1. Enunciats de llei natural i lleis naturals
Es desprén del nostre coneixement científic del món que la naturalesa és regular. No en el sentit que seguisca regles com els éssers humans les seguim, unes regles que nosaltres vam crear a conveniència i podent triar si les seguim o no ho fem, sinó en el sentit que el comportament dels objectes naturals segueix patrons generals ineludibles, les lleis naturals. D’acord amb la concepció tradicional (neopositivista) de les teories científiques, les teories són conjunts d’enunciats (enunciats de llei natural) que descriuen aqueixos patrons i, per açò, possibiliten dues activitats científiques fonamentals: explicar per què es donen certs fets particulars en la naturalesa i predir si uns altres es donaran o no. Els enunciats de llei natural vertaders, ja que es corresponen amb patrons generals que es donen en la naturalesa, són veritats universals amb la forma ‘Tots els F tenen (la propietat) G’, com la llei d’Arquimedes: “Tot cos totalment o parcialment submergit en un fluid en repòs experimenta una embranzida vertical i cap amunt igual al pes de la massa del volum del fluid desallotjat”
El caràcter universal dels enunciats de llei permet, en principi, donar compte de certs aspectes inferencials que solen associar-se a l’explicació i a la predicció. Donada la massa crítica de l’urani, és una llei que totes les esferes constituïdes per aquest element tenen menys d’un quilòmetre de radi. A partir d’aquesta llei, podem explicar els seus exemples o predir-los. Així, podem explicar per què aquesta esfera d’urani té menys d’un quilòmetre de radi (en ser l’esfera d’urani, de l’enunciat de llei se segueix que ha de tenir menys d’un quilòmetre de radi) i predir de certa esfera d’urani encara en construcció que no aconseguirà un radi de tres quilòmetres (ja que això se segueix de l’enunciat de llei conjuntament amb l’afirmació que l’esfera està feta d’urani).
En aquesta primera aproximació, hem pres els enunciats de llei natural vertaders com a veritats universals. Tanmateix, convé matisar que no tota veritat universal expressa una llei natural. D’una banda, les veritats universals conceptualment necessàries no expressen lleis naturals. Així, és una veritat universal que tots els solters són no casats, però aquesta veritat no expressa una llei natural, ja que el seu caràcter vertader no depén pròpiament dels fets del món sinó solament de fets que concerneixen al significat de les nostres expressions. D’altra banda, hi ha veritats universals no conceptualment necessàries, com que tota esfera d’or té un radi menor d’un quilòmetre, que són merament accidentals i que, per tant, tampoc expressen lleis naturals. Per tant, els enunciats de llei natural són veritats universals que no són conceptualment necessàries ni tampoc merament accidentals.
Una vegada definits els enunciats de llei natural, que són entitats lingüístiques, i amb l’objecte de fixar allò del que volem donar compte, podem caracteritzar en primera instància les lleis naturals com allò en el món al qual corresponen els enunciats de llei; és a dir, una llei natural és allò en virtut de la qual cosa algun enunciat de llei natural és vertader. O, de manera equivalent, les lleis naturals són el fonament ontològic de la veritat dels enunciats de llei. La qüestió de què és una llei natural pot formular-se ara en els següents termes: Què és el que fa vertader un enunciat de llei?, o quin és el fonament ontològic dels enunciats de llei?
2. Regularisme
La concepció de les lleis més popular entre els filòsofs durant la major part del segle XX és el regularisme nòmic, advocada pels neopositivistes del Cercle de Viena, i té el seu origen en Hume. Encara que es presenta en diferents versions, el regularisme pot caracteritzar-se d’un mode general a partir de l’assumpció del principi metafísic de l’anomenada “superveniència humeana”, amb el qual es pretén afirmar que l’agregat de fets particulars que es donen en el món fixa la totalitat de veritats del món, i entre aquestes els enunciats de llei, que són les veritats nòmiques. Com és comú en la literatura, anomenarem aquesta col·lecció de fets particulars el “mosaic humeà”. Aquest principi de superveniència sol formular-se d’aquesta manera:
(SM) Si dos mons possibles coincideixen en la totalitat de fets particulars que s’hi donen, aleshores coincideixen en tot el que hi és vertader.
O bé, de manera equivalent: si dos mons difereixen en el fet que quelcom és vertader en l’un però no en l’altre, aleshores també difereixen en algun fet particular.
Convé afegir que en (SM) el mosaic està crucialment subjecte a un altre principi metafísic, el principi d’independència d’entitats diferents:
(PI) No hi ha relacions de necessitat de re entre entitats diferents.
Aquest principi, (PI), afirma que si x és diferent de y, aleshores no pot haver-hi cap relació de necessitat entre x i y que es done en virtut de la naturalesa de x i y. El principi (PI) sí que admet relacions de necessitat fonamentades en els conceptes amb els quals descrivim les entitats relacionades. Per exemple, pot dir-se que el funeral de Sòcrates requereix la mort de Sòcrates, però solament perquè aquesta relació de necessitat descansa en les relacions entre els conceptes de funeral i mort, i no perquè deriva de la naturalesa dels esdeveniments que descrivim mitjançant aquests conceptes.
Entre les raons del rebuig de la necessitat de re per part del regularista es troben les cèlebres reflexions humeanes sobre el tipus d’indicis perceptius que recolzen els nostres judicis causals, en els quals aparentment atribuïm aquest tipus de necessitat a la relació entre causa i efecte. D’acord amb Hume, tals indicis solament donen suport a la idea que en les relacions causals hi ha conjunció constant (regularitat), successió temporal i contigüitat espacial, però en cap cas proporcionen justificació per a la idea que a la causa ha de necessàriament succeir-li l’efecte. Com és ben conegut, per a Hume aquesta suposada relació de necessitat entre causa i efecte és el producte psicològic d’un mer hàbit projectiu del subjecte.
Com hem dit, hi ha diferents versions del regularisme, totes aquestes basades d’alguna manera en el principi de superveniència (SM). La idea comuna és que allò que faria vertader als enunciats de llei natural és l’agregat de fets particulars que constitueixen el mosaic humeà. Així, cada enunciat de llei, amb la seua forma ‘Tots els F són G’, tindria com a fonament ontològic l’agregat constituït per “a és F”, “a és G”, “b és F”, “b és G”…, mentre que la totalitat dels enunciats de llei tindria com a fonament el mosaic sencer. Aquesta és, doncs, la resposta regularista a la pregunta: Què és allò que fa vertader als enunciats de llei?
Convé notar que, si bé hem pres enunciats amb la forma ‘Tots els F són G’ com el tipus canònic d’enunciat de llei, aquesta forma no és apropiada per a tots els casos. La forma anterior permet identificar un cert tipus de lleis, les lleis deterministes, en les quals del fet que quelcom siga F se segueix inexorablement que el dit quelcom siga també G, com succeeix, per exemple, amb les lleis de la mecànica clàssica newtoniana. Tanmateix, per allò que entenem que ocorre d’acord amb altres teories de la física com la mecànica quàntica, existeixen també lleis en les quals la relació entre ser F i ser G és merament probabilística: ‘Existeix una probabilitat, r, que cada F siga G’, on la probabilitat en qüestió és objectiva. Un exemple pres de la física: “Existeix una probabilitat e-At que un àtom de radi romanga estable al llarg d’un període de temps de longitud t”. Per a donar compte d’aquest tipus de lleis, el regularista apel·la a una teoria freqüentista de les probabilitats objectives. D’acord amb el freqüentisme, la probabilitat objectiva, r, de ser G, atés que s’és F, és la freqüència relativa real dels G entre els F, i és aquesta el valor k/n, on n és el número de Fs i k és el número de Gs que també són F. (Quan el número, k, de Gs que són F, és infinit, el quocient k/n no està definit i el freqüentista ha d’introduir per a aquests casos una altra noció anàloga de freqüència un poc més complexa però que es redueix en última instància a freqüències relatives reals). No és difícil veure que les freqüències relatives reals sobrevenen en el mosaic: si prenem dues propietats qualssevol, F i G, i dos mons possibles constituïts pel mateix agregat de fets particulars, la freqüència relativa real dels G entre els F en tots dos mons ha de ser la mateixa. I, ja que el regularista identifica les probabilitats objectives consignades en els enunciats de llei probabilística amb freqüències relatives reals, les primeres també sobrevenen en el mosaic.
Tanmateix, la resposta regularista que hem presentat a la qüestió sobre el fonament ontològic de la veritat dels enunciats de llei no esgota tot allò que el regularista ha de dir sobre la naturalesa de les lleis. Vegem per què. Com hem dit, per al regularista, el fonament ontològic de la veritat dels enunciats de llei és un agregat de fets particulars del tipus “a és F”, “a és G”, “b és F”, “b és G”… D’altra banda, com hem observat uns paràgrafs endarrere, hi ha pel que sembla veritats universals, com que tota esfera d’or té un radi menor d’un quilòmetre, que són merament accidentals i que, per tant, malgrat ser vertaderes, no constitueixen enunciats de llei. Així, l’agregat consistent en cada esfera d’or amb el seu radi menor d’un quilòmetre no fonamenta la veritat de cap enunciat de llei. Per contra, l’agregat consistent en cada esfera d’urani amb el seu radi menor d’un quilòmetre sí que fonamenta la veritat d’un enunciat de llei (la veritat universal que tota esfera d’urani té un radi menor d’un quilòmetre). El regularista ha de donar una explicació del fet que alguns agregats fonamenten la veritat d’enunciats de llei mentre que d’altres no ho fan. Una possible resposta passaria per assumir que hi ha una diferència entre la naturalesa dels agregats d’urani i la naturalesa dels agregats d’or que dona compte de l’asimetria observada entre l’enunciat sobre les esferes d’urani, que és un enunciat de llei, i la mera veritat universal accidental sobre les esferes d’or. Són aquests agregats ontològicament diferents per al regularista? La seua resposta és negativa: no hi ha res diferent en la naturalesa dels agregats que explique per què els uns tenen caràcter nòmic i els altres són merament accidentals. Tanmateix, entén que sí que hi ha quelcom, no ontològic, que explica per què la veritat sobre l’urani és un enunciat de llei, mentre que la veritat sobre l’or no ho és, encara que hi ha dues versions sobre la naturalesa d’aqueix quelcom: la proposta del regularisme epistèmic (Braithwaite) i la proposta del regularisme sistèmic (Lewis).
D’acord amb el regularisme epistèmic, els enunciats de llei es distingeixen de les veritats universals accidentals per cert ús característic que els donem en la nostra activitat cognoscitiva. Encara que diferents versions del regularisme epistèmic jutgen crucials diferents usos, podem caracteritzar-lo mitjançant la tesi que els enunciats de llei són aquelles veritats universals que estan altament confirmades, i que usem per a fer prediccions i oferir explicacions científiques. Aquesta proposta té dos problemes específics, i d’altres dos compartits amb el regularisme sistèmic que comentarem més endavant. La primera dificultat específica és que, ja que quins són els enunciats que estan altament confirmats i s’usen per a fer prediccions i explicacions és quelcom que varia històricament al llarg del temps, quins són els enunciats de llei és quelcom que també ha de variar històricament al llarg del temps. Així doncs, atés que les lleis naturals són el fonament ontològic de la veritat dels enunciats de llei, quines són les lleis naturals és quelcom que ha de variar també amb el temps. La segona dificultat és que mentre que sembla plausible pensar que hi ha lleis naturals que no coneixem i lleis que fins i tot podríem ser incapaces d’arribar a conéixer, el regularisme epistèmic ho ha de negar. La raó és que perquè alguna cosa siga un enunciat de llei ha de poder ser usat en les nostres pràctiques cognoscitives per a fer prediccions i oferir explicacions i, per açò, la llei natural corresponent ha de ser coneguda.
D’altra banda, el regularisme sistèmic sosté que el criteri que permet distingir els enunciats de llei de les veritats universals accidentals és que els primers, a diferència de les segones, són els enunciats comuns a les millors teories vertaderes sobre el món, juntament amb totes les conseqüències del conjunt d’aquests enunciats. La idea bàsica en la versió de David Lewis de la concepció sistèmica és que allò que fa que les teories compten, o no, com les millors teories són la seua simplicitat i la seua força informativa. Les millors teories són aquelles que aconsegueixen una millor combinació equilibrada entre simplicitat i força informativa. Aquesta concepció respecta la tesi de superveniència humeana, ja que aquelles quines siguen les millors teories sobrevé en el mosaic humeà: si dos mons possibles coincideixen en la col·lecció de fets particulars que s’hi donen, aleshores han de coincidir també en les millors teories vertaderes en aquests mons.
Ja que aquesta concepció sistèmica no exigeix que les millors teories siguen de fet conegudes, tampoc té la conseqüència indesitjable que les lleis varien amb el temps o la d’impossibilitar l’existència de lleis desconegudes, de manera que evita els dos problemes que s’han atribuït al regularisme epistèmic. D’altra banda, l’apel·lació de Lewis a la simplicitat com a criteri per a seleccionar les lleis sembla imprimir-hi un caràcter relatiu i subjectiu. Notem que allò que es jutja com més simple sembla dependre de les capacitats cognoscitives dels subjectes que jutgen quines teories són les més simples, per la qual cosa diferents subjectes poden diferir respecte a les teories que consideren més simples. Quelcom anàleg succeeix amb el regularisme epistèmic, ja que allò que un subjecte use per a fer prediccions i explicacions, o estiga altament confirmat, també depén de les seues capacitats cognoscitives.
Donat el relativisme i el subjectivisme comú a aquestes, ambdues versions del regularisme no lliguen amb el caràcter intuïtivament objectiu i absolut que atribuïm a les lleis naturals. D’altra banda, existeix una altra dificultat compartida relacionada amb el caràcter explicatiu de les lleis. Donem per fet que les lleis expliquen els seus exemples. Tanmateix, d’acord amb el regularista, les lleis no són més que agregats dels fets particulars que són, precisament, els seus exemples. No resulta clar aleshores com és possible que les lleis expliquen els seus exemples, atés que, segons el regularista, els exemples són part de les lleis. Si els exemples són part de les lleis, sembla aleshores que les lleis depenen de les seues parts, els exemples, per la qual cosa resulta implausible afirmar al mateix temps que les lleis expliquen els seus exemples. La raó és que si A depèn de B, aleshores A no permet explicar B; més aviat diríem que és B allò que explica A, o part d’allò que explica A.
En conclusió, les concepcions regularistes semblen insatisfactòries perquè atribueixen trets a les lleis que aquestes no semblen tenir (relativisme i subjectivitat) i perquè el tipus d’entitat que identifiquen amb les lleis no resulta adequat per a donar compte del seu caràcter explicatiu. A la vista d’aquestes dificultats, diversos filòsofs han elaborat concepcions alternatives de les lleis naturals amb la pretensió de preservar el seu suposat caràcter explicatiu, objectiu i absolut. Com es veurà, aquestes concepcions transcendeixen el marc ontològicament auster impost per (SM) i (PI).
3. Universalisme i disposicionalisme
Entre aquestes concepcions alternatives al regularisme, s’expliquen la concepció universalista (Armstrong, Fales) i la concepció disposicionalista (Bird), i és comuna a ambdues la idea que hi ha alguna cosa en el món que dona compte de l’asimetria observada entre l’enunciat de llei sobre les esferes d’urani i la mera veritat universal accidental sobre les esferes d’or. Allò que fa que la veritat sobre les esferes d’urani siga nòmica i no accidental és que tal veritat pot ser explicada apel·lant a quelcom en el món de la qual cosa es deriva l’existència de l’agregat. Per contra, la veritat sobre les esferes d’or és accidental perquè descansa tan sol en l’agregat d’esferes d’or; no hi ha res en el món que done compte així mateix de l’agregat d’esferes d’or i que puga per açò constituir una explicació ulterior d’aquesta veritat.
D’acord amb la concepció universalista d’Armstrong, allò que en última instància dona compte de la veritat dels enunciats de llei és que es dona una certa relació, anomenada de “necessitació nòmica” (N), entre universals. En l’exemple anterior, la veritat sobre l’urani és tal veritat perquè la relació N es dona entre els universals “ser una esfera d’urani” (U) i “tenir menys d’1 quilòmetre de ràdio” (R). De la mateixa manera que considerem que hi ha fets particulars que consisteixen que certa relació es dona entre dos particulars (com el fet que París està al nord de Marciac), Armstrong considera que també hi ha fets universals, que consisteixen que certa relació es dona entre dos universals. En aquest sentit, entén que, mentre que l’enunciat sobre les esferes d’urani és un enunciat de llei, ha de donar-se en el món el fet universal consistent que N es dóna entre U i R (abreujat: N(U,R)). Quan estem davant d’una veritat merament accidental, com la de les esferes d’or, la relació N no es dona entre els universals rellevants: no és cert que N es done entre ser una esfera d’or (O) i tenir menys d’1 quilòmetre de radi (R). Per tant, d’acord amb la concepció universalista, el fonament ontològic que permet discriminar entre ambdues veritats és que solament la de l’urani es dona perquè es dona un fet universal, el fet N(U,R); la veritat sobre les esferes d’or no té explicació ulterior que transcendisca l’agregat que la fa vertadera, ja que no es dona el fet N(O,R). En el cas de la veritat sobre l’or, l’agregat és el fonament últim de tal veritat, mentre que en el cas de la veritat sobre l’urani, el seu fonament últim és el fet N(U,R). Cal observar que, en contrast amb el regularisme, en aquesta concepció universalista la diferència entre ambdues veritats és objectiva i absoluta, ja que depén solament de donar-se o no donar-se un fet en el món (N(U,R) es dona, N(O,R) no es dona).
A més, Armstrong entén que la seua concepció permet preservar el caràcter explicatiu de les lleis. L’objecció anterior al regularista basada en l’explicació ja no s’aplica, ja que allò que fonamenta la veritat de l’enunciat de llei, el fet universal N(U,R), ja no està constituït per fets particulars, a diferència d’allò que succeeix amb l’agregat de fets particulars que per al regularista fonamenta la veritat de l’enunciat de llei. Per tant, no pot dir-se que aquesta concepció universalista té la conseqüència implausible que el tot (la llei) explica les seues parts (els seus exemples). Tanmateix, queda una qüestió per aclarir: Com entén l’universalista que les lleis expliquen els seus exemples? Ho fa a partir de la tesi d’inferència:
(TI): N(F,G) implica que tots els F són G.
Suposem que és una llei que tots els F són G. Per què a, que és F, també és G? Que siga una llei que tots els F són G vol dir, per a l’universalista, que es dona el fet N(F,G). Així, per (TI), és veritat que tots els F són G. Per tant, a, que és F, ha de ser també G. Tanmateix, sorgeixen dubtes sobre la manera en què pot justificar-se (TI). La raó d’açò és, essencialment, que ja que universals i particulars són entitats de diferent tipus, no està clar en absolut com pot una relació entre universals (les lleis) donar lloc a una relació entre particulars (els seus exemples).
En la concepció disposicionalista de Bird, el fonament de la veritat dels enunciats de llei es troba en les propietats que tenen els particulars que exemplifiquen la llei. Bird concep les propietats com a potències, l’essència de les quals és disposicional. D’acord amb Bird, que un objecte, x, tinga una disposició, D, equival al fet que siga vertader el condicional contrafàctic: “Si x rebera cert estímul, E, aleshores x manifestaria certa resposta fent M”. Un exemple comú de disposició és la solubilitat. Que qualsevol substància, s, siga soluble equival al fet que el següent condicional siga vertader: si s fora posada en aigua (estímul), s es dissoldria (manifestació). A més, que una propietat siga una potència significa que el fet que un objecte, x, la tinga equival necessàriament al fet que hi ha cert estímul, E, i certa manifestació, M, tals que és veritat que si x rebera cert estímul, E, aleshores x manifestaria certa resposta fent M. Per exemple, la càrrega negativa és una potència l’essència de la qual és repel·lir objectes amb càrrega negativa i atraure objectes amb càrrega positiva. Açò vol dir que és en virtut de la naturalesa disposicional de la propietat de tenir càrrega negativa que es dona la veritat universal: “Per a tot objecte x que tinga càrrega negativa i estiga exposat a un altre objecte y, que tinga càrrega positiva, x atrau y”, per la qual cosa, d’acord amb el disposicionalisme de Bird, aquesta veritat és un enunciat de llei. Altres veritats universals la veritat de les quals no es deriva de l’exemplificació d’una potència, com la veritat sobre les esferes d’or, són per a Bird merament accidentals.
En les concepcions d’Armstrong i Bird, les veritats nòmiques no sobrevenen en el mosaic humeà. Per a Armstrong, tals veritats depenen que es donen fets universals del tipus N(F,G), mentre que el mosaic humeà està constituït solament per fets particulars. Per a Bird, ja que les propietats que constitueixen els fets particulars són potències, existeixen relacions de necessitat entre fets particulars diferents, la qual cosa és incompatible amb el principi d’independència (PI) que regeix la tesi de superveniència humeana (SE). Per exemple, existeix una relació de necessitat entre el fet que (a) x tinga càrrega negativa i estiga exposat a un altre objecte, y, amb càrrega positiva i el fet que (b) x atraga y. I l’origen d’aquesta necessitat es troba en l’essència disposicional de la propietat de tenir càrrega negativa, i no en relacions conceptuals entre els fets anteriors.
4. Conclusions
De manera general, hem vist que les diferents concepcions de les lleis naturals que s’han presentat comparteixen la idea que les lleis estan estretament vinculades amb les regularitats, encara que no totes les regularitats són lleis naturals. Per als regularistes les lleis són simplement aquelles regularitats expressades per enunciats que, o bé juguen un paper específic en les nostres pràctiques cognoscitives (regularisme epistèmic), o bé formen part de les millors teories sobre el món (regularisme sistèmic). És comú a ambdues concepcions que la distinció entre regularitat nòmica i regularitat accidental no és enterament objectiva. Aquesta és una de les principals raons per les quals s’han desenvolupat les dues concepcions antiregularistes que hem exposat. D’acord amb els antiregularistes, allò distingeix les regularitats nòmiques de les regularitats accidentals és que solament les primeres es donen en virtut d’un fet universal (universalisme), o de l’exemplificació d’una potència (disposicionalisme). Ja que tant donar-se el fet universal com exemplificar-se una potència són qüestions plenament objectives, els antiregularistes poden preservar el suposat caràcter objectiu de les lleis naturals.
Joan Pagès
(Universitat de Girona)
Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Pablo Rychter
Referències
Alvarado, J. T. (2011) “¿Confieren poderes causales los universales trascendentes?,Tópicos, 40: 225-260.
Antón, A. (1989) “Las leyes de la naturaleza como relaciones entre universales”,Quaderns de Filosofia i Ciència, 15-16: 563-570.
Armstrong, D.M (1983) What is a Law of Nature?, Cambridge University Press.
––– (1988) Los universales y el realismo científico, Universidad Nacional Autónoma de México. Traducció de J. A. Robles de l’original Universals and Scientific Realism (1978).
Bird, A. (2007) Nature’s Metaphysics, Oxford University Press.
Borge, B. i Azar, R.M. (2015) “Consecuencias de las interpretaciones actuales de la metafísica humeana en el debate sobre las leyes de la naturaleza”, Principia, 19, 2: 247-262.
Braithwaite, R.B (1965) La explicación científica, Tecnos.
Briceño, S. (2015) “Leyes de la naturaleza y poderes causales”, Alpha, 41: 73-85.
Estany, A. (1991) “Leyes de la naturaleza y determinismo”, Arbor, 542: 9-32.
Fales. E. (1990) Causation and Universals, Routledge.
Lewis, D. (2015) “Nuevo trabajo para una teoría de los universales”, Ideas y Valores:Revista Colombiana de Filosofía, 64, 157: 251-267, i 64, 158: 249-279. Traducció de Diego Hernán (2015) de l’original “New Work for a Theory of Universals” (1983).
Pagès, J. (1999) “La identidad de los universales y la modalidad de las leyes”,Quaderns de Filosofia i Ciència, 28, pp. 43-51.
––– (2001) “El realismo nómico de universales: algunos problemas”,Theoria, 42, pp. 559-582.
Riveros, P.C. (2010) “La metafísica de las leyes de la naturaleza de David Lewis”, Práxis Filosófica, 31: 73-88.
Van Fraassen, B. V. (1985) “¿Qué son las leyes de la naturaleza?”, Dianoia, 31: 211-262.
Entrades relacionades
Com citar aquesta entrada
Joan Pagés (2018). “Lleis naturals”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/lleis-naturals/).
Versió original en castellà:http://www.sefaweb.es/leyes-naturales/