Acràsia

La paraula akrasia procedeix del grec kratos, poder, que, per la “a” privativa, pot significar literalment “falta de poder” o “falta de domini”. Per a referir-se a l’acràsia també s’ha estandarditzat en la literatura filosòfica especialitzada l’expressió “feblesa de la voluntat” (en anglés: weakness of the will, en alemany: Willensschwäche, en francés: faiblesse de la volonté). Per “feblesa de la voluntat” se sol entendre el fenomen de l’acció humana intencional segons el qual un agent capaç d’obrar segons el coneixement d’allò queéscorrecte, o d’acord amb el seu bon judici, hi actua, tanmateix, en contra. Per açò també és usual traduir el terme acràsia per “incontinència”. Amb açò vol dir-se que l’agent, capaç en principi d’obrar segons el bon judici i la determinació racional del que és correcte, no pot, tanmateix, contenir-se en certes circumstàncies i llavors actua oposant-se a la prescripció de la seua racionalitat.

La identificació del problema de l’acràsia és molt antiga. Es remunta almenys fins a Plató, que va qüestionar que es tractara efectivament d’un fenomen que ocorre a agents capaços d’obrar racionalment, o amb coneixement d’allò que és correcte. Segons Plató (Protàgores: 351c – 360 e), no és possible que algú sàpia el que éscorrecte fer, o que tinga un bon judici sobre allò que ha de fer i, tanmateix, hi actue en contra. Si cap cosa així ocorreguera, no és perquè l’agent actue en contra del que és correcte, sinó perquè no coneix en realitat el que és correcte. En altres paraules, no hi ha, ni és possible que hi haja, acció acràtica, entesa com a acció intencional en contra del bon judici o del correcte, sinó ignorància del bon judici o del que éscorrecte. Aqueixa deficiència en el coneixement també va ser caracteritzada per Plató com un error en l’ “artde mesurar i calcular” (metretike techné) (Protàgores: 356 d – 357 a), aplicat al desenvolupamenttemporal de les accions. De manera que no és que una persona obre en contra del seu coneixement d’allò que és correcte, sinó que ella pot ser atreta molt fortament per un desig present i açò li impedeix veure amb claredat, o ponderar, allò que és més convenient en el futur. Es podria entendre açò en analogia amb la visió que tenim de les coses properes, que veiem més grans i més clares que les llunyanes. Però si sabem ponderar perceptualment, o siga, si dominem la metretike techné, no inferirem d’ací que aqueixa diferència en grandària i nitidesa siga una diferència en les coses mateixes.

En contra d’aquesta postura, Aristòtil va sostenir que la negació socràtica de l’acràsia “està en oposició manifesta amb els fets” (EN, 1145b) i es posa a la tasca de donar-ne una explicació. Aristòtil pensa que no solament és possible, sinó que a més és constatable com un fet que els éssers racionals obren en contra del coneixement d’allò que és bo. Per a explicar aqueix fenomen de la nostra conducta apel·la a la distinció entre dos tipus de coneixement pràctic, o de dues actituds enfront d’aquest coneixement. Ocorre, segons açò, que tenim un coneixement o saber pràctic actual i un d’altre virtual; o millor: que hi ha un coneixement que es té i s’usa i un altre que, certament, es té, però no s’usa (EN: 1146 b ss.). En el mateix ordre d’idees, Aristòtil fa referència a una persona embriagada que recita uns versos que coneix de memòria. Segons l’exemple, podem dir que aquesta sap quelcom de memòria però que en recitar els versos (que coneix) en estat d’embriaguesa, no sap el que diu. Així mateix, pot distingir-se entre un saber sensible (que pot ser “arrossegat per la passió”) i un saber “en el principal sentit” de la paraula, en el sentit socràtic (EN: 1147a –1147b). Sobre la base d’aquestes distincions es podria entendre perfectament que, per exemple, una persona tinga una opinió ben fundada o un coneixement sobre la nocivitat dels aliments dolços i que, tanmateix posada enfront d’alguna cosa dolça, es dispose a menjar-se-la. Açò ocorre perquè la percepció sensible de la dolçor sol estar afectada pel desig i aqueix simple fet arrossega, per dir-ho així, l’agent amb força, al punt d’obnubilar la seua visió, o coneixement del que és correcte. Per compte de la força del desig, el coneixement del que és correcte perd la seua actualitat i el seu poder d’influir sobre l’acció. De manera que l’agent incontinent, que sap de la nocivitat del dolç, es veu mogut pel coneixement sensible que el dolç és, també, agradable i és arrossegat a consumir-lo pel desig: “[…] –com que la dolçor és agradable i açò és dolç (i tal és la [causa] que ens mou a actuar)–, es presenta el desig de provar-ho, llavors [l’opinió] ens diu que ho evitem, però el desig ens porta a açò; perquè el desig té la capacitat de moure totes i cadascuna de les parts [de l’ànima]” (EN: 1147a –1147b).

Aquestes dues posicions sobre l’acràsia, la que podria anomenar-se “negacionista” o “escèptica”, representada per Plató/Sòcrates, i la postura de caire aristotèlic, que parteix del reconeixement del fenomen i en proposa una explicació, han prevalgut d’alguna manera en la història contemporània del debat, molt especialment en l’àmbit de la filosofia pràctica i de la teoria de l’acció anglosaxones. R. M. Hare, per exemple, partint de la seua interpretació prescriptivistade l’acció humana, va fer una defensa molt peculiar del punt de vista escèptic respecte de l’acràsia. Segons Hare, allò que anomenem acràsia és atribuïble abans de tot a una “incapacitat psicològica” de l’agent que ell no vacil·la a anomenar “feblesa moral” ( Hare 1965: 77, 80. Cf. Lukes 1965: 104-114). Hare defensa aquesta posició centrant-se en el significat prescriptiu que tenen els judicis morals. Un judici moral té un significat prescriptiu en la mesura quecomporta la funció de guiar o orientar la conducta. Aquesta funció de guia i orientació del judici moral comportaun valor performatiu. En altres paraules, quan una persona comprén i accepta sincerament una prescripció, guia la seua conducta efectivament per ella. Si és així, llavors hi hauria un vincle conceptual entre comprendre i acceptar sincerament una prescripció pel seu caràcter racional, i llavors l’acció en contra del bon judici, o en contra de la prescripció clarament compresa i sincerament acceptada, no pot ser admesa. Podria sostenir-se, en contra de la tesi de Hare, que justament l’acció acràtica és un contraexemple al seu prescriptivisme. I és així com ell mateix encara la discussió. Però la seua solució al problema no consisteix a afluixar la rigorositat de la seua postura prescriptivista, sinó a sostenir que la feblesa (moral) de la voluntat és, abans de tot, incapacitat psicològica. No és ella la norma, sinó l’excepció.

Les discussions sobre el tema de l’acràsia i la irracionalitat s’han intensificat en l’àmbit de la filosofia de l’acció almenys des dels anys setanta del passat segle.(Per a una bona presentació de l’estat de la qüestió a finals del segle XX vegeu Mele 1987.Cfr., també Stroud & Tappolet (eds.) 2003). No és exagerat dir que aqueixa intensificació està molt lligada a l’influent article de D. Davidson: “How is Weakness of the Will Possible?” de 1970 (Davidson 1980: 21-42). El punt de partida de Davidson és aristotèlic, és a dir, ell reconeix l’existència del fenomen i pretén, justament, explicar com és possible. Segons la seua coneguda teoria de l’acció, podem considerar que una acció intencional té una explicació racional (a reason explanation) quan és el resultat causal del que ell denomina una “raó primària”. I una “raó primària” és el compost d’una creença i un desig, o d’una “actitud favorable” (Davidson 1980: 3-19). Ara bé, les actituds favorables d’un agent cap a quelcompoden ser expressades per ell mitjançant judicis avaluatius. Davidson pensa que hi ha dos tipus de judicis avaluatius: els incondicionals, o globals (o all out) (39) i els prima facie. Quan l’actitud favorable que condueix de manera suficient (juntament amb una creença) a l’execució d’una acció s’expressa en un judici avaluatiu incondicional, diem que aqueixa acció és i no pot ser menys que ser racional: “…el raonament pràctic amb freqüència arriba a judicis incondicionals segons els quals una acció és millor que una altra ––altrament no existiria res semblant a actuar d’acord amb una raó”. (Davidson 1980: 39). No obstant açò, un agent pot obrar en contra del bon judici, o en contra d’un judici avaluatiu sobre allò que és correcte o convenient, o sobre allò que és millor fer, quan aqueix judici no és incondicional, sinó prima facie. En aqueix cas un agent pot ser irracional.

En la filosofia del canvi de segle s’ha tornat també freqüent apel·lar a la teoria psicoanalítica de Freud per a donar una explicació al fenomen de la irracionalitat. El fenomen es lligaria, en aqueix sentit, a una divisió o compartimentalització de la ment. Atés que la irracionalitat de l’acció intencional pot ser entesa com el fet que aquesta és produïda per una causa mental que no és una raó, llavors pot pensar-se que un mateix agent pot ser mogut a actuar per una causa mental a la qual no correspon una raó. (Hoyos 2014: 256). I alguna cosa així pot ocórrer a causa de la divisió de la ment en dues “o més” parts o “estructures semi-autònomes” (Davidson 2004: 184). La compartimentalització de la ment també es fa evident en la seua divisió en una part inconscient i una conscient, en una part que mou l’agent a actuar sense que ell tinga ple coneixement ni poder sobre açò i una en la qualell és transparent per a si mateix. (Sobre el tema de la teoria psicoanalítica de la divisió de la ment i la filosofia de l’acció cf., Cavell 1993, Heil 1989, Pears 1982, Gardner 1993).

Pel que fa a l’acràsia com a forma d’irracionalitat, és important tenir en compte dos aspectes: el negatiu i el positiu (Hoyos 2014: 221-305). Una cosa és, en efecte, pensar en la “feblesa de la voluntat” o en la “incontinència” com a falta d’alguna cosa (falta de poder o domini de la voluntat sobre si mateixa), i una altra lleugerament diferent és considerar que l’agent incontinent incorre en l’acció acràtica, en l’acció en contra del bon judici, mogut per un poder superior al dels dictàmens de la seua racionalitat o de la seua consciència. Si la primera forma de veure el fenomen, com a mera negació de la racionalitat i del seu caràcter normatiu (en cert sentit també constrictiu), no és acompanyada d’un acostament positiu, que suposa que la subversió de la racionalitat està lligada a una realitat de la ment, no seria possible donar-ne una explicació satisfactòria. Açò és el que sembla haver vist ja Aristòtil en indicar que la força del desig és la que pot portar a desviar-nos del bon judici. L’atenció que la filosofia de l’acció ha parat al llegat de Freud també és un bon indicador de la necessitat de postular que hi ha quelcom real i molt fort (no pròpiament una “feblesa”) en la ment que porta els agents a infringir la seua racionalitat. En altres paraules, amb la intenció de tenir un acostament explicatiu al fenomen de la incontinència és definitiu considerar com a complementaris, o com a cares de la mateixa moneda, tant el fet de la falta de poder racional sobre l’acció, com la presència influent de quelcom del que no som plenament conscients en els nostres motius i accions. Es podria ser fins i tot més emfàtic pel que fa a aquest tema i sostenir que la falta de poder racional sobre l’acció té lloc perquè quelcom també molt poderós influeix en la vida anímica dels agents capaços de racionalitat i que no està necessàriament relacionat amb aquesta. Es tracta de la força i influència del desig, dels afectes i fins i tot de l’instint i les pulsions.

Luis Eduardo Hoyos
(Universidad Nacional de Colombia)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Sergi Rosell i Pablo Rychter.

Referències

  • Aristòtil (1995). Ètica nicomaquea (2 vols.), Josep Batalla (trad.) Barcelona: Fundació Bernat Metge.
  • Cavell, M. (1993) The Psychoanalytic Mind. From Freud to Philosophy. Harvard University Press. [La mente psicoanalítica. De Freud a la filosofía, Gabriela Montes de Oca (trad.). México: Paidós, (2000)]
  • Davidson, D. (1980) Essays on Actions and Events. Oxford: Clarendon Press. [Ensayos sobre acciones y sucesos. O. Hansberg, J.A. Robles y M. Valdés (trads.) México – Barcelona: UNAM – Crítica (1995)]
  • Davidson, D. (2004) Problems of Rationality. Oxford: Clarendon Press.
  • Gardner, S. (1993) Irrationality and the Philosophy of Psychoanalysis. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Hare, R. M. (1965) Freedom and Reason. Oxford: Oxford University Press.
  • Heil, J. (1989) “Minds Divided”, en Mind 98, Nr. 392: 571-583.
  • Hoyos, L.E. (2014) “Irracionalidad”, en Ensayos de filosofía práctica y de la acción. Bogotá: Universidad Nacional de Colombia: 221-305.
  • Lukes, S. (1965) “Moral Weakness”, en The Philosophical Quarterly 15. Nr. 59: 104-114.
  • Mele, A.R. (1987) Irrationality. An Essay on Akrasia, Self-deception and Self-control. Oxford: Oxford University Press.
  • Pears, D. (1982) “Motivated Irrationality, Freudian Theory and Cognitive Dissonance”, en Hopkins & Wohlheim (eds.) (1982): Philosophical Essays on Freud. Cambridge: Cambridge University Press: 264-288.
  • Plató (1932). “Protàgoras”, en Diàlegs (vol. II), Joan Crexells (trad.), Carles Riba (ed.). Barcelona: Fundació Bernat Metge.
  • Stroud, S. & Tappolet, Ch. (eds.) (2003) Weakness of Will and Practical Irrationality. Oxford: Clarendon Press.

Bibliografia recomanada

  • Audi, R. (1993) “Weakness of Will and Rational Action”, en Action, Intention and Reason. Ithaca – London: Cornell University Press.
  • Hopkins, J & Wollheim, R. (eds.) (1982) Philosophical Essays on Freud. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Jackson, F. (1984) “Weakness of Will”, en Mind 93: 1-18
  • Pears, D. (1984) Motivated Irrationality. Oxford: Oxford University Press.
  • Robinson, R. (1995) “Aristotle on Akrasia”, en Die Nikomachische Ethik, O Höffe (ed.) Berlin: Akademie Verlag: 187-206.
  • Rorty, A. (1980) “Akrasia and Conflict”, en Inquiry 22: 193-212.
  • Santas, G. (1966) “Plato’s Protagoras and Explanation of Weakness”, en The Philosophical Review 75 Nr. 1: 3-33.
  • Sapereira de, R. H. (2005) “La paradoja de la irracionalidad según Donald Davidson”, en Relativismo y racionalidad, L. E. Hoyos (ed.) Bogotá: Unibiblos: 215-234.
  • Taylor, C.C.W. (1980) “Plato, Hare and Davidson on Akrasia”, en Mind 89: 499-518.
  • Watson, G. (1977) “Skepticism about Weakness of Will”, en Philosophical Review 86: 316-339.
Com citar aquesta entrada

Luis Eduardo Hoyos (2018). “Acràsia”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL: http://catedrablasco.cat/acrasia/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/akrasia/