Realisme moral

1. Introducció

Atenguem el següent enunciat, que expressa un judici moral:

(1) L’enterrament de Polinices per Antígona és una acció moral correcta.

El realisme moral sosté que el judici contingut en (1) és vertader (o, segons uns altres, fals) en virtut d’un fet que constitueix la seua veritat. I, conseqüentment, el realisme moral és rebutjat per aquells autors que sostenen que els judicis morals no són susceptibles de ser vertaders o falsos, la qual cosa es coneix com no-cognoscitivisme moral (Ayer, 1936; Stevenson, 1944). Hi ha una altra forma de rebutjar el realisme moral segons la qual els judicis morals són susceptibles de ser vertaders o falsos, però són tots falsos perquè no existeixen els fets en el món en virtut dels quals podrien ser vertaders, la qual cosa es coneix com a teoria de l’error (Mackie, 1977). És a dir, el realisme moral suposa que hi ha alguns judicis morals vertaders.

Açò és tot allò que assumeix el realisme moral. Per tant, el realisme moral és compatible, com veurem, amb diverses doctrines metafísiques (especialment amb el naturalisme i amb el no-naturalisme) i, també, amb diverses doctrines ètiques substantives (amb el conseqüencialisme i amb el deontologisme, per exemple) (Sayre-McCord, 2017).

En la presentació de les diverses concepcions realistes de la moral es troben imbricades múltiples qüestions; a part de qüestions metafísiques o semàntiques com les apuntades abans, el realisme moral implica qüestions epistemològiques i de teoria de l’acció humana, per exemple. Tanmateix, en aquesta entrada, em centraré en les qüestions metafísiques i, al final, diré quelcom de les qüestions semàntiques ja que crec que aquestes són les dimensions centrals d’aquesta concepció. En primer lloc, es presentaran les concepcions realistes naturalistes. En segon lloc, he d’ocupar-me de les concepcions realistes no-naturalistes. I, al final, em referiré a algunes qüestions semàntiques.

2. El realisme naturalista

Una de les doctrines substantives més rellevants de la moralitat ha sigut i continua essent l’utilitarisme (Bentham, 1789; Mill, 1861; Sidgwick, 1907 i recentment Lazari-Radek, Singer, 2014). Segons la doctrina utilitarista l’acció d’Antígona de soterrar el seu germà Polinices és correcta si i només si contribueix a la maximització de la felicitat. És irrellevant ara si la felicitat és compresa en un sentit hedonista, com a presència de plaer i absència de dolor, o d’una altra manera, com a realització de les nostres preferències, per exemple. Per a aquesta doctrina, com veiem, la correcció de les accions morals depén de l’existència en el món de determinats fets naturals, fets sobre el benestar dels éssers humans (o, com volen alguns utilitaristes, de tots els éssers sentents). Els fets morals són aleshores reductibles a fets naturals.

No solament l’utilitarisme presenta aquesta versió naturalista dels fets morals. També el denominat naturalisme subjectivista, per al qual un enunciat com (1) significa

(2) Jo aprove (o desitge) que Antígona soterre Polinices,

proposa una reducció semblant, però ara reductible a experiències psicològiques individuals. I, tal vegada, el mateix pot dir-se de l’anomenada teoria disposicional del valor (Lewis, 1989), segons la qual (1) significa

(3) En condicions ideals, X aprovaria (o desitjaria) que Antígona soterre Polinices.

Tal vegada puga situar-se en Principia Ethica de G.E. Moore (1903: 6-21) l’inici de la reflexió contemporània en metaètica i aquest començament ocorre amb la crítica a aquesta posició metafísica precisament. Aquesta obra planteja el conegut argument de la pregunta oberta, d’acord amb al qual un predicat moral com ‘bo’ no és analitzable en termes naturalistes, ja que quan afirmem que la propietat moral M és idèntica a la propietat natural N sempre estem subjectes a la pregunta significativa sobre si N és realment M. No ocorre el mateix, segons Moore, amb els vertaders enunciats d’identitat: si diem que ‘solter’ significa ‘no casat’, no té sentit preguntar-nos sobre si realment un no casat és solter. Per aquesta raó, segons Moore, el predicat ‘bo’ es refereix a una propietat no-natural, a una propietat sui generis, podríem dir. Convençuts per l’argument de Moore, però descontents amb la idea d’afegir propietats tan estranyes al nostre mobiliari ontològic, molts filòsofs van rebutjar el realisme moral. Parcialment per aquesta raó, molts filòsofs analítics van subscriure durant dècades alguna variant expressivista, com l’emotivisme i el prescriptivisme (vid. nota 2).

En els últims vint anys, tanmateix, uns altres filòsofs han posat de manifest que l’argument de la pregunta oberta suposava l’assumpció de determinades tesis filosòfiques que després han sigut qüestionades. Quine (1951) havia llançat dubtes rellevants sobre la distinció entre enunciats analítics i sintètics (Quine, 1951). I, d’altra banda, molts filòsofs estan disposats en l’actualitat a sostindre la veritat d’enunciats d’identitat, necessaris (vertaders en tots els mons possibles), però a posteriori. Per exemple, la identitat entre ‘aigua’ i ‘H2O’ és d’aquest tipus segons els defensors de la teoria causal de la referència. D’aquesta forma, la identitat entre una propietat moral M i una propietat natural N no es veuria afectada per l’argument de la pregunta oberta. Allò anterior ha conduït a considerar que una comprensió naturalista del món puga albergar propietats morals, propietats que poden ser a posteriori reductibles a propietats naturals. Amb la qual cosa existeix hui dia una àmplia família de concepcions que defensen el realisme naturalista. I que consideren que podem reduir, d’una manera o d’una altra, les propietats morals a propietats naturals (per a la varietat realista de Cornell cal consultar Boyd, 1988; Brink, 1989 i Sturgeon, 1985; per a la varietat funcionalista de Canberra cal consultar Jackson, 1998; per a una varietat realista i relativista cal consultar Harman, 1977 i Harman-Thomson, 1996).

3. Realisme moral no-naturalista

Alguns autors se senten incòmodes amb aquesta reducció de les propietats morals a propietats naturals, principalment perquè aquesta concepció desafia la coneguda llei de Hume segons la qual no és possible obtindre conclusions normatives de premisses fàctiques. Del fet que, per exemple, el soterrament de Polinices per Antígona augmente la felicitat agregada no és possible obtindre la conclusió que soterrar Polinices és correcte moralment, o que Antígona té aquesta obligació moral.

És tal vegada per aquesta raó que en l’última dècada hi ha hagut poderoses defenses del realisme moral no-naturalista (Shafer-Landau, 2003; Wedgwood, 2007; Enoch, 2011). Els judicis morals, per a aquesta concepció, són vertaders en virtut de determinades propietats no-naturals, propietats normatives.

Aquesta concepció ha de mostrar-nos, tanmateix, quines són les relacions entre aquestes propietats no-naturals i les propietats naturals. Si no fora així aquestes propietats serien realment misterioses, subjectes a l’argument de la queerness que els va dirigir Mackie (1977). I aquestes relacions, pel que sembla, només poden ser o bé la relació de superveniència (Kim, 1993) o bé la relació de fonamentació –grounding– (Fine, 2001; Rosen, 2010). Amb la relació de superveniència es tracta d’explicar en quin sentit unes propietats són més bàsiques que unes altres i les determinen. Així, tal vegada, les propietats mentals es basen en determinades propietats fisicoquímiques dels nostres cervells. La literatura de la superveniència acaba reconeixent, tanmateix, que aquesta relació és una relació simètrica, massa superficial en qualsevol cas per a donar compte del fet que determinades propietats es donen en virtut de l’existència d’altres propietats. La relació que, es creu, podria exercir aquesta comesa és la relació de fonamentació (o grounding).

Doncs bé, ambdues relacions metafísiques, com determinada literatura recent fa palés (Bader, 2017; Rosen, 2017), han de superar el desafiament que consisteix a mostrar la irreductibilitat de les propietats que es funden o es basen en altres propietats més bàsiques. I açò no és fàcil: si la propietat A sobrevé o es funda en la propietat B de manera necessària (i aquesta característica modal és la que pretenen explicar aquestes relacions), aleshores sembla que la propietat B és reductible a la propietat A.

Una manera de, tal vegada, superar aquesta dificultat (vegeu la discussió en Rosen, 2017 i en Enoch, 2017) és distingir entre la fonamentació metafísica i la fonamentació normativa. La idea és la següent: la meua obligació d’anar a sopar amb la meua filla Júlia demà es fonamenta metafísicament en el fet que ahir li ho vaig prometre (li vaig telefonar per a dir-li-ho, per exemple), però el fet que ho vaig prometre no és suficient fonament de la meua obligació moral d’anar a sopar amb ella, fa falta afegir una fonamentació normativa: l’existència del principi moral conforme al qual, en les circumstàncies adequades, és obligatori moralment complir les promeses. A la qual cosa caldrà afegir que l’existència d’aquests principis morals no és reductible a fets naturals (Cohen, 2003). Les intricades qüestions de metafísica que subjauen a aquest debat haurem de deixar-les per a una altra ocasió.

Tanmateix, paga la pena recordar que hi ha una posició almenys per a la qual no seria una solució l’apel·lació als principis morals. Es tracta del particularisme (Dancy, 1993, 2004; Corbí, 2003). Per a aquesta concepció, no hi ha cap pauta regular que unisca les propietats naturals amb les propietats morals a través dels principis morals. Jutjar moralment no consisteix a subsumir accions individuals en accions genèriques, sinó a ser capaç de percebre la manera en què les propietats estan modelades en una situació concreta, la qual cosa determina per a aqueixa situació el curs d’acció moral excel·lent. Quina haja de ser la manera en la qual, tanmateix, és possible el raonament moral en aquesta versió extrema del particularisme, que rebutja el lloc dels principis morals, és una qüestió que no pot ser abordada ací.

He d’acabar aquest apartat assenyalant que existeix un conjunt d’autors que pensen que és possible defensar una versió del realisme no-naturalista sense compromís metafísic. Aquesta posició sosté que les qüestions ontològiques són internes al seu propi àmbit i, en la mesura en què no col·lisionen amb altres àmbits –especialment amb l’àmbit de les ciències empíriques- la seua validesa interna és suficient per a la seua veritat, sense que siga necessari postular externament la seua existència i comprometre’s ontològicament (Nagel, 1986; Dworkin, 1996, 2011; Scanlon, 2014 i Parfit, 2011, 2017. Es pot consultar també la discussió de Parfit en Singer, 2016). D’una manera propera al ficcionalisme, tal vegada, podem afirmar que els nombres existeixen, encara que açò només significa que el discurs matemàtic els pren com a variables de la seua quantificació juntament amb l’absència de col·lisió d’aquestes afirmacions amb les veritats de les ciències empíriques. D’una manera similar a com acceptem la veritat de ‘Sherlock Holmes viu a Londres’ entesa com una veritat interna a la ficció de Conan Doyle, com ‘En la ficció C. Doyle, Sherlock Holmes viu a Londres’. No hi ha només una noció d’existència, sinó diverses nocions d’existència. Hi ha maneres d’existir que no tenen implicacions causals ni requereixen l’ocupació d’un lloc espaciotemporal.

Recentment Parfit (2011: 464-487) ha elaborat un conjunt d’arguments per a distingir entre diversos tipus d’existència, on hi ha lloc per a les veritats matemàtiques i per a les veritats morals sense compromís ontològic.

Parfit (2011: 466) comença amb una posició summament restrictiva:

Fonamentalisme: Tot allò que existeix són els últims constituents de la realitat.

Segons aquest punt de vista, només existeixen les partícules subatòmiques, i no hi ha ni àtoms, ni estels, ni cadires. És, com Parfit sosté, un punt de vista molt implausible. El fet que molts objectes físics siguen compostos, en el sentit que estan fets d’elements més xicotets, és consistent amb l’existència d’aquests objectes, que no existeixen separadament dels seus components.

Un altre punt de vista, menys restrictiu que l’anterior és (Parfit, 2011: 467):

Actualisme: Ésser, o existir, és ser real –actual-, açò és no pot haver-hi quelcom que siga merament possible.

Però aleshores, segueix Parfit, no triaríem entre diversos actes possibles, ni tindríem raons per a penedir-nos d’allò que no vam fer, per exemple. L’actualisme no és tampoc plausible, hem d’adoptar quelcom com (Parfit, 2011: 467):

Possibilisme: Hi ha algunes coses que mai són reals, sinó que són merament possibles. Hi ha algunes coses que podrien ocórrer però realment mai van ocórrer i algunes coses que podrien existir però mai no existeixen realment.

Per aquesta raó, Parfit (2011: 469) rebutja que les paraules ‘hi ha’ o ‘existeix’ sempre hagen de usar-se en el mateix i únic sentit i adopta un punt de vista plural segons el qual hi ha un sentit restringit de ‘existir’ per al qual les coses que existeixen són parts concretes del món espaciotemporal, i hi ha un altre sentit més ampli segons el qual hi ha actes i coses possibles.

L’existència dels mons possibles és una qüestió, com és obvi, altament controvertida en filosofia i la portem a col·lació solament per a mostrar que Parfit sosté que hi ha uns altres candidats a l’existència com els nombres, les proposicions, les veritats lògiques o les raons normatives que no existeixen en cap dels sentits anteriors.

Comencem amb els nombres i les veritats matemàtiques. Segons Parfit (2011: 479-450): ‘Alguns exemples, suggerisc, són veritats matemàtiques. Res no pot ser més vertader que les veritats que 2 és major que 1, que 2+2 = 4 i que hi ha nombres primers majors que 100. Ni tan sols Déu podria fer aquests judicis falsos. Perquè aquests judicis siguen vertaders, ha d’haver-hi algun sentit en què hi haja nombres, o que els nombres existisquen. Però en decidir quins judicis matemàtics són vertaders, no necessitem contestar la pregunta de si els nombres realment existeixen en un sentit ontològic, encara que no en l’espai i en el temps. Similars observacions s’apliquen a algunes altres entitats abstractes, com les veritats lògiques i els arguments vàlids’.

I aquest és també el tipus d’existència dels fets i les raons normatius que manquen d’estatus ontològic (Parfit, 2011: 486):

Hi ha alguns judicis que són irreductiblement normatius en el sentit que comporten raons, i que són en el sentit més fort vertaders. Però aquestes veritats no tenen implicacions ontològiques. Perquè tals judicis siguen vertaders, aquestes propietats que comporten raons no necessiten existir ni com a propietats naturals en el món espaciotemporal, ni en alguna part de la realitat no-espaciotemporal.

Aquesta és una posició cognoscitivista i racionalista, però que evita comprometre’s metafísicament i, en aqueix sentit, rebutja el naturalisme. Es tracta d’allò que Parfit denomina un cognoscitivisme normatiu no-naturalista i no-metafísic.

Si aquest és un punt de vista ontològicament plausible, aleshores hi ha veritats normatives irreductibles sense compromís amb un realisme robust, és a dir, sense compromís ontològic. Òbviament per a mostrar que és un punt de vista ontològicament plausible cal mostrar que la pràctica de la moralitat produeix judicis objectius en els quals agents racionals i raonables convergirien. I per a açò seria necessari una anàlisi detallada de la impressionant contribució de Parfit en debat amb les altres grans posicions sobre els fonaments de l’ètica. Allò que està més enllà dels propòsits d’aquesta entrada. Ací n’hi ha prou amb el fet de sostindre que hi ha concepcions, com la de Parfit, en les quals queda un espai per a les veritats normatives irreductibles sense fets normatius robusts, que hi ha un espai per a l’objectivitat moral sense platonisme, com hi ha un espai per a l’objectivitat de les matemàtiques sense platonisme.

4. Algunes qüestions semàntiques per a acabar

Al començament hem dit que les posicions realistes en filosofia moral es contraposen al no-cognoscitivisme, segons el qual els judicis morals no són susceptibles de veritat o falsedat. Aquesta posició pressuposa que la veritat dels nostres judicis, de les nostres proposicions, està basada en determinats fets del món. Tanmateix, recentment molts s’adhereixen a allò que ara es coneix com una teoria minimalista de la veritat (Horwich, 1990), conforme a la qual la veritat no és una propietat de les proposicions, la veritat és només un mecanisme que permet treure les cometes, és a dir: ‘La neu és blanca’ és vertadera si i només si la neu és blanca i, de la mateixa manera, ‘El soterrament de Polinices per Antígona és moralment correcte’ si i només si el soterrament de Polinices per Antígona és moralment correcte. En resum, qualsevol oració que admet el prefix ‘és veritat que’ (von Wright, 1984) és candidata a expressar una proposició, pot ser combinada amb unes altres proposicions mitjançant les connectives clàssiques i admet significativament formar part de contextos indirectes com ‘Tot allò que va dir Tirèsies és veritat’, per exemple.

Si s’accepta la teoria minimalista de la veritat, aleshores uns altres autors que consideren que en el món no caben, en el sentit metafísic, fets morals, poden també referir-se als judicis morals com a vertaders o falsos. Aquesta és la posició dels actuals defensors del expressivisme (com Gibbard, 1990, 2003 o Blackburn, 1993, 1999, que ho denomina quasi-realisme). D’aquesta manera, és possible conjecturar que encara si no hi ha propietats morals en el nostre univers ontològic, hi ha tanmateix un espai per als conceptes morals que podem usar significativament i que formen part de proposicions subjectes a l’anàlisi veritativofuncional, combinades de la manera estàndard amb altres proposicions.

Tot açò tal vegada suggerisca, almenys així ho crec jo, que la pregunta fonamental sobre la moralitat no és la qüestió ontològica, sinó la qüestió de si hi ha un espai per a l’objectivitat en qüestions morals. I aquesta segona qüestió convoca ecumènicament un ampli espectre de concepcions de la metafísica de la moral diferents entre si. Al cap i a la fi ningú dubta de l’objectivitat del judici matemàtic segons el qual tres més quatre és igual a set, a pesar que per a alguns aquesta veritat està fundada en l’existència platònica dels nombres, mentre per a uns altres encara que els nombres no existeixen, són construïts o fingits pels humans.

Josep Joan Moreso
(Universitat Pompeu Fabra)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Josep Joan Moreso i Pablo Rychter

Referències Bibliogràfiques

  • AYER, Alfred Julius.(1936).Language, Truth and Logic, Harmondsworth, Middlesex: Penguin Books, 1971.
  • BENTHAM, Jeremy.(1789).An Introduction to the Principles of Morals and Legislation, J.H. Burns, H.L.A. Hart (eds.), Oxford: Oxford University Press, 1982.
  • BADER, RALF M. (2017) “The Grounding Argument against Non-reductive Moral Realism”, Oxford Studies in Metaethics, 12: 106-134.
  • BLACKBURN, Simon (1993) Essays in Quasi-Realism, Oxford: Oxford University Press.
  • — — — (1999) Ruling Passions, Oxford: Oxford University Press.
  • BOYD, Richard (1988) “How to Be a Moral Realist”, en Geoffrey Sayre-McCord (ed.), Essays on Moral Realism, Ithaca, New York: Cornell University Press, 181-228.
  • BRINK, David (1989) Moral Realism and the Foundations of Ethics, Cambridge: Cambridge University Press.
  • COHEN, Gerald A. (2003) “Facts and Principles”, Philosophy & Public Affairs , 31: 211-245.
  • CORBÍ, Josep E. (2003) Un lugar para la moral, Madrid: La Balsa de la Medusa.
  • DANCY, Jonathan: (1993) Moral Reasons, Oxford: Basil Blackwell.
  • — (2004), Ethics without Principles, Oxford: Oxford University Press.
  • DWORKIN, Ronald (1996) “Objectivity and Truth: You’d Better Believe It”, Philosophy and Public Affairs, 25: 97-139.
  • — — — (2011), Justice for Hedgehogs, Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
  • ENOCH, David (2011) Taking Morality Seriously. A Defense of Robust Realism, Oxford: Oxford University Press.
  • — — — (2017): “How Principles Ground”, https://www.academia.edu/34219914/How_Principles_Ground.
  • FINE, Kit (2001) ‘The Question of Realism’, Philosophers’ Imprint, 1: 1–30.
  • GIBBARD, Allan (1990) Apt Feelings, Wise Choices, Oxford: Oxford University Press.
  • — (2003): Thinking How to Live, Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
  • HARE, R.M. (1952): The Language of Morals, Oxford: Oxford University Press.
  • HARMAN, Gilbert (1977) : The Nature of Morality, Oxford: Oxford University Press.
  • HARMAN, Gilbert, THOMSON, Judith Jarvis (1986) Moral Relativism and Moral Objectivity, Oxford: Basil Blackwell.
  • HORWICH, Paul (1990) Truth, Oxford: Blackwell.
  • JACKSON, Frank (1998) From Methaphysics to Ethics. A Defence of Conceptual Analysis, Oxford: Oxford University Press, caps. 5 i 6.
  • KIM, Jaegwon (1993) Supervenience and Mind: Selected Philosophical Essays, Cambridge: Cambridge University Press.
  • KRIPKE, Saul (1980) Naming and Necessity, Oxford: Basil Blackwell, 1980.
  • LAZARI-RADEK, Katarzyna de; SINGER, Peter (2014) The Point of View of the Universe: Sidgwick and Contemporary Ethics, Oxford: Oxford University Press.
  • LEWIS, David [1989] “Dispositional Theories of Value”, en Papers in Ethics ands Social Philosophy, Cambridge: Cambridge University Press, 2000, 68-93.
  • MACKIE, John (1977) Ethics. Inventing Right and Wrong, Harmondsworth: Penguin.
  • MILL, John Stuart (1961) Utilitarianism, Roger Crisp (ed.), Oxford: Oxford University Press, 1998.
  • MOORE, G.E (1903) Principia Ethica, Cambridge: Cambridge University Press.
  • NAGEL, Thomas (1986) The View from Nowhere, Oxford: Oxford University Press.
  • PARFIT, Derek (2011) On What Matters. Volume One and Two, Oxford: Oxford University Press.
  • — — — (2017) On What Matters. Volume Three, Oxford: Oxford University Press.
  • QUINE, Willard van Orman: “Two Dogmas of Empiricism” [1951] en From a Logical Point of View, Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1953, 20-46.
  • PUTNAM, Hilary (1975) “The Meaning of ‘Meaning’” en Mind, Language, and Reality, Cambridge: Cambridge University Press. 1975, 215-271.
  • ROSEN, Gideon (2010) ‘Metaphysical Dependence: Grounding and Reduction’, in R. Hale and A. Hoffman (eds.), Modality: Metaphysics, Logic, and Epistemology, Oxford: Oxford University Press, pp. 109–136.
  • — — — (2017) “What is a Moral Law”, Oxford Studies in Metaethics, 12: 135-159.
  • SAYRE-MCCORD, Geoff (2017) ‘Moral Realism’, The Stanford Encyclopedia of Philosophy, (Fall 2017 Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL = <https://plato.stanford.edu/archives/fall2017/entries/moral-realism/>.
  • SCANLON, T.M. (2014) Being Realistic About Reasons, Oxford: Oxford University Press.
  • SHAFER-LANDAU, Russ (2003) Moral Realism: A Defence, Oxford: Oxford University Press.
  • SIDGWICK, Henry (1907) The Methods of Ethics, 7 ed., London: MacMillan & Co..
  • SINGER, Peter (Ed.) (2016) Does Anything Really Matter? Essays on Parfit and Objectivity, (Oxford: Oxford University Press).
  • STEVENSON, Charles L. (1944) Ethics and Language, New Haven: Yale University Press.
  • STURGEON, Nicholas (1985) “Moral Explanations”, en David Copp, David Zimmerman (eds.), Morality, Reason and Truth, Totowa, New Jersey: Rowman & Littlefield, 1985, 49-78.
  • VON WRIGHT, Georg Henrik (1984) “Demystifying Propositions” en Georg Henrik von Wright, Truth, Knoweldge, and Modality. Philosophical Papers. Volume III, Oxford, Basil Blackwell, 14-25.
  • WEDGWOOD, Ralph (2007) The Nature of Normativity, Oxford: Oxford University Press.
Com citar aquesta entrada

Moreso, J.J. (2018). “Realisme moral”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/realisme-moral/).

Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/realismo-moral/