Raons per a actuar

Per què menteixes sempre? Huck Finn hauria d’haver delatat Jim? Per què ven el seu cotxe? Les preguntes sobre les raons que tenim per a quelcom i, en particular, per les raons per a actuar són part de les preguntes més freqüents que com a humans ens fem. La majoria dels filòsofs contemporanis, en els seus intents per comprendre la naturalesa de tals raons, parteixen de la distinció entre dos tipus de raons per a actuar: les raons “normatives”; raons que, a grans trets, compten a favor d’una acció o la justifiquen, des del punt de vista d’un observador ben informat i imparcial, i les raons “motivadores”; que, també a grans trets, són raons que l’“agent” (la persona que actua) considera que compten a favor de la seua acció i la justifiquen i que el guien en la seua actuació. Però hi ha, a més, raons “explicatives”: raons que expliquen una acció sense necessàriament justificar-la o sense motivar l’agent.

Aquesta entrada examina les diferents formes en les quals els filòsofs han explicat els diversos tipus de raons i les seues interconnexions, així com els desacords que existeixen entre ells en aquestes qüestions.

1. La varietat de les raons

Els éssers humans deliberem sobre què fer i com fer-ho, i sovint actuem a la llum de raons que, per tant, poden explicar les nostres accions i fins i tot justificar-les. Com esmentàvem en la introducció, en els debats contemporanis se sol distingir entre raons normatives i motivadores. Jonathan Dancy (2000) suggereix que la distinció entre diferents tipus de raó s’entén millor com una distinció entre les preguntes que podem fer sobre aquestes (Baier, 1958). Segons ell, existeix una única noció de raó que s’utilitza per a respondre a preguntes diferents: podem preguntar-nos, d’una banda, si hi ha alguna raó perquè algú faça quelcom (normativa) i, per una altra, quina és la raó per la qual algú fa quelcom (motivadora). En cada cas, centrem la nostra atenció en qüestions o de justificació, o de motivació.

Si aquesta proposta és correcta, allò més probable és que el panorama siga més complex d’allò que suggereix la dicotomia entre “normatiu i motivador”, ja que sembla que podem fer-nos almenys tres preguntes diferents sobre la relació entre raons i accions: preguntes sobre si existeix una raó que compta a favor de l’acció d’algú, preguntes sobre quina raó motiva algú a actuar i també preguntes sobre quines raons expliquen la seua acció.

Considerem el comportament d’Otel·lo en l’obra de Shakespeare d’aqueix mateix nom. Otel·lo mata Desdèmona perquè creu, induït per Iago, que ella li ha sigut infidel. La tragèdia, tanmateix, és que Desdèmona és innocent. És evident que no hi ha cap raó que justifique l’assassinat (cap raó normativa). Però hi ha dues coses que podem dir sobre la raó per a actuar d’Otel·lo i la seua acció. La primera és que Otel·lo es veu motivat a matar Desdèmona pel (suposat) fet que Desdèmona ha sigut infidel. La segona és que podem explicar la seua acció de matar-la fent referència al fet que ell creu que Desdèmona ha sigut infidel. Sembla que tenim dues raons diferents: una raó que explica l’acció d’Otel·lo (el fet que creu que Desdèmona ha sigut infidel) i una raó que el motiva a actuar (la suposada infidelitat). Examinarem més endavant les raons per les quals no hem de pensar que la raó motivadora d’Otel·lo és simplement el fet que creu que Desdèmona ha sigut infidel i quines conseqüències té açò per a la classificació de tipus de raons.

Fins fa poc, es pensava que la distinció entre diferents tipus de raons implicava que cada raó era de naturalesa diferent. Les raons normatives es concebien com a fets i, com a tals, se les considerava independents de la ment. Per contra, les raons motivadores i explicatives es concebien com a estats mentals dels agents i, per tant, com a entitats que depenen que algú pense certes coses o les crega (Audi, 2001 i Mele, 2003). En els últims anys, tanmateix, aquesta suposició ha sigut qüestionada, i ha donat lloc a una sèrie de disputes sobre l’ontologia de les raons, és a dir, disputes al voltant de quin tipus de cosa o coses són les raons. Mentre examinem els diferents tipus de raons, trobarem alguns d’aquests debats ontològics.

2. Raons normatives

Diem que una raó és “normativa” perquè compta a favor de l’actuació d’algú o, en termes de justificació, perquè justifica que algú actue de certa manera o fa que açò siga correcte. Per açò, es denominen també “raons justificatives”. El terme “raó normativa” deriva de la idea que existeixen normes o principis que prescriuen accions: fan que siga correcte o incorrecte fer unes certes coses. Per exemple, la raó que fa que siga correcte encaixar la mà d’algú que coneixem per primera vegada al Regne Unit és el fet que hi ha una norma d’etiqueta que així ho prescriu.

Existeix un cert consens al voltant de la idea que les raons normatives són fets (Raz, 1975 i Scanlon, 1998), encara que el consens no és universal. Per exemple, John Mackie (1977) argumenta que no hi ha fets morals ja que, si n’hi haguera, haurien de ser objectius i motivar necessàriament els qui els coneixen, la qual cosa, segons ell, és totalment inversemblant. Si té raó, aleshores les raons morals no són raons normatives o, almenys, les raons morals (que són normatives) no són fets.

Entre els qui sostenen que les raons normatives són fets, alguns consideren que els fets són proposicions vertaderes i, per tant, que les raons normatives també ho són (Darwall, 1983; Smith, 1994 i Scanlon, 1998). Uns altres rebutgen la idea que les raons normatives puguen ser proposicions vertaderes. Dancy (2000), per exemple, sosté que mentre que les proposicions són abstractes i representacionals (representen com és el món), les raons han de ser concretes i no representacionals (són maneres en què el món és). Encara que aquests problemes són complexos no podem resoldre’ls ací, i tal vegada no ho necessitem, ja que la idea que les raons normatives són fets implica generalment una noció de fets poc exigent.

Hi ha menys consens al voltant d’allò que fonamenta la capacitat de les raons normatives per a justificar accions, és a dir, per a fer que certa acció siga la correcta. Una proposta és que la normativitat de tals raons depén de la bondat, intrínseca o instrumental, de fer allò que les raons dicten (Aristòtil, Anscombe, 1957 i Dancy, 2000) mentre que uns altres enfocaments fonamenten l’esmentada normativitat en el concepte de racionalitat (Korsgaard, 1996; Smith, 1994 i Gert, 2004). Una proposta diferent afirma que la normativitat de les raons es basa en la seua relació amb els nostres desitjos: si hi ha cap raó o no per a fer quelcom depén en última instància dels desitjos i de les motivacions de qui realitza l’acció (Williams, 1979 i 1989; Schroeder, 2008 i Goldman, 2009).

El fet que quelcom siga una raó normativa per a actuar sol considerar-se un fet “relacional”: consisteix en una relació entre un fet, un agent i un tipus d’acció. La relació és la de “ser una raó per a” (Raz, 1975; Dancy, 2004 i Cuneo, 2007). Per exemple, el fet que una persona haja ingerit un verí letal pot ser una raó perquè els paramèdics donen a aqueixa persona un antídot. Aquesta visió proporciona un sentit mínim en el qual les raons normatives són “relatives a l’agent” (relacionen els agents amb les raons). No obstant això, que les raons siguen relatives als agents planteja preguntes sobre les condicions que determinen quan una raó per a actuar s’aplica a un agent en particular.

Entre d’altres coses, plantegen la qüestió de si les raons depenen dels coneixements i de les creences dels agents. Otel·lo, d’una banda, no sembla tindre una raó per a matar Desdèmona i la raó que ell creu que té (que ella ha sigut infidel) no és en absolut cap raó. D’altra banda, semblaria que, des de la seua perspectiva, Otel·lo té una raó per a fer allò que fa perquè creu que Desdèmona ha sigut infidel i que ha de restaurar la seua reputació amb la mort d’ella.

Podem intentar resoldre aquesta tensió dient que Otel·lo no té cap raó normativa per a matar Desdèmona però que la falsedat que creu constitueix una raó motivadora (Smith, 1994 i Dancy, 2000). Alguns parlen de raons normatives “objectives” i “subjectives”, de manera que Otel·lo tindria una raó normativa subjectiva però no objectiva per a matar Desdèmona (Schroeder, 2008). Aquestes posicions són “objectivistes” en el sentit que pressuposen que si un agent té una raó normativa (objectiva) per a actuar açò depén únicament dels fets i no de les seues creences (Williams, 1979). Els “perspectivistes”, per contra, afirmen que el fet que algú tinga una raó normativa per a fer quelcom no és independent de la seua perspectiva, que inclou les seues creences (Fantl i McGrath, 2009 i Gibbons, 2010).

Els perspectivistes defensen la seua posició apel·lant a la racionalitat: els agents es troben sovint en situacions en les quals no coneixen tots els fets rellevants i, tanmateix, fan allò que és raonable o racional des de la seua perspectiva. En relació amb la justificació s’articulen arguments similars: encara que la justificació d’una acció depén de si hi ha raons que la justifiquen, hi ha casos en els quals una acció estaria justificada malgrat que existisquen raons concloents en contra de fer-ho – i estaria justificada precisament perquè l’agent no coneix aqueixes raons. Per exemple, el fet que un pastís estiga enverinat és una raó concloent per a no oferir-lo a uns convidats, però l’acció d’oferir-lo podria estar justificada, diu el perspectivista, si l’agent no sap que està enverinat.

Un objectivista pot admetre que un agent que actua segons la seua perspectiva epistèmica guiat per una falsa creença actua racionalment, però pot negar que açò implique que l’agent actue per raons normatives. Actuar racionalment pot requerir solament actuar d’una manera que siga consistent amb les pròpies creences, sempre que aquestes siguen racionals. Aquesta resposta podria basar-se, per exemple, en la concepció de la racionalitat de Derek Parfit (2001), que requereix actuar guiat per raons reals o aparents.

Quant a la justificació de l’acció l’objectivista pot negar que les accions dels agents que actuen en ignorància o guiats per una creença equivocada estiguen justificades. La justificació de l’acció sols depén de si hi ha fets que fan que aquesta acció siga correcta. Així que, en l’exemple anterior, l’acció d’oferir el pastís enverinat als convidats no està justificada: no hi ha cap raó normativa que faça que siga allò correcte, independentment d’allò que l’agent sàpiga o crega. Una altra qüestió, dirà l’objectivista, és si un agent que fa quelcom incorrecte a causa de les seues creences falses o a la seua ignorància està justificat i/o mereix ser retret per açò. Aquest exemple mostra com preguntes sobre les raons normatives incideixen directament en la qüestió de la justificació dels agents, que és diferent de la qüestió de la justificació de les seues accions, en plantejar preguntes sobre les raons motivadores.

3. Raons motivadores i raons explicatives

Déiem que, encara que tradicionalment s’han dividit les raons en normatives i motivadores/explicatives, sembla que té sentit distingir també entre raons motivadores i raons explicatives. L’existència de tres preguntes diferents sobre les raons indicava la pertinència de tal distinció (Baier, 1958; Alvarez, 2007, 2009 i 2010 i Hieronymi, 2011). Com vam veure, el fet que Otel·lo creu que Desdèmona ha sigut infidel explica per què la va matar, però aqueix fet no és la raó per la qual la mata; la raó que, des de la seua perspectiva, compta a favor de matar-la.

Una de les qüestions més debatudes és l’ontologia de les raons motivadores i explicatives. Durant l’última meitat del segle XX es considerava que les raons motivadores i explicatives, no distingides explícitament aleshores, eren entitats psicològiques, en particular, estats mentals dels agents (com el fet de creure Otel·lo que Desdèmona ha sigut infidel); una visió de l’ontologia de les raons que sovint s’anomena “psicologisme”. Aquest consens va començar a dissoldre’s al final del segle i el psicologisme va ser fortament qüestionat per una posició comunament coneguda com “antipsicologisme”.

En el seu article “Actions, Reasons and Causes”, considerat el locus classicus del psicologisme, Donald Davidson caracteritza una “raó primària” com la combinació de dos estats mentals: una actitud favorable i una creença.

C1. R és una raó primària per la qual un agent va realitzar l’acció A en la descripció d, sols si R consisteix en una actitud favorable de l’agent cap a les accions que posseeixen certa propietat i en una creença seua que A en la descripció d té aqueixa propietat (Davidson, 1963:687 [1995: 20]).

Aquestes “raons primàries” són, en efecte, raons explicatives: raons que expliquen les accions. El psicologisme resulta molt atractiu ja que sembla correcte que quan un agent actua per una raó, actua motivat per un fi que desitja i guiat per una creença sobre com aconseguir aqueix fi. Així, és possible explicar la seua acció citant el seu desig i la seua creença en les coses rellevants. Aquest tipus de consideració va conduir a una acceptació generalitzada de la idea que les raons explicatives són estats mentals i, ja que no es distingien de les raons motivadores, va contribuir també a la idea que les raons motivadores són estats mentals.

Alguns psicologistes, tanmateix, sostenen que aquests dos tipus de raons, en lloc d’estats mentals, són fets mentals o psicològics. Açò es deu al fet que el psicologisme sosté que les raons són estats mentals tals com “el fet de creure (o desitjar o conéixer) quelcom” i és fàcil passar de l’afirmació que la raó d’algú és creure quelcom (un estat mental) a l’afirmació que la seua raó és que creu en quelcom (un fet psicològic). Per exemple, és fàcil passar de dir que la raó per la qual Josep corre és la seua creença que arriba tard (un estat mental) a dir que la raó de Josep és (el fet) que creu que arriba tard.

Mentre que el psicologisme sosté que les raons motivadores i explicatives són estats mentals o fets sobre els estats mentals dels agents, l’antipsicologisme afirma que tals raons, com les normatives, són fets sobre tot tipus de coses, i inclouen els estats mentals dels agents.

3.1 Raons motivadores

Usem el terme “raó motivadora” per a referir-nos a una raó que l’agent considera que compta a favor de la seua acció i a la llum de la qual actua. Les raons motivadores són, a més, consideracions que poden figurar com a premisses en un raonament pràctic que condueix a l’acció. Atés que el concepte és quelcom tècnic, resulta pertinent realitzar dos aclariments.

Primer, l’ús actual del terme exclou alguns possibles candidats a ser raons motivadores; com els objectius o les intencions que algú té en actuar, estats de desig, emocions o consideracions sobre la bondat o el valor d’allò que es desitja; ja que en cap cas constitueixen consideracions a la llum de les quals un agent actua. Per exemple, allò que Otel·lo desitja (matar Desdèmona), el seu objectiu (ajustar comptes per la seua traïció), l’emoció que experimenta (gelosia) són coses que el motiven a matar Desdèmona, però no són les seues raons motivadores en el sentit tècnic estipulat. En segon lloc, el discurs sobre la raó motivadora d’algú implica sempre certa simplificació perquè un agent pot estar motivat a actuar per més d’una raó i pot considerar també fets que compten en contra de la seua actuació.

Un argument contra el psicologisme i la seua visió de les raons motivadores com a estats mentals o fets sobre tals estats posa l’èmfasi en allò que els agents mateixos consideren les seues raons per a actuar i en allò que típicament ofereixen i accepten com les seues raons motivadores. El raonament d’Otel·lo, quan delibera sobre què ha de fer (fins i tot sota l’influx de la gelosia) no inclou consideracions sobre si ell creu açò o allò, sinó consideracions sobre allò que Desdèmona ha fet. Les coses que Otel·lo considera, aleshores, no són els seus estats mentals sinó fets, o suposats fets, sobre el món que l’envolta, en particular, sobre Desdèmona. Aquest argument pren força si tenim en compte que les raons motivadores són les que figuren com a premisses en la reconstrucció del raonament pràctic de l’agent, que solen ser consideracions sobre el món, sobre el valor o la bondat de les coses i de les persones, etc.

L’antipsicologisme, per la seua banda, no està exempt de dificultats. Els “casos d’error” suposen un problema central per a aquesta postura ja que, si les raons motivadores són fets, aleshores quina és la raó de l’agent quan es troba motivat a actuar per una consideració falsa?

Una proposta per a resoldre aquest problema és dir que, en els casos d’error, els agents actuen per una raó que és una falsedat que l’agent creu, és a dir, les raons podrien ser falses creences: són un fet suposat que l’agent pren com un fet, com en el cas d’Otel·lo (Dancy, 2000, 2008 i 2014 i Hornsby, 2007 i 2008). Jennifer Hornsby defensa aquesta postura oferint una concepció disjuntiva de les raons per a actuar: quan assenyalem les raons per a actuar d’algú fem referència a un fet o a allò que l’agent creu, segons el cas. Tanmateix, en exposar aquestes suposades raons en casos d’error ens solem trobar davant de paradoxes o asseveracions “desafortunades”. Molts argumentarien que una afirmació com “la raó d’Elena per a trepitjar-te és que tu estàs trepitjant-la, encara que no l’estàs trepitjant” és paradoxal. Per contra, no hi ha cap paradoxa en l’afirmació que correspon a les creences d’Elena: “Elena creu que l’estàs trepitjant encara que no l’estàs trepitjant”. Si açò és correcte, aleshores l’operador “la seua raó és que…”, a diferència de “la seua creença és que…” requereix la veritat de la proposició expressada amb la clàusula “que”. Aquesta resposta als casos d’error és, per tant, problemàtica.

Una resposta alternativa manté que, en els casos d’error, un agent actua basant-se en quelcom que tracta com una raó i a la llum del qual actua, encara que en realitat aqueix quelcom no constituïsca una raó. En aquests casos, un agent actuaria guiat per una “raó aparent” (Alvarez, 2010 i Williamson, 2017). Parfit caracteritza de manera similar les raons aparents: “tenim una raó aparent quan tenim una creença la veritat de la qual ens donaria aqueixa raó” (Parfit, 2001:25 [2004:77]). Des d’aquest punt de vista, una raó motivadora aparent no és només una mala raó sinó simplement no és una raó. Així, els agents que actuen guiats per creences falses estan efectivament motivats per quelcom: una creença falsa, ja que tracten aqueixa creença com una raó i es guien per aquesta en actuar. Tanmateix, aqueixa falsa creença no és una raó motivadora perquè no és un fet sinó senzillament un fet aparent i, per tant, només una raó aparent.

Podria semblar que la diferència entre aquestes dues alternatives antipsicologistes no és res més que una disputa terminològica, tanmateix, algunes opcions terminològiques són més aptes que unes altres perquè reflecteixen una comprensió més precisa del concepte en qüestió. La problemàtica fonamental que sembla estar en el fons d’aquest debat és si la noció de raó que apliquem en diferents contextos és una noció unificada. Si és així, l’elecció entre els punts de vista antipsicologistes alternatius esbossats en els paràgrafs anteriors dependrà en gran mesura de les característiques que considerem essencials per a aqueixa noció.

3.2 Raons explicatives

L’acció d’una persona pot ser explicada de diverses maneres. Per exemple, si volem explicar per què Anna va anar a l’hospital podem dir que volia tranquil·litzar el seu pare (objectiu), que sempre va els dimarts (hàbit), que és una filla molt complidora (tret de caràcter) o que el seu pare estava en cures intensives (raó que, des de la seua perspectiva, compta a favor de l’acció d’anar a l’hospital). Aquesta última constitueix l’explicació d’una acció intencional que racionalitza l’acció: explica l’acció fent referencia a la raó que l’agent té per a actuar (Davidson, 1963).

Un argument a favor del psicologisme de les raons explicatives és que perquè una raó puga racionalitzar una acció, aquesta raó ha de formar part de la psicologia de l’agent. Un fet que està “allà a fora” no pot explicar per què un agent fa quelcom. La seua creença o el seu coneixement d’aqueix fet, en canvi, pot explicar per què actua d’una manera determinada. Per tant, les raons que expliquen les seues accions han de ser estats mentals.

Es podria respondre que, encara que un fet no puga ser la raó que explica l’acció d’un agent tret que aquest el conega, açò no implica que l’explicació de l’acció haja d’esmentar que l’agent coneix la raó de la seua acció. Per exemple, podem explicar per què Anna va anar a l’hospital fent referència a la seua raó per a anar (que el seu pare havia sigut ingressat en la unitat de cures intensives) sense necessitat d’esmentar cap fet psicològic, com que ella sabia que el seu pare havia sigut ingressat, encara que l’explicació ho pressuposa. Davant d’aquest suggeriment, un defensor del psicologisme podria dir que aquestes explicacions són críptiques i que quan analitzem detalladament el seu explanans (la part de l’explicació que realitza el paper d’explicar) aquest conté fets relacionats amb allò que ella sabia o creia.

Però són aquestes explicacions realment críptiques? Sembla innegable que una persona no pot actuar per la raó que p tret que es trobe en alguna relació epistèmica amb p. Tanmateix, d’açò no es dedueix que totes les racionalitzacions d’una acció necessiten esmentar fets psicològics i que, quan no ho fan, siguen críptiques. Tal vegada el fet que l’agent sàpiga les coses rellevants és simplement una condició necessària perquè la seua raó siga l’explanans en una explicació de la raó.

Independentment de com resolguem la qüestió de les racionalitzacions, hem d’assenyalar dues coses. Primera, en els “casos d’error”, els explanans d’una explicació vertadera han de ser fets psicològics. L’explicació de per què Otel·lo mata Desdèmona no pot ser allò que ell creu (que Desdèmona ha sigut infidel) sinó el fet que ho creu, o similar. Açò es deu al fet que les explicacions són, en general, factuals: una vertadera explicació no pot tindre una falsedat com a explanans. No podem dir que Otel·lo va matar Desdèmona perquè ella havia sigut infidel quan en realitat no ho havia sigut. La segona és que, encara que el psicologisme siga correcte per a les raons explicatives, açò no implica que també ho siga per a les raons motivadores perquè aquestes raons no tenen per què ser les mateixes.

No tots els que s’oposen al psicologisme accepten la idea que les raons explicatives són estats mentals, o fets sobre aquests, fins i tot en els casos d’error. Dancy (2000) sosté que sempre podem explicar una acció especificant la raó per la qual es va fer, fins i tot quan la “raó” és alguna falsedat que l’agent va creure i a la llum de la qual va actuar. En aqueixos casos, segons ell, podem dir que tal acció es va fer ‘per la raó que p’ sense comprometre’ns per açò al fet que p siga allò que explica l’acció.

No obstant açò, dir que “Otel·lo va matar Desdèmona per la raó que Desdèmona li havia sigut infidel, encara que no ho havia sigut” també sona paradoxal. A més, si bé el fet de dir que la raó que explica una acció és el fet que es va fer per la raó que p permet que Dancy accepte que totes les explicacions són factuals, açò soscava la seua idea que les raons que expliquen una acció són també les raons que motiven l’agent que la duu a terme. Dancy sosté que la raó que motiva Otel·lo és que Desdèmona és infidel, mentre que, segons aquest nou suggeriment, la raó que explica la seua acció és que la va realitzar per la raó que ella és infidel.

Independentment d’allò que pensem sobre la nova proposta de Dancy, paga la pena recalcar una vegada més que la distinció entre raons explicatives i motivadores permet eludir aquestes qüestions. Pot dir-se que la raó que explica per què Otel·lo va matar Desdèmona és el fet psicològic que creia que ella li havia sigut infidel sense que hàgem d’acceptar que aqueixa és la raó que el va motivar. La seua raó motivadora va ser el suposat fet que ella havia sigut infidel (que alguns descriurien com una raó aparent). En resum, fins i tot si alguna forma de psicologisme és correcta per a les raons explicatives, d’ací no es dedueix que també ho siga per a les raons motivadores: en alguns casos, ambdues poden diferir entre si.

4. Conclusió

Les limitacions d’espai impedeixen l’examen detallat d’uns altres debats sobre les raons per a actuar. Allò examinat fins ara constitueix una visió general d’una sèrie de problemes sobre les raons pràctiques i la seua àmplia significació. Tal exposició hauria d’haver mostrat com aquests problemes i les seues múltiples ramificacions abasten molts aspectes de les nostres vides i tenen conseqüències importants per a la nostra comprensió de nosaltres mateixos com a agents racionals.

María Álvarez
(King’s College London)
Marta Cabrera
(Universitat de València)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Sergi Rosell i Pablo Rychter

Referències

  • Alvarez, M. (2007). “The Causalism/Anti-Causalism Debate in the Theory of Action: What it is and why it matters”, Action in Context, 103–123.
  • –––. (2009). “How Many Kinds of Reasons?”, Philosophical Explorations, 12: 181–93.
  • –––. (2010) Kinds of Reasons: An Essay on the Philosophy of Action, Oxford, Oxford University Press.
  • Anscombe, G. E. M. (1957). Intention, Oxford, Blackwell. [Intención, trad. A. I. Stellino, Barcelona: Paidós, 1991].
  • Aristòtil, (1995) Ètica nicomaquea (2 vols.), Josep Batalla (trad.) Barcelona: Fundació Bernat Metge.
  • Audi, R., (2001) The Architecture of Reason, Oxford, Oxford University Press.
  • Baier, K., (1958)The Moral Point of View, Ithaca, Nueva York, Cornell University Press.
  • Cuneo, T., (2007) The Normative Web. An Argument for Moral Realism, Oxford, Oxford University Press.
  • Dancy, J., (2000) Practical Reality, Oxford, Clarendon Press.
  • –––, (2004) Ethics Without Principles, Oxford, Oxford University Press.
  • –––, (2008) “On How to Act—Disjunctively”, en A. Haddock y F. MacPherson (eds.) Disjunctivism: Perception, Action, Knowledge, Oxford, Oxford University Press, pp 262–279.
  • –––, (2014) “On Knowing One’s Own Reasons”, en C. Littlejohn i J. Turri (eds.) Epistemic norms, new essays on action, belief and assertion, Oxford, Oxford University Press, pp. 81–96.
  • Darwall, S., (1983) Impartial Reason, Ithaca, Nueva York, Cornell University Press.
  • Davidson, D., (1963) “Actions, Reasons, and Causes”, The Journal of Philosophy, 60(23): 685–700; reimpreso en Davidson, D., (1980) Essays on Actions and Events, Oxford, Clarendon Press, pp. 3–21. [“Acciones, razones y causas”, trad. O. Handsberg, J. A. Robles i M. Valdés, Ensayos sobre acciones y sucesos, Instituto de Investigaciones Filosóficas, Universidad Nacional Autónoma de México/Barcelona, Crítica, 1995, pp. 17–36].
  • Fantl, J. i M. McGrath, (2009) Knowledge in an Uncertain World, Oxford, Oxford University Press.
  • Gert, J., (2004) Brute Rationality: Normativity and Human Action, Cambridge, Cambridge University Press.
  • Gibbons, J., (2010) “Things that Make Things Reasonable”, Philosophy and Phenomenological Research, 81: 335–361.
  • Goldman, A.H., (2009) Reasons from Within: Desires and Values, Oxford, Oxford University Press.
  • Hieronymi, P., (2011) “Reasons for Action”, Proceedings of the Aristotelian Society, 111: 407–27.
  • Hornsby, J., (2007) “Knowledge, Belief, and Reasons for Acting”, en C. Penco, M. Beaney i M. Vignolo (eds.) Explaining the Mental, Newcastle, Cambridge Scholars Publishing, pp. 88–105.
  • –––, (2008) “A Disjunctive Conception of Acting for Reasons”, en A. Haddock i F. MacPherson (eds.) Disjunctivism: Perception, Action, Knowledge, Oxford, Oxford University Press, pp. 244–261.
  • Korsgaard, C., (1996) The Sources of Normativity, Cambridge, Cambridge University Press. [Las fuentes de la normatividad, trad. L. Lecuona i L. E. Manríquez, Universidad Nacional Autónoma de México, 2000].
  • Mackie, J.L., (1977) Inventing Right and Wrong, Londres, Pelican Books. [Ética. La invención de lo bueno y lo malo, trad. T. Fernández Aúz, Barcelona, Gedisa, 2000].
  • Mele, A., (2003) Motivation and Agency, Oxford, Oxford University Press.
  • Parfit, D., (2001) “Rationality and Reasons”, en D. Egonsson, J. Josefsson, B. Petersson i T. Rønnow-Rasmussen (eds.) Exploring Practical Philosophy: From Action to Values, Ashgate, pp. 19–39. [“Racionalidad y razones”, trad. de J. O. Benito Vicente, Personas, racionalidad y tiempo, Madrid, Síntesis, 2004, pp. 64–92].
  • Raz, J., (1975) Practical Reasoning and Norms, Londres, Hutchinson & Co., reimprés (1990) (1999) Oxford University Press. [Razón práctica y normas, trad. J. Ruiz Manero, Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1991].
  • Scanlon, T.M., (1998) What We Owe to Each Other, Cambridge, MA: Belknap Press of Harvard University Press. [Lo que nos debemos los unos a los otros: ¿qué significa ser moral?, trad. E. Wikert García, Barcelona, Paidós, 2003].
  • Schroeder, M., (2008) “Having Reasons”, Philosophical Studies, 139: 57–71.
  • Smith, M., (1994) The Moral Problem, Oxford, Blackwell. [El problema moral, trad. R. Sánchez Brigido i A. Embrioni, Madrid, Marcial Pons, 2015].
  • Williams, B.A.O., (1979) “Internal and External Reasons”, reimprés en Williams, B.A.O., (1981) Moral Luck, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 101–113. [“Razones internas y externas”, trad. S. Marín, La fortuna moral, México, Instituto de Investigaciones Filosóficas, 1994].
  • Williamson, T., (2017), “Acting on Knowledge”, en J. A. Carter, E. Gordon i B. Jarvis (eds.), Knowledge-First, Oxford, Oxford University Press.

Lectures recomanades

  • Austin, J.L., (1989), “Un alegato en pro de las excusas”, A. García Suárez (trad.) en Ensayos filosóficos, Madrid, Alianza, pp. 169–192.
  • Broncano, F., (2017) Racionalidad, acción y opacidad: sujetos vulnerables en tierras libres, Buenos Aires, Eudeba.
  • Cruz, M., (1995) “Atar corto a la intención” en ¿A quién pertenece lo ocurrido? Acerca del sentido de la acción humana, Madrid, Taurus, pp. 65–102.
  • Elster, J., (1984) Ulises y las sirenas. Estudios sobre racionalidad e irracionalidad, J. J. Utrilla (trad.), México, Fondo de Cultura Económica.
  • Ferrer, U., (1990) Perspectivas de la acción humana, Barcelona, Promoción de Publicaciones Universitarias.
  • Frankfurt, H. G., (2006) La importancia de lo que nos preocupa. Ensayos filosóficos, V. I. Weinstabl y S. M. Hagen (trads.), Buenos Aires, Katz.
  • Gil, T., (2010) Acciones, normatividad, historia, Barcelona, Herder Editorial.
  • Hume, D.,(1998) Investigació sobre l’enteniment humà, M. Sala-Valldaura (trad.), Barcelona: Edicions 62.
  • –––, (2005) Tratado de la naturaleza humana, F. Duque (trad.), Madrid, Tecnos.
  • Mosterín, J., (2008) Lo mejor posible: racionalidad y acción humana, Alianza Editorial.
  • Moya, C., (2008) “Razones, justificación y causalidad” en C. E. Caorsi i W. Silva-Filho (eds.) Razones e interpretaciones. La filosofía después de Donald Davidson, Ediciones del Siglo, Buenos Aires, pp. 59–75.
  • –––, (2001) “Sentimientos y teoría de la acción”, Isegoría, 25: 19–40.
  • Nagel, T. (1996) Una visión de ningún lugar, J. Issa González (trad.), México, Fondo de Cultura Económica.
  • –––, (2004) La posibilidad del altruismo moral, A. Dilon (trad.), Fondo de Cultura Económica.
  • Nino, C. S., (1987) “Motivos y razones” en Introducción a la filosofía de la acción humana, Buenos Aires, Eudeba, pp. 79–86.
  • Parfit, D., (2004), “Razones y motivación”, J. O. Benito Vicente (trad.) en Personas, racionalidad y tiempo, Madrid, Síntesis, pp. 27–62.
  • Searle, J., (2000) Razones para actuar: una teoría del libre albedrío, L. M. Valdés Villanueva (trad.), Oviedo, Nobel.
  • Strawson, P.F., (1997), “Causación y explicación”, N. Guasch Guasch (trad.) en Análisis y metafísica, Barcelona, Paidós, pp. 167–193.
  • White, A. R., (1976) La filosofía de la acción, S. Block Sevilla (trad.), Madrid, Fondo de Cultura Económica.
Com citar aquesta entrada

María Álvarez i Marta Cabrera (2018). “Raons per a actuar”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/raons-per-a-actuar/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/razones-para-actuar/