Atenció

L’atenció és un concepte central de les ciències cognitives contemporànies i, en gran part a causa de la seua rellevància, durant l’últim quart de segle s’ha tornat cada vegada més un objecte de reflexió de la filosofia de la ment dins del corrent analític. Hi ha innombrables estudis científics i quasi tantes teories sobre la naturalesa i els efectes de l’atenció. Ací ens centrarem en les teories filosòfiques i en les seues motivacions, tal com les trobem en la literatura científica.
És àmpliament acceptada la idea que l’atenció és una forma de selecció mental o un mitjà per a resoldre les exigències competitives de diferents tasques cognitives. Però quina forma de selecció mental? I selecció de què? O quin tipus de mitjà per a resoldre quina classe de competència? Les respostes a aquestes preguntes són controvertides.

1. James i l’atenció conscient

La definició tal vegada més citada és la de William James. Segons James, l’atenció:

És que la ment prenga possessió, en forma clara i vívida, d’un entre els que semblen ser diversos objectes simultàniament possibles, o línia de pensament. De la seua essència són la circumscripció, la concentració de la consciència. Comporta fer a un costat certes coses per a ocupar-se amb més efectivitat  d’altres.

(James 1890/1989: 321)

Seguint James, la forma de selecció mental definitòria de l’atenció és una modificació de l’experiència conscient, de tal manera que aquesta experiència es fa clara, viscuda, localitzada i concentrada pel que fa a un objecte percebut o a una línia de pensament, a costa d’altres objectes o línies de pensament

A diferència de James, els científics cognitius contemporanis no se centren molt en l’evidència introspectiva; en canvi, es concentren més en l’evidència dels efectes mesurables dels estats mentals sobre el comportament. D’aquesta manera, tendeixen a emprar un criteri d’atenció com el següent: ja siga l’atenció induïda endògenament, en una tasca que requereix una decisió sobre aquest estímul, o ja siga l’atenció induïda exògenament, per un altre estímul en el mateix lloc que fa ressaltar l’estimul atés, les respostes a l’estímul atés són més ràpides i més exactes que les respostes a un estímul similar no atés. Tals respostes s’entenen com la marca o el criteri de l’atenció. Es pot dirigir l’atenció visual “encoberta” d’aquesta manera fins i tot sense moure els ulls (Posner, 1980)

D’aquesta manera la definició de James és problemàtica, ja que els processos perceptius engendren, en absència de la consciència, respostes que satisfan aquest criteri contemporani de l’atenció. Els pacients que pateixen de “visió cega” (blindsight) no són conscients dels estímuls presentats en una part del camp visual, encara que en tasques de decisió forçada, responen fiablement a aquests estímuls; entre aquestes respostes n’hi ha d’algunes que satisfan el criteri contemporani d’atenció (Kentridge et al., 2004). Així, si s’ha de jutjar per aquest criteri, hi ha
atenció sense consciència. Per això, l’atenció no és suficient per a la consciència, i cap modificació de la consciència pot definir l’atenció. (Veure també Mole, 2008, per a un qüestionament sobre aquesta interpretació de la visió cega, i Norman et al., 2013, per a una resposta.)

Si bé acceptem que hi ha atenció sense consciència, podem entendre la “concentració” de la consciència que va notar James d’alguna d’aquestes maneres: o bé com un efecte de l’atenció (per la qual cosa l’atenció tindria una altra definició, donada en termes dels mecanismes que produeixen aquest efecte); o bé com l’essència d’un tipus particular i familiar d’atenció (l’atenció conscient) a pesar que existesquen altres mecanismes que també haurien de ser anomenats “atenció”. Fins i tot entesa d’alguna d’aquestes dues maneres, la modificació atencional de l’experiència conscient que va descriure James és un fenomen interessant en si mateix, i ens podem preguntar com hem d’entendre’l dins dels marcs filosòfics contemporanis estàndard.

Centrant-se (com la majoria dels estudis científics) en l’atenció dirigida als objectes visuals, David Chalmers (2004) suggereix la possibilitat que la modificació atencional de l’experiència conscient no siga una modificació del contingut intencional d’aquesta experiència (és a dir, d’allò que l’experiència representa), la qual cosa implicaria que el caràcter fenomènic de l’experiència
conscient no podria consistir íntegrament en els seus continguts intencionals. En l’exemple que descriu Chalmers, es mira dos punts de llum roja sobre un fons negre i es mou l’atenció entre els dos punts. Segons Chalmers, moure l’atenció d’aqueixa manera engendra una diferència en l’experiència conscient però no és obvi que siga una diferència del que representa l’experiència.

Sebastian Watzl (2011) desenvolupa aquest suggeriment postulant una estructura atencional de l’experiència conscient sui generis, de tal manera que l’experiència d’un objecte que és el centre d’atenció està situada en el centre de l’estructura, mentre que l’experiència d’un objecte que no és el centre d’atenció ocupa una posició més perifèrica. (Vegeu també Speaks, 2010, per a la idea relacionada encara que diferent que hi ha una modalitat atencional de l’experiència, a més de les modalitats perceptives i de pensament, amb els seus propis continguts intencionals.)

 En resposta a aquests arguments, Bence Nanay (2010) argumenta que l’atenció conscient dirigida als objectes percebuts consisteix en el fet que el contingut intencional de l’experiència perceptiva es fa més específic: l’experiència atribueix propietats més determinades a l’objecte atés. Com a suport a aquesta proposta, James Stazicker (2011) cita estudis de l’atenció i la resolució visual (Yeshurun i Carrasco, 1998).Tanmateix, si bé generalment s’accepta que l’atenció fa l’experiència més específica, es debat si l’atenció conscient consisteix  en aquest efecte (Watzl, 2011 i Wu, 2011). Una resposta alternativa és que l’atenció conscient consisteix en el caràcter fenomènic del pensament demostratiu dirigit a l’objecte atés (Wu, 2011)

En defensa de la idea que suggereix Chalmers, Ned Block (2010) cita estudis realitzats per Marisa Carrasco que confirmen una altra observació de James, a saber, que l’atenció fa aparéixer com més intenses les propietats d’un objecte atés—per exemple el contrast de lluentor i la saturació del color (James, 1890/1900: 425; Carrasco et al., 2004; Fuller i Carrasco, 2006). Block sosté que, si acceptàrem que el caràcter fenomènic de l’experiència no consisteix en res més que els seus continguts intencionals, o en res més que els objectes i propietats percebuts (com sosté una teoria ingènua realista de l’experiència perceptiva), hauríem d’entendre aquest efecte atencional com una il·lusió. Argumenta que aquesta interpretació no és defensable.

Per tant, seguint Block, hi ha una “pintura mental” (mental paint) de l’experiència conscient, a més del seu contingut intencional i dels objectes i propietats percebudes, enlaqualté lloc l’efecte atencional. (Vegeu també Beck i Schneider, 2017, per a la idea relacionada que l’efecte atencional no és que els objectes atesos apareguen com més intensos, sinó que aquests apareixen més prominents, de manera que s’excedeix tant el contingut intencional de l’experiència com els objectes i propietats percebuts.) En resposta, Bill Brewer (2013) sosté que la teoria realista ingènua sí que pot acomodar aquest efecte sense interpretar-lo com una il·lusió. En tot cas, com entendre l’atenció conscient segueix essent controvertit.

2. El coll d’ampolla de la informació i l’atenció com a necessària per a la consciència

Les teories dels mecanismes neuronals de l’atenció estan molt influenciades per les idees de Donald Broadbent (1958) basades en la teoria de la comunicació. Broadbent va notar la capacitat limitada del processament d’informació del cervell i va postular un únic coll d’ampolla en aquest processament situat entre un sistema de gran capacitat automàtic i un sistema de baixa capacitat més selectiu. Com a conseqüència es va incloure en la literatura la idea que l’atenció consisteix en aquest coll d’ampolla. Així entesa, l’atenció és una forma de selecció mental definida en termes del processament d’informació. Encara que en primera instància l’atenció és una selecció d’informació, derivativament aquesta pot entendre’s com una selecció dels objectes i propietats als quals es refereix la informació seleccionada.

La idea d’un únic coll d’ampolla i també la presumpció més general que l’atenció és una forma de selecció de la informació són idees controvertides. Per exemple, s’argumenta (Desimone i Duncan, 1995; Reynolds i Desimone, 2001) que les respostes neuronals a diferents estímuls competeixen en tota la jerarquia del processament perceptiu d’una maneraesbiaixada en favor dels estímuls atesos. A més s’argumenta (Lavie et al., 2004) que el nivell del processament d’un estímul desatés depén de la càrrega de la tasca: donada una tasca més exigent, un estímul desatés es processa de forma més bàsica i menys eficient. No és obvi que la competència esbiaixada o el maneig de la càrrega cognitiva siguen formes de selecció de la informació. En qualsevol cas aquestes teories soscaven la identificació de l’atenció amb un únic coll d’ampolla del processament cerebral d’informació. Qualsevol etapa de la jerarquia del processament, malgrat que implique la selecció d’informació, no pot ser necessària per a l’atenció si a més hi haaltres etapes a les quals igualment hem de referir-nos com a “atenció”.

Malgrat tot, encara persisteix la idea que l’atenció és una forma de gestionar la capacitat cerebral limitada del processament d’informació. Recorrent a aquesta idea, Jesse Prinz (2012) sosté que l’atenció és una etapa del processament que projecta les representacions perceptives cap al sistema de baixa capacitat de la memòria de treball (working memory).

Segons Prinz, aquesta projecció és necessària i suficient per a la consciència d’un estímul. La seua teoria comporta diverses dificultats. La primera d’elles és que és molt proper al postulat, criticat a dalt, que hi ha un únic coll d’ampolla del processament d’informació al qual hem d’anomenar “atenció”. D’altra banda, ja hem vist també raons per a dubtar que l’atenció siga suficient per a la consciència. Finalment, hi ha controvèrsia sobre si l’atenció és necessària per a la consciència.

Fins i tot si s’accepta, o no, la teoria específica de Prinz, paga la pena valorar l’afirmació que l’atenció és necessària per a la consciència. Tal afirmació ha sigut igualment influent en psicòlegs i filòsofs. Cal distingir l’exigència que cada ésser conscient ha d’estar atent a alguna cosa (Watzl, 2017) de la hipòtesi més específica que s’atén a cada objecte de la consciència. És aquesta última hipòtesi amb la qual Prinz es compromet (vegeu també Montemayor i Haladjian, 2015).

Com a evidència per a aquesta hipòtesi se citen experiments de “ceguesa per falta d’atenció” (inattentional blindness) i experiments de “ceguesa al canvi” (change blindness). En els primers, donada una tasca exigent els subjectes no poden reportar un estímul presentat d’una manera normal però irrellevant per a la tasca (Mack i Rock, 1998). De manera semblant, en els experiments de “ceguesa al canvi” els subjectes no poden reportar una diferència entre els estímuls que, una vegada assenyalada, és molt òbvia (Rensink et al., 1997). En un experiment molt impressionant, donada la tasca d’explicar passades de bàsquet entre alguns joves, els subjectes no s’adonen que, en el centre del grup, algú arriba disfressat de goril·la colpejant-se el pit (Simons i Chabris, 1999). No obstant açò, no és evident que aquests experiments recolzen la hipòtesi que l’atenció és necessària per a la consciència. Una altra hipòtesi, que a primera vista és igualment plausible, és que l’atenció és necessària només per a pensar en un objecte percebut, de manera que els subjectes són conscients del goril·la i dels altres estímuls que no poden reportar (Mole, 2011; Stazicker, 2011).

D’altra banda, és igualment difícil presentar evidència que hi ha objectes de consciència no atesos. La definició de Jamestal vegada suggereix que hi ha evidència introspectiva de tals objectes, és a dir, evidència introspectiva d’objectes que l’atenció “deixa de banda”. Però no és obvi com podria haver-hi tal evidència. En primera instància, sembla que la introspecció de qualsevol cosa implica que se li atén encara que no siga de manera focal. A més, s’argumenta ( Dennett,1991) que la sensació introspectiva que hi ha objectes de la consciència no atesos sorgeix de la “il·lusió de lallum del frigorífic”: quan un es pregunta si és conscient d’un objecte desatés, es respon atenent  l’objecte, generant així la il·lusió que s’era conscient de l’objecte des del principi. L’analogia amb el llum del frigorífic consisteix que es podria pensar que està sempre encés, ja que està encés cada vegada que s’obri la porta per a corroborar-ho.

Com a evidència empírica que l’atenció no és necessària per a la consciència, Victor Lamme (2004) cita experiments d’ “informe parcial”. Aquests experiments, ideats per George  Sperling (1960) i desenvolupats per Lamme i els seus col·legues, demostren que el sistema visual processa una gran quantitat d’informació, de tal manera que la memòria de treball no pot accedira més que un subconjunt d’aquesta informació (més o menys quatre objectes) alhora. Com Prinz, Lamme entén l’atenció com un procés de selecció tardà, posterior al processament visual d’objectes i els seus trets, que facilita la informació necessària a la memòria de treball. Però a diferència de Prinz, Lamme argumenta que la consciència és independent d’aquest procés i està sustentada pels processos visuals de gran capacitat. Aquesta teoria es discuteix molt entre filòsofs. (Per a la visió que l’evidència la recolza, vegeu Block, 2007 i Block, 2011; per a la idea que l’evidència no la recolza, vegeu Cohen i Dennett, 2011, Stazicker, 2011, Phillips, 2011 i Phillips, 2016.)

A diferència de Prinz i de Lamme, Declan Smithies (2011) sosté que quelcom més específic que l’accés a un estímul per a la memòria de treball és necessari per a l’atenció. Segons Smithies, aquest accés a l’estímul constitueix l’atenció solament quan és racional, és a dir, quan es justifiquen les accions i creences consegüents. Encara que és insòlit sostenir que aquest rol racional és necessari per a l’atenció mateixa, la idea que l’atenció justifica les accions i les creences sobre els objectes atesos és influent.

3. La integració dels trets i l’atenció com a font del coneixement

Una llarga tradició filosòfica entén l’atenció, d’una manera o d’altra, com una font important del coneixement. Per exemple, Descartes va sostenir que només quan s’atén una idea que és clara i distinta no se’n pot dubtar (2011: Respostes a Objeccions). En canvi Berkeley va sostenir que es forma una idea abstracta en considerar una idea específica sense atendre les seues “qualitats particulars” (2013: Introducció de Principis del Coneixement Humà, 2ªedició).

Els filòsofs contemporanis se centren en la idea que es coneix un objecte percebut en atendre’l. John Campbell (2002) desenvolupa aquesta idea de manera sistemàtica. En particular, argumenta que l’atenció a un objecte percebut causa i justifica el pensament demostratiu en l’objecte—un tipus de pensament bàsic que típicament s’expressa en dir “aqueix objecte”. Per exemple, si estem veient una escena en la qual hi ha diversos edificis i després hi dic “aqueix edifici …“, per a saber la referència de la meua expressió s’ha d’atendre a l’edifici en qüestió.

Una vella objecció a aquest tipus d’idea és que cap forma d’atenció que siga suficient per al pensament d’un objecte pot explicar aquest pensament, ja que tal forma d’atenció és idèntica a la forma de pensament que s’ha d’explicar (Geach, 1957). Per açò, Campbell ha d’identificar una forma d’atenció més bàsica que el pensament que  l’explica. Al nivell de l’experiència conscient, Campbell descriu l’atenció com un “ressalt experiencial”, i ja hem vist que no està clar com es pot entendre l’atenció conscient (especialment donada una teoria realista ingènua de l’experiència perceptiva com la que sosté Campbell). Això no obstant, al nivell del processament de la informació, Campbell apel·la a la teoria de la Integració dels Trets ( Feature Integration) d’Anne Treisman.

Treisman defensa que el sistema visual processa els diferents trets dels objectes—per exemple els seus colors i les seues formes—de manera paral·lela; per açò, el sistema afronta el problema d’unir els trets de cada objecte. Per exemple, la tasca de dir si hi ha un objecte roig triangular entre objectesde diversos colors i formes requereix que es vinculen els dos trets en una representació d’un objecte únic. Segons Treisman, el procés que ho duu a terme és l’atenció espacial serial, de tal manera que es vinculen els trets que comparteixen una ubicació ( Treisman i Gelade, 1980). A més, segons Campbell, és aquesta forma d’atenció la que causa i justifica el pensament demostratiu sobre l’objecte.

No obstant això, MGF Martin (1997) suggereix que tal forma del processament de la informació no pot proporcionar aquesta explicació del coneixement al nivell personal en comptes del nivell del seu sistema visual. A més, Johannes Roessler (2009) argumenta que la manera per la qual l’atenció sobre un objecte de la consciència perceptiva explica el coneixement de l’objecte no és justificant-lo, sinó que aquesta requereix una explicació sui generis. (Vegeu també Dickie, 2011, per a la tesi,
relacionada amb la de Campbell, que l’atenció explica com una creença sobre l’objecte atés constitueix coneixement, en eliminar la possibilitat que la creença es refereix a l’objecte per casualitat.)

4. L’atenció i l’acció

Hem vist que l’atenció pot entendre’s com a diferents formes de selecció mental: com la selecció d’objectes (o d’informació) per al processament de baixa capacitat, per a la consciència o per al coneixement. Wayne Wu (2014) defineix l’atenció com una nova forma de selecció mental: la selecció per a l’acció. A manera d’il·lustració, si l’agent s’enfronta a diversos objectes percebuts, qualsevol acció sobre un objecte requerirà que s’esculla, entre els possibles, un objecte i una acció, de manera que puguen relacionar-se. Segons Wu, l’atenció és la forma de selecció mental que resol aquest problema.

Wu observa que molts experiments impliquen que és suficient per a l’atenció resoldre el problema anterior. Considerem el següent cas: si la tasca consisteix a prémer un botó quan hi haja un triangle roig, fer-ho, requerirà que es relacione aquesta acció amb aquest objecte. Encara que hi ha experiments així, aquests estudien l’atenció endògena. En canvi, en els experiments que analitzen l’atenció exògena, no és obvi que s’esculla l’objecte atés per a l’acció. Per exemple, en els experiments de Carrasco (esmentats a dalt) s’indueix l’atenció a un estímul exògenament mitjançant un altre estímul en el mateix lloc que el fa ressaltar, i l’efecte de l’atenció és que fa aparéixer l’objecte atés de forma més intensa. En contra de les prediccions de Wu, no és obvi que aquest efecte siga una selecció per a l’acció. Per tant, l’atenció exògena presenta un desafiament a la definició de Wu i el requisit que la selecció per a l’acció siga necessària per a l’atenció.

Tenint en compte la varietat de processos identificats amb l’atenció i la dificultat de sostenir qualsevol definició en aquests termes, Christopher Mole (2011) argumenta que l’atenció no és cap procés. Per contra, i seguint Alan White (1964), proposa una definició adverbial: atendre és realitzar una tasca en harmonia cognitiva, és a dir, de tal manera que els recursos indicats per a aquesta tasca no es gasten en una altra activitat. Philipp Koralus (2014) afegeix la idea que realitzar una tasca de manera atenta té la mateixa estructura que respondre a una pregunta.

Com la definició de Wu, la de Mole té el problema que, a primera vista, hi ha tipus d’atenció exògena els efectes de la qual són irrellevants per a les tasques del subjecte. Tanmateix, la varietat dels processos referits com a “atenció” suggereix, com diu Mole, que cap procés únic pot definir-la. Podria ser, llavors, que haja d’acceptar-se una posició pluralista (Taylor, 2015).

James Stazicker
(University of Reading)

Traducció: Marisa Serra.
Revisió tècnica: Marc Artiga i Pablo Rychter.

Agraïments

Gràcies a Angélica María Pena Martínez, Marta Jorba i Marc Artiga per l’ajuda lingüística.

Referències

  • Beck, J. y Schneider, K. (2017) “Attention and mental primer”,  Mind and Language 32 (4): 463-494.
  • Berkeley, G. (2013) Obra completa. Ed. Carlos Mellizo. Madrid: Editorial Gredos.
  • Block, N. (2007) “Consciousness, accessibility, and the mesh between psychology and neuroscience”, Behavioral & Brain Sciences, 30: 481–548.
  • Block, N. (2010) “Attention and mental paint”, Philosophical Issues, 20(1): 23–63.
  • Block, N. (2011) “Perceptual consciousness overflows cognitive access”, Trends in Cognitive Sciences 15(12): 567-575.
  • Carrasco, M., Ling, S., y Read, S. (2004) “Attention alters appearance”, Nature Neuroscience 7: 308-313.
  • Chalmers, D. J. (2004) “The representational character of experience”, en B. Leiter (ed.) The Future for Philosophy. Oxford: Oxford University Press: 153–181.
  • Cohen, M. i Dennett, D. (2011), “Consciousness cannot be separated from function”, Trends in Cognitive Sciences 15(8): 358-364.
  • Dehaene, S., Changeux, J.P., Nacchache, L., Sackut, J. y Sergent, C. (2006) “Conscious, preconscious, and subliminal processing: a testable taxonomy”, Trends in Cognitive Science 10: 204–211.
  • Dennett, D. (1991) Consciousness Explained. Boston: Little, Brown, and Co.
  • Descartes. R. (2011). Obra completa. Ed. Cirilo Flórez Miguel. Madrid: Editorial Gredos.
  • Desimone, R. i Duncan, J. (1995) “Neural mechanisms of selective visual attention”,  Annual Review of Neuroscience 18: 193–222.
  • Dickie, I. (2011) ” Visual attention fixes demonstrative reference by eliminating referential luck”, en C. Mole, D. Smithies, y W. Wu (eds.), Attention: Philosophical and Psychological Essays. Oxford: Oxford University Press: 292–321.
  • Fuller, S. i Carrasco, M. (2006) “Exogenous attention and color perception: Performance and appearance of saturation and hue”,  Vision Research 46: 4032-4047.
  • Geach, P. (1957) Mental Acts: Their Content and Their Objects. London: Routledge and Kegan Paul.
  • James, W. (1890/1989) Principios de Psicología. Fondo de Cultura Económica de México.
  • Kentridge, R.W., Heywood, C.A. i Weiskrantz, L., (2004) “Spatial attention speeds discrimination without awareness in blindsight”, Neuropsychologia. 42(6): 831–5.
  • Koralus, P. (2014) “The Erotetic Theory of attention: questions, focus, and distraction”, Mind and Language 29(1): 26–50.
  • Lavie, N., Hirst, A., De Fockert, J., i Viding, E., (2004) “Load Theory of selective attention and cognitive control”,  Journal of Experimental Psychology: General 133(3):399–354.
  • Mack, A. i Rock, I. (1998) Inattentional Blindness. Cambridge MA: MIT Press.
  • Martin, M.G.F. (1997)  “The shallows of the mind”,  Proceedings of the Aristotelian Society, Supplementary Volume 71: 80-98.
  • Mole, C. (2008) “Attention and consciousness”, Journal of Consciousness Studies, 15(4): 86–104.
  • Mole, C. (2011) Attention is Cognitive Unison: An Essay in Philosophical Psychology. Oxford: Oxford University Press.
  • Montemayor, C. i Haladjian, H. (2015) Consciousness, Attention, and Conscious Attention. Cambridge MA: The MIT Press.
  • Nanay, B. (2010) “Attention and perceptual content”, Analysis 70(2): 263–70
  • Norman, L., Heywood, C., i Kentridge, R. (2013) “Object-based attention without awareness”, Psychological Science 24(6): 836–843.
  • Phillips, I. (2011) “Perception and iconic memory: what Sperling doesn’t show”,  Mind & Language 26(2): 381–411.
  • Phillips, I. (2016) “No watershed for overflow: Recent work on the richness of consciousness”, Philosophical Psychology 29 (2): 236-249.
  • Posner, M.(1980) “Orienting of attention”, The Quarterly Journal of Experimental Psychology 32(1): 3-25
  • Prinz, J. (2012). The Conscious Brain: How Attention Endgenders Experience. Oxford: Oxford University Press.
  • Rensink, R., O’Regan, J.K., i Clark, J. (1997) ” To see or not to see: The need for attention to perceive changes in scenes”,  Psychological Science 8: 368–373.
  • Reynolds, J., i Desimone, R. (2000). ” Competitive mechanisms subserve selective visual attention”, en  A. Marantz, Y. Miyashita, i W. O’Neil (eds.) Image, Language, Brain: Papers from the first mind articulation project symposium, Cambridge, MA: The MIT Press: 233–247.
  • Roessler, J. (2009) “Perceptual experience and perceptual knowledge”,  Mind 118(472): 1013-1039.
  • Simons, D., i Chabris, C. (1999) “Gorillas in our midst: Sustained inattentional blindness for dynamic events”, Perception 28: 1059–1074.
  • Speaks, J. (2010) ” Attention and Intentionalism”, Philosophical Quarterly 60(239): 325–342.
  • Sperling, G. (1960) “The information available in brief visual presentations”,  Psychological Monographs: General & Applied 74 (11, Whole No. 498): 1–29.
  • Stazicker, J. (2011) ” Attention, visual consciousness and indeterminacy”, Mind and Language 26(2): 156– 184.
  • Taylor, H. (2015) “Against unifying accounts of attention”, Erkenntnis 80(1): 39-54.
  • Treisman, A. i Gelade, G. (1980) ” A feature-integration theory of attention”,  Cognitive Psychology 12: 97-136.
  • Watzl, S. (2011) ” Attention as Structuring of the Stream of Consciousness”, en C. Mole, D. Smithies i W. Wu (eds.), Attention: Philosophical and Psychological Essays, Oxford: Oxford University Press: 145–173.
  • Watzl, S. (2017) Structuring Mind: The Nature of Attention and how it Shapes Consciousness. Oxford: Oxford University Press.
  • White, A. (1964)  Attention. Oxford: Basil Blackwell.
  • Wu, W. (2011) “What is conscious attention?”,  Philosophy and Phenomenological Research 82 (1): 93: 120.
  • Wu, W. (2014)  Attention. London: Routledge.
  • Yeshurun, Y. i Carrasco, M. (1998) “Attention improves or impairs visual performance by enhancing spatial resolution”, Nature 396: 72–5.
Com citar aquesta entrada

Stazicker, J. (2018). “Atenció”. Enciclopèdia de la Societat Espanyola de Filosofia Analítica (URL:http://catedrablasco.cat/atencio/).
Versió original en castellà: http://www.sefaweb.es/atencion