El concepte de veritat | Filosofia i Ciutadania

De teories de la veritat, n’hi ha moltes i variades, n’hi ha de tall metafísic/semàntic, de tall pragmàtic, de tall epistèmic, etc (vegeu Nicolás i Frápolli, 2012). Un recorregut per les diverses teories no és allò que es pretén fer en aquesta entrada. L’objectiu és oferir una caracterització clara d’aquelles concepcions de la veritat que han marcat la filosofia del llenguatge del segle XX.

La pràctica totalitat de les teories de la veritat es reconeixen, explícitament o implícitament, en la caracterització d’Aristòtil: “Dir del que és que no és i del que no és que és és fals. Dir del que és que és i del que no és que no és és vertader” (Gamma, 7, 27). És difícil rebutjar aquesta caracterització i, de fet, ha tingut un èxit extraordinari. Allò curiós és que, essent tan unànimement acceptada, els seus desenvolupaments particulars són molt divergents. Potser això ens pot fer pensar que la caracterització aristotèlica, que és formalment irreprotxable, no té molt de contingut.

Per a la filosofia del llenguatge, les concepcions de la veritat que han tingut més efecte són de tres tipus: 1. Les que consideren la veritat com a indefinible o primitiva, 2. Les que entenen la veritat com un concepte redundant o superflu, i 3. Les que analitzen la veritat com un cas límit de la noció semàntica de satisfacció.

La primera es relaciona amb la posició de Frege, la segona amb la de Ramsey i la tercera amb la de Tarski. Els tres tipus s’engloben a vegades sota l’etiqueta general de “minimalisme” o “deflacionisme” sobre la veritat. Les expressions “minimalisme” i “deflacionisme” no tenen una definició precisa, però ambdues suggereixen que els defensors de les teories que aqueixes etiquetes cobreixen rebutgen que la definició del concepte de veritat requerisca compromisos metafísics forts.

1. La veritat com a indefinible: el cas de Frege

Frege és generalment considerat com el pare de la filosofia del llenguatge contemporània. En la seua primera obra, Begriffsschrift (1879), no hi ha un tractament explícit de la noció de veritat encara que alguns autors han considerat que la barra del judici, “|—”, que es llig “és un fet”, representa el paper que ell atribueix a la veritat. Aquesta idea està secundada per afirmacions que Frege fa al llarg de la seua obra. En “Logic” (1897), un esquema per a un llibre que no va arribar a escriure, Frege hi inclou una secció que hauria de desenvolupar la idea que la veritat és primitiva i simple. En aquest text i en molts d’altres, per exemple en “El pensament”, Frege compara la veritat amb la bellesa i en tots dos casos afirma que aqueixes nocions no poden definir-se. Per a la correcta comprensió d’aquesta afirmació és necessari entendre què és allò que Frege entén per “definició”, que és una anàlisi de la noció en nocions més bàsiques. No hi ha nocions més bàsiques que la veritat que puguen ajudar a definir-la en sentit estricte. Això no significa, tanmateix, que la veritat no puga caracteritzar-se des del punt de vista de la funció que exerceix.

En “Les meues idees lògiques bàsiques” (Frege [1915] 2016b, p. 192) diu: “La paraula “vertader” sembla fer possible allò impossible, això és, aconsegueix que allò que correspon a la força assertiva aparega com si contribuïra al pensament”. El predicat “és vertader” indica, que no instaura, el tipus d’acte i no aporta un nou concepte al pensament. Aquesta afirmació no implica, tanmateix, que el predicat no tinga sentit, sinó que “té sentit però aquest no contribueix al sentit de l’oració en la qual figura” (loc. cit.).

Aquesta idea es reprén en “Sobre sentit i referència” (Frege [1892] 2016a). En la semàntica de Frege, el sentit d’una oració declarativa és un pensament i el seu significat és un valor de veritat, això és, allò vertader o allò fals. En una adscripció de veritat com “El pensament que 5 és un nombre primer és vertader” el pensament expressat i el valor de veritat no estan en la relació de subjecte i predicat, sinó en la relació que s’estableix entre el sentit i el significat. El predicat “és vertader”, igual que ocorria amb “és un fet” en Begriffsschrift, no és un predicat genuí i no aporta cap component nou al pensament expressat, que apareix concentrat en el subjecte gramatical de l’adscripció de veritat, “El pensament que 5 és un nombre primer”.

En “El pensament” (Frege [1918-9] 2016c), una de les Investigacions Lògiques que va escriure cap al final de la seua vida, explica de manera més detallada la relació de la veritat amb la lògica. La noció de veritat no és definible en termes més bàsics però el significat de “és vertader” es desplega en les lleis de la veritat (Frege [1918-9] 2016c, p. 322). I de les lleis de la veritat se segueixen prescripcions sobre uns certs actes de parla com inferir, jutjar i pensar. Frege insisteix que la veritat no s’atribueix a cap cosa material i que no representa cap propietat sensible. Amb una terminologia contemporània, diríem que la veritat no és un predicat de primer ordre.

Hi ha en Frege una altra utilització de la veritat que la identifica amb el significat d’algunes oracions declaratives. Unes certes oracions declaratives refereixen a un objecte especial, allò Vertader, i d’altres al seu alternatiu, allò Fals. Cal no oblidar, tanmateix, que en Frege “objecte” és una noció tècnica, igual que ho és la seua contrapartida lingüística “nom”. Les oracions declaratives són expressions “saturades”, això és, sense buits, completes. Les expressions saturades són tècnicament, per a Frege, noms i refereixen a objectes. En el cas de les oracions enteses com a noms, els objectes corresponents són allò Vertader o allò Fals. No hi ha res més misteriós en aquest punt.

2. La redundància semàntica de la veritat i el paper de les prooracions

Una altra manera d’entendre la indefinibilitat de la veritat ha sigut considerar la noció com a prescindible en algun sentit. En la interpretació habitual, Ramsey hi representa aquesta segona opció.

Ramsey desplega la seua definició de la veritat en “Fets i proposicions” (Ramsey, [1927] 2005) i en “La naturalesa de la veritat” (Ramsey, [1929] 2012). La seua proposta de definició és similar a la que posteriorment desenvoluparà Tarski, encara que amb una diferència crucial en l’assumpte dels portadors. Per a Ramsey, igual que per a Frege i en contrast amb Tarski, els portadors de la veritat, això és, les entitats de les quals diem que són vertaderes o falses, són allò que Frege anomena “pensaments” i Ramsey “proposicions” o “referències proposicionals”. Els portadors no són doncs entitats lingüístiques de cap mena, sinó la informació que aqueixes entitats ajuden a transmetre o allò que es diu mitjançant el seu ús.

És habitual considerar la concepció de la veritat de Ramsey com una teoria de la redundància. No obstant això, per a entendre quina és la proposta de Ramsey és necessari analitzar què es vol dir amb redundància. Ramsey explícitament rebutja la idea que la noció de veritat siga supèrflua o que puga eliminar-se sense pèrdua de poder explicatiu. La noció de veritat és imprescindible en la construcció de variables proposicionals complexes, prooracions, que permeten la referència anafòrica a proposicions i també la generalització proposicional. Hi ha usos de la veritat que són superflus, sens dubte, però no tots ho són. En “Fets y proposicions” ([1927] 2005), Ramsey explica que les proposicions de les quals diem que són vertaderes poden expressar-se de manera explícita o poden simplement descriure’s. Un exemple del primer cas és “És veritat que Cèsar va ser assassinat”, un exemple del segon cas és “Ell sempre diu la veritat”. Quan la proposició a la qual atribuïm la veritat és explícita, el terme “veritat” és redundant, ja que “És veritat que Cèsar va ser assassinat” diu només que Cèsar va ser assassinat. Quan la proposició està descrita però no representada explícitament, la veritat no pot eliminar-se ([1927] 2005, p. 205). La funció que la noció de veritat realitza en els llenguatges naturals és equivalent a la que realitzen les variables proposicionals i el quantificador universal que les lliga en alguns llenguatges artificials. En un llenguatge que continguera aquestos recursos, “Ell sempre diu la veritat” es definiria com “Per a tot p, si ell diu que p, p”. La veritat es defineix així en el context de l’adscripció de veritat completa. Ramsey s’avança a diverses objeccions que podrien fer-se a la seua posició. La primera té a veure amb la gramaticalitat de la definició: “Per a tot p, si ell diu que p, p”. Avança que algú pot pensar que aquesta oració semiformal no està ben formada, ja que la segona instància de la variable p no pot estar en aqueixa clàusula sola, sinó que necessita un verb que seria “és vertader”. D’aquesta manera, per a restaurar la gramaticalitat de la definició caldria incloure-hi la noció que estaríem definint, amb la qual cosa la definició es convertiria en circular. La resposta de Ramsey és molt il·luminadora, ja que incideix en una tesi que ha marcat la filosofia del llenguatge i de la lògica del segle XX i que, tanmateix, manca de tota justificació: la tesi que totes les variables són nominals. Ramsey argumenta que els qui llançaren aquesta crítica contra la seua definició estarien oblidant que “p” és una variable proposicional, que està en lloc d’una oració, que per la seua mateixa naturalesa ja té un verb ([1929] 2012, p. 299).

Una altra dificultat que Ramsey suposa que la seua teoria haurà d’enfrontar és la seua consideració com a teoria de la correspondència. Ell no rebutja aqueixa etiqueta i explícitament afirma que la seua inspiració és Aristòtil sempre que es tinga en compte que la seua teoria no necessita cap tractament especial de la noció de fet ni de la relació de correspondència entre fets i unes altres instàncies ([1927] 2005, pàg. 205-206).

L’etiqueta que millor descriu la posició de Ramsey sobre la veritat és la de “Teoria Prooracional” (MacBride et al. 2020). Ramsey explícitament usa el terme “prooració” en la seua caracterització de la veritat ([1929] 2012, p. 300). La idea central d’una teoria prooracional consisteix a entendre les adscripcions de veritat, això és, les oracions en les quals atribuïm veritat a una proposició, com a variables d’un cert tipus. Les variables dels llenguatges formals són la contrapartida de les proformes dels llenguatges naturals. El tipus més conegut de proforma, el constitueixen els pronoms, però en els llenguatges naturals hi ha proformes de tipus adjectiu, adverbial i oracional. A aquestes últimes les anomenem “prooracions”. Les adscripcions de veritat són un tipus de prooració. De la mateixa manera que “ella” pot referir a qualsevol persona o animal de gènere femení, “allò que ella va dir” pot referir a qualsevol proposició. El predicat “és vertader” converteix proformes que gramaticalment són termes singulars, com “allò que ella va dir”, en proformes de tipus oracional, com “allò que ella va dir és veritat”. En aquest sentit, la veritat no afig contingut nou a la proforma “allò que ella va dir” sinó que realitza una funció gramatical, convertir termes singulars d’un cert tipus en oracions d’un cert tipus. Si a això volem anomenar-ho redundància, no hi ha objecció. No obstant això, és pertinent veure com ho explica Ramsey mateix: “Com afirmem haver definit la veritat, hem de ser capaços de substituir la nostra definició per la paraula ‘vertader’ onsevulla que ocórrega. Però la dificultat que hem esmentat fa açò impossible en el llenguatge corrent que tracta allò que realment hauríem d’anomenar prooracions com si foren pronoms. Les úniques prooracions admeses en el llenguatge corrent són ‘sí’ i ‘no’, que considerem que expressen aquestes mateixes un sentit complet, mentre que ‘això’ i ‘allò’, fins i tot quan funcionen com a abreviatures d’oracions, sempre requereixen ser complementades per un verb: aquest verb és sovint ‘és vertader’ i aquesta peculiaritat del llenguatge dona lloc a problemes artificials com el de naturalesa de la veritat, que desapareixen d’una vegada quan s’expressen en simbolisme lògic, en el qual podem abocar ‘allò que ell creia és vertader’ per ‘si p era el que ell creia, p’” (loc. cit.).

3. La teoria semàntica de la veritat de Tarski

La teoria de la veritat que més influència ha tingut en la filosofia del llenguatge del segle XX ha sigut la teoria semàntica d’A. Tarski, proposada en els seus articles de 1935 i 1944. Aquesta teoria, que reivindica la caracterització d’Aristòtil explícitament (per exemple, Tarski [1944] 2012, p. 61), s’ha considerat per molts com la primera definició correcta de la noció de veritat, així com l’origen de la semàntica com a teoria científicament defensable. L’efecte de l’anàlisi tarskià és innegable, encara que és objecte de debat si aqueix efecte ha estat sempre positiu.

Tarski anomena a la seua teoria “semàntica” perquè en la seua definició s’usa un concepte inequívocament semàntic com el de satisfacció. Per a Tarski, la veritat és una propietat d’oracions, açò és, els portadors de veritat són les oracions. Abans d’oferir la seua definició, Tarski explica quin és el seu objectiu i algunes propietats de la seua teoria. En primer lloc, la teoria es proposa definir la noció corrent de veritat, no una noció diferent i tècnica. Per aquesta raó estableix un criteri d’adequació material que permeta a tots comprovar la correcció de la seua proposta. Si la seua proposta és correcta, hauria d’implicar les equivalències del tipus:

L’oració “la neu és blanca” és vertadera si, i sols si, la neu és blanca.

Aquest criteri es generalitza evitant parlar d’oracions concretes. Siga p una oració declarativa qualsevol en un llenguatge determinat i X un nom d’aquesta oració. Les cometes poden usar-se per a construir noms d’oracions, però hi ha d’altres mètodes, com la descripció estructural en la qual indiquem quines lletres componen l’oració usant el seu ordre alfabètic. El mètode que es faça servir no és important, allò important és que tinguem oracions i els seus noms. Considerem ara la següent equivalència (V),

(V) X és vertadera si, i sols si, p.

El criteri d’adequació material de qualsevol definició de la veritat que es propose és que ha d’implicar totes les instàncies de (V).

Els conceptes semàntics han donat històricament alguns problemes en forma d’antinòmies o paradoxes. La més famosa d’aqueixes paradoxes és la paradoxa del mentider, la versió més simple de la qual és “aquesta oració és falsa”. Una oració és vertadera si podem afirmar allò que diu, i falsa en cas contrari. Amb “aquesta oració és falsa” es produeix una situació curiosa. Si l’oració és vertadera, podem assumir allò que diu, això és, que és falsa. I si és falsa, podem assumir el contrari del que diu, això és que no és falsa. Així la paradoxa ens enfronta a la situació que una oració catalana gramaticalment correcta és vertadera si, i sols si, és falsa. Això és contradictori. Tarski ofereix una derivació semiformal de la paradoxa i identifica dues assumpcions en les quals es basa com a possibles fonts de la dificultat. La primera de les assumpcions és que les regles de la lògica clàssica són correctes. La segona assumpció és una característica dels llenguatges naturals, la seua universalitat. La universalitat dels llenguatges naturals consisteix en la propietat que tenen que s’hi pot expressar qualsevol cosa. En concret, els llenguatges naturals hi inclouen no sols expressions, sinó també noms per a aquestes expressions i per a les seues propietats semàntiques. Dins del mateix llenguatge, es pot parlar de la veritat d’unes certes oracions, del significat d’aquestes, de la definició dels seus termes, etc. La universalitat dels llenguatges naturals els fa semànticament tancats i això, juntament amb les regles de la lògica, produeix paradoxes. L’opció de rebutjar les regles de la lògica és molt costosa, així que Tarski rebutja la universalitat com a característica desitjable d’un llenguatge lògicament adequat.

En aquest punt, Tarski introdueix un segon criteri de correcció d’una definició de veritat: l’estructura específica dels llenguatges per als quals es definisca la noció. La veritat només pot definir-se amb garanties en llenguatges semànticament oberts, això és, en llenguatges en els quals la descripció i les propietats de les expressions no puguen realitzar-se dins del mateix llenguatge. D’aquesta idea sorgeix la distinció entre llenguatge objecte i metallenguatge. El llenguatge objecte és el llenguatge en el qual parlem, el metallenguatge és el llenguatge que usem per a parlar del llenguatge en el qual parlem. Aquesta distinció no és absoluta. Puc fer servir l’anglés per a parlar de l’espanyol o al contrari. Tarski, no obstant això, no està parlant de llenguatges naturals sinó d’una certa mena de llenguatges formals propis de la lògica.

Aquests són els dos criteris. Vegem ara quina és la definició. La veritat és un cas límit de la satisfacció. La satisfacció és una relació que s’estableix entre objectes o fileres d’objectes qualssevol i unes certes entitats lingüístiques a les quals anomenem funcions oracionals. Una funció oracional és el resultat de substituir un o més termes d’una oració declarativa per variables. De l’oració “Victoria és més alta que Joan” es poden obtindre les funcions oracionals “x és més alta que Joan”, “Victoria és més alta que i” i “x és més alta que i”. Una manera natural d’explicar què significa que Joan satisfà “Victoria és més alta que i” seria dir que l’objecte Joan satisfà la funció perquè la substitució de la variable per “Joan” dona com a resultat una oració vertadera. Naturalment, aquesta explicació faria que la definició de veritat fora circular. L’opció de Tarski és definir recursivament la veritat per a funcions oracionals complexes, això és, aquelles que involucren constants lògiques, i estipular quins objectes satisfan les funcions simples. En el cas de les complexes, per exemple, “x és P o x és Q”, diríem que l’objecte o la satisfà si satisfà “x és P” o satisfà “x és Q”. Una vegada fet això, Tarski considera que el mètode pot estendre’s al cas límit de funcions oracionals que no tinguen variables lliures, això és, a oracions declaratives. Per a aquests casos, veiem que l’oració serà satisfeta per tots els objectes o per cap. En el primer cas, diem que l’oració és vertadera, en el segon que és falsa. Despullada de tot l’aparell tècnic, la definició de veritat diu simplement que l’oració p és vertadera si, i sols si p, i falsa si no-p. El recurs a la satisfacció no afig gran cosa a la nostra intuïció primera.

La teoria de Tarski s’ha considerat de vegades com una especificació de la concepció correspondentista de la veritat. És raonable entendre-ho així perquè la definició de satisfacció requereix la presència d’objectes i d’entitats lingüístiques que d’alguna manera hi encaixen. No obstant això, Tarski rebutja que la seua definició puga servir per a mediar entre diferents teories filosòfiques o que aclarisca en alguna cosa el suposat problema filosòfic de la veritat. De fet, entesa la seua concepció com una manera d’especificar el significat de la noció semàntica per a uns certs llenguatges formals, la teoria semàntica és neutral respecte de les diverses concepcions filosòfiques. Una altra qüestió seria que volguérem aplicar aquesta teoria a la noció de veritat en els llenguatges naturals. En aquest cas, la designació de les oracions com les portadores de veritat i, a conseqüència d’això, l’afirmació que la noció de veritat produeix paradoxes com la del mentider serien qüestions a debatre.

María José Frápolli Sanz
(Universidad de Granada)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

Frápolli, M. J. (2013): The Nature of Truth. An Updated Approach to the Meaning of Truth Ascriptions, Nueva York, Springer Science & Business Media.
Frege, G. ([1892] 2016a): “Sobre sentido y referencia”, en Margarita M. Valdés, comp., Escritos sobre lógica, semántica y filosofía de las matemáticas, México, UNAM-Instituto de Investigaciones Filosóficas, pp. 249-275. [Frege, G. (1984), “On Sense and Meaning”, en Brian McGuinness, ed., Collected Papers on Mathematics, Logic, and Philosophy, Oxford, Basil Blackwell, pp. 157- 177].
Frege, G. ([1915] 2016b): “Mis ideas lógicas básicas”, en Margarita M. Valdés, comp., Escritos sobre lógica, semántica y filosofía de las matemáticas,México, UNAM-Instituto de Investigaciones Filosóficas, pp. 191-193. [Frege, G. (1979): “My Basic Logical Insights”, en Hans Hermes, Friedrich Kambarte y Friedrich Kaulbach, eds., Posthumous Writings, Oxford, Basil Blackwell, pp. 251-252].
Frege, G. ([1918-9] 2016c): “El pensamiento. Una investigación lógica”, en Margarita M. Valdés, comp., Escritos sobre lógica, semántica y filosofía de las matemáticas, México, UNAM-Instituto de Investigaciones Filosóficas, pp. 321-348. [Frege, G. (1984): “Thoughts”, en Brian McGuinness, ed., Collected Papers on Mathematics, Logic, and Philosophy, Oxford, Basil Blackwell, pp. 351- 372].
MacBride, Fraser, Mathieu Marion, María José Frápolli, Dorothy Edgington, Edward Elliott, Sebastian Lutz, and Jeffrey Paris (2020): “Frank Ramsey”, en The Stanford Encyclopedia of Philosophy, E. N. Zalta, ed., disponible en <https://plato.stanford.edu/archives/sum2020/entries/ramsey/>[Summer 2020 Edition].
Ramsey, F. P. ([1927] 2005): “Hechos y proposiciones”, en M. J. Frápolli, ed., Frank Ramsey, obra filosófica completa,Granada, Comares, pp. 199-219.[ Ramsey, F,P. ([1927] 1990): “Facts and Propositions”, en Mellor, D.H., ed., F. P. Ramsey Philosophical Papers, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 34-51.]
Ramsey, F. P. ([1929] 2012): “La naturaleza de la verdad”, en Nicolás y Frápolli, eds., Teorías contemporaneas de la verdad, Madrid, Tecnos, pp. 293-306].[ Ramsey, F.P. ([1921]1991):“The Nature of Truth”, en Rescher, N. and U. Majer, eds., On Truth. Original Manuscript Materials (1927-1929) from the Ramsey Collection at the University of Pittsburgh, Dordrech, Kluwer Academic Publishers, pp. 6-24.][Ramsey, F.P. (1990): Philosophical Papers, ed. por D.H.Mellor, Cambridge, Cambridge University Press].
Tarski, A. (1935): “Der Wahrheitsbegriff in den formalisierten Sprachen”, Studia Philosophica, I, pp. 261-415. [Tarski, A. (1956): Logic, Semantics, Metamathematics. Papers from 1923 to 1938,Oxford].
Tarski, A. ([1944]2012): “La concepción semántica de la verdad y los fundamentos de la semántica”, en Nicolás y Frápolli, eds., Teorías contemporáneas de la verdad, Madrid, Tecnos, pp. 57-98].[Tarski, A. (1944):“The semantic conception of truth and the foundations of semantics”, Philosophy and Phenomenological Research, 4(3), pp. 341-375]. http://www.jstor.org/stable/2102968

Com citar aquesta entrada

Frápolli, María José (2024): “El concepte de veritat”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: https://catedrablasco.cat/el-concepte-de-veritat/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/el-concepto-de-verdad/