Causalitat

1. Introducció

Des d’un punt de vista filosòfic, la causalitat és una categoria metafísica fonamental. Açò significa que forma part de l’estructura més bàsica de la realitat o, en tot cas, de l’estructura del nostre esquema cognitiu per a organitzar-la, comprendre-la i explicar-la. Aquestes idees no han impedit, per descomptat, que molts filòsofs hagen defensat que no hi ha causalitat “real”, o que no la necessitem en les nostres millors teories sobre la realitat. Uns altres, és clar, han defensat just el contrari. La meua intenció és oferir una visió panoràmica de les diferents posicions que han rebut major consideració en el darrer mig segle i, per tant, en l’actualitat, sobre la naturalesa de la causalitat. En grans rètols, serien aquestes: teories condicionals, teories nomològiques, teories disposicionalistes, teories de processos, i teories intervencionistes. Vegem-ho.

2. Teories condicionals

Les teories condicionals són potser les que durant més temps han ocupat un paper predominant en les discussions filosòfiques sobre causalitat. El seu punt de partida és la intuïció que allò que anomenem causa sol ser alguna condició, de manera que la relació causal puga ser entesa mitjançant algun condicional. Així, una causa podria ser una condició necessària (si açò no ocorre, llavors tampoc ocorre açò altre), o suficient (si ocorre açò, açò també ocorre), o potser ambdues: (si i nomésquan ocorre allò primer, ocorre allò segon). L’anàlisi més elaborada en termes condicionals clàssics és l’anàlisi de les causes com a condicions INUS de John Mackie (1980). Segons Mackie, la causa és un conjunt de condicions necessàries; però el conjunt que és causa és, al seu torn, una condició suficient i no necessària per al seu efecte: un altre conjunt de condicions necessàries podria haver-lo determinat. Per exemple, l’incendi de Doñana al’estiu de 2017 podria haver tingut diferents condicions suficients: un piròman incendia el bosc, una companyia de gas que vol obrir un pou prop del parc contracta un sicari especialista que provoca el foc, una barbacoa es descontrola en el càmping proper, etc. Suposem que la causa de l’incendi és l’acció d’un piròman. La seua acció necessita, o inclou, un munt de condicions sense les quals no pot ser duta a terme amb èxit: ha d’haver-hi vent en la direcció apropiada, suficient oxigen en l’aire, una metxa en bon estat, ningú que descobrisca el piròman en l’acte, etc. Dins del conjunt de condicions necessàries seleccionem, en funció dels interessos de l’explicació, una de les condicions com la causa. Si som inspectors de la Junta d’Andalusia, per exemple, la falta de vigilància que va rebre el parc aqueix dia podria ser la nostra causa seleccionada. Finalment, doncs, la causa és una condició INUS: és insuficient, ja que la falta de vigilància no n’és prou per a declarar l’incendi, però és part necessària de la condició suficient que és l’acció del piròman.

Tanmateix, malgrat el caràcter intuïtiu de l’anàlisi, fins i tot en la versió de Mackie, l’anàlisi de la causalitat en termes de condicions suficients/necessàries s’enfronta a conegudes dificultats. Per exemple, l’asimetria causal es perd, ja que si c és condició necessària para e, e és condició suficient per a c; i viceversa. Per exemple, per a escriure ‘dany’ és necessari escriure ‘ny’; i és suficient amb escriure ‘dany’ per a escriure ‘ny’. A més, no tota condició necessària o suficient és causa: escriure ‘ny’ no és causa d’escriure ‘dany’; igual que el foc de l’incendi no és la seua causa, encara que no hi haja incendi sense foc. Més encara, la relació lògica que expressa el condicional material (‘si … aleshores …’) és incapaç de donar compte de casos hipotètics o merament possibles. L’anàlisi en termes de condicions necessàries o suficients, no sembla anar més enllà de la constatació de regularitats: passa açò, i passa o no passa allò altre. Però, pensant en termes causals, allò que ens interessa és més aviat què succeiria si … o què hauria succeït encara que … Per açò alguns filòsofs, sense abandonar l’anàlisi condicional, han volgut reforçar-lo mitjançant el condicional contrafàctic.

3. Teories contrafactualistes

Segons l’anàlisi contrafàctica, davant de l’incendi de Doñana, el coneixement de les condicions és important també per a poder controlar, predir, o evitar situacions semblants: si hi haguera hagut una millor atenció i vigilància del parc, l’incendi de Doñana s’hauria evitat; per açò la falta de vigilància és la causa de l’incendi. Naturalment, la dificultat estreba en com fonamentar la veritat d’aquest tipus d’enunciats sobre situacions purament possibles. La teoria de David Lewis (1973, 1986), encara la demés renom, proposa l’existència de mons possibles en els quals de fet ocorren els successos contrafàctics rellevants, i la veritat dels contrafàctics causals depén de la proximitat, mesurada en termes de semblança, dels mons possibles on els successos possibles ocorren. Així, el contrafàctic ‘si hi haguera hagut una millor atenció i vigilància del parc, l’incendi de Doñana s’hauria evitat’, és vertader si: el món en el qual hi ha una millor atenció i vigilància del parc (en realitat, un parc extremadament paregut a Doñana en els aspectes rellevants al cas) i en el qual no ocorre l’incendi, està més prop del nostre món actual que el món possible en el qual hi ha una millor atenció i vigilància però en el qual s’incendia (un parc d’allò més semblant a) Doñana.

Al marge del preu que cal pagar en termes de realisme de mons possibles, la proposta de Lewis, i les propostes contrafàctiques en general, s’enfronten a altres problemes propis de la temàtica causal. Situacions causals d’anticipació i de sobredeterminació de l’efecte són font de dificultats. Suposem que el sicari de la companyia de gas es disposa a incendiar Doñana just quan descobreix al piròman i decideix no intervenir-hi. En aquest cas, no és cert que ‘si el piròman no hi haguera realitzat la seua acció, no hi hauria hagut incendi’; ja que el sicari espera a l’aguait, per si el piròman falla, per a executar el seu treball. Per tant el contrafàctic rellevant no ajuda a determinar la causa de l’incendi. El problema sembla accentuar-se si suposem que els dos, piròman i sicari, duen a terme la seua acció, i.e., en casos típics de sobredeterminació. (Jonathan Schaffer (2008) ha muntat sobre aquest tipus de situacions tot un atac al realisme casual).

Però segurament la major dificultat de les propostes condicionals és el seu biaix regularista. Els condicionals amb prou feines aconsegueixen recollir patrons de regularitat, i la causalitat s’eludeix sense un vincle real, més fort, entre repeticions més o menys semblants. Fins i tot en els condicionals contrafàctics la dependència entre antecedent i conseqüent es desvia a la semblança entre mons, i les teories de contrafàctics solen apel·lar a lleis naturals per a donar compte de les condicions de veritat dels condicionals: en la versió de Lewis, una de les mesures de semblança entre mons és que comparteixen lleis.

4. Teories nomològiques

Entre les teories nomològiques, segurament la més desenvolupada és la de David Armstrong (1983, 1997). Segons Armstrong els casos de causalitat són exemplificacions concretes de lleis naturals, i les lleis són, al seu torn, relacions de necessitació entre els universals exemplificats en els estats de coses implicats. Les lleis, diu Armstrong, no recullen simples patrons de regularitat, ja que, si així fora, no hi hauria distinció entre generalitzacions universals, com ‘tots els corbs són negres’ i autèntiques lleis, com ‘els cossos s’atrauen en funció de les masses i la distància’. Les lleis són relacions naturals necessàries entre les propietats universals, com tenir massa, posseir energia, força, etc., que ocorren exemplificades en particulars concrets; per açò poden sustentar les relacions causals que fan vertaders els condicionals rellevants.

Un dels aclamats avantatges de les teories nomològiques és el seu naturalisme: Armstrong no necessita cap recerca empírica per a defensar la seua teoria, però pot afirmar amb confiança que una de les labors de la ciència és descobrir relacions nomològiques i propietats universals. La metafísica es veu així reforçada pel seu vincle amb la labor científica: la ciència descobreix lleis i propietats; la metafísica defensa que les lleis que la ciència descobreix són relacions denecessitació entre universals aristotèlics exemplificats en estats de coses particulars.

Però les teories nomològiques també tenen les seues dificultats. Una que pot semblar fonamental és la possibilitat d’ocurrència de fets causals singulars que no estiguen governats per cap llei, com ha defensat, per exemple, Michael Tooley (1997). Tanmateix, i al marge de la possibilitat singularista, també la gran dificultat per a les propostes nomològiques resideix en el fet de donar compte de la naturalesa de la connexió causal mateixa. Per a salvar la mera regularitat i poder parlar de causalitat, les lleis naturals han de portar algun tipus de necessitat. Ja hem vist que Armstrong proposa una relació nomològica, físicament necessària, entre les propietats universals que conformen la llei. Però, quina relació és aquesta? On fonamentar-la? Per descomptat, diu Armstrong, no en la naturalesa dels universals en la llei, ja que el nostre món podria haver estat governat per altres lleis naturals i, per tant, els mateixos universals podrien haver entrat en relacions nomològiques diferents. Però, si la connexió no pot fonamentar-se en les propietats, què vol dir que és necessària? Mumford (2004) ha plantejat aquesta dificultat a mode de dilema: o la relació entre les propietats universals és interna, i per tant, està fonamentada en la seua naturalesa, o és externa i, per tant, és independent de les propietats. En el primer cas, les lleis naturals són supèrflues, ja que ens n’hi ha prou amb la naturalesa de les propietats per a comprendre l’estructura de la realitat. En el segon cas, les lleis no governen, ja que existeixen al marge de la naturalesa dels fets que suposadament les exemplifiquen. Naturalment, Mumford defensa que en la naturalesa de les propietats està la clau per a la comprensió del comportament de la realitat i, per tant, les lleis són innecessàries, o secundàries, en l’explicació.

5. Teories disposicionalistes

La teoria de Mumford sobre la causalitat és una de les teories disposicionalistes més seguides en l’actualitat. Per què disposicionalista? En coherència amb la seua proposta sobre el dilema anterior, Mumford defensa el paper últim de les propietats per a l’explicació del moviment i canvi de la realitat. Però, si és que han de realitzar aquesta labor explicativa, les propietats no poden ser categòriques, ja que tornaríem a la imatge humeana del món, on les relacions entre ocurrències són una pura qüestió de fet: la sal es dissol en aigua, però les mateixes estructures moleculars podrien no trencar els seus enllaços en el mateix mitjà químic. Així, juntament amb Rani Anjum (2011), Mumford ha defensat que la realitat està causalment estructurada perquè les propietats tenen poders causals; o, més aviat, les propietats són conjunts de poders causals o disposicions: igual que molts samoiedes tiren d’un mateix trineu i sumen o resten força a la dels altres gossos i a la força que exerceix el mateix trineu i la seua càrrega, els poders causals es combinen en el compost causal, de vegades amb els altres, unes altres vegades contra els altres, per a produir un efecte. La causalitat resulta aleshores una relació interna entre tots els poders relacionats i la connexió necessària que Hume no va poder trobar es tradueix en la tendència natural al comportament, pròpia o essencial, dels poders de les coses.

Com ja va assenyalar Evan Fales (1993), la conseqüència d’una concepció interna de la causalitat, com la de Mumford, és una metafísica carregada de potencialitats i possibilitats reïficades en la naturalesa de les coses. Atesa la quantitat de possibles combinacions de poders que possiblement contribueixen a un resultat causal, tot element que conforma, o pot conformar, el compost causal ha de tenir una naturalesa enormement complexa: una naturalesa que incloga qualsevol relació possible amb tots els altres, també els possibles, elements. Però açò pot resultar, si més no, contraintuïtiu; com a màxim, ad hoc.

6. Teories de processos

Les teories de poders causals i disposicions ràpidament es converteixen en teories de processos. És fàcil imaginar la “realització” d’un poder causal com el desplegament d’una activitat que anirà canviant el seu curs a mesura que s’activen altres poders al seu pas. Causes i efectes van perdent la seua naturalesa independent, i la causalitat deixa de ser una relació entre diferents elements per a ser un procés. Encara que les teories disposicionalistes no tenen per què ser reduccionistes, les teories causals de processos sí que van tindre en els seus començaments un fort caràcter fisicalista i encara molts pensen que no hauria de perdre’l, ja que si la causalitat és un procés, aquest ha de poder cercar-se, i trobar-se, empíricament entre els fenòmens físics que la ciència estudia. I la ciència proposa processos per onsevulga: ones electromagnètiques que es propaguen en l’aire, informació sobre el passat que es transmet al futur, la llum obrint-se pas en l’espai… Wesley Salmon (1984, 1998) va defensar que dos processos, o dues parts temporals d’un mateix procés, estan causalment relacionats quan entre ells es transfereix algun element empíricament determinable. La quantitat de moviment transferida entre el peu i la pilota en una balonada és bon exemple de transferència causal entre processos: la pilota conserva la marca (una certa quantitat de moviment) després de la seua interacció amb el peu. Segons Phil Dowe (2000) i Max Kistler (2006) la transferència no és sinó la permanència en el temps de quantitats conservades, i.e., les propietats quantitatives (moment, energia, càrrega…) que apareixen en les lleis més fonamentals de la física.

Un problema que he assenyalat per a aquestes teories (García-Encinas, 2004) és que la transferència, igual que la permanència, d’una propietat no és sinó la identitat d’aqueixa propietat en el temps; però identitat i causalitat són categories metafísiques irreductibles entre si. Tanmateix, en la seua versió més fisicalista, les teories de processos s’enfronten a altres problemes, com la incapacitat per a acomodar molts fets causals. Com en l’exemple d’Anjum i Mumford (2013), si Tom s’enrojola quan Tina toca accidentalment el seu genoll, és cert que certa quantitat d’energia passa de la mà de Tina al genoll de Tom; però la mateixa quantitat d’energia passa de la mà de Ron al genoll de Tom sense que Tom s’enrojole: molts altres factors, socials, psicològics, sexuals, etc., han de tindre’s en compte per a explicar l’efecte de la mà de Tina en el genoll de Tom; i tanmateix, aquests factors no són fàcilment traduïbles a lleis físiques fonamentals i quantitats conservades.

Les teories de processos tenen l’avantatge de recollir tots els avanços en teoria de la probabilitat. Salmon, per exemple, va analitzar les interaccions entre processos causals mitjançant, allò que ell va denominar, forquilles causals. Per exemple, el “principi de la causa comuna” -que acaba dient que quan les coincidències són recurrents has de cercar una causa comuna- regeix les forquilles conjuntives, aquelles que representen la producció d’un nou procés. Així, si la probabilitat de dos processos junts és major que la seua probabilitat per separat, llavors hi haurà una causa comuna que explique la dependència estadística entre els dos processos, i la seua independència causal: l’incendi de Doñana no causa la construcció d’un nou gasoducte, però si les probabilitats de l’incendi i el gasoducte junts són majors que les seues probabilitats independents … cal tractar de trobar-hi una causa comuna. Aquestes formes i d’altres de relacions estadístiques, juntament amb l’ús de xarxes bayesianes i grafs per a la representació de mapes de probabilitats i dependència estadística entre ocurrències, ha generat tot un complex de noves idees en epistemologia i metodologia causal.

7. Teories agencials

La proposta de Jon Williamson (2005) és una forma sofisticada de les teories agencials més clàssiques com la de Huw Price (1991, 1996) o la teoria intervencionista de James Woodward (2003). Segons Williamson, els càlculs de probabilitat són mesures racionals de fonamentació de creences i prediccions i, per açò mateix, també les relacions causals que els mapes de distribució i variació de probabilitats representen són útils per al control i l’explicació de la realitat. En el marc de les teories agencials, la causalitat adquireix un caràcter antropològic irreductible: no és quelcom en el món, sinó un concepte generat per a referir la nostra relació epistemològica amb aquest. La causalitat es converteix en manipulació, o possibilitat de manipulació de la realitat: un producte de la nostra experiència com a agents en el món. La realitat posa les condicions perquè puguem intervenir-hi igual que posa, diguem, les condicions perquè puguem dir que té múltiples colors; però en si mateixa és tan acausal com incolora. Naturalment, algunes de les dificultats a les quals s’enfronten aquestes teories són com donar compte d’allò que anomenen intervenció sense apel·lar a la causalitat mateixa, o com donar compte dels casos suposadament causals on la intervenció és merament possible – dificultat compartida amb les teories contrafàctiques, com hi vam veure.

8. Pluralisme

En general, totes les propostes tenen les seues dificultats, però totes també semblen albirar alguna característica que ens resulta il·luminadora sobre la causalitat. Per açò alguns filòsofs, com Stathis Psillos (2010) o Nancy Cartwright (2007) han optat per defensar una via pluralista, segons la qual, i segons la descriu Psillos, la casualitat és més aviat com un refredat comú: totes les característiques (regularitat, dependència contrafàctica, presència d’un procés, augment de probabilitat, possibilitat d’intervenció…) que els filòsofs assenyalen quan la intenten explicar són, en realitat, un conjunt de símptomes que no refereixen a alguna cosa única, encara que conformen un estat clarament recognoscible i habitual. Siga com siga, amb aquesta última anotació, acabe aquesta concentrada exposició de teories casuals. Pel camí se’ns han plantejat alguns problemes essencials: Quin tipus de connexió és la que s’estableix entre causa i efecte? És necessària? És universal? És física? Un procés? Quina relació pot haver-hi entre la causalitat i les lleis? Entre causalitat i probabilitat? Entre causalitat i disposició? És la causalitat quelcom purament epistemològic?

Tanmateix, un munt major encara de qüestions han quedat fora: És la causalitat asimètrica? Circular? Transitiva? Reflexiva? Quina relació hi ha entre causalitat i temps? Podria defensar-se la reducció de l’asimetria causal a la fletxa del temps? O poden les causes ocórrer després que els seus efectes? Cal que causes i efectes estiguen connectats espacialment? Quina relació hi ha entre causalitat i determinisme? Som lliures en un món causal? I, com ser-ho si el món és acausal? Quin paper juga la causalitat en les nostres lleis morals i de dret? I en el nostre aprenentatge? O quin és l’ontologia de la causalitat? Successos? Propietats? Hi ha causalitat per omissió? Per a aquestes, i d’altres, qüestions només em queda referir al lector interessat grans volums sobre el tema: potser, l’edició d’Ernest Sosa i Michael Tooley de 1993, la de Mauricio Suárez de 2011 sobre causalitat i probabilitat en física, l’Oxford Handbook of Causation, l’entrada de Schaffer en la Stanford Encyclopedia of Philosophy o, en espanyol, alguns articles especialitzats llistats en la bibliografia.

María José García Encinas
(Universidad de Granada)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Pablo Rychter.

Referències

  • Armstrong, D. (1983) “Laws of Nature as Relations between Universals, and as Universals”,Philosophical Topics, 13(1): 7-24.
  • ––– (1997) A World of States of Affairs, Cambridge, MA, Cambridge University Press.
  • Beebee, H., Hitchcock, C. & Menzies, P. (2009) eds. The Oxford Handbook of Causation. Oxford, Oxford University Press.
  • Cartwright, N. (2007) Hunting Causes and Using Them. Cambridge, MA, Cambridge University Press.
  • Dowe, P. (2000) PhysicalCausation. Cambridge, MA, Cambridge University Press.
  • García-Encinas, M.J. (2004) “Transference, or Identity Theories of Causation?”, Theoria,19 (1): 31-47.
  • Kistler, M. (2006) Causation and Laws of Nature. London, Routledge.
  • Mumford, S. (2004) Laws in Nature. London, Routledge.
  • Mumford, S. & Anjum, R.L. (2011) Getting Causes from Powers. Oxford, Oxford University Press.
  • ––– (2013) Causation: a very short Introduction. Oxford, Oxford University Press.
  • Price, H. (1991) “Agency and Probabilistic Causality”, British Journal for the Philosophy of Science, 42: 157-76.
  • ––– (1996) Time’s Arrow and Archimedes’Point. Oxford, Oxford University Press.
  • Psillos, S. (2010) “Causal pluralism”, en Vanderbeeken & D’Hooghe (eds.) Worldviews, Science and Us. World Scientific Publishing, pp. 131-51.
  • Salmon, W.C. (1984) Scientific Explanation and the Causal Structure of theWorld. Princeton, NJ, Princeton University Press.
  • ––– (1998) Causality and Explanation. New York: Oxford University Press.
  • Schaffer, J. (2008) “Causation and Laws of Nature: Reductionism”, en T. Sider & D. Zimmerman (eds). Contemporary Debates in Metaphysics. London, Blackwell, pp. 82-107.
  • ––– (2016) “The Metaphysics of Causation”, The Stanford Encyclopedia of Philosophy <https://plato.stanford.edu/archives/fall2016/entries/causation-metaphysics/>
  • Sosa, E. & Tooley, M. eds. (1993) Causation. New York, Oxford University Press.
  • Suárez, M. ed. (2011) Probabilities, Causes and Propensitites in Physics. Springer, Synthese Library.
  • Tooley, M. (1997) Time, Tense and Causation. New York, Oxford University Press.
  • Williamson, J. (2005) Bayesian Nets and Causality: Philosophical and Computational Foundations. Oxford, Oxford University Press.
  • Woodward, J. (2003) Making Things Happen: A Theory of Causal Explanation. New York, Oxford University Press.

Per a llegir en espanyol

Causalitat General

  • Farrater Mora, J. (1964) “Causa”, en su Diccionario de Filosofía, Tomo 1. Montecasino, pp. 270ss.
  • García-Encinas, M.J. (2015) “Metafísica y Análisis de la Causalidad”, en Prades, J. L. (ed.) Cuestiones de Metafísica Madrid, Tecnos, pp. 213-53.
  • Hume, D. Ensayo sobre el entendimiento humano. Distintas ediciones
  • –––Tratado sobre la naturaleza humana. Distintas ediciones
  • Lewis, D. “Causación”, Trad. E. Zerbudis (2016), Ideas y Valores 65(162): 367-80.

Causalitat i Ciència

  • Álvarez Toledo, S. (2008) “La tecnología y el uso de las causas”, Artefactos1: 101-14.
  • Armstrong, D.M. (1978) Los universales y el realismo científico Trad. J. A. Robles (1988) México, Instituto de Investigaciones Filosóficas.
  • Bunge, M. (1977) La Causalidad. El Principio de Causalidad en la ciencia moderna. Editorial Sudamericana.
  • Bunge, M., Halbwachs, F. & Kuhn, T. (1977) (eds.) Las teorías de la causalidad en la ciencia moderna. Sígueme.
  • Flichman, E.H. (2005) “Causas, leyes naturales y explicaciones científicas” Enrahonar. Causalidad y explicación: En homenaje a Wesley Salmon,37: 85-7.
  • Humphreys, P. (2004) “Teorías de causación y explicación: ¿necesariamente verdaderas o dominio-específicas?” Enrahonar. Causalidad y explicación: En homenaje a Wesley Salmon, 37:19-33.
  • Quezada Pulido, W. (2002) “Procesos causales y cantidades conservadas”, Revista de filosofía,58: 79-100.
  • Quezada Pulido, W. & Pávez Flores, L. (2011) “Causalidad, pseudocausalidad y medición en física”, Revista de filosofía, 67: 251-68.
  • Russell, B. (1912) “Sobre la noción de causa”, Trad. 1975 en B. Russell Conocimiento y Causa. Paidós, pp. 49-80.
  • Suárez, M. (2005) “Procesos causales, realismo y mecánica cuántica”, Enrahonar. Causalidad y explicación: En homenaje a Wesley Salmon, 37: 141-68.

Causalitat i Temps

  • Álvarez Toledo, S. (2008) “Causalidad y tiempo: El sentido de una reducción”, Teorema, 27: 29-42.
  • Dowe, P. (2005) “Retrocausación”, Enrahonar. Causalidad y explicación: En homenaje a Wesley Salmon, 37: 101-11.
  • Dummett, M. (1954) “¿Puede un efecto preceder a su causa?” en La verdad y otros enigmas. Trad. A. Herrera Patiño (1990). México, Fondo de Cultura Económica.
  • ––– (1964) “Causando el pasado” en La verdad y otros enigmas. Trad. A. Herrera Patiño (1990). México, Fondo de Cultura Económica.
  • Gutiérrez Tapia, C. (2006) “La flecha del tiempo” Ciencia Ergo Sum,13(3): 246-52.
  • Lewis, D. (1976) “Las paradojas del viaje en el tiempo” Trad. M.J. García Encinas (2008), Praxis Filosófica, 27: 269-83.
  • Reichenbach, H. (1956) El sentido del tiempo Trad. 1988 en Plaza y Valdés.

Causalitat, Psicologia i Acció

  • Davidson, D. (1980) Ensayos sobre acciones y sucesos Trad. O. Hansberg (1995) México, Crítica.
  • Fernández Acevedo, G. (2005) “La ineficacia causal de lo mental y el éxito explicativo de la Psicología”, Crítica, 37(110): 53-77.
  • Harré, R. Clarke, D. & de Carlo, N. (1985) Motivos y mecanismos. Una introducción a la psicología de la acción Trad. 1989 Barcelona, Paidós.
  • Jiménez-Leal, W. (2014) “El desarrollo y el aprendizaje del razonamiento causal: análisis de una tensión aparente”, Universitas Psichologica,13(4): 15-26.
  • Manninen, J. & Toumela, R. (1976) Ensayos sobre explicación y comprensión Trad. 1981 en Alianza.
  • Perales López, J.C.,Catena, A. & Maldonado A. (2002) “Aprendizaje de relaciones de contingencia y causalidad: hacia un análisis integral del aprendizaje casual desde una perspectiva computacional.” Cognitiva,14: 15-42.
  • Pérez, D. (2000) La mente como eslabón causal. Buenos Aires, Catálogos.
  • Piaget, J. (1926) La representación del mundo en el niño Trad. Valls i Angles, V. (2007), Morata.
  • Vicente, A. (2005) “La teoría CQ y el fisicismo” Enrahonar. Causalidad y explicación: En homenaje a Wesley Salmon, 37:203-11.
  • Von Wright, H. (1971) Explicación y comprensión Trad. L. Vega Reñón (1980) Madrid, Alianza.

Causalitat, Ètica i Dret.

  • Moore, M. (2009) Causalidad y responsabilidad Trad. Schleider, T. J. (2011), Madrid, Marcial Pons.
  • Moya, C. & Cuypers, S. eds. (1997) Ensayos sobre libertad y necesidad, Madrid, Pre-Textos.
  • Papayannis, D.M. ed. (2014) Causalidad y atribución de responsabilidad, Madrid, Marcial Pons.

Entrades relacionades

Com citar aquesta entrada

García Encinas, M.J. (2018) “Causalitat”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/causalitat/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/causalidad/