Objectes ficticis i termes de ficció | Filosofia i Ciutadania

1. Introducció

Aquesta entrada ofereix una revisió de les contribucions recents (més o menys en l’última dècada) a la nostra comprensió de com els noms i unes altres expressions de referència funcionen en el discurs relatiu a les ficcions, i les preocupacions filosòfiques que susciten. Les propostes sobre la semàntica de les expressions de referència en el discurs de la ficció solen anar acompanyades de tesis metafísiques sobre l’ontologia dels personatges i objectes de ficció, cosa que farà que també ens n’ocupem en els següents paràgrafs. Naturalment, no hem de confondre les unes i les altres qüestions; molts objectes i personatges que poblen les ficcions no són designats, ni dins ni fora d’aquestes. Mes, per bé o per mal, la filosofia contemporània tracta totes dues qüestions simultàniament. No s’abordarà tampoc ací la distinció entre ficció i no ficció, que simplement donarem per suposada; el lector pot veure referent a això l’article “Ficció (teories de)” de M. J. Alcaraz i F. Pérez en aquesta mateixa enciclopèdia.

Començaré per circumscriure el nostre tema. Suposem que una asseveració és allò que es fa per defecte mitjançant l’ús d’oracions declaratives: “en el llenguatge natural, les oracions declaratives s’usen per defecte per a fer afirmacions” (Williamson, 1996, p. 258). És una característica de les asseveracions que les avaluem com a correctes o no en funció de si són vertaderes. Examinem així tres tipus d’usos, a primera vista assertius, fets amb oracions declaratives en discursos que involucren ficcions:

(1, textual) Quan Gregor Samsa va despertar, es va trobar convertit en un monstruós insecte.

(2, paratextual) D’acord amb La metamorfosi, quan Gregor Samsa va despertar, es va trobar convertit en un monstruós insecte.

(3, metatextual) Gregor Samsa és un personatge de ficció creat per Kafka.

Considerem primer una proferència d'(1) per Kafka, com a part de la proferència més llarga feta per ell mateix del discurs complet que, amb una certa idealització, podem pensar constitueix l’acte de presentar la seua “escultura feta de paraules” (Alward, 2010) La metamorfosi perquè la gaudim. Seguint Currie (1990), entenc que tals actes són actes de parla pròpiament dits, amb força i contingut específics, que ell anomena ‘fiction-making’, fer fictiu en la meua terminologia (García-Carpintero, 2016). Això és objecte de controvèrsia; Gale (1971), Searle (1974/5), Walton (1990), Alward (2009, 2010) i Friend (2012), entre d’altres, els entenen – dit de la manera en què ho formula Green (2017, p. 54) – com a mers actes de parlar: potser actes de simular fer alguna cosa, desproveïts dels objectius representatius que caracteritzen els actes de parla. García-Carpintero (2019a, 2019b) defensa l’opinió de Currie, i examina críticament els arguments d’aquests filòsofs. Aquest ús del discurs declaratiu fictiu, que anomenaré textual, es distingeix pel fet que les seues preferències no són intuïtivament avaluables en funció de si són vertaderes o falses. ‘Gregor Samsa’, diríem intuïtivament, no fa en realitat referencia a res; donat açò, una afirmació d'(1) intuïtivament no seria vertadera, i per tant seria incorrecta. Tanmateix, no considerem intuïtivament plausible criticar Kafka pel que fa a això. En aquest sentit, els usos textuals del discurs declaratiu fictici no es compten intuïtivament com a afirmacions. Prenc de Bonomi (2008) el terme ‘textual’, així com les seues variants per als altres dos usos. Ninan (2017, p. 69) els anomena ‘diktats autoriales’, la qual cosa és potser més adequat per al discurs textual, però en conjunt preferisc les etiquetes de Bonomi. Gale (1971, p. 333) ja assenyalava la distinció entre usos textuals i paratextuals, així com la relació entre l’ús paratextual d'(1) i (2).

Els altres dos tipus difereixen que intuïtivament sí que semblen ser avaluables en funció de si són vertaders o falsos i, per tant, són en principi bons candidats a ser asseveracions. Hi ha, en primer lloc, l’ús d’oracions com (1) quan informem amb aquestes d’allò que succeeix en una obra de ficció, és a dir, de la naturalesa del món fictiu que presenta a la nostra imaginació, de la seua trama. Anomenaré paratextual a aquest ús de les proferències per a enunciar la trama d’una obra; d’acord amb Lewis (1978) i uns altres, en aquest ús la proferència d'(1) és simplement una el·lipsi d’unes altres intuïtivament equivalents en contingut com (2), que per aquest motiu també consideraré paratextuals. Els lectors de La metamorfosi comptarien (1) en tal ús com a vertadera, com ho farien amb (2), i com a falsos els resultats de substituir ‘insecte’ per ‘rata’ en aquestes. Finalment, anomenaré a l’ús d’oracions tals com (3) metatextual; són intuïtivament avaluables com a vertaderes o falses, però no són informes del contingut d’una ficció, ja que no són equivalents a les descripcions explícites com (2).

Sawyer (2012, p. 153) articula un objectiu principal que els filòsofs perseguim en investigar termes com ‘Gregor Samsa’ en (1) – (3), o unes altres expressions de referència en les ficcions, com per exemple díctics tals com ‘ell’, ‘jo’ o ‘tu’, quan s’entén intuïtivament que designen personatges igualment inexistents: “donar compte dels fenòmens aparents de significat, referència i veritat en el context específic d’oracions que contenen noms que no refereixen, ja siga acomodant les intuïcions rellevants o explicant-les”. Sawyer ofereix aquests detalls sobre aqueixos tres fenòmens, en el mateix ordre: (i) “entenem oracions que contenen noms buits, i per tant semblen ser significatives”, per exemple (1) en els seus dos usos; (ii) “alguns noms buits semblen anomenar al mateix individu i, per tant, ser correferencials”, per exemple, ‘Santa Claus’ i ‘Pare Noel’, o ‘Samsa’ en un exemple de Friend (2011), usat respectivament per Nabokov i per un crític per a atribuir diferent naturalesa a l’insecte en què es converteix el personatge; i (iii) “algunes oracions que contenen noms buits semblen ser clarament vertaderes”, com els nostres exemples d’ús paratextual i metatextual.

El meu objectiu és oferir una revisió de contribucions en les dues últimes dècades a la nostra comprensió de com els noms i unes altres expressions referencials funcionen en usos textuals, paratextuals i metatextuals, abordant les preocupacions filosòfiques que esmenta Sawyer. Discutir qüestions sobre la semàntica de les expressions de referència en el discurs fictiu inevitablement ens porta a examinar les teories metafísiques sobre l’ontologia dels personatges de ficció, per la qual cosa això també serà objecte d’atenció en les següents pàgines. Relacionaré la meua presentació de contribucions recents sobre aquests assumptes amb les propostes clàssiques més influents, que, en la meua estimació, són Kripke (2013, basat en conferències impartides en el 1973), Lewis (1978), Walton (1990) i Currie (1990), però no entraré en els detalls sobre aquestes; ja han estat revisades en altres articles que els lectors poden consultar – v. Friend (2007), García-Carpintero (2010a), Sawyer (2012), Kroon i Voltolini (2016).

En la secció següent, §2, presentaré anàlisis uniformes d’expressions referencials en els tres tipus de discurs fictici, discutiré algunes motivacions per a aquestes i algunes propostes il·lustratives. En §3 faré el mateix amb propostes no uniformes. Em centraré en el cas dels noms propis, però confie que allò que diré es pot estendre fàcilment a altres casos, com a díctics, o fins i tot els usos referencials de descripcions definides i indefinides. La semàntica formal per a cadascun d’aquests casos diferiria substancialment, però ací no abordaré aquesta qüestió, més enllà d’oferir algunes referències. La semàntica formal és ara una disciplina autònoma, amb les seues pròpies preocupacions, metodologies i suposicions teòriques.

2. Explicacions uniformes

Les propostes uniformes ofereixen una explicació similar per als termes de ficció en els nostres tres tipus d’ús. Existeixen dues propostes contraposades, realisme i irrealisme, inspirades la primera en els usos metatextuals i la segona en els textuals. Començaré pel realisme.

Kripke (2013) argumenta que una caracterització adequada dels usos metatextuals requereix interpretar noms com ‘Gregor Samsa’ en aquests com referint-se a entitats fictícies. Van Inwagen (1977) proporciona un influent argument quineà per a tal realisme sobre les entitats fictícies. L’argument es basa en la quantificació sobre, i la referència a, tals entitats en el discurs a primera vista seriós, avaluable com a vertader o fals, constituït per usos metatextuals com el de (3) en contextos de crítica literària. La introducció dels editors en Brock i Everett (2015) ofereix un excel·lent resum d’aquest i d’altres arguments a favor i en contra del realisme sobre els personatges de ficció. Tals ficta poden ser entesos com a entitats meinongianes, concretes però no existents (Priest, 2011), o objectes merament possibles, concrets però no reals (Lewis, 1978) o (com prefereixen Kripke i van Inwagen) entitats abstractes realment existents, potser platòniques, atemporals, com en Wolterstorff (1980) i Currie (1990), o més aviat artefactes creats, amb duració temporal, com en Salmon (1998), Thomasson (1999, 2003) o Schiffer (2003). Kroon & Voltolini (2016) ofereixen una útil exploració d’aquestes alternatives.

És possible aleshores invocar aquestes entitats fictícies per a donar compte dels usos textuals i paratextuals. Ludlow (2006) sembla proposar aquesta idea quan sosté que en els usos textuals els predicats com ‘és un vampir’ adquireixen un sentit estés en el qual s’apliquen vertaderament i literalment als objectes que representen els vampirs en una ficció, com els actors que interpreten papers de vampir en Buffy, la caçavampirs (1992). Ludlow no diu què correspon a tals objectes en les ficcions verbals, però si els entenem com les representacions a les quals es refereixen els noms ficticis en el discurs metatextual segons la teoria realista no uniforme de Walters que es presenta en la secció següent, la proposta resultant és una extensió natural d’aquesta al discurs textual. El propi Walters rebutja les anàlisis uniformes pels següents motius (comunicació personal): (i) és difícil creure que els autors es refereixen a tals objectes; (ii) sembla millor pensar que en els usos textuals es duen a terme actes de fingir de dicto, no de re (Salmon, 1998, p. 316), i (iii) necessitem usos buits de totes maneres, per a donar compte dels enunciats negatius d’existència vertaders (vegeu més endavant).

Encara que no l’abraça explícitament, també és natural atribuir aquesta concepció a Manning (2014); perquè argumenta que els noms ficticis sí que tenen referència en els usos textuals, a quelcom molt semblant a les representacions de Walters, enteses com a objectes creats socialment. Les propostes contextualistes de Predelli (1997), Recanati (2000, p. 213-226), Reimer (2005) i Voltolini (2006) són anàlogues. El context en el qual es pronuncia ‘La batalla va ocórrer ací’ podria requerir que avaluem l’afirmació no respecte al lloc en el qual s’usa l’expressió, sinó respecte a un altre lloc proporcionat contextualment, per exemple apuntant a un mapa. Segons els autors esmentats, el context dels usos textuals i paratextuals d'(1) ens porta igualment a avaluar la seua veritat no respecte del món real, sinó d’un contrafàctic o imaginari, el món de la ficció. Predelli (1997) només considera exemples que involucren noms reals, però estén la visió a casos que involucren noms ficticis, argumentant que es refereixen a ficta – existents creats a partir d’abstractes reals (Predelli, 2002). Martinich & Stroll (2007) defensa una concepció anàloga dels usos textuals. A diferència de les propostes que acabem d’esmentar, ells consideren que els noms buits sí que manquen de referència, però defensen que això no impedeix que aqueixos usos puguen ser vertaders. Proposen per a això una concepció realitzativa dels actes de l’autor, capaços de constituir fets institucionals que fan vertaderes les seues afirmacions.

Tiedke (2011) ofereix una proposta anàloga. No distingeix entre usos textuals i paratextuals d'(1), encara que sembla tindre al cap aquests darrers, perquè vol assignar a les frases una semàntica tal que siguen literalment vertaderes (en el cas d'(1)) o falses (si reemplacem en aquella ‘insecte’ per ‘rata’). Per a això, afirma que els noms obtenen els seus valors semàntics en relació amb quelcom així com els baptismes de Kripke (1980). Sosté també que, mentre que en els baptismes ordinaris s’assignen referents als noms, en els casos ficticis s’associen a un conjunt de propietats; intuïtivament, les que s’atribueixen en la ficció al personatge en qüestió. La predicació es pren com a ambigua entre el sentit ordinari en el cas referencial, i una altra en la qual una frase simple és vertadera si la propietat predicada es troba entre les del conjunt assignat com a valor semàntic al nom en el corresponent baptisme (op. cit., p. 718-20). Això em sembla una variant notativa de les visions realistes en les quals els noms ficticis es refereixen uniformement a entitats abstractes individuades per les propietats assignades als personatges en la ficció, com en els treballs de Wolterstorff (1980) o Currie (1990). Igual que Tiedke, aquests punts de vista realistes han de suposar una ambigüitat en la predicació, com explique de seguida.

És a causa de punts de vista com aquests que sols vaig descriure els usos textuals quan els vaig introduir dient que “no són intuïtivament avaluables en funció de si són vertaders o falsos”; perquè les teories que acabem d’esbossar sostenen que les oracions declaratives en els usos textuals fan asseveracions, susceptibles de ser avaluades com a vertaderes o falses, i que algunes – (1) – ho són. També defugen el problema que les expressions referencials buides plantegen a la veritat intuïtiva dels usos paratextuals d'(1) i (2), de la manera que expliquen la veritat de (3): simplement negant la suposició que els noms són buits. Tanmateix, quan es tracta de comptar com a vertaders usos textuals i paratextuals, les coses no són tan senzilles. La raó és que, mentre que les entitats que els realistes postulen exemplifiquen les propietats predicades d’aquestes en usos metatextuals com (3), això no és tan clar en aqueixos altres casos; perquè tals entitats no poden ser preses fàcilment com la mena de coses capaces de despertar-se o anar-se’n a dormir. Aquestes capacitats semblen requerir tindre poders causals (dels quals semblen mancar els objectes abstractes, creats o platònics), i per tant existència real (de la qual manquen les meres possibilitats i els objectes meinongians).

Els realistes afronten aquest problema distingint entre dos tipus de propietats o dos tipus de predicació. En aquest últim cas (al meu judici, la proposta millor desenvolupada i explorada) el realista diria que la combinació subjecte-predicat en (1) no significa que el referent del subjecte-terme realment instancie la propietat expressada pel predicat, sinó simplement que tal propietat s’hi atribueix en alguna ficció. Com vaig dir abans, en el seu marc no clarament realista, Tiedke (2011) propugna una cosa similar: una oració és vertadera si la propietat predicada es troba entre les del conjunt assignat com a valor semàntic al nom fictici en el corresponent baptisme, que consta de les propietats atribuïdes al personatge en la ficció. Això suscita la qüestió, ¿com les ficcions atribueixen aqueixes propietats, atés que típicament ni els seus creadors ni les seues audiències tenen un coneixement articulat de la mena d’objecte proposat per les teories realistes, ni dels dos sentits de predicació que aquestes teories postulen? Aquesta era la primera objecció de Walters a les propostes uniformes, esmentada abans; en la següent secció presentaré com la seua pròpia proposta ofereix una línia de resposta plausible.

L’obvietat intuïtiva dels enunciats negatius d’existència que involucren noms ficticis (‘Samsa no existeix’) compte en contra dels punts de vista realistes no meinongians, com insisteix Everett (2007, 2013 cap. 7). Walters (ms.) assenyala que, per contra, és fàcil oferir una explicació semàntica de la seua veritat, assumint que els noms són buits al costat d’una lògica lliure de pressupostos existencials adequada. Els realistes no meinongians solen afrontar el problema postulant que en aquests enunciats ‘existir’ té un significat més restringit, potser ser concret (Thomasson, 1999), o que els noms s’usen metalingüísticament, per a dir alguna cosa com ‘‘Samsa’ no designa un humà’ (Thomasson, 2003).

Everett (2005, 2013 cap. 8) també ofereix un bon desenvolupament de preocupacions ben conegudes sobre la indeterminació dels objectes postulats pel realisme fictici, fent-se ressò de l’acusació de Quine (1948, p. 23): “Són el mateix home possible el possible home gros en el llindar d’aqueixa porta i el possible home calb allí, o dos homes possibles diferents? Com ho decidim? Quants homes hi ha en aqueix llindar? N’hi ha més de prims que de grossos? Quants d’ells són iguals?” Everett (2013, capítol 7) i Sainsbury (2010, capítols 3 i 4) articulen problemes anàlegs per a les alternatives meinongiana i possibilista. Bueno i Zalta (2017, 761-4) argumenten de manera convincent que aquest és un dels problemes més seriosos per a les versions contemporànies del meinongianisme.

Quan comencem considerant els usos metatextuals, arribem a pensar que (1)-(3) inclouen de manera uniforme noms amb referència, i fan uniformement asseveracions. Començar considerant els usos textuals condueix per contra a una concepció uniformement irrealista. Quan la creadora d’una obra de ficció utilitza frases declaratives com (1), o quan utilitza frases d’un altre tipus, no suposem intuïtivament que realitza els actes de parla que normalment es realitzen amb tals oracions en contextos normals. En tals casos, intuïtivament les oracions s’utilitzen com ho fan els actors en l’escenari: igual que no necessiten estar bevent whisky, sinó que simplement fingeixen beure’l, no les avaluem invocant cap norma que aplicaríem a usos que no foren fingits.

Ara bé, si les asseveracions aparents són merament fingides, la mateixa cosa podria aplicar-se als actes de referència auxiliars aparents; i d’aquesta manera s’obri una via per a donar compte de tals usos sense necessitat de proposar referents reals per a termes singulars ficticis. Walton (1990) ha proporcionat una explicació molt sofisticada i merescudament influent dels usos textuals en aqueixa línia, que després estén per a tractar tant els usos paratextuals com els metatextuals; Everett (2013) ofereix una elaboració esclaridora i molt precisa del programa de Walton. Però com succeïa amb la proposta uniforme realista, l’extensió del cas en què l’enfocament irrealista resulta molt raonable – els usos textuals – no és molt convincent ací, perquè no sembla haver-hi cap fingiment en les asseveracions paratextuals i metatextuals.

3. Explicacions no uniformes

Intuïtivament, la millor opció seria per tant combinar el realisme fictici per a usos metatextuals, com en (3), amb una anàlisi dels usos textuals d’oracions com (1) com a fingiment; aquesta és el suggeriment pluralista polisèmic de Kripke (2013), en el qual noms ficticis com ‘Gregor Samsa’ tenen un ús fingit, en (1), i un seriós en (3). Tanmateix, a més de la complexitat resultant (a la qual objecten els autors que afavoreixen les explicacions uniformes, cf. Maier (2017, p. 3)), els usos paratextuals – en particular, les atribucions com (2) – ocupen un terreny intermedi problemàtic per a aquest tractament ecumènic. A més, com Everett (2013, p. 163-178) emfatitza, hi ha molts casos mixtos, com el de (4) a continuació, en què, a allò que siga que ‘Gregor Samsa’ designe, s’hi atribueixen propietats tant des de la perspectiva interna pròpia dels usos paratextuals, com també (en el comentari incrustat) des d’un punt de vista extern, metatextual:

(4) Al començament de La metamorfosi, Gregor Samsa – un alter ego emocional de si mateix creat per Kafka en la seua novel·la més coneguda – es veu transformat en un gran insecte.

Everett pren aquesta dada com una bona raó per a estendre l’explicació del fingiment als usos paratextuals i metatextuals. Això, tanmateix, no ofereix una explicació òbvia dels enunciats d’existència negatius com ‘Samsa no existeix’; i queda la impressió intuïtiva que (1) en els usos paratextuals, (2), (3) i (4) fan asseveracions vertaderes.

Walters (ms.) ofereix una defensa convincent del pluralisme kripkeà per als noms, combinada amb una visió artefactualista dels referents d’alguns d’aqueixos noms, desenvolupant idees també proposades per Everett i Schroeder (2015). En contra del millianisme (la teoria segons la qual el significat dels noms propis s’esgota en els seus referents), Walters assumeix que els noms buits són significatius, i estén als usos paratextuals una anàlisi waltoniana dels usos textuals d'(1) com a fingiments. Però en contra de Walton (1990) i Everett (2013), Walters tracta com a asseveracions usos com (2), en els quals els noms ficticis estan, tanmateix, buits; assumeix per a això una anàlisi semàntica no milliana de les atribucions d’actituds proposicionals, encara que concedeix als teòrics del fingiment que és l’ús paratextual merament fingit d'(1) el que fonamenta asseveracions com (2), i els noms buits en aquestes. En els usos metatextuals, tanmateix, trobem (segons ell) una forma no buida del nom buit que ocorre en aqueixos altres usos. En tals usos no buits, el nom refereix a una representació: intuïtivament, la representació (creada) de Samsa que forma part de la representació dels esdeveniments ficticis representats en La metamorfosi de Kafka. Walters explica casos mixtos com (4) suggerint que involucren una forma de polisèmia metonímicament induïda, ben estudiada independentment, com quan apliquem directament ‘lleó’ a una representació d’allò que, literalment, no és un lleó, com per exemple una escultura d’un lleó; perquè també trobem casos mixtos anàlegs en aqueixos casos. Així, un escultor pot dir això d’una de les seues creacions:

(5) Aqueix lleó és la millor escultura que he fet aquest mes; és tan feroç com el que vam veure ahir en el zoològic.

En treballs anteriors he defensat un conjunt similar d’idees, assumint una ideologia filosòfica lleugerament diferent. Igual que Walters, he sostingut que cap anàlisi adequada en termes de fingiments pot ser feliçment combinada amb punts de vista millians sobre la referència singular, com volen fer Walton (1990) i Everett (2013). Això no és només per les raons suggerides per Walters; més fonamentalment, necessitem explicar com el contingut semàntic d'(1) contribueix a determinar el contingut que el creador de la ficció proposa que els lectors imaginen o simulen creure (García-Carpintero, 2010a, 286-7; 2018a, §4). Suposant la meua versió d’una teoria no milliana, descriptivista dels noms i d’altres expressions referencials (García-Carpintero, 2000, 2018b), he defensat allò que considere una forma d’irrealisme per al discurs metatextual: una versió de la teoria figuralista de la ficció de Yablo (2001), en la qual l’aparell semàntic referencial (expressions referencials tals com noms i díctics, quantificadors que generalitzen les posicions que ocupen, expressions per a la identitat) s’utilitza metafòricament en usos com (3), invocant la figura de la parla anomenada hipostatització (García-Carpintero, 2010b). Es tracta d’una metàfora “morta” – una que ha passat al significat convencional de l’expressió, com ‘un caixer automàtic engolir-se una targeta’ – per la qual cosa, a diferència de les propostes de Walton i Everett, segons aquest punt de vista les proferències del discurs metatextual són asseveracions literals, vertaderes o falses.

Això podria suggerir que l’anàlisi és, després de tot, realista, compromés amb referents d’algun tipus per a termes singulars en el discurs metatextual; però no ho crec així. Es podria seguir Brock (2002) i afirmar que el contingut literal que aparentment implica el compromís amb entitats fictícies està en realitat en la línia de (2): un sobre allò que és veritat segons un fingiment – el fingiment que alguna teoria realista és certa. La meua línia preferida, tanmateix, segueix el recent desenvolupament dels punts de vista de Yablo (2014), i articula la noció que la veritat de les proferències metatextuals que inclouen noms ficticis i les seues generalitzacions no ens comprometen realment amb l’existència de personatges ficticis; ja que això és simplement una suposició fingida i, quan analitzem de què tracten realment (els fets que confereixen la seua veritat a les asseveracions que fem amb aquests), no trobem els referents als quals semblen remetre. Trobem en canvi les “idees de personatges ficticis” d’Everett & Schroeder (2015), o les seues representacions en les ficcions de Walters (ms.). La meua anàlisi preferida té, per tant, similituds significatives amb la teoria artefactualista de Walters. Interpretem (2), (3), i (4) com si feren asseveracions genuïnes, la veritat de les quals es basa en els fingiments associats a usos textuals i paratextuals d'(1).

Hem revisat en aquesta entrada propostes recents sobre els noms usats en el discurs relatiu a la ficció i els seus possibles referents. Hem distingit tres tipus de discursos relatius a la ficció. Hem examinat les propostes uniformes, d’una banda les teories realistes que suposen que en els tres tipus de discurs es fan asseveracions, i es fa per a això referència a objectes exòtics, i per un altre les teories irrealistes que sostenen que en aqueixos discursos les oracions declaratives, uniformement, no fan asseveracions, sinó que merament es fingeix amb aquestes fer-les, i es fingeix fer referència amb els termes referencials que contenen. Hem conclòs examinant algunes propostes no-uniformes, intuïtivament més raonables, que sostenen l’un o l’altre d’aqueixos punts de vista per a diferents tipus de discurs fictiu.

Manuel García-Carpintero
(BIAP/LOGOS/Departament de Filosofia, Universitat de Barcelona)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Pablo Rychter

Agraïments

Agraïsc els seus comentaris a Marta Campdelacreu, Daniela Glavaničová, Ignacio Vicario i Lee Walters. L’article és la meua pròpia traducció d’una part del meu treball “State of the Art: Semantics of Fictional Terms”, Teorema 2020; agraïsc a Luis Valdés el permís per a publicar-lo.

Referències

Alward, P. (2009) “Onstage Illocution”, Journal of Aesthetics and Art Criticism 67(3): 321-331.
Alward, P. (2010) “Word-Sculpture, Speech Acts, and Fictionality”, Journal of Aesthetics and Art Criticism 68: 389-399.
Bonomi, A. (2008) “Fictional Contexts”, en Bouquet P., Serafini L. i Thomason R. (eds.). Perspectives on context, Stanford: CSLI Publications.
Brock, S. (2002) “Fictionalism about fictional characters”, Noûs 36 (1):1-21.
Brock, S. i Everett, A. (2015) Fictional Objects. Oxford: Oxford University Press.
Bueno, O. i Zalta, E. (2017) “Object Theory and Modal Meinongianism”, Australasian Journal of Philosophy 95(4): 761-778.
Currie, G. (1990) The Nature of Fiction. Cambridge: Cambridge University Press.
Everett, A. (2005) “Against Fictional Realism”, Journal of Philosophy 102: 624-49.
Everett, A. (2007) “Pretense, Existence, and Fictional Objects”, Philosophy and Phenomenological Research 74: 56-80.
Everett, A. (2013) The Nonexistent. Oxford: Oxford University Press.
Everett, A. i Schroeder, T. (2015) “Ideas for Stories”, en Brock S. i Everett A. (eds.). Fictional Objects, Oxford: Oxford University Press.
Friend, S. (2007) “Fictional Characters”, Philosophy Compass 2(2): 141-156.
Friend, S. (2011) “The Great Beetle Debate: A Study in Imagining with Proper Names”, Philosophical Studies 153: 183-211.
Friend, S. (2012) “Fiction as a Genre”, Proceedings of the Aristotelian Society 92: 179-208.
Gale, R. M. (1971) “The Fictive Use of Language”, Philosophy 46: 324-339.
García-Carpintero, M. (2000) “A Presuppositional Account of Reference-Fixing”, Journal of Philosophy XCVII(3): 109-147.
García-Carpintero, M. (2010a) “Fictional Singular Imaginings”, en Jeshion R. (ed.). New Essays on Singular Thought, Oxford: Oxford University Press.
García-Carpintero, M. (2010b) “Fictional Entities, Theoretical Models and Figurative Truth”, en Frigg, R. i Hunter, M. (eds.). Beyond Mimesis and Convention – Representation in Art and Science, Springer.
García-Carpintero, M. (2016) Relatar lo ocurrido como invención. Madrid: Cátedra.
García-Carpintero, M. (2018a) “Co-Identification and Fictional Names”, Philosophy and Phenomenological Research, Online First, DOI: 10.1111/phpr.12552.
García-Carpintero, M. (2018b) “The Mill-Frege Theory of Proper Names”, Mind 127 (508): 1107-1168.
García-Carpintero, M. (2019a) “Normative Fiction-Making and the World of the Fiction”, Journal of Aesthetics and Art Criticism.
García-Carpintero, M. (2019b) “Assertions in Fictions: An Indirect Speech Act Account”, Grazer Philosophische Studien.
Green, M. (2017) “Narrative Fiction as a Source of Knowledge”, en Olmos P. (ed.). Narration as Argument, Cham: Springer.
Kripke, S. (1980) Naming and Necessity. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
Kripke, S. (2013) Reference and Existence. Oxford: Oxford University Press.
Kroon, F. i Voltolini, A. (2016) “Fiction”, en Edward N. Zalta (ed.), The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2016 Edition), URL = <https://plato.stanford.edu/archives/win2016/entries/fiction/>.
Lewis, D. (1978) “Truth in Fiction”, American Philosophical Quarterly 15: 37-46. Reimpreso en D. Lewis, Philosophical Papers (vol. 1), Oxford: Oxford University Press, 1983 (d’on cite).
Maier, E. (2017) “Fictional Names in Psychologistic Semantics”, Theoretical Linguistics 43(1-2), 1-45.
Manning, L. (2014) “Real Representation of Fictional Objects”, Journal of Aesthetics and Art Criticism 72(1): 13-24.
Martinich, A. P. i Stroll, A. (2007) Much Ado about Nonexistence: Fiction and Reference. Lanham, Maryland: Rowman and Littlefield.
Ninan, D. (2017) “Names in Fiction”, Theoretical Linguistics 43(1-2): 61-70.
Predelli, S. (1997) “Talk about Fiction”, Erkenntnis 46: 69-77.
Predelli, S. (2002) “‘Holmes’ and Holmes – A Millian Analysis of Names from Fiction”, Dialectica 56(3): 261-279.
Priest, G.(2011) “Creating Non-Existents”, en Lihoreau F. (ed.). Truth in Fiction, Frankfurt: Ontos Verlag.
Quine, W.V.O. (1948) “On What There Is”, Review of Metaphysics 2: 21-38. Reimpreso en W.V.O. Quine, From a Logical Point of View (segunda edición, revisada), Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
Recanati, F. (2000) Oratio Obliqua, Oratio Recta. Cambridge: MIT Press.
Reimer, M. (2005) “The Ellipsis Account of Fiction-talk”, en Elugardo R. i Stainton R. (eds.). Ellipsis and Nonsentential Speech, Dordrecht: Springer.
Sainsbury, M. (2010) Fiction and Fictionalism, London: Routledge.
Salmon, N. (1998) “Nonexistence”, Noûs 32: 277-319.
Sawyer, S. (2012) “Empty Names”, en Russell G. i Fara D. (eds.). The Routledge Companion to Philosophy of Language, New York: Routledge.
Searle, J. (1974-5) “The Logical Status of Fictional Discourse”, New Literary History 6: 319-332. Reimprés en J. Searle Expression and Meaning, Cambridge: CUP, 1979.
Thomasson, A. L. (1999) Fiction and Metaphysics. Cambridge: Cambridge U.P.
Thomasson, A. L. (2003) “Speaking of fictional characters”, Dialectica 57: 205-23.
Tiedke, H. (2011) “Proper Names and their Fictional Uses”, Australasian Journal of Philosophy 89: 707-726.
van Inwagen, P. (1977) “Creatures of Fiction”, American Philosophical Quarterly 14: 299-308.
Voltolini, A. (2006) “Fiction as a Base of Interpretation Contexts”, Synthese 153: 23-47.
Walters, L. (ms) “Fictional Names”.
Walton, K. (1990) Mimesis and Make-Believe. Cambridge, Mass.: Harvard U.P.
Wolterstorff, N. (1980) Works and Worlds of Art, Oxford: Clarendon Press.
Yablo, S. (2001) “Go Figure: A Path through Fictionalism”, en French, P.A. i Wettstein H. K. (eds.). Midwest Studies in Philosophy XXV, Oxford: Blackwell.
Yablo, S. (2014) Aboutness. Princeton: Princeton University Press.

Com citar aquesta entrada

García-Carpintero, Manuel (2019). “Objectes ficticis i termes de ficció”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: https://catedrablasco.cat/objectes-ficticis-i-termes-de-ficcio/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/objetos-ficticios-y-terminos-de-ficcion/.