Realisme científic

1. Antecedents històrics

El realisme científic, en una de les seues accepcions més difoses, és la tesi segons la qual les teories científiques, almenys en les ciències que han aconseguit suficient maduresa, han de ser interpretades com a descripcions aproximadament vertaderes de la realitat. De forma més precisa, les afirmacions científiques sobre el món han d’interpretar-se com a enunciats aproximadament vertaders, tant en allò que estableixen sobre els fenòmens observables, com en allò que estableixen sobre entitats o processos no directament observables. Aquesta tesi té com a corol·lari que les entitats teòriques postulades per les teories científiques han de considerar-se, com a regla general, com a existents. Si una teoria científica postula electrons o quarks, aleshores els electrons i els quarks existeixen. Pot haver-hi excepcions, perquè no tots els termes teòrics de la ciència pretenen tindre una referència real (per exemple, ‘homo economicus’, o ‘gas ideal’), però deixant de costat aquests casos, els termes teòrics, segons el realista, es refereixen a entitats realment existents. Els realistes creuen, per tant, que les teories científiques tracten d’establir quines coses hi ha en el món i per què es comporten com ho fan, i, en funció d’açò, veuen l’evidència empírica com una base adequada per a creure en la veritat (aproximada) de la teoria a la qual aquesta evidència sustente. Però aquesta caracterització ha d’entendre’s com una aproximació inicial, perquè com es veurà a continuació, el realisme científic conté una varietat de tesis més específiques, i no totes aquestes desperten la mateixa adhesió entre els autors realistes.

Convé saber que aquesta és una discussió que ha tingut un paper central en la mateixa ciència. Es poden assenyalar almenys tres episodis històrics que delimiten perfectament els aspectes principals del problema. En primer lloc, el debat sobre la interpretació dels models cosmològics en l’astronomia, que sorgeix ja entre els grecs, però que abasta el seu punt culminant amb el cas Galileu; en segon lloc, el debat sobre l’existència dels àtoms quan van ser proposats per Dalton en la química del segle XIX, i, en tercer lloc, el debat sobre la interpretació adequada de la teoria quàntica, que sorgeix amb la proposta inicial de l’anomenada “interpretació de Copenhaguen” de la mecànica quàntica i arriba fins als nostres dies (cf. Diéguez, 1998). Els dos primers debats es van tancar amb la victòria del realisme, mentre que el tercer debat no està tancat, i després de la victòria inicial del antirealisme de Copenhaguen, tornen a prendre certa força en anys recents algunes interpretacions realistes (encara que el realisme que presenten diferisca en molt del que ofereix el sentit comú).

També pot citar-se com un antecedent (llunyà i indirecte) la disputa medieval sobre els universals. El nominalisme defensava que els termes generals –els universals– són mers recursos lingüístics necessaris per a la classificació de les entitats particulars, que són les úniques que existeixen realment. Els realistes, en canvi, sostenien que quelcom real corresponia a aquests termes generals; açò és, que no solament existien els cavalls concrets, sinó també la propietat de ser un cavall. Aquesta propietat no era una mera construcció de la nostra ment, sinó que corresponia als trets objectius presentats per tots els ens que incloem sota el terme ‘cavall’ i que constitueixen la seua essència.

En l’època contemporània, podem apreciar un ressorgir del realisme a la fi del segle XIX i l’inici del XX. És el cas, per exemple, del ‘realisme crític’ desenvolupat dins del neokantisme per autors com Oswald Külpe i August Messer; del realisme epistemològic defensat per alguns marxistes, com Vladimir I. Lenin; del realisme fenomenològic d’Alexander Pfänder i Nicolai Hartmann; o del neorealisme propugnat per Franz Brentano, Alexius Meinong, William P. Montague, Ralph Barton Perry, George Edward Moore i Bertrand Russell. Els autors antirealistes més importants en aqueixos moments, almenys pel que fa a la visió de la ciència, van ser Ernst Mach, Pierre Duhem i Henri Poincaré. La divisió entre la filosofia analítica i la filosofia continental (si acceptem aquests termes controvertits) va marcar una diferència també en l’acceptació del realisme. La filosofia continental va quedar en mans de corrents obertament antirealistes, quan no neoidealistes, com la fenomenologia (en la seua orientació més influent), l’existencialisme, la filosofia neonietzscheana, els corrents heideggerianes, l’estructuralisme i postestructuralisme, el deconstruccionisme i l’hermenèutica; encara que en l’actualitat s’està produint una recuperació de les idees realistes dins d’aquesta tradició gràcies al Nou Realisme (Maurizio Ferraris, Markus Gabriel, Maurici Beuchot, etc.) i al Realisme Especulatiu (Graham Harman, Quentin Meillassoux, Alberto Toscano, etc.) (cf. Gabriel, 2015). En la filosofia analítica, la tendència inicial, propiciada pel neopositivisme, va ser la de deixar de costat aquesta discussió, per tractar-se d’un problema metafísic, encara que de facto l’actitud predominant pel que fa a les teories científiques era obertament instrumentalista, la qual cosa resultava més d’acord amb l’empirisme que defensaven. La pèrdua d’influència de l’empirisme lògic va propiciar a la fi dels cinquanta l’aparició de corrents crítics, entre aquests, un de tall historicista i antirealista, representat fonamentalment pel llibre de Thomas Kuhn La estructura de las revoluciones científicas, publicat en 1962, i un altre basat en una visió realista de la ciència, representat inicialment per Jack J. C. Smart, Wilfrid Sellars, Karl Popper i Grover Maxwell; als quals van seguir Richard Boyd, Hilary Putnam (durant un temps), Alan Musgrave, Ilkka Niiniluoto, Jarret Lepin, Philip Kitcher, Mario Bunge, Susan Haack i Stathis Psillos, entre molts altres autors que podrien citar-se. És d’aquest últim corrent del qual ens ocupem ací.

2. Caracterització del realisme científic

Les propostes centrals del realisme científic poden xifrar-se en els següents punts (cf. Niiniluoto, 1999 i Psillos, 1999):

(a) Existeix hipotèticament un món independent de la ment de l’observador que les nostres teories científiques pretenen conéixer.

(b) Les teories científiques ben confirmades ens proporcionen un coneixement d’aqueix món independent, no dels mers fenòmens. No són meres construccions socials ni simples eines conceptuals per a la predicció i el control.

(c) Les teories científiques ben confirmades contenen moltes afirmacions vertaderes sobre el món. Aquestes afirmacions vertaderes no es restringeixen sols a l’àmbit d’allò directament observable, sinó que també afecten entitats no observables.

(d) La veritat ha d’entendre’s en el sentit clàssic de la correspondència entre el contingut dels nostres enunciats i la realitat.

(e) Les teories científiques actuals són millors que les del passat no solament perquè resolen més problemes i de millors, sinó perquè contenen més veritats.

(f) L’enorme èxit predictiu de les nostres teories científiques es deu precisament al fet que aquestes contenen moltes afirmacions vertaderes sobre la realitat.

La tesi (a) és el realisme ontològic, i en l’actualitat és acceptada de forma generalitzada. No queden gairebé idealistes, que serien contraris a aquesta tesi, tot i que encara queden bastants constructivistes socials, que solen mantindre una posició ambigua en aquest assumpte. Per al realista ontològic el món no depén en la seua existència, ni en la d’algunes de les seues propietats, dels esquemes conceptuals, dels llenguatges o de les idees que puguem forjar els éssers humans per a conéixer-lo, o de qualsevol altra característica mental o epistèmica; la qual cosa no impedeix que puguem conceptualitzar-lo de diferents maneres en funció del context i dels nostres interessos. El realisme ontològic és, en efecte, compatible amb el pluralisme conceptual (cf. Niiniluoto, 1999 i 2015; Kitcher, 2001 i Diéguez, 2011). Aplicat a les teories científiques, el realisme ontològic implica que les entitats teòriques postulades per la ciència existeixen amb independència del nostre coneixement d’aquestes, encara que puguem equivocar-nos sobre aquest tema en diverses ocasions.

La tesi (b) és el realisme epistemològic, i s’oposa a l‘idealisme transcendental de Kant, però també al fenomenisme d’Ernst Mach, al realisme intern de Putnam (cf. Putnam, 1988) o al constructivisme social defensat per alguns sociòlegs de la ciència, com Steve Woolgar (cf. Woolgar, 1991). El realisme epistemològic implica que el noümen, la cosa-en-si, és cognoscible, o per dir-ho millor aleshores, implica que la distinció kantiana entre fenomen i noümen és insostenible, ja que aquest es considerava, per definició, inaccessible al nostre coneixement.

La tesi (c) és coneguda com a realisme semàntic, i manté que la veritat (aproximada) és atribuïble no solament als enunciats que poden ser empíricament verificats per versar sobre coses o propietats observables, sinó també als enunciats científics que afirmen quelcom sobre processos o entitats no directament observables. A aquesta tesi s’hi oposa l’empirisme constructiu de van Fraassen, per al qual les teories científiques són acceptades sols per la seua adequació empírica, és a dir, perquè les seues conseqüències observables són vertaderes, però sense que d’ací hàgem de passar a creure en l’existència de les entitats teòriques que postulen (cf. van Fraassen, 1980). Segons l’empirisme constructiu, els enunciats científics que es refereixen a entitats inobservables, com els electrons o els quarks, poden ser vertaders o falsos, com creu el realista, però l’acceptació d’una teoria per part d’un científic no compromet a aquest amb l’acceptació de l’existència d’aquestes entitats. Pot fer-ho, si ho vol, però no és quelcom que vinga exigit per la seua acceptació de la teoria en qüestió. Solament la veritat dels enunciats sobre entitats i successos observables sense l’ajuda d’instruments (l’adequació empírica de la teoria) és rellevant. Per al realista, tanmateix, aquesta distinció entre allò que és directament observable per l’ésser humà i allò que no ho és, no solament és borrosa, sinó que manca de rellevància metafísica. En res no canvia la capacitat explicativa d’una entitat postulada el fet que puga ser observada o no a simple vista, ni tampoc sembla haver-hi raons de pes per a sostindre que no podem establir (de forma fal·lible i revisable) l’existència d’entitats que no són directament observables. Els científics accepten en general l’existència d’àtoms i molècules, encara que no són observables sense l’ajuda d’un instrumental sofisticat. També s’oposen al realisme epistemològic els instrumentalistes, per als quals les teories científiques són eines per a la predicció i el control, recursos útils para compendiar experiències, estratègies conceptuals per a salvar els fenòmens, però no es pot dir que siguen vertaderes o falses.

La tesi (d) sosté que la teoria de la veritat que ha d’acceptar el realista és la vella teoria de la veritat com a correspondència (reinterpretada, segons alguns, a través dels treballs d’Alfred Tarski (cf. Niiniluoto, 1987 i 1999)). Açò implica, en particular, que per al realista no és acceptable cap noció epistèmica de veritat, açò és, cap noció de veritat que l’entenga com un estat de coneixement aconseguit en certes circumstàncies ideals. Per al realista són possibles, per tant, veritats que romandran sempre desconegudes per a l’ésser humà. És allò que cal esperar si s’assumeix el realisme ontològic i la fal·libilitat del nostre coneixement. Per descomptat, el rebuig del realista s’estén també a altres nocions de veritat, com la relativista, la coherentista o la deflacionària. Alguns realistes “mínims”, com Ronald Giere, Michael Devitt, Nancy Cartwright o Ian Hacking, prefereixen no declarar cap compromís concret amb la veritat i consideren que l’única cosa exigible al realista és que assumisca l’existència de les entitats teòriques. Per açò són coneguts com a “realistes sobre entitats”. Però la majoria coincideix amb Niiniluoto i Sankey en el fet que aquesta actitud no és prou forta i coherent. El recel davant de teoria de la veritat com a correspondència no estaria justificat. És cert que aquesta teoria té problemes, però qualsevol altra noció de veritat (i fins i tot el rebuig de la noció de veritat) té problemes comparables, si no més greus.

La tesi (e) és el realisme progressiu, que no ha de confondre’s amb allò que els crítics, i en particular Larry Laudan, solen cridar ‘realisme convergent’, perquè no pressuposa necessàriament la convergència cap a una teoria final (ni aspira a allò que Putnam anomenava ‘el punt de vista de l’ull de Déu’, és a dir, una única teoria completa i vertadera sobre l’univers). El realisme progressiu pot assumir un pluralisme perspectivista que rebutge la perspectiva total i incondicionada, o des de “cap lloc”. Autors antirealistes que han rebutjat explícitament aquesta tesi són Paul Feyerabend, Thomas Kuhn i Larry Laudan. Per als dos últims, la ciència progressa en la mesura en què les noves teories resolen més i millors problemes, però no perquè siguen més vertaderes. Feyerabend, per la seua banda, considera que la noció de Veritat (així amb majúscules) és un instrument ideològic i retòric per a imposar certes idees, però no un objectiu de la ciència.

Finalment, la tesi (f) no sol presentar-se com una tesi, sinó com un argument conegut com l’argument de ‘no-miracle’. És el principal argument que el realisme diu tindre a favor seu. Tal com ho va exposar Putnam en 1975, el realisme és l’única filosofia que no fa de l’èxit de la ciència un miracle. Si les nostres teories científiques no foren (aproximadament) vertaderes l’enorme èxit predictiu i instrumental d’aquestes teories seria inexplicable. La veritat (aproximada) de les nostres teories científiques és la millor explicació (per a alguns, l’única) de l’èxit de la ciència. Un èxit tan espectacular com aquell que la ciència té, capaç de predir amb encert l’existència d’entitats i fenòmens desconeguts, com l’existència del planeta Neptú, o la curvatura de la llum en camps gravitacionals, o el valor fins al huité decimal del moment magnètic de l’electró, només és possible si les nostres teories “han tocat os” en la realitat i –per dir-ho amb Plató– l’han “tallat per les seues juntures”.

L’argument de ‘no-miracle’ ha rebut diverses rèpliques per part dels antirealistes. S’ha dit que és un argument circular, ja que es tracta d’una ‘inferència de la millor explicació’, en la qual se suposa que la millor explicació d’un fenomen ha de ser vertadera, quan açò mateix és allò que l’antirealista qüestiona, que quelcom haja de ser tingut per vertader pel mer fet de ser la millor explicació que hem trobat. No està clar, a més, què ha d’entendre’s per ‘la millor explicació’ d’un fenomen. D’altra banda, per a un crític com van Fraassen, fins i tot si admetérem que la millor explicació d’un fenomen ha de ser vertadera, no tenim mai la garantia que entre les explicacions de les quals disposem en un moment donat estiga precisament la millor explicació possible d’aqueix fenomen. Podríem tindre un mal lot d’explicacions, totes aquestes falses, i, per tant, la millor d’aquestes no seria vertadera. Caben a més explicacions alternatives a la realista que poden ser millors. Van Fraassen n’ha ofert una basada en el darwinisme. Les nostres teories actuals són reeixides perquè són precisament les que han sobreviscut en una dura competència amb unes altres teories. Les que no eren reeixides van ser abandonades prompte. A açò últim, el realista hi respon que tal cosa explicaria per què ara tenim teories reeixides, però no per què una teoria concreta té èxit.

3. Crítiques al realisme científic

El realisme científic ha hagut d’enfrontar-se a diverses objeccions i desafiaments, però fonamentalment a tres: la tesi de la incommensurabilitat de les teories científiques, proposta per Kuhn i Feyerabend en 1962, l’argument de la metainducció pessimista, formulat de forma precisa per Laudan (cf. Laudan, 1981), i la tesi de la infradeterminació de les teories per l’experiència. La tesi de la incommensurabilitat sosté que no és possible comparar de forma detallada, objectiva i neutral el contingut de les grans teories rivals (paradigmes) en funció de l’evidència empírica amb la finalitat de determinar quina és superior o més vertadera. La incommensurabilitat nega allò que el realisme progressiu defensa: la idea que la ciència progressa cap a teories cada vegada més vertaderes o més versemblants. Bàsicament la resposta realista ha estat mostrar que el grau de continuïtat en el canvi científic és molt major que el que van sostindre Kuhn i Feyerabend (cf. Pearce, 1987; Shankey, 1994). S’ha escrit molt sobre aquesta tesi i ací no podem sinó remetre el lector a la literatura pertinent (començant per Oberheim i Hoyningen-Huene, 2016). Descriurem, doncs, breument les altres dues objeccions i les rèpliques pertinents.

L’objecció de la metainducció pessimista és potser la que més força té contra el realisme (en concret, contra l’argument del no-miracle), i la que més respostes ha suscitat, ajudant fins i tot al fet que sorgisquen noves modalitats del realisme. Laudan va assenyalar en la història de la ciència una sèrie de teories que hui considerem falses i que, tanmateix, van tindre algun tipus d’èxit, fonamentalment explicatiu, p. ex., la teoria geocèntrica de Ptolomeu, la teoria del flogist, la de l’èter electromagnètic, etc. A la llum d’aquests casos del passat, allò que cal inferir, segons ell, és que també en el futur l’èxit de les teories seguirà deslligat de la seua suposada veritat. O dit d’una altra manera, no hi ha cap connexió necessària entre veritat i èxit.

La resposta d’alguns realistes a aquesta objecció ha consistit, en primer lloc, a assenyalar que l’èxit de la major part dels exemples citats per Laudan no és aquell que ells tenen en ment, a saber: l’èxit a l’hora de realitzar prediccions noves (cf. Leplin, 1997), i, en segon lloc, a adoptar una estratègia de divide et impera, segons la qual no tots els components d’una teoria han de ser considerats com igualment vertaders o acceptables i dignes de perpetuació. En els pocs casos en què una teoria falsa haja pogut conduir a l’èxit predictiu, només les parts que van complir una funció imprescindible en l’obtenció de prediccions encertades (perquè no tot allò que la teoria conté va contribuir a aqueix assoliment) són les que han de considerar-se com aproximadament vertaderes des dels nostres cànons. Aquesta línia de defensa ha sigut qualificada com a ‘realisme selectiu’ i els seus més coneguts defensors han sigut Kitcher (1993) i Psillos (1999).

No obstant açò, per a donar per bona aquesta rèplica caldria realitzar un treball de documentació històrica que mostrara amb un nombre suficient de casos concrets –ja n’hi ha alguns de descrits– que aquestes parts aproximadament vertaderes i solament aquestes han sigut les responsables de l’èxit predictiu, i fer açò sense que es convertisca en una justificació a posteriori d’allò que el realista considera que cal salvar, és a dir, sense preseleccionar aquestes parts a partir del coneixement que actualment tenim que, en efecte, van ser les parts que es van conservar d’una manera o d’una altra en les teories posteriors.

El realisme estructural (cf. Worrall, 1989) ofereix una resposta diferent: allò que es preserva a través del canvi de teories i, per tant, allò que podem considerar responsable de l’èxit predictiu de la ciència no són les veritats sobre el comportament concret i les propietats de les entitats teòriques, sinó l’estructura matemàtica utilitzada per les teories reeixides, les relacions estructurals, sovint formulades en equacions, que mantenen les entitats teòriques entre si. En la versió epistèmica del realisme estructural, solament podem conéixer aqueixes estructures formals, encara que la realitat no s’hi reduïsca, mentre que en la versió ontològica, no hi ha entitats individuals en la realitat que corresponguen a les entitats teòriques perquè solament les estructures formals són autènticament reals. Ambdues interpretacions presenten, tanmateix, problemes que generen una intensa discussió en la literatura més recent sobre el realisme.

Finalment, la tesi de la infradeterminació sosté que, donada qualsevol teoria, és sempre factible l’elaboració d’una teoria empíricament equivalent a aquesta, però incompatible en els aspectes no observables. Per tant, pot aconseguir-se que l’evidència empírica que encaixa amb una teoria encaixe igualment amb una altra teoria diferent en els seus compromisos sobre les entitats teòriques postulades. Açò implica que aquesta evidència no pot servir per a recolzar la veritat de cap d’aquestes. Els realistes han contraargumentat de dues formes principals. D’una banda, alguns han negat la possibilitat real (no a través d’arranjaments merament lingüístics o d’exemples ficticis i truculents (cervells en una cubeta, etc.)) de teories empíricament equivalents davant de tota evidència possible, passada i futura. En els casos històrics que s’han donat d’equivalència empírica, l’evidència va permetre decidir finalment en favor d’una de les teories en lliça, i la mateixa cosa s’espera que ocórrega en els casos presents o futurs. D’altra banda, si es donaren casos genuïns d’equivalència empírica, cal tindre en compte que l’evidència en favor d’una teoria no es limita a les seues conseqüències empíriques, i que podrien trobar-se elements de judici addicionals, però amb valor epistèmic per a triar entre aquestes, com el caràcter no ad hoc de la teoria o encaixar millor amb d’altres (cf. Laudan i Leplin, 1991).

El debat entre realistes i antirealistes continua, i cap dels dos bàndols sembla proper a aconseguir la victòria. Aquest fet ha motivat que alguns el consideren una confrontació de temperaments més que d’arguments. Però aquest judici sembla injust quan considerem com el debat ha contribuït a millorar la nostra comprensió de la ciència i a percebre la varietat en l’ús i desenvolupament de les teories científiques.

Antonio Diéguez Lucena
(Universidad de Málaga)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Referències

Agazzi, E. (ed.) (2017), Varieties of Scientific Realism. Objectivity and Truth in Science, Cham: Springer.

Borge, B. (2015), “Realismo científico hoy: a 40 años de la formulación del Argumento del No-Milagro”, Acta Scientiarum, 37(2), pp. 221-233. Disponible en línia.

Borge, B. i N. Gentile (eds.) (en premsa), La ciencia y el mundo inobservable. Discusiones contemporáneas en torno al realismo científico, Buenos Aires: Eudeba.

Bunge, M. (2007), A la caza de la realidad. La controversia sobre el realismo, Barcelona: Gedisa.

Carman, C. C. (2016), “Realismo científico”. En Diccionario Interdisciplinar Austral, editat per C. E. Vanney, I. Silva i J. F. Franck. Disponible en línia.

Cartwright, N., How the Laws of Physics Lie, Oxford: Clarendon Press, 1983.

Chakravartty, A., A Metaphysics for Scientific Realism, Cambridge: Cambridge University Press, 2007.

— “Scientific Realism”, en Edward N. Zalta (ed.), The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2016 Edition). Disponible en línia.

Devitt, M. (1984), Realism and Truth, Oxford: Blackwell.

Diéguez, A. (1998) Realismo científico. Una introducción al debate actual en la filosofía de la ciencia, Málaga: Universidad de Málaga. Disponible en línia.

— (2001), “Las explicaciones del éxito de la ciencia. Un análisis comparativo”, Themata, 27, pp. 9-23. Disponible en línia.

— (2006), “Why Does Laudan’s Confutation of Convergent Realism Fail?”, Journal for General Philosophy of Science, 37, pp. 393-403. Disponible en línia.

— (2011), “Kitcher’s Modest Realism: The Reconceptualisation of Scientific Objectivity”, en González, W. J. (ed.) (2011), Scientific Realism and Democratic Society. The Philosophy of Philip Kitcher, Poznam Studies in the Philosophy of the Sciences and the Humanities, 101, Amsterdam: Rodopi, pp. 141-169.Disponible en línia.

Gabriel, M. (2015), Por qué el mundo no existe, Barcelona: Ediciones Pasado y Presente.

Giere, R.N. (1999), Science without Laws, Chicago: The University of Chicago Press.

Hacking, I. (1996), Representar e intervenir, Barcelona: Paidós.

Iranzo, V. (2016) “La defensa abductiva del realismo científico. Estado de la cuestión”, en O.L. Gómez, J.I. Racines (eds.) Los límites de la ciencia y la filosofía, Cali: Universidad del Valle, pp.51-73

Kitcher, P. (1993), The Advancement of Science. Science without Legend, Objectivity without Illusion, Oxford: Oxford University Press.

— (2001), Science, Truth, and Democracy, Oxford: Oxford University Press.

Kuhn, T.S. (1981/1962), La estructura de las revoluciones científicas, Madrid: F.C.E.

Laudan, L., (1981), “A Confutation of Convergent Realism”, Philosophy of Science, 48, pp. 19-48.

Laudan, L. i J. Leplin (1991), “Empirical Equivalence and Underdetermination”, Journal of Philosophy, 88, pp. 449-472.

Leplin, J. (1997), A Novel Defense of Scientific Realism, New York: Oxford University Press.

Liston, M. (s. f.), “Scientific Realism and Antirealism”, en J. FIESER i B. DOUDEN (eds.), Internet Encyclopedia of Philosophy, Disponible en línia.

Niiniluoto, I. (1987), Truthlikeness, Dordrecht: Reidel.

— (1999), Critical Scientific Realism, Oxford: Oxford University Press.

— (2015), “Optimistic Realism about Scientific Progress”, Synthese. doi:10.1007/s11229-015-0974-z

Oberheim, E. i P. Hoyningen-Huene (2016), “The Incommensurability of Scientific Theories”, en E.N. Zalta (ed.), The Stanford Encyclopedia of Philosophy, Disponible en línia.

Pearce, D. (1987), Roads to Commensurability, Dordrecht: Reidel.

Popper, K. (1985), Realismo y el objetivo de la ciencia, Madrid: Tecnos.

Psillos, S. (1999), Scientific Realism: How Science Tracks Truth. London: Routledge.

Putnam, H. (1983), Realism and Reason, Cambridge: Cambridge University Press.

— (1987), The Many Faces of Realism, La Salle, Ill.: Open Court.

— (1988), Razón, verdad e historia, Madrid: Tecnos.

— (1990), Realism with a Human Face, Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

Rivadulla, A. (2015), Meta, método y mito en ciencia, Madrid: Trotta.

Sankey, H. (1994), The Incommensurability Thesis, Aldershot: Avebury.

— (2008), Scientific Realism and the Rationality of Science, Aldershot: Ashgate.

Smart, J.J.C. (1975), Entre ciencia y filosofía, Madrid: Tecnos.

Stanford, P. K. (2006), Exceeding our Grasp, Oxford: Oxford University Press.

Van Fraassen, B. C. (1980), The Scientific Image, Oxford: Clarendon Press.

— (1989), Laws and Symetry, Oxford: Clarendon Press.

— (2008), Scientific Representation. Oxford: Clarendon Press.

Woolgar, S. (1991), Ciencia: Abriendo la caja negra, Barcelona: Anthropos.

Worrall, J. (1989), “Structural Realism: The Best of Both Worlds?”, Dialectica, 43, pp. 99-124.

Zamora Bonilla, J. (2015), “Realism versus Anti-realism: Philosophical Problem or Scientific Concern?”, Synthese. doi:10.1007/s11229-015-0988-6

Com citar aquesta entrada

Diéguez, A. (2018). “Realisme Científic”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/realisme-cientific/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/realismo-cientifico/