determinades classes d’emocions: les emocions estètiques, morals, epistèmiques, col·lectives, etc.

Queda molt encara per investigar sobre la naturalesa de les emocions, les seues funcions, els seus tipus, així com els seus vincles amb altres estats mentals i les seues repercussions per a la nostra vida a escala individual i social. Tornant a la imatge de les emocions com a centre radial que a l’inici de l’article hem esmentat seguint a Sousa: entendre les emocions implica aprofundir en les grans qüestions filosòfiques. La nostra manera d’entendre-les i els aspectes que aclapararan el nostre interés aniran, doncs, canviant en la mesura que es desenvolupen aquests altres debats.

Íngrid Vendrell Ferran
(Friedrich-Schiller-Universität Jena)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Marc Artiga i Pablo Rychter.

Bibliografia

Acero Fernández, J-J. (2009) “Emoción como Exploración”, Universitas Philosophica, 52:133-162.
Bedford, E. (1957) “Emotions”, Proceedings of the Aristotelian Society, 57: 281-304.
Ben-ze´ev, A. (2000) The Subtlety of Emotions, Massachusetts, The MIT Press.
Brentano, F. (1926) Psicología, Madrid, Revista de Occidente.
Colombetti, G. (2014) The Feeling Body: Affective Science meets the Enactive Mind, Cambridge Mass. / London, The MIT Press.
Damasio, A. (1994) Descartes’ Error: Emotion, Reason, and the Human Brain, Putnam Publishing, New York.
Deigh, J. (2013) “Concepts of Emotions in Modern Philosophy and Psychology”, en P. Goldie (ed.) The Oxford Handbook of Philosophy of Emotion, Oxford, Oxford University Press: 17-40
Deonna, J. y Teroni, F. (2012) The Emotions: A Philosophical Introduction, London/New York, Routledge.
De Sousa, R. (1987) The Rationality of Emotion, Cambridge MA, The MIT Press.
Elster, J. (1999) The Alchemies of the Mind, New York, Cambridge University Press.
Gibbard, A. (1990) Wise Choices, Apt Feelings: A Theory of Normative Judgement, New York, Harvard University Press.
Goldie, P. (2000) The Emotions: A Philosophical Exploration, Oxford, Clarendon Press.
Goldie, P. (2013) “Introduction”, en P. Goldie (ed.), The Oxford Handbook of Philosophy of Emotion, Oxford, Oxford University Press: 1-16.
Green, H. O. (1992) The Emotions, Dordrecht, Boston, London, Kluwer Academic Publishers.
Griffiths, P. E. (1997) What Emotions Really Are, Chigaco / London, University of Chicago Press.
Helm, B. W. (2002) “Felt Evaluations”, American Philosophical Quarterly, 39: 13-30.
James, W. (1989), Principios de psicología, México, Fondo de Cultura Económica.
Kenny, A. (1963) Action, Emotion, and Will, London, Routlege.
Lyons, W. (1980) Emotion, Cambridge, Cambridge University Press.
Marks, J. (1982) “A theory of emotion”, Philosophical Studies, 42: 227-242.
Mulligan, K. (1998) “From Appropriate Emotions to Values”, The Monist, 81/1: 161-188
Mulligan, K. (2004) “Husserl on the “Logic” of Valuing, Values and Norms”, en B. Centi y G. Gigliotti (eds.), Fenomenologia della Ragion Practica. L’Etica di Edmund Husserl. Naples, Bibliopolis: 177-225.
Nussbaum, M. (2001) The Upheavals of Thought. The Intelligence of Emotions, Cambridge, Cambridge University Press.
Nussbaum, M. (2016) Anger and Forgiveness. Resentment, Generosity, Justice, New York, Oxford University Press.
Pitcher, G. (1965) “Emotion”, Mind, 74: 326-346.
Prinz, J. (2004) Gut Reactions: A Perceptual Theory of Emotion, New York, OxfordUniversity Press.
Prinz, J. (2004) “Embodied Emotions”, en R. Solomon (ed.), Thinking about Feeling: Contemporary Philosophers on Emotions, Oxford/New York, Series in Affective Science: 44-60.
Roberts, R. C. (2003) Emotions: An Essay in Aid of Moral Psychology. Cambridge.
Robinson, J. (2007) Deeper than Reason. Emotion and its Role in Literature, Music, and Art, Oxford/New York, Clarendon Press.
Scarantino, A. (2009) “Core Affect and Natural Affective Kinds”, Philosophy of Science, 76: 940-957.
Solomon, R. C. (1993) The Passions. Emotions and the Meaning of Life, Indianapolis, Hackett Publishing.
Solomon, R. C. (2004) “Introduction”, en R. C. Solomon (ed.), Thinking about Feeling: Contemporary Philosophers on Emotions, Oxford/New York, Series in Affective Science: 3-8.
Solomon, R. C. (2003) “Emotions, Thoughts, and Feelings: What is a Cognitive Theory of the Emotions and Does It Neglect Affectivity?”, en A. Hatzimoysis (ed.), Philosophy and the Emotions (Royal Institute of Philosophy Supplement), Cambridge, Cambridge University Press: 1-18.
Tappolet, C. (2000) Émotions et Valeurs, Paris, Presses Universitaires de France.
Taylor, G. (1985) Pride, Shame and Guilt. Emotions of Self-assessment, Oxford, Clarendon Press.

Com citar aquesta entrada

Vendrell Ferran, I. (2018). “Emoció”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/emocio/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/emocion/