Objectes materials | Filosofia i Ciutadania

1. Introducció

Si estem atents al nostre voltant i ens pregunten quins objectes materials existeixen?, tendim de manera natural a respondre que, segons la nostra experiència, hi ha cadires, ordinadors i totes les seues parts, com la pantalla de l’ordinador o les potes de les cadires; també hi ha estàtues, quadres, i les seues parts, com un dels braços del David de Miquel Àngel; també hi ha diamants, arbres i les seues branques; i també esquirols i persones, etc. I si ens pregunten si hi ha ordenador&cavalls, després de preguntar què és això? -i després d’aclarir-nos que ens continuen preguntant per objectes com els anteriorment esmentats, ara compostos per (tenint com a parts) un cavall i un ordinador- tendim de manera natural a contestar que “és clar que no”, que hi ha ordinadors i cavalls però no ordenador&cavalls, de la mateixa manera que no hi ha font&aranyes o quadre&diamant&persones, si amb això volem dir objectes amb una font i una aranya com a parts o amb tres parts: un quadre, un diamant i una persona.

Per obvi que ens semble allò anterior, posicions rellevants hui dia en el debat sobre quins objectes materials existeixen, afirmen que aquesta ontologia del sentit comú és errònia.

En aquesta entrada exposarem els tres tipus de teories que hui dia dominen aquest debat. Exposarem primer alguns dels arguments (no tots, donada l’extensió de l’entrada) que s’han ofert en contra de l’ontologia del sentit comú i a favor de posicions alternatives (seccions 1 i 2); després exposarem una de les raons més poderoses en contra d’aquestes teories revisionistes (secció 3). Per a aprofundir en el debat, que ací podrem simplement esbossar, es recomana al lector acudir a les diferents obres a les quals farem referència durant l’exposició (i també al final de l’entrada).

2. L’ontologia del sentit comú i els seus rivals

La primera resposta a la pregunta “quins objectes materials existeixen?” que presentarem és la més concordant amb la resposta que proporciona el sentit comú juntament amb, afegirem ara, ciències com la geologia, la biologia, la física, etc. (en la seua versió més evolucionada). Amb tot i això, cal ressaltar, no és la resposta que compta amb més partidaris hui dia. També és necessari puntualitzar ja ací que els filòsofs que defensen aquesta posició formulen i discuteixen teories molt més precises que la que estem analitzant. Més que d’una teoria, doncs, hauríem de parlar d’un conjunt de teories que comparteixen el mateix objectiu, el qual pretenen dur a terme de maneres molt diferents. L’objectiu és defensar que els objectes materials que existeixen són, aproximadament (i ací ja sorgeixen les primeres discrepàncies que, donat el nostre propòsit, haurem d’ometre), aquells que ens dicta el sentit comú, juntament amb les ciències com les esmentades abans. Ens referirem a aquesta posició com “l’ontologia del sentit comú científicament refinat”, o, simplement, “l’ontologia del sentit comú”.

Defensors d’aquesta mena de teoria són, per exemple, Hirsch (2005), Simons (2006), Baker (2007), Koslicki (2008), Markosian (2014), Korman (2015), Carmichael (2015).

Una puntualització: encara que aquesta posició parteix de l’ontologia proporcionada pel sentit comú científicament refinat, això no implica que es defense de manera acrítica. Tot el contrari, sense refinar, el resultat seria una ontologia certament clafida de dificultats (com hi posaran en relleu els arguments que presentarem tot seguit). Matisar tal ontologia per a superar aquestes dificultats no implica, tanmateix, segons els defensors d’aquesta posició, que la posició correcta siga una de les ontologies revisionistes que introduirem a continuació (vegeu Lowe, 2007).

Abans d’exposar dos dels arguments més interessants en contra d’aquesta ontologia del sentit comú i a favor de posicions alternatives, les exposarem breument.

Una de les posicions més defensades actualment és el composicionalisme en la seua versió universalista. Segons aquesta, donada una pluralitat d’objectes qualssevol, no importa com de diversa o dispersa siga, existeix un objecte resultat de la seua composició. Per exemple, donat un calcetí i un nas qualssevol, existeix un objecte resultat de la seua composició (un calcetí&nas). O, donat un calcetí i un nas i un col·legi, existeix un objecte resultat de la seua composició (un calcetí&nas&col·legi), etc.

És important recalcar que, com abans, aquesta caracterització inicial pot refinar-se de múltiples formes, per exemple, responent aquestes preguntes: De quin tipus són els objectes que en resulten? Són aquests diferents de les seues parts o hi són idèntics?

Entre els composicionalistes, s’hi troben, entre d’altres, Quine (1960, 1981), Lewis (1986), Heller (1990), Sider (1997, 2001), Varzi (2003, 2006, 2009).

L’altra posició revisionista que analitzarem és l’eliminativisme. De manera genèrica, segons aquest, no existeixen objectes compostos, és a dir, amb parts pròpies (parts diferents d’aquests mateixos). Així, les cadires o les pomes, amb parts pròpies com les potes de les cadires o les llavors de les pomes, no existeixen. Allò que sí que existeix són objectes simples (sense parts pròpies); simples organitzats a la manera d’una cadira, o a la manera d’una poma, etc. És important assenyalar ací que hi ha eliminativistes que no neguen l’existència d’alguns objectes compostos: per exemple, van Inwagen (1990) defensa l’existència dels organismes vius, i Merricks (2001) defensa que (almenys) els éssers humans, amb estats mentals conscients, existeixen.

Igual que abans, existeixen diferents tipus d’eliminativisme. Potser és útil assenyalar ací un cas certament especial, aquell defensat, entre d’altres, per Contessa (2014). Segons aquest, de fet, sí que hi ha cadires (recordem que segons l’eliminativisme més estàndard no hi ha cadires), però no són objectes compostos sinó simples organitzats a la manera d’una cadira.

Són eliminativistes, per exemple, van Inwagen (1990), Hossack (2000), Merricks (2001), Dorr (2005), Contessa (2014).

3. Arguments en contra de l’ontologia del sentit comú

A continuació, presentarem alguns arguments a favor d’aquestes ontologies revisionistes, i en contra de l’ontologia del sentit comú. Podrem exposar amb cert detall l’“argument des de la vaguetat”, formulat per Sider (2001) a favor del composicionalisme universalista i l’“argument de la sobredeterminació causal”, formulat per Merricks (2001) a favor de l’eliminativisme. No podrem presentar altres arguments, tots aquests molt interessants, que s’han ofert en contra de l’ontologia del sentit comú. Tanmateix, m’agradaria esmentar breument alguns d’aquests abans de passar a analitzar els dos arguments anteriors (per a una exposició inicial, però bastant detallada, d’aquests arguments pot veure’s les entrades pertinents en The Stanford Encyclopedia of Philosophy).

Un primer tipus d’argument està relacionat amb el fet que els objectes materials, posem per cas, el David de Miquel Àngel, coincideixen espaciotemporalment amb la peça de matèria de la qual estan fets. El problema és que, d’una banda, el David i la peça de marbre rellevant semblen ser objectes diferents, ja que tenen propietats diferents, però, d’altra banda, sembla ser també una intuïció del sentit comú que dos objectes materials no poden ocupar exactament la mateixa regió espaciotemporal.

Un segon argument és el següent. Partim de dues intuïcions del sentit comú. Primera, si d’un vaixell anem canviant les peces de les quals està fet molt, molt lentament, continua sent el mateix vaixell al cap de, diguem, 200 anys, quan ja no hi queda cap de les plaques originals. Segona, podem desmuntar un vaixell i tornar-lo a muntar. Doncs bé, si això és així, arribem a la següent paradoxa: el Vaixell de Teseu és un vaixell d’allò més normal. Al llarg de 200 anys els seus propietaris hi han anat canviant les plaques desgastades a poc a poc. Plaques inicials que un antiquari i els seus descendents, amb molt bon ull, han anat guardant. Al cap d’aquests 200 anys, el reconstrueixen en el museu local i anuncien que ja s’hi pot visitar el Vaixell de Teseu. Quin dels dos vaixells, l’un en la mar, l’altre en el museu, és el Vaixell de Teseu original?

Un tercer tipus de consideració és l’aparent impossibilitat de trobar una formulació precisa que caracteritze adequadament l’ontologia del sentit comú. Indica això que, de fet, no és la correcta? Un argument relacionat amb aquesta dificultat és l’“argument de l’arbitrarietat”. Com posa en relleu, entre d’altres, (Hawthorne, 2006) no sembla que hi haja cap raó ontològica per a acceptar l’existència de, per exemple, les illes però, en canvi, rebutjar l’existència d’objectes tan extraordinaris, des del punt de vista del sentit comú, com el següent: un objecte que existeix només quan un cotxe està dins d’un garatge, coincidint materialment amb aquest (molt grosso modo: els dos serien objectes l’existència dels quals dependria, almenys parcialment, de certa mena de relació amb altres entitats diferents a aquests mateixos que els envolten -l’aigua, en el cas dels primers, els garatges en el cas dels segons. Pense el lector quines altres similituds, i diferències, ontològiques hi ha entre els dos casos).

Com ja vam dir abans, existeixen altres arguments, a part dels ja exposats, en contra de l’ontologia del sentit comú i a favor de les teories alternatives presentades, que (defensen) ofereixen millors solucions per a aquests. És hora, tanmateix, de centrar-nos en dos dels arguments més rellevants que s’han formulat a favor d’aquestes teories revisionistes.

3.1. L’argument des de la vaguetat

El primer, l’“argument des de la vaguetat”, formulat per Sider (2001), basant-se en Lewis (1986), a favor del composicionalisme universalista, consta de tres premisses.

Una mica de terminologia primer. Direm que “un cas” és una situació possible en la qual existeix una classe d’objectes, amb certes propietats i que estan en certes relacions, per a la qual ens preguntem si existeix una fusió, i.e., si tals objectes componen un altre objecte.

Sembla clar que podem imaginar dos casos, tals que en l’un existisca una fusió i en l’altre no. Primer cas: els objectes són les partícules subatòmiques d’un de nosaltres, amb les seues propietats i relacions. La fusió és la persona rellevant. Cas sense fusió: les mateixes partícules subatòmiques, però ara escampades per la Via Làctia. Encara més, hi afig Sider, podem imaginar una sèrie finita de casos que connecten els dos casos tals que cada cas és extremadament semblant als adjacents en tots els aspectes rellevants per a l’existència d’una fusió (certa homogeneïtat qualitativa, certa proximitat espacial…). La primera premissa de l’argument diu:

Premissa 1. Si no tota classe d’objectes té una fusió, aleshores ha d’haver-hi un parell de casos connectats per una sèrie contínua tals que, en l’un hi ha composició i en l’altre no.

Vegem ara la segona premissa. Donada una sèrie contínua, direm que existeix un “tall nítid” en aquesta quan hi existisquen un parell de casos adjacents tals que, en l’un definidament hi ha composició i en l’altre definidament no hi ha composició.

Encara que no ho desenvoluparem en aquesta entrada, és necessari apuntar ací, en relació a “definidament/no definidament” açò següent: Sider pressuposa l’anomenada “teoria lingüística de la vaguetat”. Molt grosso modo, segons aquesta la vaguetat és un fenomen merament lingüístic. Una oració que conté un terme vague (per exemple “ser calb”) serà vertadera(falsa) quan l’oració siga definidament vertadera(falsa): vertadera(falsa) siga com siga la manera de fer-la precisa. En cas contrari el seu valor de veritat estarà indeterminat. La segona premissa afirma:

Premissa 2. En cap sèrie contínua hi ha un tall nítid respecte a si s’hi produeix composició.

Justificació: no sembla raonable pensar que dos casos adjacents que són extremadament similars respecte de tot allò rellevant per a la composició diferisquen precisament en si aquesta ocorre.

Anem ara per la tercera premissa:

Premissa 3. En qualsevol cas, o bé la composició definidament ocorre o bé definidament no ocorre.

Justificació: Suposem, per reductio, que la premissa 3 és falsa, això és, que pot ser vague que una classe d’objectes tinga una fusió. Això pot passar en un món finit. Imaginem que comptem els objectes d’aquest món (els rellevants són els concrets, no els abstractes). Així, comptem tots els objectes d’aquesta classe; però està indeterminat si hem d’incloure-hi un altre objecte: la fusió de la classe. Això implica que alguna oració numèrica, “hi ha exactament n objectes concrets” per a algun n finit, té un valor de veritat indeterminat. Però, argumenta Sider extensament, això és impossible, ja que l’oració només conté termes lògics i el predicat “concret”, cap dels quals és vague.

Així, la Premissa 1 requereix que, si la composició no és universal, hi existisca un cas en què hi haja composició connectat mitjançant una sèrie contínua a d’altre on no n’hi haja. Per la Premissa 3, en aquesta sèrie hi ha un tall nítid on la composició deixa de donar-se abruptament. Però això contradiu la Premissa 2. Conclusió: la composició sí que és universal.

3.2. L’argument de la sobredeterminació causal

Vegem ara, amb cert detall un dels arguments més rellevants que s’han ofert per a l’eliminativisme (abans és interessant puntualitzar que l’eliminativisme també ha apel·lat a l’argument des de la vaguetat: podem rebutjar la Premissa 1. No hi ha casos on hi haja composició!). L’argument que m’agradaria detallar una mica més ací és l’“argument de la sobredeterminació causal” formulat en Merricks (2001).

Imaginem que (una suposada) pilota causa el trencament d’una finestra (Merricks assenyala que usa “trencament d’una finestra” per a referir-se abreujadament a les múltiples dispersions d’àtoms organitzats a la manera d’una finestra).

L’argument de la sobredeterminació és el següent:

Premissa 1. La pilota, si existeix, és causalment irrellevant respecte a si els seus àtoms components, actuant conjuntament, causen el trencament de la finestra. (Encara que l’ús que hi fa Merricks d’“àtoms” difereix en certs aspectes de l’ús que es fa en l’eliminativisme més estàndard, ací l’entendrem com referint-se als simples introduïts anteriorment).

Premissa 2. El trencament de la finestra està causada per aquests àtoms, que actuen conjuntament.

Premissa 3. El trencament de la finestra no està sobredeterminat (i.e. no té dues causes independents).

Conclusió: Si la pilota existeix, no causa el trencament de la finestra.

Atés que el cas no té res d’especial, hem de generalitzar l’argument i concloure que els objectes compostos no tenen poders causals. I si no tenen poders causals, no existeixen.

Merricks justifica cadascuna de les premisses extensament. Ací sols tindrem espai per a reproduir breument allò que argumenta a favor de la problemàtica Premissa 3.

En general, apunta Merricks, hauríem d’evitar l’existència de sobredeterminació causal massiva. Algú podria replicar que no tota sobredeterminació és problemàtica: la rellevant ací és innòcua perquè allò en què consisteix que la pilota trenque la finestra és que els seus àtoms trenquen la finestra. Segons Merricks, aquesta proposta analitza una causació en termes de l’altra de manera circular, i així, és inacceptable.

Merricks també analitza la següent crítica. La certesa que posseïm sobre l’existència de les pilotes i els seus poders causals és superior a les consideracions que puguem oferir a favor de la Premissa 3. Per tant, hem de rebutjar la premissa. Merricks respon aportant consideracions, no per a eliminar les pilotes (això ho fa l’argument), sinó per a justificar un agnosticisme sobre la seua existència i afeblir així aquesta crítica. Primer, observa que solem creure en l’existència de les pilotes perquè les podem percebre. Ara, la qüestió de si els àtoms organitzats a la manera d’una pilota componen una pilota és anàloga a la de si els àtoms organitzats a la manera d’un piano&gall componen un piano&gall. I, per a resoldre aquesta última, no direm simplement que ho percebem: les nostres experiències serien les mateixes existiren o no els piano&galls. Per a justificar la seua existència hem de recórrer als arguments filosòfics. Així ha de ser també, doncs, per a les pilotes. Segons Merricks se li podria objectar que una raó a favor de les pilotes, però no dels piano&galls, és que les pilotes són, però els piano&galls no, part de l’ontologia del sentit comú. Així, hem de suposar que existeixen fins a demostrar el contrari. Merricks insisteix, tanmateix, que això és solament una qüestió de convencions i costums locals. El seu objector podria adduir que la creença en els dictats de l’ontologia del sentit comú no és merament un costum, sinó que ha de considerar-se epistèmicament privilegiada. Tanmaeix, Merricks no veu per què això hauria de ser així. Definitivament, segons Merricks hem de recórrer a la filosofia per a dirimir la qüestió. I així, hi afig, les coses ja no són tan falagueres per a l’existència de les pilotes, ja que en molts arguments filosòfics la seua existència està, merament, pressuposada.

4. Un argument en contra de les teories revisionistes

Per a acabar aquesta entrada m’agradaria exposar breument l’argument, en (Korman, 2015), en contra del composicionalisme universalista i de l’eliminativisme, i a favor de l’ontologia del sentit comú (en el seu llibre Korman té en compte distincions que ací no hem pogut fer. Tanmateix, els seus arguments també s’apliquen a les teories introduïdes ací, que és allò que hi veurem). A causa de l’espai que ens hi queda, no exposaré més arguments amb els mateixos objectius, però una bona introducció es troba en (Korman, 2016).

Es tracta d’un argument basat en l’existència de contraexemples a les dues propostes. Primer:

Premissa 1. Si el composicionalisme universalista és vertader, hi ha poma&sardines.

Premissa 2. No hi ha poma&sardines.

Conclusió. El composicionalisme universalista és fals.

Segon:

Premissa 1. Si l’eliminativisme és vertader, no hi ha alzines.

Premissa 2. Hi ha alzines.

Conclusió. L’eliminativisme és fals.

Tot seguit Korman explica que els seus arguments no incorren en petició de principi en el sentit que assumeixen quelcom que estan intentant establir. Però sí que és cert que inclouen com a premissa la negació d’una tesi que la posició contrària afirma de manera clara. Tanmateix, hi apunta Korman, es tracta d’una bona manera de posar el focus en el punt crucial de discrepància per a avaluar la seua justificació.

Segons Korman, per a explicar perquè és racional acceptar les segones premisses de cada argument la intuïció hi té un paper important. Respecte de la primera Premissa 2, la intuïció aporta una justificació indirecta, ja que tenim la intuïció que, si les pomes i les sardines estan distribuïdes de tal i tal manera, no existeixen poma&sardines. Aquesta intuïció juntament amb el coneixement que estan distribuïdes de tal i tal manera, ens permeten concloure que no hi ha poma&sardines.

Respecte de la segona Premissa 2, quin és el rol de les intuïcions depén de com entenguem el contingut de l’experiència. Si s’hi redueix al fet que certes qualitats sensibles estan distribuïdes de certa manera, el rol de les intuïcions és el següent: tenim la intuïció que quan certes qualitats estan distribuïdes de certa manera, existeix una cadira. L’experiència ens diu que aquestes qualitats estan distribuïdes d’aquesta manera. Aleshores, les cadires existeixen. Alternativament, si el seu contingut representacional comporta informació sobre quins objectes són els posseïdors de les qualitats sensibles en qüestió, la intuïció pot jugar un rol suplementari. En conclusió, l’experiència i la intuïció ens aporten, prima facie, justificació raonable de les segones premisses.

Però, com entén Korman les intuïcions? Segons ell es tracta de certs tipus d’estats mentals conscients que presenten el seu contingut com a vertader. Això no implica (igual que en les percepcions) que també tinguem la creença que aqueix contingut és vertader. És compatible amb el fet de tindre les intuïcions esmentades abans, el fet de creure que els arguments en favor del, per exemple, composicionalisme universalista són convincents. Apel·lar a les intuïcions, defensa Korman, és diferent d’apel·lar al fet que estem preteòricament (profundament) inclinats a acceptar el seu contingut.

Korman analitza possibles respostes als seus arguments. Exposarem dues de les més rellevants. Primer, Korman analitza la postura compatibilista segons la qual allò que expressen les segones premisses en tots dos arguments és irrellevant per a les tesis filosòfiques que aquests arguments pretenen rebutjar. Afirmacions com “(no) hi ha poma&sardines” i “(no) hi ha alzines” signifiquen coses diferents en contextos corrents i en contextos ontològics. Creiem que les que figuren com a Premissa 1 són vertaderes perquè “oïm” el seu significat ontològic. Creiem que les que figuren com a Premissa 2 són vertaderes perquè “oïm” el seu significat corrent.

Segons Korman aquesta resposta implica afirmacions psicològiques substantives totalment implausibles, ja que cap dels indicis presents en casos no controvertits d’existència de lectures dobles (que l’autor analitza minuciosament) estan presents en el nostre cas. De fet, hi afig, tot indica que quan se’ns relaten els arguments a favor de les posicions revisionistes els entenem com que concerneixen les nostres creences corrents.

Una segona resposta analitzada per Korman consisteix a acceptar que el composicionalisme universalista i l’eliminativisme són revisionistes, però argumentar que això no va en contra de la seua veritat, ja que no hi ha una connexió explicativa apropiada entre les nostres creences sobre quins objectes hi ha i quins objectes realment hi ha. Dividim el món com ho fem a causa de factors biològics i culturals contingents.

En contra d’aquesta resposta, Korman argumenta que aquells que rebutgen un escepticisme global radical han d’acceptar que, d’alguna manera o d’altra, estem legitimats a considerar les nostres experiències, intuïcions… (les nostres fonts bàsiques d’informació) com a fiables. Això implica, raona Korman, que som capaços d’aprehendre fets sobre quins objectes existeixen (sobre quines propietats són d’un únic objecte, quins objectes componen un únic objecte i quins són els seus tipus).

Marta Campdelacreu
(Logos, Universitat de Barcelona)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Marta Campdelacreu

Referències

Baker, L. R. (2007) The Metaphysics of Everyday Life, Cambridge: Cambridge University Press.
Carmichael, C. (2015) “Toward a Commonsense Answer to the Special Composition Question”, Australasian Journal of Philosophy 93 (3): 475-490.
Contessa, G. (2014) “One’s a Crowd: Mereological Nihilism without Ordinary-Object Eliminativism”, Analytic Philosophy 55 (2): 199-221.
Dorr, C. (2005) “What We Disagree About When We Disagree About Ontology’, en M. Calderon (ed.), Fictionalism in Metaphysics, Oxford: Clarendon Press, pp. 234-286.
Hirsch, E. (2005) “Physical-Object Ontology, Verbal Disputes, and Common Sense”, Philosophy and Phenomenological Research 70 (1): 67-97.
Hawthorne, J. (2006) Metaphysical Essays, Oxford: Oxford University Press.
Heller, M. (1990) The Ontology of Physical Objects: Four-Dimensional Hunks of Matter, New York: Cambridge University Press.
Hossack, K. (2000) “Plurals and Complexes”, The British Journal for the Philosophy of Science 51 (3): 411-443.
Koslicki, K. (2008) The Structure of Objects, Oxford: Oxford University Press.
Korman, D. Z. (2015) Objects, Oxford: Oxford University Press.
––– (2016), ‘Ordinary Objects’, en Edward N. Zalta (ed.), The Stanford Encyclopedia of Philosophy, URL = <https://plato.stanford.edu/archives/spr2016/entries/ordinary-objects/>.
Lewis, D. (1986) On the Plurality of Worlds, Malden: Blackwell.
Lowe, E. J. (2007) “Review of Metaphysical Essays”, Notre Dame Philosophical Reviews.
Markosian, N. (2014) “A Spatial Approach to Mereology”, en S. Kleinschmidt (ed.), Mereology and Location, Oxford: Oxford University Press, pp. 69-90.
Merricks, T. (2001) Objects and Persons, Oxford: Clarendon Press.
Quine, W. W. O. (1960) Word and Object, Cambridge: MIT Press.
––– (1981) Theories and Things, Cambridge: Harvard University Press.
Sider, T. (1997) “Four-Dimensionalism”, Philosophical Review 106 (2): 197-231.
––– (2001) Four-dimensionalism. Oxford: Oxford University Press.
Simons, P. (2006) “Real Wholes, Real Parts: Mereology without Algebra”, Journal of Philosophy 103 (12): 597-613.
van Inwagen, P. (1990) Material Beings, Ithaca: Cornell.
Varzi, A. C. (2003) “Perdurantism, Universalism, and Quantifiers’” Australasian Journal of Philosophy 81(2): 208-215.
––– (2006) “The Universe Among Other Things”, Ratio 19 (1): 107-120.
––– (2009) “Universalism Entails Extensionalism”, Analysis 69 (4): 599-604.

En espanyol podem esmentar (els capítols rellevants de) els llibres:

Connee, E. i Sider, T. (eds.) (2013) Acertijos de la existencia, Alianza.
Prades, J. L. (ed.) (2016) Cuestiones de Metafísica, Tecnos.

Com citar aquesta entrada

Campdelacreu, M. (2018). “Objectes materials”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/objectes-materials/)
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/objetos-materiales/