Emergentisme | Filosofia i Ciutadania

1. Definició i varietats d’emergentismes

La relació d’emergència usualment es defineix entre nivells de descripció de la realitat. Els nivells de descripció de la realitat, per la seua banda, se solen identificar amb les diverses ciències. Així, el nivell que hi ha més a sota, el bàsic, seria aquell descrit per la física de les interaccions més fonamentals; per sobre s’hi situaria el món que descriu la física d’allò macroscòpic, el següent nivell l’ocuparia la química, després la biologia, etc. Hi ha emergència d’un nivell B sobre un d’altre A (biologia sobre química, per exemple) quan les propietats o els fenòmens que un es troba en el nivell B no són predictibles, explicables, ni deduïbles a partir de les propietats que exhibeixen les entitats del nivell A (Bedau, 1997). S’entén que el que no és predictible, explicable i/o deduïble a partir d’alguna cosa coneguda és metafísicament nou i per tant no idèntic a res conegut.

La idea de l’emergentisme global és que segons anem ascendint en el nivell de complexitat d’allò que existeix (o del que les ciències ens diuen que existeix) anemtrobant fenòmens nous i sorprenents, en la mesura que són fenòmens no predictibles, explicables i/o deduïbles a partir del coneixement que tenim de les coses menys complexes.

L’emergentisme local, una postura més feble, es limita a sostenir que entre un nivell determinat i algun altre en concret es dona una relació d’emergència. Per exemple, un pot pensar que només en el nivell de la biologia hi ha realment emergència: entre física fonamental, física macroscòpica i química no hi ha emergència en sentit estricte. També és possible (i així ho han fet molts filòsofs al llarg de la història) sostenir que l’única cosa realment emergent en el món natural és la ment, i, en concret, la consciència.

Tanmateix, encara que l’emergentisme se sol presentar com una postura de com es relacionen les entitats i els fenòmens que descriuen les diferents ciències, en realitat les relacions d’emergència es poden donar entre qualsevol conjunt d’entitats i algun tot que aquestes formen. Així, s’acostuma a dir que els fenòmens meteorològics són fenòmens emergents (vegeu l’exemple de l’huracà en el següent paràgraf); que l’evolució del trànsit en una determinada zona és un fenomen emergent -ja que no és predictible ni explicable a partir del coneixement que puguem tenir de quants cotxes hi ha i a quina velocitat s’hi poden desplaçar, etc.-; que com de bé o malament ho faça un equip de futbol no és predictible ni explicable a partir del que sabem de cadascun dels seus jugadors; o que els moviments que es produeixen en una societat emergeixen sobre els individus que la conformen. En tots aquests casos, quan els elements entren en una dinàmica global, allò que ocorre sorprén a qui ha fixat la seua vista en els elements individuals.

Un exemple prototípic de fenomen que s’anomena emergent és un huracà: un huracà és una estructura que tendeix a autoconservar-se i que es compon de miríades de partícules que es comporten d’una manera peculiar, clarament constreta pel patró global o estructura de la qual formen part. Segons va avançant, l’huracà deixa arrere alguns dels seus constituents, però els reemplaça perd’altres que pren de la matèria que l’envolta, i fa que es comporten d’aqueixa manera peculiar que fa que el patró global es preserve -malgrat l’intercanvi de matèria amb l’entorn. La qüestió crucial és que el comportament del conjunt no és explicable, predictible ni deduïble a partir de les seues propietats físiques bàsiques. En general, tots els sistemes físics allunyats de l’equilibri termodinàmic que exhibeixen autopersistència també exhibeixen propietats emergents en aquest sentit (Kauffman, 1995; Prigogine, 1997).

Cal notar, d’altra banda, que el cas de l’huracà il·lustra un altre aspecte important, aquest propi de l’emergentisme contemporani. Si s’atén a l’exemple, es veu que el que sembla ocórrer és que el tot exerceix una influència causal sobre els seus propis constituents. Es tracta d’una influència causal “vertical”, per dir-ho així . Aquesta idea no defineixl’emergentisme com atal. De fet, l’emergentisme, que normalment es reservava per a definir la relació entre allò mental i allò físic, solia mantenir que, quan la naturalesa es fa prou complexa apareixen fenòmens nous que incideixen causalment en el món generant efectes físics del mateix tipus d’aquells que generen les causes físiques. El moviment d’un bolígraf que roda per la taula pot tenir una causa física: la taula s’ha inclinat pel que siga, i el bolígraf ha començat a rodar.

Però aqueix mateix efecte pot també tenir una causa mental (i per tant, segons els emergentistes, emergent): m’avorria i he volgut donar-li un lleuger colpet per a veure’l rodar. El gràfic de causes i efectes que reflecteix aquest tipus d’idea és: hi ha una base física amb una gran complexitat; aquesta gran complexitat de la base física fa que aparega un fenomen nou en el món natural (en aquest cas, les propietats característiques de la ment humana); i, finalment, aquest fenomen nou genera canvis en el món físic de forma descendent (del nivell “superior” a l ‘“inferior”), però en diagonal (és a dir, no sobre els seus propis constituents). En aquest cas, l’única relació vertical va del nivell bàsic al nivell emergent: la incidència d’allò emergent en allò bàsic és descendent però no vertical. La noció de causa descendent la va introduir Donald Campbell (1974); la descripció més polida del model “clàssic” es deu a Jaegwon Kim (2006).

En contrast amb aquest tipus d’emergentisme, l’emergentisme contemporani sosté que la influència causal dels fenòmens emergents és sobre les seues pròpies bases, i els efectes que hi operen no són efectes físics normals, per dir-ho així. Un fenomen emergent aconsegueix fer que les entitats que el suporten es comporten de la manera peculiar que el fenomen requereix per a automantenir-se, i arriba al punt de ser capaç de reclutar entitats que puguen actuar com la seua base física. Un emergentista contemporani en filosofia de la ment defensaria que el tot (que pot ser el cervell, però també l’organisme humà íntegrament, fins i tot incloent-hi elements de l’entorn) té la tendència a autopreservar-se i a mantenir la seua organització, amb la qual cosa incideix en els patrons de connectivitat de les neurones, i en com i quan aquestes s’activen (Van Gulick, 1993). L’efecte físic consistent en el bolígraf que roda ala taula té una causa física, però aquesta no pot entendre’s aïlladament. Forma part de un sistema complex que l’explica.

2. Desenvolupament i problemes

Vegem ara quins són els dos principals problemes que pot trobar un emergentista contemporani. D’aquesta manera podrem també aprofundir en el coneixement de la seua tesi.

En primer lloc: l’emergentista presenta la seua postura com una postura metafísica: els fenòmens, les estructures i les propietats emergents existeixen, i existeixen com a fenòmens, estructures i propietats diferents de les bases que els “alimenten”. En açò, l’emergentisme es diferencia de dues postures rivals: el reduccionisme i l’eliminativisme metafísic. El reduccionisme, en general, sosté que en realitat totes les entitats i propietats no fonamentals no són més que configuracions d’entitats i propietats fonamentals. Els poders causals d’entitats i propietats no fonamentals (açò és, allò que aquestes causen o poden causar) són de fet poders causals d’entitats i propietats fonamentals. Una roca de 10 kg té poders causals característics, però es deriven clarament de la suma dels poders causals de les seues parts constituents. El mateix que ocorre amb la roca, dirien els reduccionistes, ocorre, d’una manera un poc menys directa, amb els suposats fenòmens emergents. Els eliminativistes, per la seua banda, sostenen que allò suposadament emergent en realitat no existeix. El món està fet només de partícules fonamentals que interactuen intercanviant energia, càrrega i moment. Com no som capaços de rastrejar aquests intercanvis excepte en casos molt concrets (i moltes vegades ni tan sols ens interessa fer-ho), construïm ciències que ignoren el que ocorre en el nivell més bàsic però que ens serveixen per a fer prediccions i generalitzacions. Arribem a creure’ns que aquestes ciències parlen de coses que existeixen i que no són fonamentals, però açò és una errada. Les coses de les quals parlen aquestes ciències no són sinó conceptualitzacions útils perquè nosaltres ens manegem.

Tant el reduccionisme com l’eliminativisme, per tant, sostenen que l’única cosa que fa un poc de treball causal en el món, i, per tant, l’única cosa que existeix, és el nivell més bàsic. La diferència entre reduccionisme i eliminativisme és que el reduccionista pensa que les coses de les quals parlen les ciències no bàsiques també existeixen, ja que són idèntiques a configuracions d’allò bàsic, mentre que l’eliminativisme les veu com a simples instruments que ens permeten predir i explicar.

L’emergentisme, per tant, ha de lliurar-se d’aquestes dues interpretacions del que succeeix amb, per exemple, la dinàmica de fluids, els huracans, les cèl·lules, els organismes vius, la ment, la consciència i els moviments socials. Per a açò recorre a els trets que el defineixen: cap d’aquests fenòmens són explicables, predictibles i/o deduïbles a partir del coneixement que tenim de les entitats que els constitueixen o formen la seua base; per tant es tracta de fenòmens nous, emergents: ni reductibles, ni eliminables. Si foren fenòmens reductibles a les seues bases físiques, podríem predir i explicar la seua aparició només coneixent tals bases físiques; i si foren eliminables, açò és, ficcions no existents, hauríem de ser capaços d’explicar els seus efectes apel·lant únicament també a les bases físiques. Tanmateix, aquests fenòmens justament es caracteritzen per no ser predictibles i explicables des d’un nivell més bàsic. Per tant, són fenòmens emergents.

Però és aquest un bon argument? Què tenen a veure la predictibilitat, explicabilitat i deduïbilitat amb l’existència? Tant els reduccionistes com els eliminativistes insisteixen a portar a col·lació una diferència important entre predictibilitat, explicabilitat i deduïbilitat per principi i predictibilitat, explicabilitat i deduïbilitat per a nosaltres. Si un fenomen no és predictible i/o explicable per principi a partir d’altres fenòmens x i y, aleshores podem concloure que es tracta d’un fenomen diferent de x i y. Però si es tracta simplement que nosaltres no som capaços de predir i explicar aquest fenomen a partir d’uns altres més bàsics, no podem concloure res sobre la condició ontològica del nostre fenomen. Pot ocórrer que allò impredictible i inexplicable del fenomen es dega a les nostres pròpies limitacions cognitives. Açò és, encara que els huracans o l’autoorganització de la vida continuen essent un misteri per a qui els observa amb ulls de físic de partícules en el futur, d’ací no se segueix que els huracans o la vida (i/o els seus efectes) siguen alguna cosa diferent de partícules en acció, interaccionant de maneres molt complexes (Davies, 2006).

Personalment, em sembla que aquest és un problema no resolt per l’emergentisme. Els articles i llibres d’autors emergentistes estan plens de discussions detallades de tal i tal altre fenomen, i aconsegueixen instal·lar en el lector la creença que, efectivament, es tracta de fenòmens nous en els quals constituents coneguts es comporten d’una forma estranya, marcada pel tot del qual formen part (Ellis et al., 2012; Mossio et al., 2013). A canvi, el reduccionista i l’eliminativista reiteren la seua queixa: si sabérem prou sobre aqueixos constituents que se’ns diu que ens són coneguts, veuríem com el fenomen suposadament nou consisteix en la interacció entre constituents bàsics a múltiples bandes, en la qual els poders causals dels uns constrenyen l’expressió dels d’uns altres i viceversa. La dialèctica és un poc injusta: l’emergentista presenta casos detalladament, i reduccionistes i eliminativistes tenen en la mà un argument general que no entra en els detalls. Tanmateix, com dic, al cap i a la fi, és l’emergentista qui carrega el problema irresolt.

Un segon problema de l’emergentisme per al qual l’emergentisme contemporani té millors perspectives en primera instància és el que es relaciona amb l’anomenat “principi del tancament causal del món físic” (Vicente, 2001, 2006). Aquest principi ens diu que qualsevol efecte físic –açò és, qualsevol esdeveniment qualificable com a físic que tinga una causa-, té una causa física que és suficient i completa. És a dir, la física té recursos per a explicar tots els efectes físics: no té per què recórrer a altres ciències. Hi ha bastant discussió sobre quines raons tenim per a creure en aquest principi, així com sobre quin és realment el seu contingut, atés que no està molt clar què és “allò físic” (Vicente, 2011). Tanmateix, la major part dels filòsofs (i dels científics) creuen que el principi és vertader. El problema de l’emergentista, aleshores, és que la seua postura comporta el rebuig d’aquest principi. L’emergentista es caracteritza per defensar la causació descendent: els fenòmens emergents deixen la seua empremta en el món físic, encara que pertanyen a un nivell diferent, més alt. El principi de tancament causal no permet aquest tipus d’ingerències.

L’emergentisme contemporani pot no estar en tan mala situació com l’emergentisme clàssic perquè la influència causal de dalt cap a baix de la qual parla no entra tan clarament en col·lisió directa amb el principi del tancament causal (Moreno i Umérez, 2000). Recordem que la diferència clau entre emergentisme clàssic i contemporani estreba en la direcció en la qual es mou la fletxa causal descendent: la fletxa és diagonal en l’emergentisme clàssic però vertical en el contemporani. Segons l’emergentisme clàssic, els fenòmens emergents causen el mateix tipus d’efectes que causen els esdeveniments físics. Però el principi del tancament causal ens diu que açò no pot succeir, o, en tot cas, ens diu que aqueixos efectes que suposadament tenen causes emergents ja tenen assegurada una causa física. L’emergentisme contemporani, en contrast, no es baralla amb la física per efectes que aquesta típicament explica (com el moviment del bolígraf que faig rodar). La proposta emergentista és que els fenòmens emergents actuen sobre els poders causals de les seues pròpies bases o elements constituents, i fa que es comporten d’una manera peculiar. En molts casos, la proposta és simplement que els tots emergents anul·len graus de llibertat que per si mateixos tenen els elements constituents (Umérez i Moreno, 2000; Wilson, 2010).

Aquest tipus de propostes només entra en conflicte amb el principi de tancament causal si és que aquest també sosté que el comportament concret de les entitats físiques té sempre una explicació física. Com s’ha dit abans, no està clar quin tipus d’evidències o arguments podrien provar la veritat del principi del tancament causal. Una de les vies que han sigut explorades consisteix a vincular el principi amb les lleis de conservació (d’energia, moment i càrrega). La proposta emergentista contemporània no entraria en conflicte amb un principi que d’alguna forma se segueix de les lleis de conservació. És possible, per exemple, mantenir que la manera en què s’intercanvia l’energia dins d’un huracà té peculiaritats que són el resultat de l’acció constrictora del tot sobre les seues parts. La influència del tot consistiria a “ordenar” els intercanvis d’energia, i fer que es produïsquen d’una manera en lloc d’una altra. Apel·lant a la idea de “causa formal” aristotèlica, alguns emergentistes sostenen que els fenòmens emergents actuen sobre les seues bases físiques no com a causes eficients, sinó com a causes formals (El- Hani i Emmeche, 2000). La noció de causa formal ha desaparegut del nostre vocabulari metafísic, però la veritat és que no sembla que la suposada influència dels fenòmens globals sobre les entitats més bàsiques puga ser explicada com a causalitat eficient.

Ha de tenir-se en compte, en tot cas, que encara que l’emergentista contemporani puga conciliar la seua proposta amb la veritat d’una certa manera d’entendre el principi del tancament causal, perquè la proposta siga creïble ha de ser capaç de dissipar la sospita que, al cap i a la fi, allò que ocorre en els sistemes complexos té a veure amb interaccions a múltiples bandes, certament complicades, entre entitats físiques fonamentals. És a dir, la plausibilitat de la resposta emergentista a la qüestió de la causalitat descendent depén que l’emergentista guanye en la seua dialèctica amb reduccionistes i eliminativistes.

Agustín Vicente
(Ikerbasque & Universidad del País Vasco, UPV/EHU)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Pablo Rychter.

Referències:

Bedau. M. (1997) “Weak emergence”, Philosophical Perspectives: Mind, Causation and World, 375–399.
Campbell, D. T. (1974) “Downward causation in hierarchically organised biological systems”, en Ayala, F. J. and Dobzhansky, T. (eds.), Studies in the Philosophy of Biology: Reduction and Related Problems. Berkeley i Los Angeles, CA: University of California Press.
Davies, P. (2006) “The Physics of Downward Causation”, en Clayton, P. i P. Davies, (eds.), The Re-Emergence of Emergence, Oxford: Oxford University Press.
El-Hani, C. N. i Emmeche, C. (2000) “On some theoretical grounds for an organism centered biology: Property emergence, supervenience and downward causation”. Theory in Biosciences 119: 234-75.
Ellis, G. F. R., Noble, D. i O’Connor, T., eds.(2012) Interface Focus, Special Issue on Top-down-causation.
Kauffman, S. (1995) At home in the universe. New York: Oxford University Press.
Kim, J. (2006) “Emergence: Core Ideas and Issues”, Synthese 151: 547-559.
Mossio, M., L. Bich i A. Moreno. (2013) “Emergence, Closure and Inter-Level Causation in Biological Systems”, Erkenntnis 78: 153-178.
Moreno, A., i Umérez, J. (2000) “Downward causation at the core of living organization”, en Andersen P. B. C. , Emmeche, C., Finnemann, N. O., i Christiansen, P. V. (eds). Downward causation. Minds, bodies and matter, Aarhus: Aarhus University Press.
Prigogine, I. (1997) El fin de las certidumbres. Madrid: Taurus.
Van Gulick, R. (1993) “Who’s in Charge Here? And Who’s Doing all the Work?” en Mele, A. i Heil, J, (eds). Mental Causation, Oxford: Clarendon Press.
Vicente, A. (2001) “El principio del cierre causal del mundo físico”, Crítica, 3-17
Vicente, A. (2006) “On the Causal Completeness of Physics”, International Studies in the Philosophy of Science, 20: 149-171.
Vicente, A. (2011) “Current Physics and “the Physical””, British Journal for the Philosophy of Science, 62: 393-416.
Wilson, J. (2010) “Non-reductive Physicalism and Degrees of Freedom”, British Journal for Philosophy of Science, 61: 279-311.

Lectures recomanades
És aconsellable començar pels llibres abans citats de Prigogine i Kauffman. L’abast de la discussió sobre l’emergència, ací esbossada entorn de qüestions que interessen a filòsofs amb tirades metafísiques, és enorme, i pràcticament inabastable. Per a una orientació bàsica, es poden consultar aquests readings o compilacions d’articles, que inclouen aportacions tant de filòsofs com de científics:

Anderson, P.B., C. Emmeche, N. O. Finnemann, i P. V. Christiansen, eds. (2000) Downward Causation, Aarhus, Aarhus University Press.
Beckermann A., H. Flohr, i J. Kim, eds. (1992) Emergence or Reductionism? Essays on the Prospects of non-reductive Physicalism, Berlin, de Gruyter.
Bedau, M. i P. Humphreys, eds. (2008) Emergence: Contemporary Readings in Philosophy and Science, Cambridge, MA, MIT Press.
Clayton, P i P. Davies, eds. (2006) The Re-Emergence of Emergence, New York, Oxford University Press.
Macdonald, C. i G. Macdonald, eds. (2010) Emergence in Mind, Oxford, Oxford University Press.
Corradini, A. i T. O’Connor, eds. (2010) Emergence in Science and Philosophy, London,Routledge.

Entrades relaciones

El problema ment-cos

Com citar aquesta entrada:

Agustín Vicente (2018). “Emergentisme”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/emergentisme/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/emergentismo/