El temps

1. La naturalesa i estructura del temps

Els filòsofs es fan moltes preguntes sobre el temps. Per a començar, està la pregunta socràtica: què és el temps? Com en el cas de l’espai i els punts en l’espai, es pot pensar en el temps com un teixit compost per instants de temps que existeixen independentment l’un de l’altre; o, en cas contrari, es pot pensar en el temps com una estructura d’instants de temps interrelacionats, on aqueixos instants de temps no són més que punts en aqueixa estructura i, per tant, no podrien existir sense la resta d’aqueixa estructura. El temps també es caracteritza sovint com una dimensió: a saber, la dimensió al llarg de la qual es desenvolupen els canvis; hi direm més sobre la noció de canvi més endavant.

Hi ha altres preguntes igualment profundes sobre l’estructura del temps. Per exemple: el temps té una direcció? O: el temps té un principi o un final? Podria tindre una estructura circular? Més endavant considerarem una d’aqueixes preguntes, a saber, si el temps és lineal o més aviat es ramifica cap al futur.

A principis del segle XX, el filòsof britànic John M. E. McTaggart va observar que hi ha dues formes diferents d’ordenar instants temporals o coses en el temps (McTaggart, 1908). Podem ordenar dos elements diferents segons si l’un precedeix (o és anterior) a l’altre. McTaggart va anomenar a aquest ordenament la “sèrie-B”. D’altra banda, també podem ordenar aquests elements dient de cadascun si és present, passat o futur. Aquest ordenament és allò que McTaggart va anomenar la “sèrie-A”. McTaggart va plantejar després la pregunta metafísica sobre quin d’aquests ordenaments és més fonamental.

La sèrie-B és permanent en el següent sentit: per a dos instants de temps o coses en el temps, x i y, si x alguna vegada precedeix y, aleshores, sempre que tots dos existeixen, x precedeix a y. Per contra, la sèrie-A no és permanent. És a dir, no passa que, per a tots els instants de temps o coses en el temps, x i y, si x és present i y és passat, aleshores, sempre que tots dos existisquen, x és present mentre y és passat. Per exemple, el moment de la teua lectura d’aquest text és present, mentre que el moment del teu naixement ja ha passat. Però en algun moment en el passat, el moment del teu naixement era present, mentre que el moment de la teua lectura d’aquest text no ho era.

McTaggart va pensar que la sèrie-A implicava l’atribució de propietats com ser present, ser passat i ser futur. Tanmateix, no és necessari que totes aquestes siguen propietats bàsiques. Podem dir que alguna cosa és passat quan ha sigut present i que alguna cosa és futur quan serà present. Per tant, com a màxim necessitem considerar la propietat de ser present; i la resta d’allò que volem dir es pot expressar fàcilment usant les conjugacions temporals del verb ‘ser’.

2. Passat, present i futur

En la vida ordinària distingim entre el passat, el present i el futur. Per exemple, lamentem que els dodos pertanguen per sempre al passat, ens preguntem què ens ofereix el futur i ens preocupem per allò que succeeix en el present. Això sona com si pensàrem en el passat, el present i el futur com a sectors de la realitat que poden contindre elements que els altres sectors no contenen. Però aquesta imatge del passat, el present i el futur com a contenidors no necessàriament ha de ser entesa literalment. La distinció persisteix fins i tot si recorrem a formes més modestes d’expressar, en el fons, les mateixes idees. Així, podríem dir que lamentem que ja no hi haja dodos -és a dir, que solia haver-hi dodos, però que cap d’aquests existeix o tornarà a existir-hi-, que ens preguntem què ocorrerà i que ens preocupem per allò que està succeint actualment. D’acord amb açò, podem establir la distinció mitjançant flexions verbals, com en allò que una vegada va ser el cas, allò que actualment és el cas i allò que serà el cas (cf. Prior, 2019).

Una de les preguntes centrals de la metafísica del temps és si aquesta distinció és objectiva o, més aviat, es tracta d’un mer artefacte de la nostra manera de conceptualitzar la realitat des del punt de vista temporal que ocupem -aproximadament de la mateixa manera que la distinció entre allò que és el cas ací i allò que és el cas allà es deu simplement a la nostra perspectiva espacial contingent des de la qual ens mirem les coses i els esdeveniments en l’espai i els classifiquem en relació amb nosaltres mateixos.

Els ‘teòrics-A’ pensen que si bé pot no haver-hi un contrast objectiu, independent de la ment, entre allò que és el cas ací i allò que és el cas allà, sí que existeix tal contrast objectiu, independent de la ment, entre allò que era el cas, allò que actualment és el cas i allò que serà el cas. Els ‘teòrics-B’ sostenen que açò és un error i que no hi ha cap raó per a un tractament desigual de l’espai i el temps. Segons els ‘teòrics-B’, una descripció objectiva de l’espai i el temps pot ser exhaustiva sense esmentar els contrastos que només podríem apreciar des d’una perspectiva espaciotemporal particular.

Les diferències entre aquests dos punts de vista metafísics es faran més òbvies una vegada que considerem dues àrees temàtiques de disputa, el canvi i l’existència.

3. Tipus de canvi

Estem familiaritzats amb els objectes que experimenten canvis. Les tomaques, de la varietat més comuna, són verdes fins que maduren, i una vegada madures, són roges. Fixem-nos en una tomaca madura qualsevol: aquesta tomaca solia ser verda però ara és roja. Fixem-nos ara en una tomaca qualsevol que no siga madura: aquesta tomaca ara és verda, però serà roja una vegada que haja madurat. Tals patrons de descripcions temporals semblen ser mitjans adequats per a representar els canvis patits pels objectes que persisteixen al llarg d’aquests canvis. Si açò és correcte, també hem d’admetre altres tipus de canvi que no involucren objectes persistents que adquirisquen propietats de les quals abans mancaven, o que perden propietats que tenien anteriorment.

Per exemple, també podem dir que, gràcies a l’ús de vacunes, ara hi ha menys casos d’hepatitis que mai, i que prompte no n’hi haurà cap; o que no hi havia esdeveniments climàtics provocats per l’home, però ara n’hi ha, i hi haurà en el futur més esdeveniments d’aquesta mena dels que hi ha ara. Aquests són també canvis. Però llevat que pensem en el món com un objecte persistent capaç de patir canvis, és molt probable que aquests canvis no s’entenguen com a canvis en objectes persistents.

Dir que actualment hi ha casos d’hepatitis, però que no n’hi haurà cap en el futur, no és dir que hi ha un nombre d’humans que estan malalts però que es curaran. I dir que no hi havia esdeveniments climàtics provocats per l’home, però ara n’hi ha, no és dir de tals esdeveniments que van patir algun tipus de canvi, ni de cap grup particular d’humans que van passar de no provocar esdeveniments climàtics a provocar esdeveniments climàtics. A més, dir que el nombre d’infeccions d’hepatitis actualment és n, mentre que solia ser el cas que el nombre d’infeccions d’hepatitis era m, sent m major que n, no vol dir, de cap conjunt d’infeccions d’hepatitis, que ha canviat en número, ni de cap número que s’ha fet més xicotet del que era. I el mateix s’aplica mutatis mutandis al canvi que descrivim quan diem que hi haurà més esdeveniments climàtics provocats per l’home que els que hi ha actualment.

El format de les descripcions de canvi, en aquest sentit més general de “canvi”, és el següent: part d’allò que alguna vegada va ser el cas, actualment ja no és el cas, i part d’allò que actualment és el cas, mai no va ser el cas abans; i de manera similar, part d’allò que serà el cas, encara no és el cas, i part d’allò que és actualment el cas, ja no serà el cas més endavant. En aquest sentit més general, els canvis són canvis en allò que és el cas -sent els canvis en els objectes simplement una subvarietat de tals canvis (cf. Prior, 2019).

4. Concepcions dinàmiques vs estàtiques de la realitat

En el debat entre els ‘teòrics-A’ i els ‘teòrics-B’, les dues parts poden estar d’acord que les descripcions temporals que s’hi acaben de donar -dels canvis en els objectes i, més en general, els canvis en allò que és el cas- són bastant encertades. Tanmateix, els participants en el debat no estan d’acord sobre si l’estructura temporal d’aqueixes descripcions reflecteix adequadament l’estructura de la realitat. Així, segons els teòrics-A, una descripció completa i totalment articulada de la realitat ha d’usar flexions verbals temporals. Segons els teòrics-B, per contra, això no és així.

Una manera d’establir la distinció entre aquestes dues posicions és apel·lant a la noció de fets temporals. Per als teòrics-A, en qualsevol moment, la realitat inclou fets temporals; i, en conseqüència, cap descripció de la realitat seria completa i totalment articulada si no hi incloguera asseveracions temporals aptes per a representar aquests fets. Atés que alguns d’aquests fets no sempre s’hi donen, quina descripció temporal d’aquest tipus és correcta canviarà amb el temps, en què tals canvis en la descripció correspondran als canvis en els fets subjacents. Per contra, els teòrics-B insisteixen que allò que hem denominat “canvis en allò que és el cas” no són realment variacions transtemporals dels fets que existeixen. Tals “canvis” són, en el fons, només combinacions adequades de fets que s’hi donen eternament.

Per als teòrics-B, aleshores, allò que anomenem “canvis en allò que és el cas” no són realment canvis en quins fets es donen. Perquè, per a ells, tots els fets s’hi donen eternament. Fent-nos ressò de Ludwig Wittgenstein, la realitat és la totalitat dels fets. En conseqüència, la concepció de la realitat dels teòrics-B és la d’un univers estàtic de fets. Segons els teòrics-A, en contrast, en qualsevol moment donat, la realitat està parcialment composta de fets temporals que no sempre s’hi donen, inclosos fets que només s’hi donen una vegada (per exemple, com de temporalment distant es troba en aquest moment un determinat esdeveniment en la direcció del passat o del futur). Es dedueix que, amb el temps, la realitat mateixa varia. La concepció teòrica-A de la realitat és, per tant, dinàmica.

5. Existència en el temps vs ubicació temporal

La caracterització general de la teoria-A donada anteriorment és neutral sobre si la suposada variació transtemporal dels fets que hi ha inclou alguna variació transtemporal d’allò que existeix. Els fets sobre allò que existeix són només un cas especial de fets. En altres paraules, la teoria-A és compatible tant amb el supòsit d’una ontologia permanent com amb el seu rebuig.

Abans de procedir a analitzar les posicions teòriques-A més prominents sobre l’existència, hem de tindre molta cura a l’hora d’explicar allò que ací volem dir amb “existència”. En el discurs ordinari, sovint diem coses com “No van existir esdeveniments climàtics provocats per l’home abans de la Revolució Industrial” o “Els dodos ja no existeixen”. Tanmateix, en reflexionar sobre açò, aquesta manera de parlar no comporta cap compromís amb una tesi ontològica. L’ontologia té a veure amb l’existència en el sentit de “existeix” en el qual aquest últim és equivalent a “és idèntic a quelcom”. Allò que existeix en aquest sentit és allò que està en el rang dels nostres quantificadors no restringits “Tot” i “Quelcom”.

En el discurs ordinari, generalment, no dubtem a incloure esdeveniments passats com la Segona Guerra Mundial dins del rang dels nostres quantificadors no restringits -ja que considerem que aqueix esdeveniment és part de la història mundial-, i això independentment del fet que l’esdeveniment no està ja ocorrent. És a dir, distingim implícitament entre un esdeveniment que actualment és quelcom (entre les coses sobre les quals es quantifica) i el seu ocórrer actualment. Aquesta distinció pot aplicar-se amb tot el dret a esdeveniments futurs (si n’hi ha). De manera similar, distingim implícitament entre coses com els dodos que actualment són quelcom i el seu estar actualment entre els éssers vius.

En conseqüència, quan en converses ordinàries diem que no va haver-hi esdeveniments climàtics provocats per l’home abans de la Revolució Industrial només ens comprometem que abans de la Revolució Industrial no van ocórrer tals esdeveniments, i no que no foren idèntics a quelcom. I quan, en tals converses quotidianes, diem que els dodos ja no existeixen, s’entén que ens comprometem només amb el fet que els dodos ja no estan entre els éssers vius i no que no siguen idèntics a quelcom.

Usem ‘x està situat en el temps t’ de tal manera que siga equivalent a ‘x ocorre en el temps t’ quan x és un esdeveniment, a ‘x està en algun lloc de l’espai en el temps t’ quan x és un tros de matèria, a ‘x està viu en el temps t’ quan x és un organisme, etc. Aleshores podem expressar la postura en termes més generals dient que les afirmacions abans esmentades del discurs ordinari s’interpreten de manera natural com si atribuïren ubicacions temporals (o la falta de tals ubicacions), en lloc d’existència temporal (o la falta de tal existència) (cf. Correia i Rosenkranz, de pròxima aparició).

Per descomptat, aquesta observació per si sola no suggereix al seu torn que el discurs ordinari haja de prendre’s com a àrbitre quan es tracta de la qüestió ontològica de si existeixen coeses o esdeveniments passats o futurs. Allò que mostra és que hem d’anar amb compte de no extraure cap resposta a aquesta pregunta ontològica a partir de nostres proferències quotidianes.

6. Ontologia permanent vs variació temporal en allò que existeix

En el sentit ontològic de “existeix”, els teòrics-B solen negar que els fets que existeixen varien al llarg del temps. En conseqüència, no tenen objeccions a admetre en la seua ontologia esdeveniments que van ocórrer en el passat, o que ocorreran en el futur. De la mateixa manera, els teòrics-B solen admetre coses que solien estar o que estaran entre els éssers vius. Per als teòrics-B, sempre, tot existeix sempre (Williamson, 2013 cap. 1). Aleshores, si en el passat algun x va ser una guerra mundial, o un dodo, x encara existeix (fins i tot si ja no ocorre o no està viu); i si en el futur, algun x serà una cura per al càncer, o una màquina conscient, aleshores ja existeix (fins i tot si encara no s’ha trobat o inventat).

Els defensors de l’anomenada teoria del “focus mòbil” coincideixen en això, però insisteixen que encara hi ha una altra variació factual, per exemple la variació en els fets sobre quin instant de temps té la propietat de ser present. D’acord amb la teoria del focus mòbil, la propietat de ser present és substancial i atorga algun tipus de privilegi metafísic que no pot reduir-se als termes de la teoria-B. A mesura que passa el temps, diferents instants de temps arriben a posseir aqueixa propietat. Evidentment, això pot ser veritat per als instants de temps, encara que cap instant de temps comence a existir o cesse d’existir. La teoria del focus mòbil combina la teoria-A amb el supòsit d’una ontologia permanent (vegeu Deasy, 2015 per a una discussió més detallada).

Però hi ha unes altres varietats de la teoria-A que característicament rebutgen aqueixa suposició. Tals versions de la teoria-A rebutgen que sempre, tot existeix sempre, i per tant afirmen que de vegades, quelcom de vegades no existeix.

La versió més destacada d’aquesta línia és el presentisme. Segons els presentistes, sempre, tot en el temps està present. Atés que, en el sentit rellevant d’estar en el temps, els instants de temps estan en el temps, però sempre com a màxim un d’aqueixos instants està present, es dedueix que sempre hi ha com a màxim un instant de temps, i que tal instant de temps està present. Les coses en el temps que no siguen instants de temps estan presents si, i sols si, estan ubicades en el moment present. El valor d’aquesta ubicació temporal pot variar entre entitats de diferents categories. Com es va indicar anteriorment, en el sentit rellevant d’ubicació temporal, un esdeveniment, per exemple, s’ubica en el moment actual en cas que ocórrega en aquest moment, mentre que un tros de matèria es troba en el moment actual en cas que ocupe una posició espacial en aquest moment (vegeu Correia i Rosenkranz, 2015).

Segons l’anomenada Teoria del Bloc Creixent, sempre tot continuarà existint en el futur, i sempre existeix un temps que mai va existir en el passat. La primera meitat d’aquesta tesi assegura que res s’extingeix i, per tant, que les coses passades en el temps encara estan dins del rang dels nostres quantificadors (encara són quelcom). La segona meitat implica que sempre hi ha un nou instant de temps que acaba de sorgir. Per tant, sempre, aquelles coses en el temps que no es troben en cap instant anterior del nou instant són igualment noves. Les dues meitats de la tesi impliquen conjuntament que, excepte al començament del temps -si el temps té un començament- sempre hi ha un bloc de coses que no s’erosiona al qual se n’agreguen unes altres, i sempre hi ha noves addicions a aqueix bloc que, per tant, creix contínuament (Correia i Rosenkranz, 2018).

El debat entre la teoria-B, la teoria del focus mòbil, el presentisme i la teoria del bloc en creixement encara està en curs, i és probable que es publique un nou treball mentre lliges aquest text.

7. El futur obert, la bivalència i l’estructura del temps

No podem alterar el passat; però el futur encara pot ser modelat, almenys en part, per les nostres eleccions futures. El passat està decidit d’una vegada per sempre; el futur, per contra, continua estant obert i mal·leable, almenys en alguns aspectes que ens concerneixen, i només es decidirà respecte a tots aqueixos aspectes quan arribe el moment i prenguem les nostres decisions. Això, en qualsevol cas, és una part integral de la nostra autoconcepció com a agents lliures.

Però, com podem tindre la capacitat de donar forma al futur mitjançant les nostres eleccions futures, si cada afirmació sobre el futur ja és vertadera o falsa? Tals veritats actuals sobre el futur han de basar-se en fets actuals. Perquè, en general, les veritats no “suren lliurement”, sinó que estan ancorades en la realitat, i el mateix s’aplica a fortiori a les veritats actuals sobre el futur. Pitjor encara, si allò que és actualment vertader sempre va ser vertader en el passat, com ha d’haver sigut si, en aquell temps, cada afirmació sobre allò que aleshores era futur era igualment vertadera o falsa, aleshores la veritat actual de les afirmacions sobre l’actual futur ha d’estar basada en fets passats, o això sembla. Però ni aqueixos fets actuals ni aqueixos fets passats són fets sobre les nostres eleccions futures (en la mesura que aquestes eleccions encara no han ocorregut), o si els fets en qüestió són després de tot fets sobre aquestes eleccions futures, aquestes eleccions futures ja no són lliures, sinó determinades pels fets presents o passats.

Segons el principi de bivalència qualsevol afirmació, independentment de quin siga el seu tema, és vertadera o falsa. Ara, la línia d’argument anterior suggereix un vincle íntim entre la veritat present i allò que està determinat en el present; i si el futur està actualment determinat en tots els aspectes, com sembla implicar el principi de bivalència, aleshores, per dir-ho així, només hi ha un camí cap a endavant, només un futur perquè les coses ocórreguen. I viceversa: si només hi ha una d’aqueixes formes futures, el futur semblaria estar determinat en tots els aspectes. En conseqüència, si el futur no està actualment determinat en tots els aspectes, i el principi de bivalència falla, aleshores hi ha moltes maneres d’avançar, moltes formes futures en què les coses ocorren. En la mesura que existisquen alguns aspectes en els quals actualment estiga decidit quin serà el cas, les moltes formes futures en què les coses ocorren seran exactament iguals en aqueixos aspectes, però no en uns altres; i aleshores les afirmacions sobre el futur exclusivament sobre aqueixos aspectes seran de fet actualment vertaderes o falses. Ara, si en cada instant de temps, el temps es ramificara en una pluralitat de futurs, i si de cada instant de temps només hi ha una manera de tornar al passat, aleshores el temps tindrà una estructura similar a un arbre, amb línies de temps que se superposen en el passat (el tronc) però divergeixen en algun lloc en el futur (les branques). Aleshores podríem definir veritat en un instant de temps donat com a veritat en totes aquestes línies de temps que passen a través d’aquest instant (i, en conseqüència, falsedat en un instant de temps com a falsedat en totes les línies de temps que passen a través d’aquest instant). En conseqüència, com no està decidit si demà prendràs cereals per a desdejunar, sinó que és una qüestió que has de decidir quan comence el dia, hi haurà diferents línies de temps que passaran pel moment present -en algunes de les quals desdejunaràs cereals i en unes altres no. L’afirmació “Demà prendràs cereals per a desdejunar” no serà ni vertadera ni falsa. Per contra, en la mesura que actualment està determinat que no et desdejunaràs amb una tassa de cargols, totes aquestes línies de temps que passen pel moment present tenen en comú que no et desdejunaràs amb una tassa de cargols l’endemà. L’afirmació “Demà no et desdejunaràs amb una tassa de caragols” compta com actualment vertadera (Thomason, 1970).

La majoria dels filòsofs convençuts per la línia de raonament aristotèlica accepta aquesta concepció del temps com una estructura de ramificació-cap a-endavant en forma d’arbre. Després de tot, aquesta concepció encaixa molt bé amb les intuïcions que evoca o explota el raonament aristotèlic. Tanmateix, també hi ha filòsofs del temps que continuen pensant en el temps d’una manera lineal, i que conserven el principi de bivalència en general i, en canvi, rebutgen la idea que sempre que una afirmació sobre el futur siga actualment vertadera, ha d’existir actualment (o en el passat) algun fet que fonamenta la seua veritat. Des del seu punt de vista, perquè tals afirmacions siguen actualment vertaderes, és suficient que en el futur hi haja fets adequats per a fonamentar la seua veritat (Rosenkranz, 2012; Tallant i Ingram, 2015). El debat sobre el futur obert continua obert.

Fabrice Correia (Universidad de Ginebra)
Sven Rosenkranz (ICREA i Universitat de Barcelona)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

• Correia, F. y S. Rosenkranz (2015): “Presentism without Presentness”, Thought: A Journal of Philosophy, 4(1), pp. 19-27. https://doi.org/10.1002/tht3.153
• Correia, F. y S. Rosenkranz (2018): “Nothing to Come – A Defence of the Growing Block Theory of Time”, Synthese Library Series, 395, Cham/Switzerland, Springer Press.
• Correia, F. y S. Rosenkranz (forth.): “Temporal Existence and Temporal Location”, Philosophical Studies.
• Deasy, D. (2015): “The Moving Spotlight Theory”, Philosophical Studies,172, pp. 2073-2089.
• McTaggart, J. M. E. (1908): “The Unreality of Time”, Mind, 17, pp. 457-74.
• Prior, A. N. (2019): Ensayos sobre filosofía del tiempo, amb un pròleg de Kit Fine, trad. per Ignasi Mena, Barcelona, Editorial Alpha Decay.
• Rosenkranz, Sven (2012): “In Defence of Ockhamism”, Philosophia – Philosophical Quarterly of Israel, 40, pp. 617-31. [Reimprés en “In Defense of Ockhamism”, en Fischer, J. M. y P. Todd, eds., Freedom, fatalism, and foreknowledge, New York 2015, Oxford University Press, pp. 343-60].
• Tallant, J. y D. Ingram (2015): “Nefarious presentism”, The Philosophical Quarterly, 65, pp. 355-71.
• Thomason, Richmond H. (1970): “Indeterminist time and truth-value gaps”, Theoria, 36, pp. 264-281.
• Williamson, T. (2013): Modal Logic as Metaphysics, Oxford, Oxford University Press.

Com citar aquesta entrada

Correia, Fabrice y Rosenkranz, Sven (2024): “El temps”, Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: https://catedrablasco.cat/el-temps/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/el-tempo/