Acció: explicacions causals

En l’actualitat la teoria hegemònica de l’acció humana ésl’anomenada “teoria causal de l’acció” (TCA). D’acord amb aquesta teoria, un esdeveniment és una acció quan és causat d’una manera adequada per certs esdeveniments mentals que al seu torn no són accions. D’acord amb aquesta teoria, una acció és explicable fent úsd’aqueixosmateixos esdeveniments mentals, els quals no solament justifiquen l’execució de tal acció, sinó que exerceixen com a causes seues. En aquest article considerarem amb més detall els elements distintius de la TCA, el paper central de les explicacions causals en aquesta teoria i alguns dels problemes més seriosos que enfronta.

És pràcticament inconcebible quequelcom siga una acció sense que siga algun tipus d’esdeveniment, açò és, quelcom que succeeix. És igualment molt difícil concebre una acció sense que l’esdeveniment corresponent a aqueixa acció tinga un propòsit. Quan algú actua ho fa amb algun fi. Per tant, hi ha consens entre els estudiosos de l’acció que les accions són esdeveniments que necessàriament mostren algun tipus de finalitat.Emperò, en la majoria dels casos les accions es produeixen tenint com a fi una sèrie de conseqüències que sovint van més enllà de l’esdeveniment directament associat amb l’acció. En altres paraules, típicament el fi d’una acció és aconseguir una altra cosa més que s’intenta obtenir a través d’aqueixa acció. Per exemple, algú pot tenir com a fi acomiadar-se d’una altra persona i, per a aconseguir-ho, produeix l’acció de moure la mà dreta d’una manera específica. Tanmateix, el propòsit de la persona en realitzar aquest moviment no és simplement el de moure la mà sinó el d’acomiadar-se. Açò suggereix que la relació entre l’acció de moure la mà i l’acció d’acomiadar-se no és tan clara: és possible moure la mà d’aqueixa manera específica sense acomiadar-se i igualment és possible acomiadar-se sense moure la mà d’aqueixa manera específica. Encara més, sembla ser possible explicar el moviment de la mà en termes físics, diguem, oferint dades anatòmiques, sense per açò explicar l’acció d’acomiadar-se.

Aquest tipus de consideracions condueix a les preguntes filosòfiques bàsiques sobre (i) què s’esdevé quan generem una acció i (ii) com podríem tractar d’explicar aqueix esdeveniment. L’atractiu fonamental de la TCA radica en la manera en què respon a aquestes dues preguntes: primer, en oferir una resposta que conjumina els elements metafísics que distingeixen una acció amb els elements epistèmics que l’expliquen, i, segon, que ho faa través de l’esquema conceptual que normalment utilitzem per a explicar esdeveniments ordinaris sense sacrificar per açò la possibilitat d’utilitzar estratègies explicatives compatibles amb ciències com la psicologia cognitiva. Açò ajuda a entendre l’acceptació de la TCA, dins de la filosofia i fora d’aquesta, com la teoria contemporània “estàndard” de l’acció humana.

Entre les diverses versions de la TCA la més influent és la versió proposada per Donald Davidson, particularment la que presenta en el seu article “Actions, Reasonsand Causes” (Davidson, 1963), que utilitzarem com a representativa d’aquesta teoria. Davidson respon a la pregunta sobre què succeeix quan generem una acció que identifica les accions humanes amb esdeveniments físics,com ara el moviment d’una mà. Açò permet que les accions es relacionen amb altres esdeveniments físics d’una manera causal. Quan parlem de causalitat en el context de la TCA és necessari recordar que, igual que Davidson, la gran majoria dels que defensen la TCA accepten el model causal associat amb David Hume. Aquest model considera els esdeveniments causals com a instàncies de regularitats universals en les quals un tipus d’esdeveniment n’és sempre seguit per un altre. A més de ser causals, Davidson emfatitza un altre aspecte dels esdeveniments que trobem en les accions. Com qualsevol altre esdeveniment una acció pot ser descrita de moltes maneres, per estranyes o indirectes que aquestes puguen ser. Si usem el nostre exemple anterior, podem dir que l’acció que correspon al moviment de la mà pot ser descrita no solament com “l’acció de moure la mà dreta”, sinó també com “l’acció d’acomiadar-se”, “el succés que desencadenà la fúria de l’àvia”, o fins i tot com “l’esdeveniment que ens serveix per a il·lustrar les idees de la TCA”. Açò suggereix que quan ens preguntem per la identitat d’una acció, no hem de confondre l’acció mateixa amb les seues innombrables descripcions. Alguns defensors de la TCA consideren controvertida aquesta idea, encara que és fonamental per a la versió de la teoria que ofereix Davidson.

La resposta de Davidson a la pregunta sobre com expliquem una acció humana es troba indissolublement lligada amb la resposta que ofereix a la pregunta de què és el que succeeix quan generem una acció. Atés que tota acció és idèntica a un esdeveniment causalment relacionat amb altres esdeveniments, podem usar aquesta relació causal per a explicar l’acció corresponent. La manera d’explicar-la és assenyalant les seues causes. En el cas de les accions, aquestes causes involucren necessàriament estats mentals de l’agent, com són ara les seues creences, desitjos i intencions, o els seus equivalents en termes d’esdeveniments mentals: arribar a creure quelcom, desitjar quelcom, i tenir la intenció de fer quelcom. És necessari introduir aquest tipus d’estats mentals com a causes de les accions si volem entendre per què els agents actuen de la manera com ho fan, ja que són aqueixos estats els que justifiquen des de la seua perspectiva les accions que produeixen. La proposta, llavors, és que expliquem una acció identificant aquells estats mentals que la van causar, açò és, aquells estats mentals que operen com les raons que l’agent té per a dur-la a terme.

Davidson proposa capturar aquestes idees en dues tesis medul·lars de la seua versió de la TCA. La primera tesi ens diu que: R és una raó primària del perquè un agentva dur a terme l’acció A en la descripció d, només si R és una actitud de l’agent a favor del tipus d’accions que posseeixen certa propietat i la seua creença que A en la descripció d posseeix aqueixa propietat. A causa que un agent pot tenir diverses raons per a dur a terme una acció, és necessari també identificar la raó primària per la qual l’agent va realitzar l’acció. La segona tesi de Davidson és contundent sobre allò que identifica a una raó primària: La raó primària d’una acció és la seua causa. Açò és, allò que distingeix la raó per la qual un agent actua no és merament que puga justificar tal acció, sinó que haja sigut la causa d’aqueixa acció. És en la conjunció d’aquestes dues tesis que la teoria de l’acció proposada per Davidson ofereix una manera elegant i plausible d’explicar les accions humanes en termes causals.

Emperò, no és difícil veure com el model explicatiu causal de les accions humanes associat amb la TCA genera interrogants seriosos associats amb les crítiques que tradicionalment es fan d’aquesta teoria. Una primera font de crítiques a la TCA consisteix a oferir escenaris que satisfan les condicions causals que suposadament identifiquen a una acció, sense que l’esdeveniment que les satisfà compte com una acció. Imaginem un lladre amb la intenció de donar el senyal als seus còmplices que el robatori ha de començar. El senyal consisteix a vessar vi de la copa que sosté a la mà. Arriba el moment de fer el senyal, el lladre té la intenció de fer-lo en aqueix moment, però essent un lladre inexpert, la seua intenció el posa nerviós; açò causa que la mà tremole i el vi es vesse. Malgrat que l’esdeveniment que consisteix en el vessament del vi és causat per la intenció de vessar-lo, tal esdeveniment no sembla ser una acció del lladre sinó més aviat un accident (Frankfurt, 1978). Aquest tipus d’escenaris semblen posar en dubte la idea que un esdeveniment és i s’explica com una acció intencional si les condicions causals propostes per la TCA es veuen satisfetes.

Una segona font de crítiques a la TCA consisteix a assenyalar que els suposats antecedents causals de l’acció no juguen o no poden jugar aquest paper causal. D’una banda, resulta problemàtic identificar els tipus d’estats mentals que suposadament funcionen com a antecedents de les accions. Un debat important relacionat amb aquest problema consisteix a determinar si les anomenades intencions es redueixen a un parell d’estats mentals més bàsics com els desitjos i les creences, o si, per contra, les intencions són irreductibles (Davidson, 1978). Aquest debat en part es deu a les diverses maneres d’entendre aquests estats, fins i tot per part dels defensors de la TCA. Tanmateix, ningú qüestiona el paper mental d’aquests estats, la qual cosa genera un altre conjunt de problemes associats amb la possible ineficàcia causal de les propietats mentals. Si, com suggereix Davidson, tota acció és un esdeveniment físic, semblaria llavors que solament pot interactuar causalment amb altres esdeveniments igualment físics. El problema ara consisteix a explicar la contribució dels esdeveniments mentals en la generació causal de les accions. Llevat queaquests esdeveniments mentals siguen al seu torn esdeveniments físics, resulta difícil entendre com esdeveniments no físics poden fer una diferència causal física. Però, si els esdeveniments mentals són físics, resulta difícil entendre quina és exactament la contribució causal de les propietats mentals associades amb ells (Heil i Mele, 1993). Aquesta crítica és coneguda com el problema de la causalitat mental i, encara que no és exclusiva de l’esfera de les accions, és un problema particularment seriós per a una teoria com la TCA que proposa esdeveniments mentals com a antecedents causals de les accions.

Una tercera font de crítiques a la TCA consisteix que la seua estratègia explicativa acaba eliminant el paper central de l’agent en la producció i l’explicació de les seues accions. Si, d’acord amb la TCA, els elements explicatius d’una acció són els estats mentals que la causen, i aquests estats mentals no són idèntics a l’agent que els posseeix, és de nou difícil entendre quin és exactament el paper causal de l’agent en la generació de les seues pròpies accions. Tot sembla indicar que l’agent es converteix en un simple receptacle en el qual certs esdeveniments en causen d’altres i on l’agent no fa literalment res (Velleman, 1992). Per raons òbvies, aquest problema és conegut com el problema de l’agent absent.

Malgrat aquestes i d’altres crítiques la TCA continua essent la teoria dominant de l’explicació causal de les accions. De fet, lluny de justificar el rebuig del model causal explicatiu de les accions humanes associat amb aquesta teoria, sovint aquestes crítiques han servit per a identificar les àrees que requereixen una millor articulació de la teoria. Hui en dia veiem florir versions cada vegada més sofisticades de la TCA que hi ofereixen precisament millors respostes a alguns dels problemes centrals esmentats. Avanços en la comprensió científica de l’agència i de l’acció han sigut també incorporats en aquestes versions recents de la TCA. Tot sembla indicar que aquesta manera causal d’entendre la naturalesa i l’explicació de les accions humanes continuarà essent considerada com l’ortodòxia teòrica dominant en la filosofia i ciències de l’acció.

Jesús H. Aguilar
(Rochester Institute of Technology)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Sergi Rosell i Pablo Rychter.

Referències

  • Davidson, D. (1963) “Actions, Reasons, and Causes.” The Journal of Philosophy, vol. 60, núm. 23. pp. 685-700. Reimprés en Davidson 2001.
  • Davidson, D. (1978) “Intending”, en Y. Yovel, ed., Philosophy of History and Action. Dordrecht: D. Reidel. Reimprés en Davidson 1980.
  • Davidson, D. (2001) Essays on Actions and Events. 2ª edición. Oxford: Oxford University Press. [Trad. Esp. Ensayos sobre acciones y sucesos, Crítica/UNAM, Barcelona/México, 1994].
  • Frankfurt, H. (1978) “The Problem of Action.” American Philosophical Quarterly 15: 157-62. Reimprés a Frankfurt 1988.
  • Frankfurt, H. (1988) The Importance of What We Care About. Nueva York: Cambridge University Press. [Trad. Esp. La importancia de lo que nos preocupa, Katz Editores, Buenos Aires, 2006.]
  • Heil, J. i A. Mele, eds. (1993) Mental Causation. Oxford: Clarendon Press.
  • Velleman, J. D. (1992) “What Happens When Someone Acts?” Mind 101: 461-481. Reimprés a Velleman 2000.
  • Velleman, J.D. (2000) The Possibility of Practical Reason. Nueva York: Oxford University Press.

Lectures recomanades

  • Aguilar, J. i A. Buckareff, eds. (2010) Causing Human Action: New Perspectives on the Causal Theory of Acting. Cambridge MA: MIT Press.
  • Bishop, J. (1989)Natural Agency: An Essay on the Causal Theory of Action. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Brand, M. (1984) Intending and Acting: Toward a Naturalized Action Theory. Cambridge, Mass.: MIT Press.
  • Bratman, M. (1987) Intention, Plans, and Practical Reason. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
  • Goldman, A. (1970) Theory of Human Action. Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall.
  • Hornsby, J. (1980) Actions. Londres: Routledge and Kegan Paul.
  • Mele, A. (1992) Springs of Action: Understanding Intentional Behavior. Nueva York: Oxford University Press.
  • Mele, A. (2003) Motivation and Agency. Nueva York: Oxford University Press.
  • Mele, A. (2018) Intenciones efectivas. Herder Editorial, Barcelona.
  • Mele, A. ed. (1997) The Philosophy of Action. Oxford: Oxford University Press.
  • O’Connor, T. i C. Sandis, eds. (2010) A Companion to the Philosophy of Action. Londres: Wiley-Blackwell.
  • Searle, J. (1983) Intentionality. Cambridge: Cambridge University Press. [Trad. Esp. Intencionalidad, Tecnos, Madrid, 1992.]
Com citar aquesta entrada