Utilitarisme | Filosofia i Ciutadania

1. Introducció

En 1874, el britànic H. Sidgwick (1874, p. 411), un dels grans teòrics de l’utilitarisme, escrivia: “el terme ‘utilitarisme’ hui és d’ús comú per a designar aqueixa doctrina o mètode amb la qual tots estem familiaritzats”. He de començar traient-li la raó a l’insigne Sidgwick ja que no crec que hi haja teoria filosòfica (excepte potser el pragmatisme) més incompresa i injuriada a causa del seu nom. Va ser J. Bentham (1843a) qui va idear l’utilitarisme com a teoria ètica, i qui en 1776 va escollir el vocable “utilitat” com a terme tècnic i idealment unívoc amb el qual substituir el de “felicitat”. Després el seu deixeble heterodox J. S. Mill va popularitzar “utilitarisme” com a denominació de la teoria. Però l’elecció de Bentham no fou precisament feliç, ja que facilita associar l’utilitarisme amb l’egoisme curtterminista i rom, o fins i tot amb un maquiavel·lisme bast. Recordem casos hipotètics com el proposat per B. Williams (1973) en el qual un tal Jim té a la mà la solució més útil d’assassinar un innocent per a evitar que la guerrilla mate en el seu lloc a nou persones. O el de preferir salvar un científic i un compositor genials trasplantant-los els ronyons d’un assassí convicte (Scarre, 1996). De les discussions sobre l’utilitarisme es retenen massa aquestes situacions extremes i artificials, casos en els quals la teoria es redueix a un esquema simplista que llança solucions tan xocants com deshumanitzades, solucions en què allò útil es presenta com un fetitxe brutal i estúpid.

Per açò cal començar aclarint que l’utilitarisme, més que una sola teoria, és un conjunt d’aquestes, o una tradició filosòfica o un enfocament per a abordar problemes ètics i polítics. I a diferència de molts altres es tracta d’un enfocament viu, ja que no es redueix solament a Bentham i els seus epígons, sinó que els seus creadors (no sol defensors) arriben fins hui. L’utilitarisme sorgeix en l’època de la Il·lustració, i ho fa fonamentalment a les Illes Britàniques. Entre els seus antecedents immediats es compten els francesos Chastellux i Helvétius, l’italià Beccaria, i els britànics Priestley, Paley, Hutcheson i Hume. Sorgeix com un programa per a la reforma política racionalment justificat i compromés amb la felicitat de la gent. En tal sentit Chastellux proclamava que “el primer objectiu de tots els governs és aconseguir que el poble siga feliç” (Chastellux, 1774, p. 50). Però va ser J. Bentham qui va formular la primera teoria utilitarista a partir de la troballa d’aquesta frase de Beccaria que es va convertir en la seua divisa: “la major felicitat del major nombre”. Bentham formula per vegada primera el Principi d’Utilitat segons el qual les accions (especialment les governamentals) són encara més correctes com més promoguen el bé (la major felicitat) del major nombre de persones.

A continuació, pretenc facilitar que el lector puga seguir els debats utilitaristes proporcionant-li una comprensió total d’aquest enfocament ètic. Solament en les conclusions esbossaré algunes crítiques i solucions. Així doncs, no abordaré qüestions de fonamentació, ni perseguiré les febleses i fortaleses d’aquest a través de les múltiples variants i els refinaments proposats en els seus quasi 250 anys d’història. De seguida exposaré un esquema conceptual per a entendre l’utilitarisme a partir de tres components o factors principals. Explicaré cadascun d’aquests en les següents seccions. Ho faré en un parell d’aproximacions successives, la segona més intensa que la primera, i seguiré aqueixa estratègia d’acostament en diverses voltes o cercles concèntrics que Ortega i Gasset atribuïa als antics israelites quan atacaven Jericó.

Si analitzem el Principi d’Utilitat, veurem que podem descompondre’l en tres factors (A. Sen (1979)): en primer lloc, el Principi ens parla de la utilitat, la qual té a veure amb la felicitat o el benestar. Anomenaré a aquest tret benestarisme. El segon factor es refereix al deure i sosté que les accions són correctes (en rigor més, menys o gens correctes) segons les seues conseqüències o els seus efectes sobre la utilitat (conseqüencialisme). Finalment, l’utilitarisme no proposa jutjar segons la utilitat de cadascú, sinó de tots i cadascú; es tracta, per tant, que en jutjar una acció cal sumar les utilitats dels diferents afectats per aquesta, i després comparar amb la suma total d’utilitat d’accions alternatives. Anomenarem aquest tret ordenació mitjançant la suma. Deia Pascal (1968, p. 44) que en la naturalesa tots els preceptes estan actuant alhora i ocultament, i que tancats tots en un de sol “estan ocults i inútils, com en un cofre”, perquè perden de realitat el que guanyen en claredat. L’utilitarisme se’ns presenta inicialment com un sol principi, però com el cofre de Pascal, alberga en el seu interior bastant varietat. Comencem per la del benestarisme.

2. Plaer i utilitat (benestarisme, primera volta)

La importància concedida al benestar és una apel·lació al sentit comú. L’utilitarisme reté la seua força sempre que la utilitat continue apuntant, si més no indirectament, al benestar i, fins i tot, a la felicitat, en tant que fi de fins. Així doncs, què siga la utilitat pot veure’s com l’intent d’esclarir les finalitats humanes últimes en un sentit compatible amb els altres dos elements de l’enfocament (conseqüencialisme i ordenació mitjançant la suma). La noció inicial d’utilitat és hedonista, i aquesta tesi que la felicitat consisteix en el plaer va fer de l’utilitarisme un enfocament subversiu en l’Anglaterra victoriana. L’hedonisme benthamita és un llegat que els teòrics del s. XIX van rebre de la Il·lustració i de l’epistemologia empirista britànica.

Bentham afirmava que “la naturalesa ha situat la humanitat sota el govern de dos amos sobirans: el dolor i el plaer” (Bentham, 1843b, p. 1). Però Bentham no va definir la utilitat exactament com plaer, sinó com una mesura de la variació relativa del plaer experimentat. Així diu Bentham que “és absolutament necessari disposar d’una paraula que designe la diferència en valor entre la suma de plaers de totes classes” (Bentham, 1834, p. 79). Aqueixa diferència, continua, significa la quantitat neta de benestar vista des del costat del plaer, o de malestar si ens fixem en el dolor. En conseqüència, Bentham concebia el plaer i el dolor com a elements d’un continu, la utilitat, i és aquesta una magnitud homogènia. L’esmentat continu permetria construir una escala si ens limitàrem a aquests sis trets quantificables del plaer/dolor: la seua intensitat, durada, certesa, proximitat, productivitat i puresa. Aquesta concepció cardinalista de la utilitat (s’hi pot assignar un número a la utilitat de cada alternativa) que permetria un càlcul felicitari ha sigut també defensada en el segle XX per R. Brandt (1979). Finalment, la concepció hedonista i cardinalista de la utilitat permet derivar allò que considere un atractiu de l’utilitarisme: acollir en la comunitat moral molts animals en tant que éssers que també gaudeixen i pateixen.

3. Correcció i racionalitat (conseqüencialisme: primera volta)

La felicitat, el benestar, el plaer o el dolor poden prevaldre més o menys en el món, i aqueixa variació és allò que la utilitat mesura. Per tant, l’utilitarisme defensa que les accions són correctes o no ho són segons siguen les seues conseqüències en termes d’utilitat o, dit d’una altra manera, depenent de com les accions alteren els estats de coses preexistents. Una conseqüència és tan bona com una altra sempre que les sumes totals de les utilitats dels individus afectats siguen iguals en tots dos casos. I una acció és correcta si i sols si les conseqüències resultants d’aquesta són tan bones com les conseqüències resultants de qualsevol de les accions alternatives.

Basant-se en el conseqüencialisme, l’utilitarisme benthamita pretenia redefinir tot el vocabulari moral en termes d’utilitat. Per exemple, les qualitats humanes positives (les virtuts) adquireixen el seu valor per la seua capacitat de produir bones conseqüències, açò és, per tal que hi haja més felicitat en el món o, més exactament, que els éssers sintents tinguen més benestar. En general, segueix sent veritat des d’aleshores que l’enfocament utilitarista aborda tant la valoració de les accions com qualsevol altra qüestió des de les seues conseqüències (allò que no vol dir que sols açò es tinga en compte). D’altra banda, la racionalitat pràctica subjacent a l’utilitarisme és teleològica o orientada a objectius (Weber, 2002) en lloc d’estar orientada per valors. Amb altres paraules, la racionalitat en l’utilitarisme s’entén com la capacitat per a triar els mitjans que conduïsquen a les millors conseqüències en termes relatius, açò és, millors acomparades amb altres alternatives. No s’entén, per tant, com la capacitat d’esbrinar que la millor de les conseqüències possibles és la que respecta determinades normes o encarna certs valors. La concepció utilitarista està en la base de la teoria de l’elecció racional: un comportament racional és el que maximitza la utilitat, perquè açò equival a cercar les millors conseqüències possibles.

4. Imparcialitat i agregació (ordenació mitjançant la suma, primera volta)

Ara bé, el Principi d’Utilitat no exigeix que cadascú maximitze la seua pròpia utilitat, sinó que es maximitze la utilitat de tots. Com justificar aquest pas de l’egoisme racional a l’universalisme és un dels problemes més discutits en l’enfocament. Ací solament esmentaré que l’utilitarisme parteix d’una consideració acceptada per moltes altres teories ètiques: aquella que la moralitat implica tindre en compte a tots imparcialment. Per exemple, Sidgwick defensava que la perspectiva moral és “el punt de vista de l’univers”, i que en aqueix sentit “allò més raonable és preferir el major bé al menor, encara que aquest siga el bé privat de l’agent” (Sidgwick, 1874, p. xviii). L’acció objectivament correcta és aleshores la que produeix la major quantitat d’utilitat en total, açò és, tenint en compte a tots els afectats per aqueixa acció. La qüestió aleshores no és el bé de qui (atés que allò que importa és el bé de tots), sinó quant de bé. Però, com mesurar-lo?

Una primera resposta és sumar la utilitat de tots els afectats i decidir entre els cursos d’acció alternatius segons la utilitat total de cadascun d’aquests. Atés que la utilitat representa la variació neta de benestar, si totes les alternatives possibles implicaren disminuir la utilitat, es tractaria d’escollir “la menys dolenta”, de manera que l’ordenació d’alternatives consistiria a minimitzar el dany. Aquest utilitarisme negatiu no comporta una diferència significativa amb l’ordenació mitjançant la suma total d’utilitat. En canvi, no poden eludir-se dues grans dificultats. Una és que el total de la suma d’utilitat no té en compte com es distribueix la utilitat entre els afectats. Per exemple, considerant que la utilitat siga escalable de 0 a 10 i que només hi ha dos individus afectats, l’alternativa que provocara la utilitat (10, 0) seria millor que la que implicara (5,4) per més que una utilitat nul·la significara un sofriment extrem. Anàlogament, una mateixa quantitat molt baixa d’utilitat individual pot donar lloc a sumes totals cada vegada més altes simplement en augmentar el nombre d’individus (Parfit, 1984). Per açò l’ordenació mitjançant la suma pot entendre’s com a maximització de la utilitat mitjana (Harsanyi, 1982) o d’altres maneres com maximitzar la mitjana de la distribució d’utilitat (Sen, 1979, p. 472). L’altra gran dificultat és que ordenar la correcció de les alternatives mitjançant algun tipus de suma sembla implicar inevitablement una concepció cardinalista de la utilitat. Però solament ho sembla. Com explicaré més endavant, l’utilitarisme ha superat l’escull que valorar implique necessàriament mesurar o quantificar.

5. La teoria del valor (benestarisme, segona volta)

La relació entre ordenació mitjançant la suma i concepció cardinalista de la utilitat ens retorna al significat del benestarisme. Es tracta de veure quina és la teoria del valor més adequada, ja que en açò consisteix en realitat el problema de definir la utilitat. L’utilitarisme va partir de la concepció benthamita que l’única cosa que al final val és el plaer, sense atendre a diferències qualitatives entre plaers o dolors. J. S. Mill va abandonar aqueixa concepció univocista de la utilitat considerant que “és millor ser un home insatisfet que un porc satisfet” (Mill, 1863, p. 212) perquè hi ha plaers més elevats que uns altres, els quals el porc no pot distingir. I no es tracta merament que J. S. Mill faça una distinció on Bentham no la feia (dins del plaer), sinó que proposa una concepció diferent d’allò plaent en la qual el subjecte té un paper actiu. Ja que en lloc que existisquen coses o esdeveniments intrínsecament plaents i per açò valguen, com pensava Bentham, és més aviat la idea que tinguem d’aquests el que fa que valguen la pena, siguen plaents o no. Per tant, en la concepció milliana la utilitat consisteix en experiències valuoses, siguen plaents o doloroses, i en altres elements com la dignitat o la noblesa de sentiments, perquè tots aquests formen part d’una idea adequada de felicitat. En conseqüència, la vinculació entre utilitat i felicitat és ara més complexa i problemàtica perquè no hi ha una sola cosa amb valor intrínsec (el plaer) sinó moltes, i és la felicitat el conjunt de totes aquestes.

Aquesta axiologia pluralista també és defensada per l’utilitarisme idealista, que constitueix una tercera forma d’abordar el concepte d’utilitat. En la versió de Moore (1903), la utilitat és un valor intrínsec que coexisteix amb altres diferents (com la bellesa), els quals són trets objectius del món i, per tant, independents que existisca una perspectiva humana que permeta apreuar-los. En la formulació de Rashdall (1907, p. 184), “les accions són correctes o no segons tendeixen a produir per a tota la humanitat un fi ideal o bé, el qual inclou el plaer però no s’hi limita”. Una quarta possibilitat, diferent tant de l’utilitarisme hedonista com de l’idealista, és concebre la utilitat com a satisfacció de preferències, de manera que la utilitat equivalga, en paraules de Sen, “a la concepció que tinga l’interessat del seu propi benestar” (Sen, 1979, p. 463). Ja que l’agent pot confondre’s sobre allò que tinga per a ell o per a ella valor genuí, caldrà precisar d’alguna forma que solament compten les preferències raonables (Griffin, 1986; Hare, 1981; Harsanyi, 1976). D’altra banda, aquesta concepció de la utilitat permet entendre la maximització de la utilitat total com a ordenació de les preferències socials, sobre la qual cosa tornaré en finalitzar.

6. Utilitarisme de les regles i utilitarisme indirecte (conseqüencialisme, segona volta)

Existeix la creença moral que les normes importen, que els deures obliguen per si mateixos i no per les seues conseqüències. Per exemple, quan algú realitza una promesa contrau el deure de complir-la perquè “prometre” entranya la regla general que, prima facie, s’ha de complir allò promés sempre, al marge de quines siguen les conseqüències en tal o tal ocasió. Pot reconciliar-se aquesta creença, aparentment assenyada, amb l’utilitarisme? Harrod (1936, p. 148) va advertir que “hi ha certs actes que quan es realitzen en n ocasiones similars tenen conseqüències més de n vegades majors que les que provenen d’una sola realització”. En aqueixos casos, per tant, són les conseqüències de la regla allò que ha de perseguir-se, en lloc de les conseqüències de cada acte. La denominació “utilitarisme de les regles” (enfront del “dels actes”) va ser encunyada per Brandt (1959) per a referir-se al fet que s’aconsegueixen conseqüències socialment més útils quan se segueixen certes normes fins i tot si en ocasions incomplir-les causara millors conseqüències. Per exemple, allò que maximitzaria la utilitat del major nombre és respectar sempre les lleis legítimes o complir sempre les promeses. Segons aquesta concepció, el Principi d’Utilitat no s’hauria d’aplicar a les accions individuals, sinó més aviat a la realització de certs tipus d’actes exigits per les regles. De totes maneres, encara que allò que hagen de fer els agents morals siga complir les normes, aquestes es valoren perquè complir-les genera conseqüències útils i en la mesura que ho facen. Per açò caben diferents posicions: des de recomanar categòricament el compliment de la norma (Brandt, 1979; Harrod, 1936), fins a fer-ho solament quan la norma estiga generalment acceptada (Ezorsky, 1968), o complir-la únicament en els casos en què fer-ho siga útil (Lyons, 1965; Smart & Williams, 1973). En aquesta última versió, l’utilitarisme de les regles acaba coincidint amb el dels actes. Podríem veure-ho de la següent manera: la deliberació sobre la justificació d’una norma equival a considerar el balanç d’utilitat que se segueix del seu compliment a llarg termini i en les diferents circumstàncies imaginables. I és que una regla pot considerar-se, des d’un punt de vista extensional, com un conjunt d’actes i açò és el que seria considerat com a susceptible d’utilitat. Així doncs, l’utilitarista de l’acte pot admetre complir un deure o guardar una promesa, encara que les conseqüències immediates no siguen les millors, perquè considera totes les implicacions que el seu incompliment podria tindre (incloent que desanime a uns altres a complir en casos inadequats, per exemple, amb allò que açò suposaria per al total d’utilitat).

No solament el compliment de regles o deures podria portar-nos, aparentment, a preferir conseqüències pitjors de les possibles; el mateix succeeix amb les obligacions i els compromisos que contraiem amb altres persones. Per exemple, Godwin entenia que la justícia és “tractar imparcialment a qualsevol persona en els assumptes que afecten a la seua felicitat” (Godwin, 1793, p. 69), la qual cosa deixa fora el tracte parcial que hauríem de dispensar als nostres éssers estimats. Aquesta “prerrogativa basada en l’agent” (Scheffler, 1982, p. 20) és de sentit comú per més que xoque amb el conseqüencialisme. Encara que podria defensar-se aquesta primacia immediata del conseqüencialisme, a la manera de Bentham o Godwin, una altra alternativa és que l’enfocament utilitarista siga aplicable no com una heurística de les decisions correctes, sinó sols en el nivell de la justificació del conseqüencialisme. Aquesta doctrina de l’utilitarisme indirecte ha sigut defensada d’una manera o d’altra per diferents autors (Hare, 1981; Mill, 1863; Sidgwick, 1874). El problema de la prerrogativa basada en l’agent es recondueix així a un altre assumpte dins del marc conseqüencialista, que consisteix a provar que un món on la gent para especial atenció als seus compromisos i afectes particulars és un món més feliç que un altre poblat per agents completament imparcials (Sidgwick, 1874).

7. Benestar social (ordenació mitjançant la suma, segona volta)

Més amunt em vaig referir a la qüestió de la maximització de la utilitat indicant que, aparentment, requereix poder mesurar-la mitjançant números (cardinalisme). D’altra banda, les polítiques socials que les democràcies occidentals engeguen després de la Segona Guerra Mundial persegueixen justament maximitzar el benestar. L’utilitarisme juga un paper destacat en la teoria econòmica del benestar social perquè permet concebre, èticament i matemàticament, que el benestar general perseguit per les polítiques socials siga una funció del benestar individual. El punt de partida és la concepció utilitarista del comportament racional com aquell que cerca les millors conseqüències (la teoria de l’elecció racional). F. Edgeworth (1881), economista i seguidor de Sidgwick, va plantejar resoldre el problema de la maximització de la utilitat individual mitjançant una funció matemàtica. Aquesta funció d’utilitat assigna la mateixa utilitat a qualssevol combinacions de béns que siguen igualment preferides.

Per a visualitzar el plantejament d’Edgeworth, considerem que l’agent solament ha de triar entre dos béns; el conjunt de les diferents combinacions d’aqueixos béns que satisfan igualment les seues preferències (perquè són igualment útils), es denominaria corba d’indiferència. Una corba diferent representarà combinacions de béns igualment indiferents entre si, però més útils que qualsevol de les combinacions de la corba anterior. Cal fer notar que és innecessari conéixer la mesura numèrica de la utilitat dels béns de cada corba, ja que siga la que siga aquests béns són igualment preferits. Tampoc és necessari conéixer aqueixa mesura per a saber que les combinacions de la segona corba són millors (més preferides) que les de la primera; la clau és saber que triaríem els béns d’aquesta última en primer lloc. Així doncs, hem substituït una noció cardinalista de la utilitat per una altra ordinalista. La conducta de l’agent segueix sent descrita com maximitzadora de la utilitat, però sense que siga necessari conéixer la utilitat! L’ordre de preferència de les diferents corbes pot representar-se mitjançant un índex d’utilitat que solament té un significat matemàtic, i així descriu el conjunt de totes les corbes d’indiferència d’un agent. Determinar la major utilitat (tal com s’indica en el Principi d’Utilitat) s’ha transformat en el problema matemàtic de maximitzar la utilitat individual; esbrinar la major utilitat del major número equival a maximitzar la funció de benestar social, els arguments del qual són les funcions d’utilitat dels diferents individus. Es tracta d’un problema extraordinàriament complex però no impossible (Arrow, 1951; Pareto, 1897; Walras, 1874), fins i tot quan la utilitat depén de la probabilitat (Ramsey, 1931; Savage, 1951; Von Wright, 1963) i el resultat final de la interacció amb els altres (Gauthier, 1986; Harsanyi, 1976; Von Neumann & Morgenstern, 1944).

8. Conclusions

L’enfocament utilitarista proporciona una fonamentació de la conducta moral, però també un procediment de decisió. Algunes de les crítiques que podrien fer-se a l’utilitarisme perden força quan es distingeixen aquestes dues qüestions. En tant que procediment de decisió, l’utilitarisme implica algunes conseqüències xocants o poc intuïtives, com que cap curs d’acció siga sempre no preferible, que la racionalitat consistisca a maximitzar un valor, o que la utilitat es podria maximitzar quan els agents no escullen maximitzar-la. Com a teoria que pretén fonamentar la moralitat, la intuïció bàsica de l’utilitarisme segueix sent l’originària: que hi haja la major felicitat possible. Aquest objectiu eudemonista és genuïnament ètic ja que ni l’Estat, ni les lleis, ni un planificador racional utilitarista podrien aconseguir-lo per si sols: la felicitat és un assumpte de cadascú; la gent, cadascú, ha de ser feliç realment. Des d’un punt de vista lògic, l’agregació de la utilitat ve després. I és que la felicitat no és una magnitud contínua (com l’arena o el temps), que puga agregar-se i quantificar-se deixant al marge als éssers que són més o menys feliços. Atenent aquesta intuïció bàsica sembla esquerdar-se el monisme axiològic necessari perquè la maximització utilitarista funcione com a procediment de decisió; la felicitat seria, en qualitat de personal, làbil i múltiple, de manera que el concepte d’utilitat derivaria inexorablement cap a la confusió.

No obstant açò, la situació canvia quan l’utilitarisme es contempla amb suficient perspectiva, com un enfocament més que com una sola teoria en la qual tot haja d’encaixar, i quan es valoren les diferents propostes utilitaristes sorgides en els seus dos segles d’història. La felicitat i el problema de la fonamentació moral poden aleshores exercir un influx positiu i indirecte sobre el Principi d’Utilitat en tant que procediment de decisió. Perquè aquest principi es declina de diverses maneres. Per exemple, com a utilitarisme negatiu que preconitza conjurar la multiplicació del sofriment; o com a regla d’elecció que permet comparar estats de coses subòptims encara que hi haja alternatives indiferents per incomparables, atés que es poden donar passos en la bona direcció malgrat ignorar la destinació definitiva. L’utilitarisme, en suma, ha de prendre la seua pròpia medicina, ha de passar el test del Principi d’Utilitat i ell mateix ser útil, fins i tot si açò implica l’esmentada distància entre fonamentació i decisió, i tinguera fins i tot que ocultar-se per a aconseguir conseqüències beneficioses. Tal com diu Sidgwick (1874, p. 490), “l’opinió que solament el secret podria fer que una acció fora correcta, hauria de mantindre’s comparativament en secret”.

Rafael Cejudo Córdoba
(Universidad de Córdoba)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Josep Corbí i Pablo Rychter

Referències

Arrow, K. (1951). Social Choice and Individual Values. Nueva York: Wiley.
Bentham, J. (1834). “Deontology”. J. H. Burns, J. R. Dinwiddy, & F. Rosen (Eds.). The New Collected Works. Oxford: Oxford University Press, 1983. (Traducció de Gonzalo Hernández Ortega. Josep M. Colomer. Bentham. Antología. Barcelona, 1991).
Bentham, J. (1843a). “A Fragment on Government”. J. Bowring (Ed.). The Works of Jeremy Bentham (Vol. 1). Edimburgh:William Tait.
Bentham, J. (1843b). “An Introduction to the Principles of Morals and Legislation”. J. Bowring (Ed.). The Works of Jeremy Bentham, (Vol. I). Edimburgh: William Tate.
Brandt, R. B. (1959). Ethical Theory,. Englewood Cliffs. NJ: Prentice-Hall.
Brandt, R. B. (1979). A Theory of the Good and the Right. Oxford: Oxford University Press.
Chastellux, J. F. d. (1774). An Essay on Public happiness. London: Cadell.
Edgeworth, F. T. (1881). Mathematical Psychics. London: Kegan Paul.
Ezorsky, G. (1968). “A defense of rule-utilitarianism against David Lyons”. Jounal of Philosophy, 65: 533-544.
Gauthier, D. (1986). Morals by Agreement. Oxford: Oxford University Press.
Godwin, W. (1793). Enquiry Concerning Political Justice,. Oxford: Clarendon Press, 1971.
Griffin, J. (1986). Well-Being. Its Meaning, Measurement and Moral Importance. Oxford: Clarendon Press.
Hare, R. M. (1981). Moral thinking: Its level, method and point. Oxford: Clarendon.
Harrod, R. F. (1936). “Utilitarianism Revised”. Mind, 45, (178): 137-156.
Harsanyi, J. (1976). Essays in Ethics, Social Behaviour, and Scientific Explanation. Dordrecht: Reidel.
Harsanyi, J. (1982). “Morality and the theory of rational behaviour”. A. Sen & B. Williams (Eds.). Utilitarianism and Beyond. Cambridge: Cambridge University Press: 39-62
Lyons, D. (1965). Forms and Limits of Utilitarianism. Oxford: Clarendon Press.
Mill, J. S. (1863). “Utilitarianism” . J. M. Robson (Ed.). The Collected Works of John Stuart Mill Vol X. Toronto: University of Toronto Press, 1985: 203-260.
Moore, G. E. (1903). Principia Ethica. Cambridge: Cambridge University Press.
Pareto, V. (1897). Cours d’Économie Politique. Lausana: Rouge.
Parfit, D. (1984). Reasons and Persons. Oxford: Clarendon Press.
Pascal, B. (1968). Pensamientos. Sta. Cruz de Tenerife: Romerman.
Ramsey, F. P. (1931). The Foundation of Mathematics and other Logical Essays. London: Kegan, Trench, Trubner & Co.
Rashdall, H. (1907). The Theory of The Good and Evil. Oxford: Clarendon.
Savage, L. J. (1951). “The Theory of Statistical Decision”. Journal of the American Statistical Association, 46, (253): 55-67.
Scarre, G. (1996). Utilitarianism. Londres: Routledge.
Scheffler, S. (1982). The Rejection of Consequentialism. Oxford: O.U.P.
Sen, A. (1979). “Utilitarianism and Welfarism”. The Journal of Philosophy, 76 (9): 463-489.
Sidgwick, H. (1874). The Methods of Ethics. London: Macmillan, 1962.
Smart, J. J. C. & Williams, B. (1973). Utilitarianism. For and Against. Cambridge: Cambridge University Press.
Von Neumann, J. & Morgenstern, O. (1944). Theory of Games and Economic Behavior. Princenton: Princenton University Press
Von Wright, G. H. (1963). Norm and action: a logical enquiry. Berkeley: University of California.
Walras, L. (1874). Eléments d’économie politique pure. Paris: Pichon et Durand-Auzias.
Weber, M. (2002). Economía y sociedad: esbozo de sociología comprensiva. (Traducció de J. Medina). México: Fondo de cultura económica.

Lectures recomanades en castellà

Alcoberro, R. (2015). El utilitarismo. Barcelona: UOC.
Barragán, J. y Salcedo, D. (Comps.). Las razones de los demás. Madrid, 2006.
Bentham, J. (2010). Un fragmento sobre el gobierno. Madrid: Tecnos
Colomer, J. M. (1987). El utilitarismo: una teoría de la elección racional. Barcelona: Montesinos.
Guisán, E. (1993). Ética sin religión. Madrid: Alianza
Gutiérrez, G. (2000). Ética y decisión racional. Madrid: Síntesis.
Lara, F. i Francés, P. (Eds.) (2004). Ética sin dogmas: racionalidad, consecuencias y bienestar en el utilitarismo contemporáneo. Madrid: Biblioteca Nueva.
Mill, J. S. (2014). El utilitarismo. Madrid: Alianza.
Smart, J. J. C. i Williams, B. (1981). Utilitarismo, pro y contra. Madrid: Tecnos.
Scarre, G. (1996). Utilitarianism. Londres: Routledge.

Com citar aquesta entrada

Cejudo, R. (2018). “Utilitarisme”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/utilitarisme/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/utilitarismo/