Els problemes de la percepció | Filosofia i Ciutadania

Dins del terme ‘percepció’ s’inclou una varietat de fenòmens. Aquests poden dividir-se en dues categories generals.

Primer, existeixen relacions perceptives entre nosaltres i les coses que percebem. Les coses que percebem inclouen objectes (les nostres mans, una altra gent, els animals, els arbres…), successos (un peix saltant fora de l’estany), processos (la trajectòria d’una pilota quan un subjecte la llança a un altre subjecte) i les característiques que qualsevol d’aquestes coses té (la finor de la mà, la rapidesa del salt del peix, la ubicació de la pilota, etcètera). Les relacions perceptives ens permeten adquirir informació del nostre entorn immediat emprant els nostres sentits. Aquestes relacions s’estableixen mitjançant processos que comencen en el món amb un impacte inicial en els nostres sentits i conclouen en la nostra experiència conscient (veure Grice, 1961; Strawson, 1979; Snowdon, 1992).

Segon, a més de les relacions perceptives entre nosaltres i les coses que percebem, existeixen perspectives de primera persona, que estan incloses típicament en les combinacions de la visió, l’audició, l’olfacte, el gust i la sensació, així com la sensació del moviment del propi cos i d’altres interaccions entre el nostre cos i altres objectes sòlids. Per exemple, quan veiem el peix saltant de l’estany, aquest esdeveniment ens apareix de certa manera. Aquest succés deixa un efecte en la nostra vida conscient. I, la vida conscient d’una persona pot veure’s afectada de maneres indistingibles fins i tot sense que el subjecte es trobe en una relació perceptiva amb un objecte, per exemple, com quan es té una al·lucinació causada de manera endògena (veure Shoemaker, 2006; Egan, 2006; Schellenberg, 2007; Madary, 2016)

Probablement la pregunta més bàsica al voltant de la percepció siga: com arribem a percebre alguna cosa? Aquesta pregunta concerneix tant les relacions perceptives com les perspectives perceptives. Com arribem a adquirir les perspectives perceptives que tenim i com arribem a relacionar-nos perceptivament amb quelcom? Hui sabem detalls sobre quines són les parts del cervell que operen en tipus diferents de percepció, tal com la visió. Tanmateix, només sabem alguns elements sobre com és que tot culmina en una experiència conscient (veure Valberg ,1992; Robinson, 1994; Smith, 2002).

Respecte a una de les relacions perceptives, sabem que en la visió la llum es reflecteix en les superfícies i impacta en les nostres retines, cosa que causa que certa informació entre en un estat que inicia un processament posterior en el cervell, que genera la nostra experiència visual (Marr, 1982). Quan els filòsofs abstrauen a partir de detalls desconeguts, usualment assumeixen que aquest procés és un procés causal on la direcció de la causalitat va de les coses en el món a la ment. Per contra, alguns filòsofs de l’Antiga Grècia coneguts com ‘extramissionistes’ pensaven que la direcció de la causalitat també actuava en el sentit contrari: els ulls emetien rajos que il·luminaven la part del món que era vista. Sense els rajos emesos, res seria visible. Si subjecta una llanterna sobre el seu cap i després es desplaça a un àrea fosca, es generen rajos que fan el que els extramissionistes van pensar que el seu ull generava quan veu.

El fet que no tinguem una ciència completa de la visió limita la nostra comprensió de la percepció visual. Per exemple, per què la percepció conscient d’alguna cosa roja normalment dona lloc a una experiència de rojor? És que el caràcter específic d’allò que experimentem en l’experiència de rojor es deu a la naturalesa de la propietat de ser roig o més aviat es deu a les nostres ments, o a tots dos? (Tye, 1992; Shoemaker, 1994). Aquesta pregunta pot plantejar-se respecte a qualssevulla de les propietats que se’ns presenten en la percepció. Una altra qüestió sobre la qual sabem relativament poc és com interactua la informació que prové de diferents modalitats sensorials. Quan vosté veu el vapor que ix de la tetera i escolta un xiulit, a través de quina via informacional atribueix al mateix objecte tant el vapor com el xiulit?

Un conjunt diferent de preguntes pendents concerneix la relació entre atenció i percepció. Normalment atenem allò que percebem conscientment. Açò ocorre quan la nostra atenció capta un esclat sobtat o un centelleig lluminós, i açò succeeix quan intencionalment focalitzem en quelcom perquè ens interessa, com una tortuga que no esperàvem en el camí o un mecanisme que estem fent servir. Però a més percebem coses en la perifèria a les quals parem menys atenció. Quin és l’abast de l’experiència perceptiva fora de l’atenció? És possible experimentar alguna cosa a la qual no atenem en absolut? (Dretske, 2006; Block, 2007; Silins & Siegel, 2014).

En abordar la pregunta sobre l’abast de l’experiència perceptiva fora de l’atenció, els científics experimentals enfronten reptes idèntics. Un primer repte és trobar una noció experimentalment manejable d’atenció. Un segon repte és distingir conceptualment entre classes diferents d’atenció. Per a cadascuna de les nocions d’atenció, pot plantejar-se la mateixa pregunta: Hi ha una experiència perceptiva independent de l’atenció d’aquesta classe? Mentre la noció d’atenció siga experimentalment manejable, les ciències experimentals poden en principi resoldre aquesta pregunta.

Fins i tot si tinguérem una ciència completa de la visió, encara quedarien molts problemes filosòfics al voltant de la percepció.

Un primer problema concerneix la relació bàsica de veure. Quan vosté veu una carabassa, és lògic pensar que la carabassa i les seues característiques ajuden a determinar com apareix. Però algú podria tindre una experiència totalment idèntica fins i tot si estiguera al·lucinant. Té la carabassa algun paper essencial en la percepció? Presumiblement aquesta pregunta té una resposta –o bé “Sí”, o bé “No”. Tot i així, cap de les respostes sembla completament satisfactòria. Si la carabassa no té un paper essencial en la nostra experiència, aleshores la nostra experiència es mostra peculiarment desconnectada de la carabassa. D’altra banda, si la carabassa fora essencial per a l’experiència que tenim d’aquesta, aleshores no seria possible tindre una al·lucinació exactament igual a aquesta experiència. Tot i així, ens sembla obvi que aquestes al·lucinacions són possibles. D’aquesta manera, tenim un problema filosòfic (veure McLaughlin, 1989; Robinson, 1994; Martin, 2002; Campbell, 2002; Schellenberg, 2010; Siegel, 2010).

Algunes propostes que intenten abordar aquest problema analitzen les perspectives perceptives en termes de relacions perceptives. Segons aquesta perspectiva, articulada per primera vegada per Bertrand Russell, hi ha relacions explicativament primitives de familiaritat amb objectes i propietats (Russell, 1912). I quan estem familiaritzats amb objectes i propietats, la nostra familiaritat explica per què tenim les perspectives perceptives que tenim. Segons aquest enfocament, qualsevol perspectiva perceptiva que tinguem sense familiaritat requeriria una anàlisi completament diferent. Malgrat el fet que les perspectives poden en algun sentit compartir-se entre al·lucinació i no-al·lucinació, aquelles perspectives compartides tenen naturaleses diferents. Aquest resultat aparentment paradoxal exerceix certa pressió per a analitzar les perspectives perceptives independentment de les relacions perceptives.

Un segon problema concerneix l’estructura interna de les perspectives perceptives. Es divideixen aquestes perspectives fonamentalment per modalitats sensorials, de manera que hi ha perspectives visuals, perspectives tàctils, perspectives auditives, etcètera, per a totes les modalitats sensorials? O, hi ha algunes perspectives que són fonamentalment multimodals? Considere l’experiència d’obrir la cremallera d’una bossa. En aquesta, experimenta que la cremallera llisca mentre l’estira cap a vosté, i veu que la bossa s’obri. Així, té una experiència visual que la bossa s’obri (i que la seua mà s’hi recolza) i una experiència cenestèsica d’estirar-lo. Si les experiències són fonamentalment unimodals, aleshores la sensació que vosté té de fer que la bossa s’òbriga semblaria ser el resultat d’una inferència a partir de la seua experiència. Però si pot experimentar la causalitat mateixa, aleshores semblaria que la causalitat es presenta en un complex d’experiències que són tant visuals com cenestèsiques. Uns altres exemples en els quals la causalitat pot veure’s abans que inferir-se inclouen veure un ganivet que llesca pa i una hamaca que sosté un gat (Anscombe, 1975; Beebe, 2003). Si les propietats causals estan entre aquelles propietats que poden presentar-se en l’experiència, açò pot ser una raó per a pensar que algunes experiències són fonamentalment multimodals (veure Nudds, 2003; Stokes, Matthen & Briggs, 2015; Macpherson, 2011).

Un tercer problema correspon a com caracteritzar la diferència entre les experiències de les superfícies de les coses, tal com la cara frontal d’un gerro opac i les experiències de volums complets. Edmund Husserl es va interessar per aquest problema (Husserl, 1900-01). Quan veiem entitats quotidianes com una barra de pa o un gerro de flors, alguns dels seus costats se’ns oculten. I, tanmateix, en algun sentit, som conscients que segueixen existint fora de la nostra vista i, sovint, sembla que podem anticipar-ho simplement veient la manera en què els seus costats continuen existint en els espais que actualment no podem veure. Aquesta observació suggereix que les perspectives visuals diferents de les que ocupem en aquest moment estan en algun sentit presents en la nostra percepció. Ja que no se’ns presenten de la mateixa manera que propietats com el color o la textura de la cara frontal de les superfícies del gerro, una pregunta oberta és quina és la millor manera de caracteritzar-les.

El quart problema correspon a la multitud. Supose que el gerro que veu està tacat de xicotetes pigues o punts. Des d’on vosté està aturat, pot veure que el gerro és puntejat però no pot discernir el nombre exacte de punts. Quina és la millor caracterització de la seua perspectiva visual sobre el nombre de punts? Vosté pot veure clarament on acaba cada punt i on comença el color circumdant, de manera que, en un sentit, pot veure cadascun dels punts. Però si vosté pot veure cada punt, i (suposem) que hi ha 36 punts, aleshores semblaria ser part de la seua experiència visual que la part del gerro que pot veure té 36 punts. Però aqueix resultat sembla equivocat. D’aquesta manera, tenim un problema (Ayer, 1940; Tye, 2009).

Un cinqué problema concerneix el paper de la percepció per a justificar creences ordinàries. Supose que mentre menja un sandvitx, vol un poc de mostassa. Aleshores, obri el refrigerador per a veure si dins hi ha mostassa. Si hi veu mostassa, normalment açò li diu allò que volia saber. Així, la percepció sembla justificar creences. I el mateix passa en innombrables situacions quotidianes (Bonjour, 1985; Gupta, 2006; Siegel, 2017).

El poder de la percepció per a justificar creences podria semblar obvi en casos com aquests. Però, què passaria si les seues experiències perceptives poden ser influïdes per allò que vosté creu, vol o tem? Com és que aquesta influència en la percepció afecta el seu paper en la justificació de creences? Per exemple, Pavel té por que Anna estiga enutjada amb ell. La seua por fa que Anna semble enutjada quan la veu –encara que si vosté veu Anna, la seua cara simplement semblaria neutral. Però Pavel acaba experimentant visualment Anna com enutjada. L’experiència visual de Pavel que Anna està enutjada sorgeix a partir de la seua por que ella estiga enutjada. Li donaria la seua experiència tanta raó com per a creure que Anna està enutjada, tal com ho faria si l’experiència no sorgira d’una por? Ací hi ha una altra pregunta Sí-o-No on cap de les respostes sembla completament satisfactòria. Vosté podria pensar que Pavel pot confiar raonablement en allò que veu (Sí) –després de tot, quina altra cosa se suposa que pot pensar si ell no té ni idea que la seua experiència es deu a aquesta por? D’altra banda, sembla sospitós que haja d’obtindre evidència que Anna està enutjada (tal com ell ho tem) a partir de la seua percepció, ja que la por va generar la percepció (No). D’aquesta manera, tenim un problema.

El problema s’exacerba pel fet que l’experiència visual típicament genera la sensació que un sap allò que està veient (Moore, 1905). Aquesta classe de confiança està absent en una malaltia anomenada ‘visió cega’. La gent amb visió cega s’orienta emprant informació inconscient per a guiar la seua acció. Tanmateix, els cecs de visió han de forçar-se a endevinar l’orientació d’una línia en el seu camp visual cec (Stoerig & Cowey, 1997). No experimenten que saben. Així, la percepció conscient sembla lligada estretament amb el fet d’experimentar que se sap, almenys en el nostre món.

El sisé problema concerneix la percepció social. Entre les coses que percebem, hi incloem les altres persones. Són les nostres experiències perceptives determinades completament per estímuls sensorials, o hi inclouen informació més sofisticada, tals com estats emocionals, intencions i activitats de la gent que veiem? En un sentit ordinari, vosté pot veure que dues persones que passegen el seu gos estan enamorades, de la mateixa manera que pot veure que un grup de gent està restaurant l’exterior d’un edifici, o que dues persones amb un abillament formal estan esmorzant en la terrassa. Però, es manifesta alguna d’aquestes activitats socials complexes en la percepció de la mateixa manera que els colors, les figures i els moviments de les superfícies que estan davant de vosté? (Maund, 1995; Masrour, 2011; Adams, 2010; Siegel, 2010, 2017)

Un assumpte relacionat amb l’últim problema concerneix la cooperació social. Usualment, l’acció col·lectiva requereix una atenció col·lectiva. Imagine que diverses persones carreguen una caixa pesada, o que un trio de músics toca una peça musical, o que un menut grup de persones se saluden els uns als altres i fan plans que requereixen coses diferents de diferents persones. Aquestes formes de cooperació són possibles solament quan la gent involucrada pot distingir a partir de la percepció què és allò que els altres, involucrats en l’acte de cooperació, hi poden veure. Ja que la percepció en la forma d’atenció col·lectiva és indispensable per a formes diverses de cooperació, quins són els continguts de l’experiència perceptiva que fan possible la cooperació? És possible experimentar perceptivament les intencions, els desitjos, les desil·lusions i les desaprovacions de les altres persones? És possible rebre informació a través de l’experiència sobre quines són les maneres apropiades i inapropiades d’actuar en una situació? O, què és allò que hom hauria de fer o no després de l’experiència? Aquestes preguntes mostren com interactua la nostra resposta a normes socials amb els continguts de l’experiència perceptiva (Searle, 1995; Eilan et al., 2005).

Freqüentment, la recerca filosòfica es construeix al voltant de problemes. Sovint, els problemes requereixen que tracem distincions més fines que aquelles amb les quals vam començar. Aquesta és una manera en què la filosofia pot progressar a través d’un problema, simplement analitzant-lo amb detall. Una manera de progressar en un problema és comprenent-lo millor, i comunament el comprenem millor quan sabem quines respostes possibles podria haver-hi –fins i tot si no sabem (i fins i tot quan mai ho sabrem!) quina és la resposta correcta.

Susanna Siegel
(Harvard University)

Laura Pérez
(Cornell University)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Marc Artiga i Pablo Rychter

Referències

Bibliografia suggerida

Anscombe, G.E.M. (1975). “Causality and Determination”. E. Sosa (ed.). Causation and Conditionals. Oxford: Oxford University Press, 63–81.
Anscombe, G.E.M. (1965). “The Intentionality of Sensation: A Grammatical Feature”. Metaphysics and the Philosophy of Mind: Collected Papers, Vol. II. Oxford: Blackwell [també en Noë & Thompson (eds.), 2002].
Armstrong, D.M. (1968). A Materialist Theory of the Mind. London: Routledge and Kegan Paul.
Ayer, A. (1940). The Foundations of Empirical Knowledge. London: Macmillan.
Beebe, H. (2003). “Seeing Causing”. Proceedings of the Aristotelian Society, 103 (3): 257–280.
Block, N. (2007). “Overflow, Access and Attention”. Behavioral and Brain Sciences, 30 (5–6): 530–548.
Bonjour, L. (1985). The Structure of the Empirical Knowledge. Cambridge (MA): Harvard University Press.
Bratman, M. (1999). Faces of Intention: Selected Essays on Intention and Agency. Cambridge: Cambridge University Press.
Campbell, J. (2002). Reference and Consciousness. Oxford: Oxford University Press.
Dretske, F. (2006). “Perception without Awareness”. T. Gendler i J. Hawthorne (eds.). Perceptual Experience. Oxford: Oxford University Press, 147–180.
Dretske, F. (1969). Seeing and Knowing. Chicago: University of Chicago Press.
Egan, A. (2006). “Appearance Properties?”. Noûs, 40 (3): 495–521.
Eilan, N., C. Hoerl, T. McCormack i J. Roessler (eds.) (2005). Joint Attention: Communication and Other Minds. Oxford: Oxford University Press.
Gibson, J.J. (1977). “The Theory of Affordances”. R. Shaw i J. Bransford (eds.). Perceiving, Acting, and Knowing. Toward an Ecological Psychology. Hillsdale ( NJ) Lawrence Erlbaum Associates, 67–82 [revisat i publicat en J.J. Gibson. The Ecological Approach to Visual Perception. Boston: Houghton Mifflin, 1979, cap. 8 (traducció castellana de L. Pérez. “La teoría de las potencialidades de acción”, manuscrit).
Grice, H.P. (1961). “The Causal Theory of Perception”. Proceedings of the Aristotelian Society Supplementary Volume, 35: 121-52.
Gupta, A. (2006). Empiricism and Experience. New York: Oxford University Press.
Husserl, E. (1900–01). Logical Investigations. J.N. Findlay (trad.), edició revisada per D. Moran. London: Routledge, 2001 (traducció castellana de J. Gaos i M. García Morente. Investigaciones Lógicas. Buenos Aires: Alianza, 1999).
Madary, M. (2016). Visual Phenomenology. Cambridge (MA): The MIT Press.
Macpherson, F., (2011). “Individuating the Senses”. The Senses: Classical and Contemporary Readings. New York: Oxford University Press.
Martin, M.G.F. (2002). “The Transparency of Experience”. Mind and Language, 17: 376–425.
Marr, D. (1982). Vision: A Computational Investigation into the Human Representation and Processing of Visual Information. San Francisco: Freeman Press.
Masrour, F. (2011). “Is Perceptual Phenomenology Thin?”. Philosophy and Phenomenological Research, 83 (2): 366–397.
Maund, J.B. (1995). Colours: Their Nature and Representation. Cambridge: Cambridge University Press.
McLaughlin, B. (1989). “Why Perception is not Singular Reference”. J. Heil (ed.), Cause, Mind and Reality. Dordrecht: Kluwer, 111–20.
Michotte, A. (1963). The Perception of Causality. New York: Basic Books.
Moore, G.E. (1905). “The Refutation of Idealism”. Philosophical Studies. London: Routledge & Kegan Paul [Reimprés en Moore 1993, 23–44] (traducció castellana de G. Vallejos. La refutación del idealismo. Santiago: Universidad de Chile, 1982).
Nanay, B. (2011). “Do we see apples as edible?”. Pacific Philosophical Quarterly, 92 (3): 305–322.
Nudds, M. (2003). “The significance of the senses”. Proceedings of the Aristotelian Society, 104: 31–51.
Peacocke, C. (1983). Sense and Content. Oxford: Oxford University Press.
Robinson, H., 1994, Perception. London: Routledge.
Russell, B. (1912). The Problems of Philosophy. Oxford: Oxford University Press (traducció castellana de J. Xirau. Los problemas de la filosofía. Barcelona: Labor, 1975].
Schellenberg, S. (2010). “The Particularity and Phenomenology of Visual Perception”. Philosophical Studies, 149 (1): 19–48.
Schellenberg, S. (2007). “Action and Self-Location in Perception”, Mind, 115 (463): 603–632.
Searle, J. (1995). The Construction of Social Reality. New York: The Free Press (traducció castellana d’A. Domenech. La construcción de la realidad social. Barcelona: Paidós, 1997).
Shoemaker, S. (2006). “On the Ways Things Appear”, en T. Gendler y J. Hawthorne (eds.), Perceptual Experience, Oxford, Oxford University Press, 461–480.
Shoemaker, S. (1994). “Self-Knowledge and ‘Inner Sense’” (Lecture III: The Phenomenal Character of Experience). Philosophy and Phenomenological Research, 54: 219-314.
Siegel, S. (2017). The Rationality of Perception. New York: Oxford University Press.
Siegel, S. (2014). “Affordances and the Contents of Perception”. B. Brogaard (ed.). Does Perception Have Content?. Oxford: Oxford University Press, 39–76. (traducció castellana d’A. Renero. “Potencialidades de acción y los contenidos de la percepción”, manuscrit).
Siegel, S. (2010). The Contents of Visual Experience. New York: Oxford University Press. (Traducció castellana d’A. Peláez i L. Pérez. Los contenidos de la experiencia visual. México: Instituto de Investigaciones Filosóficas, UNAM, 2017).
Smith, A.D. (2002). The Problem of Perception. Cambridge (MA): Harvard University Press.
Snowdon, P.F. (1992). “How to Interpret ‘Direct Perception’”. T. Crane (ed.). The Contents of Experience. Cambridge: Cambridge University Press, 48–78.
Soteriou, M. (2000). “The Particularity of Visual Perception”. European Journal of Philosophy, 8(2): 173–89.
Stokes, D., M. Matthen i S. Briggs (eds.) (2015). Perception and Its Modalities. New York: Oxford University Press.
Silins, N. & S. Siegel, (2014). “Consciousness, Attention and Justification”. E. Zardini i D. Dodd (eds.). Contemporary Perspectives on Scepticism and Perceptual Justification. Oxford: Oxford University Press.
Strawson, P.F. (1979). “Perception and its Objects”. G. Macdonald (ed.). Perception and Identity: Essays Presented to A.J. Ayer with His Replies. London: Macmillan [reimprés en A. Noë and E. Thompson (eds.), 2002] (traducció castellana de M. Ezcurdia i O. Hansberg. “Percepción y sus objetos”. La Naturaleza de la Experiencia, Vol. 2 Percepción. México: Instituto de Investigaciones Filosóficas, UNAM, en premsa).
Stoerig, P. & A. Cowey (1997). “Blindsight in man and monkey”. Brain, 120, 535–559.
Soteriou, M. (2000). “The Particularity of Visual Perception”. European Journal of Philosophy, 8 (2): 173–89.
Tye, M. (2009). “A New Look at the Speckled Hen”. Analysis, 69 (2): 258–263.
Tye, M. (1992). “Visual Qualia and Visual Content”. T. Crane (ed.). The Contents of Experience. Cambridge: Cambridge University Press, 158–76.
Valberg, J.J. (1992). The Puzzle of Experience. Oxford: Clarendon Press.
Williamson, T. (1990). Identity and Discrimination: Oxford: Blackwell.

Col·leccions suggerides (per any d’aparició)

Dancy, J. (ed.) (1988). Perceptual Knowledge. Oxford, Oxford University Press.
Crane, T. (ed.) (1992). The Contents of Experience. Cambridge: Cambridge University Press.
Noë, A. i Thompson, E. (eds.) (2002). Vision and Mind. Selected Readings in the Philosophy of Perception. Cambridge: The MIT Press.
Gendler, T.S. i J. Hawthorne (eds.) (2006). Perceptual Experience. Oxford: Oxford University Press.
Haddock, A. i F. Macpherson (eds.) (2008). Disjunctivism: Perception, Action, Knowledge. Oxford: Oxford University Press.
Byrne, A. i H. Logue (eds.) (2009). Disjunctivism. Cambridge (MA): MIT Press.
Adams, Jr., R.B., N. Ambady, K. Nakayama i S. Shimojo (2010). The Science of Social Vision. New York: Oxford University Press.
Nanay, B. (ed.) (2010). Perceiving the World. New York: Oxford University Press.
Macpherson, F., (ed.) (2011). The Senses: Classical and Contemporary Readings. New York: Oxford University Press.
Brogaard, B. (ed.) (2014). Does Perception Have Content? Oxford: Oxford University Press.

En espanyol:

Ezcurdia, M. i H. Olbeth (eds.) (en premsa). La Naturaleza de la Experiencia, Vol. 2 Percepción. México: Instituto de Investigaciones Filosóficas, UNAM

Com citar aquesta entrada

Siegel, Susanna i Pérez, Laura (2018). “Els problemes de la percepció”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/els-problemes-de-la-percepcio/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/los-problemas-de-la-percepcion/