Context | Filosofia i Ciutadania

Vet ací una obvietat: conéixer el context és clau per a interpretar correctament les paraules d’algú. Sovint necessitem un poc de context, o més context, per a entendre allò que es va voler dir, o malinterpretem les cites tretes de context, etc. Per exemple, si sentim algú dir «Aqueixa pel·lícula és molt bona», necessitem saber a quina pel·lícula s’hi està referint. La dependència contextual fa que la noció de context ocupe un lloc central en l’anàlisi del significat i la comunicació.

La qüestió a la qual s’enfronta la filosofia del llenguatge és la següent: donats els fenòmens lingüístics que ens interessa explicar, com en podem representar de manera precisa el context? En l’actualitat, conviuen dues nocions principals. La primera representa el context com una seqüència d’elements o paràmetres. La segona, per contra, identifica el context amb la informació compartida pels interlocutors.

1. El context com a seqüència d’elements

La primera concepció sorgeix dins del projecte de definir una semàntica composicional per al llenguatge natural. Utilitzant semàntica formal i, en concret, teoria de models, Montague va ser pioner en l’anàlisi formal del significat en els llenguatges naturals i va introduir una semàntica intensional. En una teoria semàntica intensional, el significat, o valor semàntic, es defineix com una intensió, açò és, una funció de mons possibles a extensions. En el cas d’un enunciat complet, el valor semàntic serà una funció de mons possibles a valors de veritat. Per exemple, el valor semàntic de «Plató és un filòsof» és una funció de mons possibles a valors de veritat; aquesta funció és vertadera en els mons possibles en què Plató és un filòsof. Al seu torn, el valor de veritat de l’enunciat és relatiu al món possible en què s’avalue. En el món real, l’enunciat és vertader, però hi ha mons possibles en els quals és fals. Aquest tipus de teoria pot generalitzar-se per a analitzar la sensibilitat contextual. La idea bàsica és la següent. De la mateixa manera que el valor de veritat de qualsevol enunciat és relatiu al món possible en què s’avalue, el valor de veritat dels enunciats que contenen díctics («jo», «ací», «ara», etc.) és relatiu a una sèrie d’elements: qui és el parlant, quin és el lloc de proferència, quin és el moment de proferència, etc. Així, una intensió pot definir-se com una funció d’una seqüència d’elements a valors de veritat. Aquesta seqüència d’elements, denominada índex, inclou tot allò de què depén el valor de veritat de l’enunciat. Si, per exemple, estem analitzant un llenguatge amb pronoms temporals, l’índex inclourà un temps a més d’un món possible. Llenguatges amb més tipus d’expressions sensibles al context requeriran índexs més complexos. Per exemple, podem entendre el significat d’«Ahir vaig anar al parc» com una funció de seqüències de temps, parlants i mons possibles a valors de veritat. D’aquesta manera, l’anàlisi de la sensibilitat contextual queda integrat dins de la semàntica del llenguatge natural. El context, denominat índex, és representat com una seqüència d’elements (Lewis, 1970).

Malgrat els seus avantatges, Kaplan (1989a) i Stalnaker (1970) van mostrar que una teoria semàntica com l’anterior no és del tot satisfactòria. Una anàlisi adequada de la semàntica dels díctics requereix distingir dos tipus de significat: el significat lingüístic o convencional, comú a tots els usos d’un mateix enunciat, i el contingut o proposició expressat en cada ús. Un enunciat que continga algun díctic expressarà continguts diferents en contextos diferents. D’altra banda, dos enunciats diferents poden expressar el mateix contingut. Stalnaker dona el següent exemple. O’Leary pregunta «[Tu] aniràs a la festa?» i Daniels respon «Sí, [jo] hi aniré». Sembla que hi ha ací un contingut comú a la pregunta i a la resposta (que Daniels anirà a la festa). No obstant això, aquest contingut no apareix per cap lloc en l’anàlisi anterior. Una semàntica com la descrita anteriorment compta amb una noció de significat lingüístic, però no amb una noció addicional de contingut o proposició expressada. A causa d’això, no té els recursos necessaris per a identificar el contingut comú que, en l’exemple anterior, expressen enunciats amb significats lingüístics diferents, això és, el fet que mitjançant els pronoms «tu» i «jo», o les desinències verbals corresponents, O’Leary i Daniels refereixen a la mateixa persona. El problema és que és precisament aquest contingut el que té interés des del punt de vista comunicatiu. Amb la seua proferència, Daniels està responent una pregunta i transmetent la informació que ell, Daniels, anirà a la festa. En la mesura que una teoria semàntica té com a objectiu contribuir a una teoria més general de la comunicació, ha de proporcionar un contingut com a resultat, i no sols un valor de veritat.

Aquest tipus de consideracions, juntament amb uns certs problemes derivats de la impossibilitat de representar el funcionament dels operadors temporals i d’altres expressions amb un únic índex, van portar a la semàntica bidimensional o de doble índex. En aquesta mena de teories, la determinació del valor de veritat procedeix en dos passos: primer es determina un contingut i, una vegada que es té un contingut, es determina un valor de veritat. L’índex es desdobla i es recupera una noció més intuïtiva de context segons la qual aquest té a veure amb la determinació d’allò que es diu (quelcom que queda enfosquit en la maquinària de les teories prèvies). En la seua influent teoria semàntica per a díctics i demostratius, Kaplan (1989a) hi distingeix caràcter i contingut. El caràcter, que correspondria amb el significat lingüístic, es concep com una funció de contextos a continguts. El contingut és al seu torn una funció de circumstàncies d’avaluació a extensions (per a enunciats, a valors de veritat). Aquesta distinció permet capturar allò que és comú a les proferència d’O’Leary i Daniels: en el context descrit, el contingut que expressa O’Leary en dir «Tu vindràs a la festa» és el mateix que el que expressa la proferència de Daniels de «Jo aniré a la festa».

D’aquesta manera, en el marc kaplanià, l’índex es divideix en context i circumstància d’avaluació. El rol del context consisteix a resoldre la sensibilitat contextual, determinant un referent per a díctics i demostratius i, amb això, allò que es diu amb l’enunciat en una ocasió d’ús, el contingut expressat. El context es concep com un quàdruple d’agent, lloc, temps i món (Kaplan, 1989a). Aquests elements, que es corresponen amb el parlant, lloc, temps i món de proferència, són objectius, i proporcionen els referents d’expressions com «jo», «ací», «ara» i «realment». Es tracta, per dir-ho d’alguna manera, d’un conjunt de factors extrets de la situació concreta en la qual té lloc la proferència. Per a donar compte dels demostratius, Kaplan (1989b) afig a cada context un oïdor o una seqüència d’oïdors (referents de «tu») i un objecte o una seqüència d’objectes (referents d’altres demostratius, com «això»). La circumstància d’avaluació, per part seua, té com a funció la determinació del valor de veritat. Hi inclou un món i un temps: el món i el temps en el qual s’avalua si el contingut expressat és vertader o fals. La raó per a incloure-hi un temps a més d’un món és poder donar compte d’enunciats amb operadors temporals. Així, els elements que abans trobàvem agrupats en un únic índex es troben ara repartits entre el context (si el seu treball és determinar el contingut) i la circumstància d’avaluació (si el seu treball és determinar un valor de veritat).

Si bé l’interés de Kaplan resideix en els díctics i demostratius, una anàlisi més àmplia de la sensibilitat contextual en els llenguatges naturals requeriria incloure-hi paràmetres addicionals. Com a exemple, Lewis (1980) hi inclou els estàndards de precisió com un element més del context per a poder donar compte de la semàntica d’expressions com «hexagonal». D’altra banda, alguns autors han assenyalat la necessitat d’incloure les intencions del parlant entre aquells factors que determinen el referent de díctics i demostratius. Perry (2012) distingeix díctics automàtics i discrecionals. Els díctics automàtics són expressions com «jo» o «hui», el referent de les quals queda fixat per fets contextuals objectius (parlant, dia de proferència). Per contra, en el cas dels díctics discrecionals, com «ací» o «ella», així com amb els demostratius, el referent sembla dependre, almenys parcialment, de les intencions del parlant o, fins i tot, de consideracions sobre què és rellevant en la situació d’ús. «Ací» refereix a un lloc, però quin siga aqueix lloc no està determinat de manera automàtica. Sorgeix així la qüestió de si els contextos kaplanians han d’incloure-hi les intencions del parlant com un paràmetre més (Stokke, 2010; Bach, 2012) i, de manera més general, de si una noció de context objectiva com aquesta pot donar compte de totes les formes de dependència contextual.

Finalment, cal assenyalar que en algunes ocasions s’identifica el context amb la situació de parla, en lloc d’identificar-se amb una seqüència d’elements extrets d’aquesta (per exemple, en Lewis, 1980). En aquesta línia, la semàntica situacional de Barwise i Perry utilitza la noció de situació per a explicar uns certs fenòmens de dependència contextual, com la restricció del domini de quantificació (Barwise i Perry, 1983).

2. El context com a rerefons comú

A diferència de Kaplan, Stalnaker concep el context com un cos d’informació que es pressuposa compartit entre els interlocutors, el rerefons comú (common ground) (Stalnaker, 1978, 2002, 2014). D’aquesta manera, Stalnaker posa l’èmfasi en la informació que manegen els interlocutors en lloc de posar-lo en els fets objectius de la situació concreta de parla. La raó té a veure amb la pràctica comunicativa. Perquè la comunicació siga reeixida, no n’hi ha prou que hi haja factors contextuals que determinen el contingut dels enunciats sensibles al context. Més aviat, la informació necessària per a interpretar una proferència ha de ser accessible per als intèrprets. Seguint aquesta idea, Stalnaker concep el context com un conjunt de proposicions que els interlocutors pressuposen que tots ells comparteixen. Aquest conjunt de proposicions determina un conjunt de mons possibles (els mons possibles compatibles amb aqueix conjunt de proposicions), denominat conjunt del context.

La idea intuïtiva que dona suport a aquesta noció de context és la següent. En una conversa, els interlocutors hi pressuposen, o donen per fet, unes certes coses. Podem modelar allò que es pressuposa com proposicions. Per exemple, la proposició que la conversa té lloc en tal o tal altra ciutat, que tal persona ha dit tal cosa, etc. Però els interlocutors no sols pressuposen unes certes coses, sinó que a més pressuposen que els altres interlocutors pressuposen aqueixes mateixes coses. En aquest sentit, l’actitud de pressuposar una proposició és una actitud social. Si tot hi va bé i el context no és defectuós, les proposicions que cada interlocutor pressuposa coincidiran amb les que pressuposen els altres.

El rerefons comú pot definir-se a partir de les actituds proposicionals dels participants en la conversa. Stalnaker (2002) identifica les pressuposicions del parlant amb aquelles proposicions que el parlant creu que són creences comunes o mútues i pren com a base per al rerefons comú la noció de creença comuna. En concret, el rerefons comú està format per les proposicions que són creences comunes per als interlocutors, això és, les creences que comparteixen i que reconeixen que comparteixen. Igual que el de pressuposició, el concepte de creença comuna té una estructura iterativa: una proposició p és una creença comuna per a un grup si, i sols si, tots creuen p, i tots creuen que tots creuen p, etc.

D’acord amb Stalnaker, el context exerceix dues funcions que donen lloc a una interacció dinàmica. D’una banda, guia la interpretació de les proferències que tenen lloc durant la conversa. Atés que qui és el parlant, quin és el lloc de proferència, etc. solen ser part del rerefons comú, aquest pot contenir la informació necessària per a interpretar les expressions sensibles al context. La informació del context kaplanià queda així integrada en aquesta segona noció de context. Encara més, atés que el referent dels díctics discrecionals i els demostratius no sembla quedar fixat únicament per fets objectius, sinó que depén de les intencions del parlant o de què és rellevant, la noció de rerefons comú pot resultar més adequada que la kaplaniana. Quins objectes o individus són rellevants en un moment donat de la conversa pot ser part de la informació compartida pels interlocutors. D’altra banda, la proferència mateixa afecta el context. Stalnaker considera el cas de l’asseveració. Si tot va bé, allò que es diu mitjançant una asseveració passa a formar part del rerefons comú. L’efecte de l’asseveració és una reducció del conjunt del context: els mons possibles incompatibles amb allò que s’ha dit són eliminats (Stalnaker, 1978). Dins d’aquesta dinàmica, pot entendre-s’hi la conversa com una investigació en la qual progressivament es van reduint les alternatives fins a arribar a descobrir com és el món real.

Una aproximació similar a la dinàmica conversacional pot trobar-se en Lewis (1979). Establint una analogia amb un partit de beisbol, Lewis concep el context com un marcador conversacional. Hi ha una doble influència entre el marcador i allò que ocorre en la conversa: el marcador reflecteix què ha ocorregut en la conversa i, al seu torn, influeix en com s’interpreten les noves proferències i en quines proferències són correctes o acceptables.

3. Unes altres formes de dependència contextual

A més dels díctics i els demostratius, moltes altres expressions han sigut considerades sensibles al context: termes relacionals com «llunyà», adjectius que admeten gradació com «alt», predicats de gust com «és divertit», quantificadors com «tots», etc. Anant-hi un pas més enllà, autors com Perry (1986) han defensat l’existència de constituents inarticulats, això és, elements que no apareixen de manera explícita en l’enunciat però que són necessaris perquè expresse un contingut complet. Per exemple, l’enunciat «Plou» no conté de manera explícita una referència a un lloc. No obstant això, per a poder avaluar una proferència d’aquest enunciat com a vertadera o falsa necessitaríem determinar a quin lloc fa referència. Així, el contingut d’aqueix enunciat depén del context.

Prenent com a guia el procés interpretatiu, Perry distingeix quatre nivells en els quals recorrem al context (Perry, 2012). En primer lloc, per a interpretar una proferència és necessari identificar l’enunciat proferit: quin idioma s’ha usat, quina és l’estructura sintàctica i com es resolen les possibles ambigüitats lèxiques i gramaticals. Es tracta d’un ús presemàntic del context. El segon pas és identificar el contingut de la proferència. En cas que hi haja expressions sensibles al context (díctics, demostratius, adjectius que admeten gradació, etc.), hi serà necessari determinar quin és el seu referent. Ací podem parlar de context semàntic. En tercer lloc, quan determinem els constituents inarticulats fem un ús postsemàntic del context. Aquest ús és denominat per Perry com complementador de contingut. Finalment, per a interpretar què intenta el parlant fer amb la seua proferència, què vol transmetre més enllà del significat convencional de les seues paraules, fem un ús pragmàtic del context.

Generalitzant encara més la dependència contextual del llenguatge, contextualistes com Recanati (2004) sostenen que el significat de qualsevol enunciat pot ser modulat, això és, ajustat al context d’ús. Així, «roig» pot, en segons quin context, significar «superficialment roig», «roig a l’interior», «amb tinta roja», etc., depenent, entre d’altres coses, de si estem parlant d’una poma o d’un bolígraf. D’acord amb aquest enfocament, el contingut expressat per una proferència depén del context d’ús no sols en cas que aquest enunciat continga algun díctic o demostratiu, sinó de manera general. Aquesta forma generalitzada de dependència contextual fa difícil mantenir una distinció estricta entre els usos semàntics i els usos postsemàntics del context.

En aquest punt pot ser interessant distingir la funció metafísica del context de la seua funció epistèmica. Com assenyala Bach (2005, 2012), el context pot exercir dues funcions: pot determinar en sentit metafísic el contingut, és a dir, la proposició expressada per un enunciat en una ocasió d’ús, les seues condicions de veritat, o pot proporcionar indicis o pistes perquè l’intèrpret inferisca o conjecture què és allò que el parlant vol dir, això és, per a esbrinar el significat del parlant. Bach denomina context estret al context que té una funció metafísica i context ampli al que té una funció epistèmica. D’acord amb Bach, els fenòmens als quals al·ludeix Recanati no tenen a veure amb la determinació del contingut de la proferència en un sentit metafísic sinó amb esbrinar què és allò que el parlant vol dir. En aquest sentit, el context no determinaria (en sentit metafísic) el contingut de la proferència, sinó que englobaria aquella informació i aquelles pistes a les quals recorrem per a esbrinar el significat del parlant. No obstant això, la distinció entre funció metafísica i funció epistèmica no està exempta de crítiques (Recanati, 2013).

Claudia Picazo Jaque
(Universidad de Granada)
Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

Bach, K. (2005): “Context ex Machina”, en Szabó Gendler, Z. ed., Semantics versus Pragmatics, Oxford, Clarendon Press, pp. 15-44
Bach, K. (2012): “Context Dependence”, en García-Carpintero, M. y M. Kölbel, eds., The Continuum Companion to the Philosophy of Language, Continuum International.
Barwise, J. y J. Perry (1983): Situations and Attitudes, MIT Press.
Kaplan, D. (1989a): “Demonstratives”, en Almog, J., J. Perry y H. Wettstein, eds., Themes From Kaplan, Oxford University Press, Oxford, pp. 481-563.
Kaplan, D. (1989b): “Afterthoughts”, en Almog, J., J. Perry y H. Wettstein, eds., Themes From Kaplan, Oxford University Press, Oxford, pp. 481-563.
Lewis, D. (1970): “General semantics”, Synthese, 22(1-2), pp.18-67.
Lewis, D. (1980): “Index, context, and content”, en Kanger, S. y S. Öhman, eds., Philosophy and Grammar, Reidel, pp. 79-100.
Perry, J. (1986): “Thought without representation”, Proceedings of the Aristotelian Society, 60(1), pp. 137-151.
Perry, J. (2012): Reference and Reflexivity, Stanford, CSLI Publications. 2ª ed., [ Perry, J. (2006): Referencialismo crítico. La teoría reflexivo-referencial del significado, trad. per Kepa Korta, Rodrigo Agerri, CSLI Publications].
Recanati, F. (2004): Literal Meaning, Cambridge University Press, Cambridge. [Recanati, F. (2006): El significado literal, trad. per. François Récanati, Madrid, Antonio Machado Libros].
Recanati, F. (2013): Reply to Devitt. Teorema: International Journal of Philosophy 32(2), pp. 103-107.
Stalnaker, R. (1970): “Pragmatics”, Synthese 22(1-2), pp. 272-289.
Stalnaker, R. (1978): “Assertion”, Syntax and Semantics, 9, pp. 315-332.
Stalnaker, R. (2002): “Common ground”, Linguistics and Philosophy 25(5-6), pp. 701-721.
Stalnaker, R. (2014): Context, Oxford, Oxford University Press.
Stokke, S. (2010): “Intention-sensitive semantics”, Synthese 175(3), pp. 383-404.

Com citar aquesta entrada

Picazo, Claudia (2024): “Context”, Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: https://catedrablasco.cat/context/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/contexto/