Conceptes | Filosofia i Ciutadania

Considere el lector l’oració ‘Els vampirs són elegants’ i pense si està d’acord amb allò que diu. Per a emetre el seu judici, en primer lloc, haurà hagut de comprendre allò que aqueixa oració significa; seguidament, haurà hagut de reflexionar uns instants sobre el seu contingut. Operacions com la comprensió i la reflexió típicament involucren conceptes. Per a emetre el seu judici ha hagut de decidir si certa classe d’éssers, els vampirs, cau dins d’una altra classe, la de les entitats elegants. Són aqueixos termes que identifiquen classes els que generalment tenim com a paradigma quan parlem de conceptes. Aquesta capacitat de captar allò general i comú de les coses és el segell d’allò conceptual i allò que hi atorga un paper central per a donar compte del pensament i de la seua relació amb la realitat. És per això que el seu estudi té darrere una llarga tradició filosòfica. Començarem per veure algunes fites d’aquest estudi i la manera en què prefiguren les preocupacions de la filosofia de la ment, del llenguatge i de la psicologia de les últimes dècades. A continuació, veurem alguns dels debats recents més rellevants en aquests àmbits.

1. Conceptes, realitat i significat

La preocupació sobre com captem allò general i comú de les coses es remunta, com tantes altres preguntes filosòfiques, a les obres de Plató i Aristòtil. En general, les respostes que l’antiguitat oferirà depenen de posicions metafísiques sobre la naturalesa de la realitat. Si, com Plató sosté, allò que caracteritza el que les coses són –bell, quadrat, lleó– es troba en un món transcendent, el de les idees, separat del nostre, captar allò general implica ascendir fins a aquest món per a contemplar directament aqueixes idees. Si, com Aristòtil proposarà, allò que caracteritza les coses –la seua forma– és immanent a les coses mateixes, conéixer allò general implicarà un procés de separació en la nostra ment d’aquesta forma.

Els antecedents més explícits dels debats al voltant dels conceptes, tanmateix, es troben en la filosofia medieval, particularment en l’anomenat problema dels universals. Molt succintament, el problema consisteix en com caracteritzar les propietats universals que prediquem de les coses. Així, quan diem que ‘Po és un panda’, la propietat que atribuïm a Po, està en el mateix Po?, preexisteix a Po?, no és res més enllà de l’expressió lingüística ‘és un panda’? Aquesta manera de plantejar el problema posa de nou l’èmfasi en les qüestions metafísiques, és a dir, les relatives a l’existència i naturalesa d’aqueixos universals. Però, en intentar respondre-les, aquests filòsofs van desenvolupar al mateix temps una sèrie de teories al voltant de la naturalesa d’allò mental, això és, es van preguntar com han de ser els nostres pensaments perquè puguen relacionar-se amb els universals als quals es dirigeixen. És en aquest terreny on es desplega la noció de conceptus: un contingut engendrat per la ment que capta allò que tenen de comú els objectes que aquella coneix. Els medievals van dur a terme el seu estudi mitjançant un enorme aparell de distincions logicolingüístiques.

El problema dels universals va desaparéixer de l’escena filosòfica amb el col·lapse de l’escolàstica (encara que reapareix en noves formes en la filosofia analítica contemporània), però això no vol dir que l’estudi dels conceptes fora abandonat. De fet, amb el desplaçament dels interessos des dels aspectes metafísics fins a les condicions del subjecte cognoscent, l’edat moderna plantejava la necessitat d’explicar què és allò que aquest subjecte aporta al procés de coneixement. El terme més usat ara, tanmateix, no serà el de ‘concepte’ sinó més aviat el d’‘idea’, que és una representació de la realitat que es forma en la ment. Davant de l’èmfasi medieval en els aspectes lògics, la mirada dels filòsofs moderns es dirigeix principalment a les característiques de la nostra vida mental que fan possible el coneixement. Un exemple és el debat entre empiristes i racionalistes al voltant de la possibilitat de les idees innates: són totes les nostres idees derivades de l’experiència (que per a Locke inclou tant les impressions dels sentits com la reflexió sobre els nostres processos mentals)?, o hi ha idees irreductibles a l’experiència i que d’alguna manera l’antecedeixen? Aquest debat ressorgirà amb força en la discussió contemporània sobre innatisme conceptual.

La famosa “síntesi” (o, més aviat, superació) kantiana d’empirisme i racionalisme es pot entendre com un intent de delimitar què és allò que ment i món aporten respectivament al coneixement. Kant entendrà els conceptes com a representacions generals que representen quelcom com si caiguera sota una classe (v.gr., com un panda), en contrast amb les intuïcions, que venen a ser representacions singulars i immediates (v.gr., d’“això” que està ací). En el sistema kantià els conceptes no són un derivat de l’experiència sinó que a través d’aquests l’enteniment exerceix un paper actiu, en el sentit que l’experiència es conforma a aquests perquè siga possible el coneixement. Aquesta idea es resumeix en la seua coneguda formulació: “les intuïcions sense conceptes són cegues” (per a una anàlisi del contrast entre intuïció i concepte en Kant, vegeu López Fernández, 2000).

La paraula que Kant utilitza per a concepte (Begriff) és el vocable alemany més corrent per a referir-se a allò que hom capta en la comprensió (enfront d’Idee, que Kant utilitzarà per a referir-se a principis regulatius de la raó però no constitutius del coneixement, o Konzept, terme que a penes utilitza) i es pot traduir igualment com a ‘terme’. És amb aquesta doble accepció en ment com hom pot entendre el projecte amb el qual un filòsof posterior, Frege, revolucionarà la pràctica filosòfica. En el seu Conceptografia (Begriffsschrift) Frege concep una notació que li permetrà analitzar la predicació i desenvolupar-ne un càlcul en termes logicomatemàtics. Tanmateix, la noció de concepte de Frege és diferent de la de Kant. Ja hem vist que per a aquest últim els conceptes són un tipus de representacions, cosa que el connecta amb la manera en què les idees són tractades en la tradició empirista. Per a Frege, tanmateix, els conceptes són entitats abstractes i objectives, que constitueixen la referència dels predicats, més concretament, són funcions (x és una dona) que, en prendre valors, resulten en quelcom vertader (x= Anna) o fals (x = Blai). En altres paraules, Frege treu l’estudi dels conceptes de l’àmbit d’allò psicològic i el situa en el pla logicolingüístic, com ja van fer els medievals, però amb noves eines que obrin la porta a una concepció de la filosofia com a anàlisi conceptual.

En línies generals, una anàlisi conceptual suposa extraure el significat de les oracions on figura aquest concepte per a poder posar de manifest la xarxa de relacions lògiques entre aquestes. Aplicat als conceptes que tradicionalment han interessat a la filosofia –coneixement, bé, veritat…– l’objectiu últim seria trobar les condicions necessàries i suficients per a la seua aplicació. Tanmateix, la possibilitat d’aquesta empresa va ser posada gradualment en dubte, particularment a partir de les Investigacions filosòfiques de Wittgenstein. Quan observem detingudament el llenguatge, allò que veiem no són significats prefixats de les paraules sinó una sèrie d’usos d’aquestes, connectats per una “semblança de família”. Aquesta observació convida a abandonar la concepció fregeana dels conceptes com a entitats abstractes i immutables, per a inserir-los dins de les fluctuants activitats dels individus, en les quals s’entrecreuen diversos “jocs de llenguatge”. Però convida també a mirar amb recel altres formes de reificació, com la d’assimilar els conceptes a objectes mentals. Seguint aquesta petja, alguns consideren els conceptes com a habilitats, capacitats o disposicions. Per exemple, tindre el concepte d’os vindria a ser tindre una capacitat de reidentificar objectes o una certa disposició a tractar diversos objectes com a pertanyents a una mateixa classe (per a una anàlisi de la filosofia de Wittgenstein al voltant dels conceptes, vegeu Mota, 2015; per a les diferents nocions d’habilitat, vegeu Aguilera, 2008 o Destéfano, 2008).

Mentrestant, el desenvolupament de les ciències cognitives a mitjan segle XX instaura de nou la noció de representació com la pedra angular d’allò mental en general, i d’allò conceptual en particular. Tindre el concepte de rèptil suposa tindre una determinada representació mental, anomenem-la rèptil, que es dirigeix d’alguna manera a la propietat corresponent, anomenem-la rèptil. El focus dels filòsofs es dirigeix cap a la pròpia noció de representació: com és possible que rèptil, l’entitat mental, puga representar rèptil,un aspecte de la realitat? Resoldre aquesta qüestió forma part d’un dels temes centrals de la filosofia de la ment: l’estudi de la intencionalitat, és a dir, la propietat de certes coses, com els conceptes, de tindre un contingut, de ser “sobre alguna cosa”.

D’altra banda, el paper destacat que tenen els conceptes en la teorització psicològica els converteix en centre d’atenció de la filosofia de la psicologia. Entre la bateria de preguntes que en aquest àmbit s’intenta respondre es poden assenyalar tres: Quin tipus de representacions mentals són els conceptes? Quina és la seua relació amb l’experiència? Quina és la seua relació amb el llenguatge? A continuació veurem breument com es discuteixen aquestes qüestions, sovint de forma interrelacionada, en la filosofia contemporània (per a una exposició més àmplia dels problemes filosòfics dels conceptes en ciència cognitiva, vegeu Laurence i Margolis, 1999; Margolis i Laurence, 2011).

2. Conceptes com a representacions mentals

Si, com el cognitivisme sosté, la ment està poblada de representacions, què és allò que caracteritzaria les conceptuals? L’estudi empíric dels conceptes intenta respondre a aquesta pregunta inferint el tipus d’estructures que cal postular en les ments dels subjectes quan s’enfronten a tasques típicament conceptuals. Un paradigma de procés conceptual seria la categorització, és a dir, el procés d’agrupar una col·lecció d’entitats com a pertanyents a la mateixa classe. Per a explicar l’acompliment dels subjectes en tasques d’aquest tipus van sorgir tres grans tipus de teories: els conceptes com a prototips, com a exemplars o com a estructures teòriques. Les teories de prototips sostenen que un concepte (cotxe) és una abstracció dels trets més significatius (la forma, la funció) dels exemplars més típics d’una determinada categoria, de manera que, per a decidir posteriorment si un determinat vehicle és un cotxe o no, compararà aqueix vehicle amb la seua representació prototípica cotxe. Les teories d’exemplars difereixen de les anteriors en el fet que allò que s’emmagatzema no és una representació abstracta sinó un exemplar concret representatiu de la seua categoria. Els psicòlegs que consideren els conceptes com a estructures teòriques posen l’èmfasi en els principis organitzatius que governen l’estructura conceptual, principis que serien aparents, per exemple, en el canvi que experimenten els xiquets de categoritzar les coses atenent les seues propietats perceptibles (tindre aspecte de zebra) a fer-ho atenent principis interns basats en una teoria d’allò que aqueixes coses són (ser biològicament una zebra).

Les perspectives d’aquestes teories per a donar compte de la naturalesa dels conceptes han sigut qüestionades des de dos fronts. D’una banda, Jerry Fodor (1998) ha argumentat que els seus constructes no tenen les característiques necessàries per a satisfer certes propietats fonamentals dels conceptes, com la composicionalitat i el seu caràcter públic. La composicionalitat es refereix al fet que els conceptes poden unir-se entre si per a formar un nou concepte, el contingut del qual depén del contingut dels conceptes constituents i del seu mode de composició. Així, els conceptes pare i mare poden formar el compost pare de mare o mare de pare, on de fa referència a alguna mena de relació, de manera que cada compost designa una classe diferent d’entitats. En últim terme, un pensament seria un compost de conceptes que pot ser avaluat com a vertader o fals (v.gr., mon pare estima ma mare). Aquesta possibilitat de recombinar els mateixos conceptes de diverses maneres explica la sistematicitat del pensament, és a dir, la relació existent entre la capacitat de pensar, per exemple, mon pare estima ma mare i ma mare estima mon pare. Fodor considera que prototips, exemplars o teories no poden satisfer la composicionalitat. Pensem, per exemple, que els conceptes peix i mascota són els seus corresponents prototips (o exemplars, o teories) i considerem ara el compost peix mascota: el prototip d’aquest últim és diferent dels prototips per a peixos i mascotes. Això significa que peix fa una contribució diferent en peix mascota de la que fa en peix perillós o peix abissal, violant així la composicionalitat, que demanda que els conceptes facen sempre la mateixa contribució.

El caràcter públic, per part seua, vol dir que un concepte qualsevol pot ser compartit per diferents individus. Encara que tu i jo tinguem experiències perceptives molt diferents dels narvals (tu mai n’has vist un) i fins i tot creences diferents (tu penses que és un peix), hi ha quelcom que compartim que permet que fem generalitzacions (tots dos estimem els narvals) i que puguem tindre discussions racionals (haurien de ser objecte d’especial protecció?). De nou, Fodor considera que les teories anteriors no satisfan aquest requisit: atés que el meu prototip (exemplar, teoria) i el teu difereixen, en realitat no compartim el concepte.

El diagnòstic de Fodor és que les teories fracassen perquè postulen que els conceptes tenen estructura: composicionalitat i caràcter públic demanarien identitat entre els nostres conceptes, però això resulta impossible si els conceptes tenen estructura, atés que sempre hi haurà diferències entre els prototips, els exemplars o les teories dels diferents individus, o fins i tot d’un mateix individu al llarg del temps. En conseqüència, Fodor proposa que l’única teoria dels conceptes capaç de satisfer aqueixes propietats és l’atomisme, és a dir, la idea que els conceptes són representacions mentals sense estructura. Aquesta concepció, tanmateix, no és molt popular entre els psicòlegs i el debat continua obert.

El segon front contra les teories psicològiques té a veure amb l’heterogeneïtat de les estructures proposades. Partint de la base que cadascuna d’aqueixes teories té èxit en àmbits o tasques cognitives determinades, Edouard Machery (2009) argumenta que ‘concepte’ no és un constructe psicològic unificat, és a dir, no constitueix una classe natural i la seua utilitat en la teorització psicològica és qüestionable, de manera que és possible prescindir d’aquest en l’ontologia mental. Davant d’aquesta posició eliminativista s’han assajat alternatives com el pluralisme (a un concepte corresponen una pluralitat de representacions) o la hibridació (un concepte és una amalgama de representacions diferents), però caldrà veure si aquestes posicions poden salvar-se de les crítiques de Fodor.

3. Conceptes i experiència

Una característica indiscutible dels conceptes és la seua capacitat per a anar més enllà de la immediatesa. Aquesta és una de les propietats que distingiria allò conceptual d’allò perceptiu: un estat perceptiu normal, com veure una muntanya, depén del fet que la muntanya estiga ací present, i en un estat anòmal, com l’al·lucinació, l’objecte es percep “com si” estiguera present, però la presència, real o “virtual” de l’objecte, no és necessària per a pensar sobre aquest. De la mateixa manera puc concebre allò inexistent, raonar sobre casos hipotètics, pensar en entitats abstractes, etc. Relacionat amb això, els conceptes s’han entés tradicionalment com a entitats amodals, és a dir, mentre els perceptes necessàriament estan lligats a una modalitat específica de les nostres experiències sensorials (visual, auditiva, etc.) els conceptes no semblen estar-hi lligats a cap. Aquesta posició ha estat qüestionada pels neoempiristes contemporanis. Així, Jesse Prinz (2002) sosté que els conceptes són còpies de representacions perceptives que és possible reutilitzar quan l’estímul no hi està present (per a una exposició del seu enfocament, vegeu Destéfano i Perot, 2010, o Contreras Kallens, 2014).

Quina és la relació aleshores dels conceptes amb l’experiència? El debat sobre les idees innates entre racionalistes i empiristes s’havia saldat amb avantatge per a aquests darrers, amb la idea general que la ment posseeix mecanismes que permeten abstraure els conceptes de l’experiència. Tanmateix, la ciència cognitiva va tindre en els seus inicis una orientació innatista, especialment notable en la visió de Chomsky sobre el caràcter innat del llenguatge i l’existència d’una gramàtica universal comuna a tota l’espècie. Ara bé, aquesta tesi és compatible amb alguna mena d’innatisme merament formal, on allò que es posseeix són determinats biaixos o disposicions innats. Però dir que hi ha conceptes innats és un poc més fort: és sostindre que hi ha representacions mentals amb continguts preestablerts. Cal assenyalar dos tipus de suport a favor d’aquesta tesi.

Un d’aquests procedeix dels estudis de la psicologia del desenvolupament. Per a donar compte de les habilitats que demostren els xiquets de molt pocs mesos, alguns psicòlegs, com Elizabeth Spelke (2000) o Susan Carey (2009), postulen l’existència de conceptes fonamentals, que constituirien el coneixement nuclear que permetria a la ment infantil organitzar la seua experiència del món. A diferència dels primers racionalistes, que donaven suport a les tesis innatistes per a conceptes que presumien irreductibles a l’experiència, com déu o infinit, els innatistes contemporanis pensen més aviat en conceptes de caràcter molt bàsic, com objecte, causa o multitud. Aquests conceptes permetrien classificar la realitat en categories generals que serien instrumentals per a la posterior adquisició de conceptes més específics relatius a l’experiència concreta. Ara bé, existeix el risc evident que els conceptes proposats corresponguen senzillament a biaixos dels mateixos teòrics a l’hora de donar nom a les capacitats infantils, reïficant-les en entitats a les quals es dona certa aparença d’objectes mentals. De manera que continua sent matèria de debat si la ment infantil no pot explicar-se amb una ontologia menys carregada, en termes de predisposicions o biaixos.

Un segon tipus de consideracions procedeix de l’innatisme radical de Fodor (1975), que va sostindre que tots els conceptes són innats. El seu argument inicial es basa en açò següent: si el procés d’aprenentatge conceptual consisteix a posar a prova hipòtesis (‘això és un ocell’), que després seran aprovades o desmentides per l’experiència, és necessari que el subjecte es forme el pensament corresponent al cap (això és un ocell). Però per a formar aquest pensament cal que el subjecte compte ja amb el concepte en qüestió (ocell). En altres paraules, tot allò que proporciona l’experiència és l’ocasió per a activar un determinat concepte (per a exposicions crítiques de l’innatisme de Fodor, vegeu Gomila, 1991 o Hernández Borges, 1997). Posteriorment (Fodor, 1998) modificarà les seues tesis per a argumentar no ja que tots els conceptes (no compostos) són innats, sinó que tots són primitius, és a dir, no derivats de cap altra estructura mental. La majoria dels autors rebutja aquest innatisme extrem per considerar-lo senzillament implausible. Els innatistes moderats, com Steven Pinker, consideren que el nombre de conceptes innats és relativament menut, en la línia dels conceptes bàsics postulats pels psicòlegs del desenvolupament, si bé la via per a arribar a aquests és l’anàlisi dels trets semàntics compartits per paraules d’una certa categoria. Per exemple, els verbs causatius com ‘matar’ o ‘curar’ remetrien a algun concepte comú de causació.

La relació dels conceptes amb l’experiència es replanteja a mesura que augmenta l’èmfasi contemporani en el paper que el cos exerceix en la cognició. El cognitivisme tradicional estava associat al computacionalisme, que sosté una visió de la ment com un mecanisme de processament d’informació per a la manipulació de símbols mitjançant regles. Un concepte, en aquest enfocament, venia a ser una mena de símbol interpretat, és a dir, una entitat que és, d’una banda, manipulable en funció de les seues propietats formals però, per una altra, que posseeix un determinat contingut. El paper del cos seria merament el de proporcionar estímuls perceptius. Aquesta concepció de la ment està hui en dubte amb l’auge de l’anomenada cognició corpòria (embodied), en la qual s’atorga al cos un paper constitutiu de la cognició. En altres paraules, el nostre món mental reflectiria de manera essencial els patrons d’interacció corporal amb l’entorn. Aquest enfocament s’estén fins als conceptes, cosa que pot fer-se de manera moderada o radical. La versió més moderada manté la tesi dels conceptes com a representacions mentals però en qüestiona la independència respecte a les modalitats de la percepció i fins i tot la mateixa distinció entre allò perceptiu i allò conceptual (Barsalou, 1999). Els conceptes estarien ancorats en l’experiència dels subjectes amb el seu entorn i en reproduirien elements característics. Una font de suport per a aquestes tesis vindria donada pels patrons d’activació neuronal associats al pensament. Per exemple, tindre pensaments amb conceptes de moviment (córrer, saltar) comporta activació de les àrees sensoriomotores encarregades dels moviments corresponents. La versió radical rebutja el representacionalisme i suggereix que s’abandone la noció de concepte com la unitat de la cognició per a reemplaçar-la per altres tipus d’objectes i processos basats en els patrons d’interacció acoblada amb l’entorn (Wilson i Golonka, 2013). No obstant això, un problema comú per a totes les versions és com donar compte dels conceptes abstractes (postveritat, tirania). D’una banda, no està clar que es puguen associar a patrons sensoriomotors específics. Per una altra, sembla difícil explicar-los abandonant tots els supòsits representacionalistes. En arribar a aquest terreny, totes les mirades es giren cap al llenguatge

4. Conceptes i llenguatge

Hi ha una relació òbvia entre l’estudi dels conceptes i l’estudi del llenguatge. Com hem vist, els conceptes s’expressen en predicats i la manera més natural d’anomenar-los és mitjançant els noms comuns del nostre llenguatge. De manera que molts filòsofs situen l’estudi dels conceptes dins del projecte més general de produir una teoria del significat de paraules i d’oracions. Això es veu més clarament en aquells que connecten amb les tesis fregeanes, però fins i tot en les concepcions més naturalistes, que incideixen en la naturalesa psicològica dels conceptes en tant que representacions mentals, les teories sobre aquests conflueixen inevitablement en una indagació sobre el llenguatge.

En realitat, el marc mateix en el qual es construeix el cognitivisme clàssic adopta, d’una manera o d’altra, la idea que el món del pensament constitueix una varietat de llenguatge. La tesi no és nova: la podem ja trobar en Guillem d’Occam, que postula un llenguatge mental universal del qual deriven les llengües parlades i escrites. Però és Fodor (1975), de nou, qui popularitzarà la tesi d’un llenguatge del pensament, en el qual els conceptes són les peces bàsiques amb propietats semàntiques –es refereixen al món– i sintàctiques –són combinables d’acord amb regles que només atenen la seua forma. Les oracions del llenguatge natural es limiten a expressar les oracions d’aqueix llenguatge del pensament i hi ha, en general, una correspondència 1:1 entre les paraules de la nostra llengua i els conceptes que expressen. Així, ‘drac’ (paraula) expressa senzillament drac (concepte) que al seu torn denota drac (propietat del món).

Encara que la majoria dels autors no comparteixen la rigidesa dogmàtica dels postulats de Fodor, molts d’ells encara busquen en l’estructura lingüística la clau de l’estructura conceptual. Ja hem vist un exemple en Steven Pinker, per al qual el llenguatge és una finestra cap al pensament, però fins i tot en autors allunyats del cognitivisme clàssic i més pròxims a les tesis de la cognició corpòria, s’atorga al llenguatge un paper constitutiu en allò conceptual. Un exemple el trobem en la lingüística cognitiva, per a la qual el llenguatge no es limita a expressar el pensament sinó que hi està inextricablement enllaçat amb aquest. Una varietat popular d’aquest corrent és la teoria de metàfores conceptuals, desenvolupada per Georg Lakoff i Mark Johnson (1980), per als quals el nostre pensament i la nostra conducta estan modelats per les metàfores, enteses com les aplicacions de les propietats d’un domini per a entendre’n un altre, com en l’amor és un viatge. Aquesta metàfora organitza la nostra comprensió del fenomen en qüestió i la constreny cap a determinades possibilitats i n’enfosqueix d’altres. En conseqüència, el concepte amor no és un element fix sinó que el seu significat canvia en canviar la metàfora en la qual es troba inserit, per exemple, a l’amor és una guerra. D’altra banda, la tesi apareix sovint associada a la cognició corpòria, en el moment que se sosté que les metàfores estan bàsicament relacionades amb la nostra experiència corporal (per a una breu exposició de les metàfores conceptuals i la seua relació amb la cognició corpòria, vegeu Flumini i Santiago, 2016).

Un segon exemple es troba en els intents neoempiristes d’ancorar els conceptes en l’experiència perceptiva. Ja hem vist les dificultats que presenten aquestes tesis per a donar compte dels conceptes abstractes. Ara bé, aquests conceptes ens arriben a través del llenguatge, que constitueix una varietat particular d’experiència perceptiva. Això permet albergar la tesi que quan pensem en una cosa abstracta allò que fem és reutilitzar els mecanismes que produeixen aqueixos perceptes lingüístics, bé siguen auditius o visuals. La posició sembla desembocar en una varietat de nominalisme, on els conceptes no serien una altra cosa que les mateixes paraules.

La qüestió de la relació entre conceptes i llenguatge porta també a preguntar-se per l’especificitat de les capacitats conceptuals en la nostra espècie. En altres paraules, som els humans les úniques criatures que fem servir conceptes? És obvi que els animals no humans tenen capacitats de discriminació i categorització: són suficients per a atribuir-los pensament conceptual? Hans-Johann Glock (2009) ha defensat que la conceptualització posseeix una dimensió normativa, que porta aparellada la capacitat per a reconéixer les errades comeses en les nostres categoritzacions i que estaria present en alguns animals, com els grans simis. Uns altres, com Elisabeth Camp (2009), han posat l’accent en el fet que les habilitats conceptuals suposen la capacitat de desvincular-se de l’estímul immediat, de manera que el raonament instrumental (és a dir, aquell que requereix que l’individu conceba unes finalitats no presents en l’entorn, de manera que es proporcione els mitjans per a aconseguir-los), seria el terreny on trobar una concepció mínima de concepte aplicable tant a humans com a alguns animals (per a una anàlisi dels conceptes en animals que considera Glock i Camp, vegeu Aguilera, 2010).

En qualsevol cas, les relacions entre conceptes i llenguatge són més complexes que allò que aquestes breus anotacions permeten ressenyar. Emulant allò que Homer Simpson diu de l’alcohol, el llenguatge sembla ser la causa i, alhora, la solució de tots els problemes de l’estudi dels conceptes.

5. Conclusió

Els debats actuals al voltant dels conceptes, si bé modelats per les maneres en les quals la psicologia aborda el seu estudi, entronquen amb preocupacions filosòfiques antigues. Les quatre grans respostes que històricament s’han assajat per a la pregunta ‘què són els conceptes’ –representacions mentals, entitats abstractes, habilitats o capacitats, o senzillament objectes lingüístics–reapareixen en el pensament contemporani en formes diverses. L’opció que un filòsof subscriga referent a això marcarà notablement la seua agenda explicativa, fins al punt que aconseguir una teoria unificada i omnicomprensiva dels conceptes s’antulla pràcticament impossible.

Fernando Martínez-Manrique
(Universidad de Granada)

Traducció: Marisa Serra
Revisió tècnica: Victor M.Verdejo

Referències

Agüero, G., Urtubey, L. i Vera Murúa, D. (eds., 2008) Conceptos, creencias y racionalidad. Córdoba (Argentina): Brujas.
Aguilera, M. (2008) Conceptos como habilidades: clasificar vs. identificar. En Agüero et al., pags. 45–52.
Aguilera, M. (2010) Animales sin lenguaje en el espacio de los conceptos. Teorema, 29: 25–38.
Aguilera, M., Danón, L. i Scotto, C. (2015) Conceptos, lenguaje y cognición. Córdoba (Argentina): Universidad Nacional de Córdoba.
Barsalou, L. (1999) Perceptual symbol systems. Behavioral and Brain Sciences, 22: 577–660.
Camp, E. (2009) Putting thoughts to work: Concepts, systematicity, and stimulus independence. Philosophy and Phenomenological Research, 78: 275–311. (traducción: Poniendo en marcha los pensamientos. Conceptos, sistematicidad e independencia del estímulo. En Aguilera et al. 2015, pags. 149–210).
Carey, S. (2009) The Origin of Concepts. Oxford: Oxford University Press.
Contreras Kallens, P. A. (2014) Palabra y concepto: Acercamiento a un eliminativismo conceptual en ciencia cognitiva. Revista Colombiana de Filosofía de la Ciencia, 14: 139–160.
Danón, L. (2008) Discriminar, identificar, conceptualizar. En Agüero et al., 187–194.
Destéfano, M. (2008) El requisito de generalidad y un análisis conceptual de las nociones de “habilidad” y “capacidad cognitiva”. En Agüero et al., pags. 195–200
Destéfano, M. i Perot, M. C. (2010) Una guía para el comprador de empirismo de conceptos de Jesse Prinz. Cuadernos de Filosofía, 55: 9–37.
Duarte, A. i Rabossi, E. (eds, 2003) Psicología cognitiva y filosofía de la mente: Pensamiento, representación y conciencia. Madrid: Alianza.
Flumini, A. i Santiago, J. (2016) Metáforas y conceptos abstractos: Las contribuciones del Grounded Cognition Lab de la Universidad de Granada. En M. C. Horno Chéliz, I. Ibarretxe Antuñano i J. L. Mendívil Giró (eds.) Panorama actual de la ciencia del lenguaje. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza.
Fodor, J. (1975) The Language of Thought. Cambridge, MA: Harvard University Press (traducción: El lenguaje del pensamiento. Madrid: Alianza, 1984)
Fodor, J. (1998) Concepts: Where Cognitive Science Went Wrong. Oxford: Oxford University Press. (traducción:Conceptos: Donde la ciencia cognitiva se equivocó. Barcelona: Gedisa, 1999)
Glock, H.-J. (2009) La mente de los animales: Problemas conceptuales. Oviedo: KRK. (v.o. Animal Minds: Conceptual Problems. Manuscrito sin publicar, 2008) (versión inglesa aquí).
Gomila Benejam, A. (1991) El innatismo de Fodor: Consideraciones críticas. Estudios de Psicología, 45: 35-48.
Hernández Borges, R. El innatismo de conceptos en la teoría de Fodor: Problemas y consecuencias. Laguna: Revista de Filosofía, 4: 77-90.
Lakoff, G. i Johnson, M. (1980) Metaphors We Live By. Chicago: University of Chicago Press. (traducción: Metáforas de la vida cotidiana. Madrid: Cátedra, 1986)
Laurence, S. i Margolis, E. (1999) Concepts and cognitive science. En E. Margolis i S. Laurence, (eds.) Concepts: Core Readings. Cambridge, MA: MIT Press.
López Fernández, A. (2000) Intuición y concepto en Kant. Diálogos, 35: 143–188.
Machery, E. (2009) Doing without Concepts. Oxford: Oxford University Press.
Margolis, E. and Laurence, S. (2011) Concepts. Stanford Encyclopedia of Philosophy.
Mota, S. (2015) Wittgenstein en torno a los conceptos. Análisis. Revista de investigación filosófica, 2: 195–219.
Pérez, D. (2003) I. Interfaz disciplinal y conceptos mentales: Tres teorías acerca de los conceptos mentales: algunas consecuencias para la filosofía de la mente. En Duarte i Rabossi, pags. 31–54.
Pérez, D., Español, S., Skidelsky, L. i Minervino, R. (comps., 2010) Conceptos. Debates contemporáneos en filosofía y psicología. Buenos Aires: Catálogos.
Pinker, S. (2007) The Stuff of Thought. London: Penguin. (traducción: El mundo de las palabras. Barcelona: Paidós, 2007)
Prinz, J. J. (2002) Furnishing the Mind: Concepts and Their Perceptual Basis.Cambridge, MA: MIT Press.
Rabossi, E. (2003) I. Interfaz disciplinal y conceptos mentales: Psicólogos, filósofos e interfaces. En Duarte i Rabossi, pags. 15–30.
Ramos, R. (2010) Conceptos: desde la filosofía de la mente a la psicología cognitiva. Praxis: Revista de psicología, 18: 125-148.
Spelke, E. (2000) Core knowledge. American Psychologist, 55: 1233–1243.
Vallejos, G. (2002). Conceptos, Representaciones y Ciencia Cognitiva. Revista de Filosofía, Vol. LVIII, 145-170.
Wilson, A. D. i Golonka, S. (2013) Embodied cognition is not what you think it is. Frontiers in Psychology, 4:58: 1–13.

Entrades relacionades

Psicologia (Filosofia de la)

Com citar aquesta entrada

Martínez-Manrique, Fernando (2019) “Conceptes”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/conceptes/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/conceptos/.